La veritat es que no calian los esforsos de don Ramon. Lo ball d'aquesta nit era digne final de la diada, y encare avuy se cita á Vilaniu com lo fet més assenyalat del cassino. Y á fé qu', á primera hora, gran part dels socis no ho esperavan aixís; perque si bé era veritat qu' allá á quarts d'onze havian anat compareixent caps de familia y jovenetes de las que més lluhirian lo ball, afirmant que las de casa no hi faltarian, tothom reparava que guaytavan al saló mitjhora há encés, ab los músichs en son lloch, peró buyt encare, y s'en entornavan dissimuladament sense reapareixer.
Tres jovenets del primer vol, un d'ells lo noy Marqués, únichs que passejavan pe 'l llargarut saló dant lo tom á la filera de columnas que 'l partia pe 'l mitj, observavan ansiosos aquell va y vé, y declamavan
amargament contra la bestial pretensió que tenian las senyoras de
Vilaniu de no esser las primeras en comparéixer als balls.
--Vés com ho arreglas aixó, si totas pensan aixís? Unas ó altras han
d'esser las primeras.
--Quinas ximplesas! Després diuhen qu' als balls d'aquí no s'hi pot
anar perque se'n surt massa tart.
--Oy! A casa no 'm volian deixar vindre per aixó --esclamá en
Marqués.
--Es clar, home, es clar! Ni á mí, ni á mí --respongueren á duo sos
companys.
Peró en mitj de llurs amarguras, la caritativa esperansa 'ls sostenia, y, de tant en tant, entravan per las salas de café y pe 'l billar á reforsar los ánims cayguts, repetint las promesas arrancadas aquella tarde á las fillas, á las mares, fins als pares meteixos. Després tornavan á la sala, despertavan al clarinet que s'adormia, procuravan animar als violins, al contrabaix, al cornetí, al bútzem, demanántloshi que toquessen l'introducció com á reclám segur. Y emprenian altra volta llur passeig, acorats de veure buydas, encare, las otomanas y cadiras, estirantse 'ls punys de la camisa á cada ombra que guaytava per la porta, y allargant, com los pollastres quan s'ennuegan, sos caps cantalluts y empastifats d'oli.
A la fi 's resolgué á entrarhi una comitiva de forasteras y, rompent lo glas, comparegueren de sobte senyoras y menestralas á desdir, sense que ningú pogués esbrinar com corregué tan depressa la nova d'haverhi arribat las primeras concorrents.
No trigaren á comparéixer també las rivals de Da. Isabel ab llurs marits y D. Tomás Riudabets. Aquest, ab son frach de saten blau y botons daurats, del any quaranta, son coll de punxagudas tirillas, la seva armilla escotada y son pantalon color de pansa de xafagosa estretor. Aixís lo pubill com en Rodón cuytaren á amagarse en la sala del tresillo per temor de toparse ab D. Pau y 'l gobernador, als quals no volian veure. Peró aquellas donas feren sa entrada triomfal, atravessant la sala agafadas una á cada bras del bon Tomaset.
Ja son aquí las Ocas, digueren varias, veus envejosas. Mes, quina gloria pe 'l revellit dandy! Ab quin afany no hauria anat saludant á un cantó y altre, com feyan abdúas amigas, si 'l temor d'ensopegar ab las sedosas y llargas faldas que 'l duyan com embolcallat en un núvol fins á genoll, no l'hagués fet caminar esporuguit! Per gran sórt lo trajecte era breu. Sota la tribuna de l'orquesta, especie d'eixideta postissa que penjava de la paret, hi havia una otomana, buyda encare, hont pogueren asseures aquellas damas. L' home respirá y en sos ulls lluhí ben prompte 'l foch de la satisfacció que en son cor cremava.
--Veig que 'ls Galceráns no hi son encare! --digué Da. Mercé, tot
clohentse un brassalet que la gruixaria de son bras li desclohia
sovint.
