Y bé, que no vols venir á dar una ullada al ball? --digué D. Ramon á son fill, tot fent lo nus al tovalló, després de sopar.
--No'n tinch pas gayres ganas --respongué l'Albert ab ayre emperesit.
--Y sí, home, vina; hi anirém ab los senyors de casa Galcerán. Semblas
un vell! Ja 'm fas angúnia! Quan jo era com tu, hauria ballat á
dalt d'un punxó. ¡Quin jovent lo del dia! Sembléu marmotas, res vos
desperta, res vos mou.
--Bé, no s'enfadi, home, no s'enfadi; ja vindré.
--Oh, es que tot lo dia't veig caygut y malmirós, qu' are meteix te
pendrian per un vell cansat del mon. Y convé que t' espavilis.
--Home, avuy ha dormit poch y deu estar encare cruixit del
viatje --feu la mare, ab veu conciliadora.
--Deu te fassi bona! Lo gran viatje! Y á la seva edat...? Ja veurás,
dígali de tornarse'n á Barcelona are meteix...
--Peró, pare, quí li parla d'aixó? No li dich que ja hi vindré al
ball?
--Oh, es que jo ja't conech.
--Paciencia! --feu entresí l'Albert, arronsant las espatllas y
arquejant las cellas, mentres son pare seguia:
--Es que, ja ho veurás: un cop resolt á viure aqui, cal que't
belluguis d'un' altra manera, que't presentis més content y
aixeribit, que't freqüentis ab tothom que vejin que vals y que las
personas de suposició't consideran. Si't veuhen avuy ab lo general,
lo gobernador y
'l diputat dirán: "Ola! aquest jove hi té bo." Y per aquest sol fet
ja't voldrán per advocat. Lo mon es aixís.
Da. Francisca feu peuhet á son marit pera advertirli que la Pepa 'l sentia. Realment, aquesta estava desparant la táula y, tot apilant plats y fent barricadas de copas, s'enterava d'aquells secrets de familia ab la complascencia de qui atrapa la veritat indiscreta. Mes, D. Ramon, qu' era d'aquells que, quan s'enardeixen, van costa avall com l'aygua, sense parar, sense reparar en lo que 'ls rodeja ni en lo qu' al pas se 'ls hi oposa, hauria seguit intrépidament l'exposició de sas doctrinas positivistas, si l'Albert no s'hagués permés interrompre 'l demanant á la criada un llum pera anar á vestirse.
--Peró, home, qué dirán? --exclamá donya Francisca, un cop fóra
aquella.
--Ja'n parlarém á solas, pare, --feu son fill.-- Avuy es la
festa-major, y are vosté meteix diu qu' hem d'anar al ball. Anémhi,
donchs, y no s'exalti per cosas que no valen la pena.
--Oh, es que, pera tu, res val la pena. Ja has agafat bon estiribot.
--Nó, home, no digui aixó. Y es clar que valdria la pena si 'l punt de
partida de vosté fos cert. Peró es que vosté 'm suposa d'una manera
que no soch, m' atribuheix unas intencions que no tinch.
--Digas una vegada més que no't conech. Mes que la teva mare que't va
parir, te conech! Que tanta musica!...
Y després, mudant de tó sobtadament com fa la pluja quan lo vent amayna:
--Bé, vaja, aném al ball. Ja'n parlarém.
--Vosté no hi vé, mare?
--Jo, fill... ja no estich per aquestas cosas.
--No, si jo també tornaré dejornet --digué D. Ramon, mitj avergonyit
pe
'l contrast.-- Ja sabs que si hi vaig, es per duas cosas: perque
aquest hi vaji y perque tinch de parlar ab lo gobernador, qu' encare
no l'he pogut pescar á solas un moment.
Vint minuts després eixian de casa pare y fill, encaminant llurs passos á la plassa de las Monjas per carrers de dressera, carrers foscos, plens de giragonsas y solitaris, malgrat l'animació del dia. D. Ramon, atret per l'imán de l'adoració, caminava com un porta-plechs, salvant, apesar de sa gruixaria y de sos anys, los alts y baixos del mal empedrat, ab lleugers saltirons, y portant devantera á son fill. Aquest seguia quasi bé arrastrat á la forsa, ensopegant ab las pedras, lliscant pe'ls clots.
Ni la festa major ni l'arribada de la primera autoritat de la provincia havian sigut motiu prou poderós á fer encendre 'ls fanals de la vila. Estavan en los darrers dias de lluna plena y, segons lo contracte ab l'ajuntament, l'encarregat dels fanals públichs no venia obligat á encendre mentres la lluna hagués d'eixir de nit, no importa l'hora. "Oh, que hi á quarts en que la lluna no ix sino de las onze en amunt, quan ja ningú tranzita, y á l'hora que'ns cal claror no'n tenim," s'havia dit alguna volta en la sala del capítol. --No hi vól dir res, son nits de lluna. --Peró vespres de fosca --replicava 'l mal avesat regidor qu' havia viscut algun temps á ciutat.-- Surti á passejar més tart, y, sinó, pagui vosté l'oli, la vila no pot aumentar sos gastos --havia cridat en pes tot l'ajuntament. Y cada volta qu' un innovador s'atrevia á exposar consemblant queixa, la discussió era igual y las cosas restavan de la meteixa manera.