--Nó --respongué D. Tomás-- Ja ho he preguntat allí fóra, al entrar.
--Oh, la gent del gran tó!... --feu la pubilla.
Y tots seguiren per una estona estirantse 'ls llassos, arreglantse 'ls caps, aplanantse plechs de roba y recargolant lo cos fins á trobar la posa convenient.
En aquell moment desembocavan al carrer Major, per la cantonada del de Santa María, los personatjes de casa Galcerán.
Lo gobernador preguntá hont era 'l cassino.
--Aquí, á duas passas ¿veu? --respongué 'l vell Merly, apuntant ab lo
bastó.
Y 'l gobernador sentí llavors la cridanera veu d'un cornetí ressonar per las soletats del condormit carrer, y vejé destacar, entre la negror de las casas, la resplandor de tres balcons oberts de bat á bat, qu' atravessant llargas cortinas de punt, rebotia als frontis del devant com blancalls de llanterna mágica, dins dels quals ombras humanas d'esborrat perfil se removian, ballavan sens parar. Assi y allá, en algun qu' altre balcó de las vehinas casas, deixant filtrar la vista per la fónica escletxa qu' obrian veus temorosas, se descobrian, desde 'l carrer, grupos de personas qu' aguaytavan qui anava al ball. Y al entorn del rombo lluminós qu' extenia á terra la portalada del cassino, posats alerta per las catxetas del improvisat porter, duas fileras de xicots contemplavan als afortunats qu' atravessavan aquell brancal.
--Ja hi som --digué 'l vell Merly.
Y ell al devant, s'internaren los quatre personatges per aquell portal de sostre elevat, pobrement iluminat per un fanal xinesch, hont s'hi llegia: La Vilaniuense, emprenent per una porta xata, de vestiment barroch, la retorsuda escala ab balaustrada de fusta doblement vorejada per testos de tuyas y mirambells.
La comissió d'obsequis, tan criticada per las senyoras, de las quals no s'havia cuydat gens ni mica, desempenyá llavors admirablement son paper. Lo guayte que tenia en un balcó del segon pis fou amatent á avisarla. La comissió baixá fins al segon replá de l'escala á rebre á aquells personatges y compartirse de dos en dos la missió d'obsequiar á cada un d'ells. Don Ramon, per lo vist, no era mereixedor de aytals obsequis y quedá enderrera, sens companys.
--Ja son aquí, ja son aquí! --pronunciaren sis ó set veus escampadas.
La nova volá per totas las salas y recons, se feu repetir per tots
los llavis, y mentres paralisava las camas á uns balladors ó feya
perdre 'l compás á altres, posava en renou á tota la concurrencia
del café y de las pessas més secundarias del cassino. Las portas
que davan al recibidor quedaren en un instant embussadas pel gran
nombre de socis que la curiositat hi abocava. Y, quan los convidats
foren á dalt, la comissió d'obsequis se vejé bén aviat desbancada
pel president del cassino, per l'Alcalde y per la gent de figura
del partit moderat que s'abalansá á saludarlos.
D. Pau y 'l gobernador anavan esmersant rialletas, exclamacions de fingida alegria, estrenyent mans á dojo, y repartint copets d'espatllas ab respostas trencadas: "Bé y vos?"-- "Sí, home, sí" --"Vostés son tan amables..."-- "No podiam pas faltarhi." --"Ja'ns veurém, eh?" --"Sí, es lo meu sogre." --"Gracias, gracias." --"D'aquí á després."
Mentrestant, la comissió y 'ls amichs, com si s'engelosissen de las manifestacions agenas, s'encastavan al entorn dels convidats y 'ls empenyian cap á la sala café, camí de la secretaría, trencant llassadas de mans, posantlos en prempsa entre ells qu' anavan derrera y l'atapahit grupo que s'abocava á la porta, promovent trángul y remolins, sens donar materialment temps á l'educació ni al respecte pera obrir sos carrers de caps afilerats que s'inclinan com las palmas. La música havia parat en lo saló, y la maror de las conversas venia d'allí, crescuda encare, per las veus discordants dels que s'empenyavan en atravessar la llarga corrúa d'homens que s'havia apilat á la porta.
--¿Ahont ens portéu, ahont ens voléu fer anar? --preguntá D. Pau,
entregirantse y allargant penosament lo bras pera tocar l'espatlla
del president á qui endressava la pregunta.
--A la secretaría --respongué aquest.-- No volen pendre alguna cosa?
--Qu' es cas d'aixó! Si acabém de sopar... Aném, aném á la sala de
ball.
--Deixi fer, deixi fer --replicá 'l president, mitj enlayrat per las
onadas d'aquell estret procelós.
Per fí, l'estret se passá. A glopadas aná espargintse la gent per la sala café, y aquells personatges pogueren caminar ab llibertat, fins á la secretaría, tot torcantse ab dalé la suhor que 'ls amarava 'l rostre.
La secretaría, sala de juntas y de lectura, que de tot aixó servia aquella pessa, la més retirada y deslluhida de la casa, ostentava llavors una táula llargaruda, parada ab estovallas, copas, ampollas y platets de postres, afilerats al entorn d'un monument de massapá ensucrat, adornat ab banderetas y rodejat de confituras, ab las quals s'enganxavan las fullas que 'l calor de las espermas anava desprenent de dos poms de flors tan grossos com esbullats.
--Qué van á fer, qué van á fer? --exclamá 'l gobernador, aixecant la
veu.
--Pendrán alguna cosa --respongueren tres ó quatre.
--Aixó nó, de cap manera.
Y arreu, tot baixet, á D. Pau que tenia al costat, afegí 'l gobernador:
--Aquesta es pitjor que la del matí.
--Esperis, esperis. Jo crech qu' haurém de fugir y tot.
Y mentres s'encreuhavan aquestas paraulas, ja un mosso, ab lo tovalló al coll, anava fent petar ampollas qu' era un gust.
La tafanería y l'enveja retenian, mentrestant, als homens fòra de la sala de ball, formant rotllets per las demés pessas, hont se critiquejava á la junta, 's reya de la comissió d'obsequis ó 's discutia l'oportunitat de festejar á autoritats de determinat color polítich, á representants d'un gobern odiós, dins d'una societat hont hi havia gent de tots los partits. Las discussions anavan prenent color polítich, arreu se feyan personals y 'ls contendents se ferian y enemistavan mútuament per lo que no valia la pena.
En la sala de ball regnava la major espectació. Las senyoras, arrengleradas en doble filera de cadiras y divans, estavan anguniosas de no poder traure 'l cap per allá fòra d'hont venia 'l sorollós mormoll d'acaloradas conversas, barrejat ab sofocants alenadas de tabaco que carregavan l'atmósfera y ablanian las espermas ab sa creixent calor. L' orquesta havia tocat ja per duas vegadas la senyal de rigodón; peró sols tres ó quatre xitxarel·los d'aquells qu' havian de retirar dejorn s'havian cuydat de formar quadro. Tothom semblava capficat per altres cosas diferents de la dansa. Las més de las senyoras esperavan veure entrar á l'Isabel Galcerán, de qui no havian sabut assegurar encare 'ls missatgers de la part femenina si havia vingut. "Hi havia tanta gent apilotada al entrar ells, que era impossible distingirho, las veus que corrian eran, per altra part, contradictorias."
La Montserrateta 's migrava de no veure á l'Albert, y tot era fer ulls. Peró las més acoradas eran las Ocas.
Per fí, en Riudabets las tragué de dubtes. Li costá arribar fins á la secretaría per veureho ab sos propis ulls; mes, á la fí, lográ son propósit.
--Ni ella, ni ell --digué á las rivals ab semblant desencaixat.
--Quí vol dir ell? --preguntá ab malicia Da. Mercé.
--L' Albertet... Y lo més estrany es que hi há 'l seu pare.
Abduas amigas culliren l'ingénua confessió del ignocent conco ab una rialla tan forta que feu girar una munió de caps.
--Escolti, escolti, Tomaset --afegí, prompte, la pubilla-- ¿Per qué no
ha preguntat á D. Pau hont es l'Albert?
--Y calla, boja! --exclamá la de Rodón, tapantse la riallera cara ab
lo vano de plomas.
D. Tomás se posá roig, restá avergonyit com un xavalet sorprés en un instant de inconscient candidesa. ¡Ell, ell, lo solter recalcitrant, el terror de los maridos, que li deya 'l comandant d'armas, ell havia necessitat una proba tan palesa! Adeu reputació de vell vert, d'home temut! ¡Quin paper! quin paper més trist devant d'aquellas damas!... devant de las futuras conquistas! No tenia sinó un medi pera salvarse d'aquell naufragi: confessar quelcóm de més de lo que sabia, mentint un xich y ab prou serenitat pera apareixer com més astut de lo que realment era. Ho sabia per lo vell Merly: "fem veure, donchs, qu' he sigut prou desvergonyit per arrancarho del marit mateix."
--Ah zahorí, zahorí!
Cap de las duas entengué 'l mot y, encar que calladas, restaren preguntant ab la vista.
D. Tomás las fixá ab ulls de traydoria, durant uns moments, y, arreu, estirant la rialleta que de sos llavis brollava y abaixant sa vista, feu:
--Donchs, sí; per ell mateix ho sé.
--Qué diu? --saltá la de Rodón-- Y ha sigut capás de preguntarho al
meteix don Pau? Uy qu' atrevit!
¡Uy qu' atrevit! Oh, l'exclamació més bén volguda d'en Tomaset! ¡Y que
bé, y que sonora y dolsa penetrá en son cor! Animat per ella, la
mentida prengué cos y color de veritat y forsa pera rejovenirlo y
enfortirli la veu al respondre ab triomfant aplom:
--Sí; y ell, ell meteix m' ha dit qu' era á casa seva ab donya
Isabel.
--Jesús, María, Joseph! --feren abdúas oyents.
--Y d'aixó s'admiran! --seguí ab igual aplom en Riudabets-- La gent
del gran mon no tenen empaig en fer confessions d'aquesta mena. Lo
marit creu, y creu bé, que la competencia acredita son bon gust.
--Vol callar! No digui semblants disbarats --interposá donya Mercé,
fingintse ruborisada.
--Tot se pot creure d'aqueixa gent --exclamá la pubilla-- Peró... y no
dóna cap excusa, cap explicació?...
--Ah, sí; naturalment, aixó sempre 's dú á punt. La d'avuy es molt
senzilla y bastant prosáica també; perque... ¿sab?... convé al
mateix temps posar en ridícol, no sía sinó pro fórmula, al rival:
l'Albert havia eixit de casa ab son pare pera vindre al ball, mes,
essent al carrer, ha caygut y s'ha estripat lo pantalon.
Y al arribar aquí, 'ls tres interlocutors esclafiren á riure d'una manera estrepitosa.
Al sentir la rialla, Da. Rosa Montellá abandoná son lloch pera ajuntars'ab las Ocas.
--Vés, vés qué diuhen, mamá.
--Qué passa, si 's pot saber? Veig qu' aquest senyor las fá riure
molt. Ja'n deu dir alguna de las sevas. Fa bé, Tomaset; ja que 'ls
joves no saben divertirse ballant, cal animarho un xich fent
brometa.
--Ca, res, res --feu D. Tomás, temerós d'escampar la nova que li
havian arrancat per sorpresa.
Peró la pubilla s'agafá de l'ocasió com d'un clau, pera fer correr la calumnia. La senyora Montellá 's resistí á assentirhi de bonas á primeras. Ella coneixia á fons á Da. Isabel, sabia al propi temps quan honestas é íntimas eran las relacions qu' existian entre las familias Galcerán y Merly, y de cap manera podia oblidar la desproporció d'edats que hi havia entre aquella dama y l'Albert. Peró no eran aquets arguments prou forts: perque ¿quí 's pot envanir de coneixer á fons á un altre si cada persona es un mon? Per ventura l'intimitat més decent de dos famílias obsta may al naixement d'una passió? Si s'ha convingut en que l'amor es cego, pot creures que 'l desequilibri d'edats, quan encare 's conserva la joventut, quan s'está al plé de la vida com Da. Isabel,
ha d'ofegar las veus del cor? Quants y quants exemples no podrian
citarse en comprobació d'aquesta réplica? Ademés, qu' una es la
moral de la gent senzilla, de la gent vilatana, y una altra la de la
gent del gran mon. Da. Rosa, mitj guanyada pe'l dubte, 's batia en
retirada, peró ab tot l'ardiment de qui sent que li arrancan una
d'eixas entranyas morals que se'n diuhen conviccions; y no sabent
respondre als cops terribles de la llógica contraria ab altres cops
de sólida dialéctica,
's confortava interiorment ab apreciacions personals ben poch
favorables á las rivals de Da. Isabel. La rivalitat, la mesquinesa
d'ánima, l'enveja y res més las podia fer parlar aixis d'una persona
tan digna y honrada com la jove Galcerán. Da. Rosa ja sabia prou ab
quins fins maneja certa gent la calumnia y ab quanta facilitat
s'inventa, pera no deixarse enrotllar l'esperit de cop y volta. No
cal dir que la jove Rodon, seguint la seva mónita, fingia paliar los
descaraments de la seva amiga; mes aixó no tranquilisava á Da. Rosa,
que coneixia massa 'ls procediments de que 's valia pera cobrir la
seva responsabilitat aquella gata moixa. Interiorment, fins pensava
qu' aquesta y ningú més sería la inventora de la calumnia que
s'esforsava en rebaixar de tó per temor ja de qu' ella no ho
sospités. En quant á D. Tomás, si tot rojet de cara procurava
fingirse indiferent á lo que 's deya, fent giravoltar lo cos, de tan
en quan, sobre un sol taló, dantse palmetadas ab un guant
estiraganyat y trencant la conversa ab observacions tan deslligadas
com insubstancials, de segur qu'era ó per vergonya ó per
dissimulació mal intencionada. Los efectes d'aquella calumnia en
l'esperit de Da. Rosa eran, donchs, ben contraris é inesperats.
La Sra. Montellá s'entorná tota penedida al costat de la Montserrateta.
--¿Qu' era alló, mamá?
--Res, calumnias, indecencias.
--Contra donya Isabel?
--Pots pensar.
Y no poguent arrancar una paraula més de sa mare, la noya 's quedá meditant.
--Si suposarán que l'Albert... Jo ho esbrinaré.
A tot aixó, entrá una gran glopada de jovens en la sala, s'aparellaren pera ballar lo rigodón y, picant de mans, demanaren alguns que toqués l'orquesta.
Aquella entrada tan repentina arrancá de totas las donas la meteixa pregunta: "¿qué passa?"
--Res, qu' aquells senyors, en havent refrescat, han girat cúa sens ni
voler traure 'l cap á la sala de ball.
La tal resposta omplená 'ls esperits d'estranyesa.
Durant bona estona anaren teixintse suposicions de tota mena pera explicarse 'ls motius d'un acte tan poch galant. La suspicacia vilatana adressá desseguida 'l cap, suposant que potser se'n donarian á menos, aquells senyors, d'assistir al ball. Y aquesta suposició anava guanyant camí fins en l'ánim de Da. Rosa Montellá, quan, presentantse ab semblant que respirava alegria en Rodón y 'l pubill Tárrega, exclamaren:
--Cá, cá! rés d'aixó. Lo motiu es més sério; peró no 'l podém dir.
Ja'n sentirán á parlar, ja ho llegirán pe'ls diaris.
--Ah, ja m' ho afiguro! --saltá la pubilla. Y fent un signe á son
marit, li suposá, á cau d'orella, que seria per un desafio entre'n
Galcerán y algú que li havia llensat alguna indirecta ofensiva al
seu honor de marit.
Lo pubill rompé en una rialla estrident com l'escatéch d'un pollastre.
--Nó, no es res d'aixó.
Tampoch ho encertá la de Rodón, á judicar per lo que, á sa vegada, feu riure al seu marit.
--Ca! ca! ca! --feu aquest-- En fí, no ho podém dir. Ja'n parlarán
prou los diaris. No tingan por, ja se sabrá.
Aquí callaren uns y altres, aixordats per la desguitarrada orquesta que comensá á tocar lo rigodón. Los senyors se retiraren cap á un cantó pera que las damas poguessin més comodament mirar la dansa. Com cedint á un manament, la major part de la concurrencia pará d'enrahonar, y 'ls pochs que no sabian callar parlavan en veu baixa, tot contemplant l'espectacle. May s'havia vist en "La Vilaniuense" un rigodón com aquell. Eran tants los balladors que, no podent compartirse en quadrillas, hagueren d'inventar una nova distribució que D. Tomás trobá molt aristocrática. Duas grans cadenas de balladors ocupavan tota la llargada de la sala, y tancavan lo gran quadrilonch las duas parellas més fatxenderas y amigas de rumbejar. Com autorisats capdansers, comensavan, aquestas, totas las figuras del ball.
Després, las repetian las duas grans alas ab l'uniformitat d'un coro ben dirigit. S' atansavan, reculavan paralelament, ab la precisió d'una selfática, formant extensas onadas de punt y seda de tons alegres per hont cabussavan flors y llassos virolats. Y era de veure com, als encreuhaments y mitjas cadenas, se formavan al entorn del pantalon negre remolins de faldars glassats, que s'inflavan, modelavan y esllanguian al buf del moviment, marejant la vista del espectador, comprometent l'equilibri del ballador poch lleuger. De sobte, las parellas, agafadas d'una má, 's giravan fit á fit, se feyan un acatament solemne y, á un cop séch de la nerviosa música, parava á una tot moviment. Al mitj de las duas grans alas, retiradas fins á tocar ab las rengleras d'espectadors asseguts, quedava un ample pas d'honor, encatifat, sobre 'l qual reposava la claror de las espermas, feble en aquella atmósfera
espessa y carregada. Y mentres las cansadas parellas, rojas de cara,
plenas de panteig, espurnejant alegría pe'ls ulls, se torcavan la
suhor que 'ls dava á la pell un tó de satí, 'ls cap-dansers
reprenian altra volta la dansa per l'encatifat espay, lluhint las
figuras ab orgull, gronxant lo cos, caminant ab garbo, accentuant
los saludos, enllassant y desenllassant las mans ab la prestesa y
manya d'un escamotejador. La calor creixía, 'ls músichs semblavan
apressar lo compás, l'alegria pujava de tó, y s'aixecava de tot
arreu, com una altra atmósfera de sonoritat tan espessa com aquella
nebulosa de fum de cigarro, d'esencias d'olors, de transpiració,
d'aléns afadigats, de tuf d'espermas colltorsudas, un brunzit
rioler, barreja indexifrable de diálechs d'amor, de xius-xius
malévols, de suspirs de goig qu' escapavan á las mares, de judicis
més ó menys entussiastas sobre 'l bon gust dels vestits, dels
pentinats, del modo de portar las flors y llassos. Era un mareig,
peró un mareig alegre, l'ubriacament de la dansa en ple estiu,
l'himne de joya de la jovenesa que feya bullir la sanch y brincar
los cossos, tot ensemps qu' entregava 'ls cors al amor y deixondia
en los vells los recorts més dolsos de la vida.