Després de tot, es á lo que 'ls ulls s'avesan. Si l'Albert caminava á las palpentas, deixant apart lo que hi podia influir la distracció que 'l dominava, era per l'enlluhernament que dóna, no la fosca en sí,
sinó la fosca sobtada. Quan los vilaniuhenchs anavan á Barcelona,
las glopadas de llum de gas qu' eixian de las botigas los feyan
caminar á tantinas pe 'l carrer de Fernando ó per la plassa Real,
y 'ls barcelonins, després de las disbáuixas de llum de festas
extraordinarias, encare ho trobavan fosch. Ab un quant temps de
fershi, l'Albert aniria per aquells carrers com son pare, com tots
sos convehins, com ell meteix avans d'anar á estudiar á Barcelona,
sense anyorar la llum, com los albins, com los gats, sabent de cor
qu' aqui s'ha de saltar un rech, qu' allí 's pot ensopegar ab lo
carro de'n Falets ó de'n Rimbau qu' está carregat, ab lo descans
vertical, las varas com duas llansas amenassant lo pit alevosament;
que no ha de tindre por d'aquell bulto negre, recolzat en tal ó qual
cantonada, immóvil, callat, recelós com un assaltador de camins. Es
en Pere ó en Pau, embolicat en la manta, qu' espera á la xicota ó al
amich, ó bé espia las anadas y vingudas d'algú que no será certament
l'hereuhet Merly. Peró 'l cas es qu' aquell vespre, l'Albert
experimentava 'ls efectes d'un tránzit brusch de la llum á la fosca,
sense que poguessen minvarlos la celístia de las estrellas que son
pare trobava molt explendent, ni aquellas clapas d'esmortuhida
claror que de las portas obertas y de las botigas s'extenian assí y
allá sobre 'l carrer. Lo contrast de la terra fosca ab los trossos
de resplandor no era prou viu pera dar l'imatge neta de la realitat.
Als ulls del Albert semblava que, demunt del pla del carrer, hi
havia un tapís vell ab grans pedassos descolorits, y s'imaginava tou
lo que després trobava dur, alt lo qu' era baix, plé lo que era
buyt, y així anava pitjor qu' un cego perque al cego 'ls ulls no
l'enganyan y á ell sí.
--Home, qu' ets llusco? Sembla que no hajis estat may al teu
poble! --li deya D. Ramon, al veure que s'enderreria d'aquell
modo.
--No, ja vinch, ja vinch, camini vosté.
Y derrera d'aixó, pataplum! una cayguda de l'Albert. Peró quina cayguda! Una cayguda perillosíssima de la que'n podia resultar ab una cama trencada com qui 's beu un ou.
--Deu meu, qu' has fet? --cridá D. Ramon, tornant enrera, espantat y
contrariat al hora.
Y á la reduhida llum d'una candela ab que vingué desseguida l'adroguer inmediat, vejé á son fill bregant pera treure á fòra la cama que tenia enfonzada dins d'un forat de cup. La llosa que devia taparlo s'havia escantellat temps há, presentant un trep triangular capás d'engolirse una criatura, peró ningú s'havia cuydat de fer desapareixer aquell perill de la via pública. Y allí, allí precisament, aná á ficar lo peu lo pobre Albert.
--Deu meu, Deu meu! quina desgracia y á quinas horas! Que t' has fet
mal? --preguntá 'l pare, esgarrifat, tot ajudantlo ab l'adroguer á
aixecarse.-- No t' has pas trencat res?
--Nó, no ho crech pas --respongué l'Albert.-- Veu? un esboranch al
pantalon, una pelada al genoll que 'm cou, res més.
--Sòrt que 'l forat de la llosa era gran; que, sinó, prou qu' al
abalansarse 'l cos á terra 's trenca la cama --exclamá
l'adroguer.-- Oh, y encare, á cop calent, no 's pot dir res --afegí
desseguida, portat ignocenment d'aquella tendencia á agravar los
fets que domina á la gent inculta.
--Mal viatge, mal viatge!... Lo dia que jo sia Alcalde no n' ha de
quedar ni un de cup al carrer! --digué, enrabiat, D.
Ramon.-- ¿Ahont s'es vist semblant abandono? Aixó es un escándol!
--Bé, mentrestant, entrin á casa, que 'l noy se posará un xich
d'árnica al cop y pendrán alguna cosa pera l'espant.
--Nó, gracias, nó; ja puch anarmen á casa nostra sense patir.
--Gracias, gracias, Baldiri; jo tampoch tinch de pendre res. Ja pot
tornarsen á dins; li estimém molt la bona voluntat. Una cosa sí li
encarrego: que diga á en Balet (don Ramon coneixia á tota la vila
per son nom y en Balet era l'amo del cup) que si demá á mitjdia no
té adobada aqueixa llosa, jo 'm queixaré formalment á quí
corresponga. Bona nit.
Persuadit lo vell Merly de que 'l cop de son fill no era cosa major, y ja lliure del adroguer, confosos altra volta en la solitaria fosca d'aquell carrer esgarriat, procurá dissuadir á son fill de tornarsen á casa. "La mare tindria un espant al veure 'ls tornar tan prompte, y si calia á l'Albert una aplicació d'árnica, ó alguna altra cosa, ja tenia ell prou franquesa ab los Galceráns pera que li posessin." Contradirlo hauria sigut pitjor. L' Albert recordava de sobras l'escena del sopar, y ja estava prou mal humorat aquell dia pera captarse més reganys ni malas caras. Y malgrat aixó, alguns se n' hagué de sentir, tot caminant de nou cap á casa Galcerán, fent brasset ab son pare que s'empenyá en guiarlo.
--Vina, vina ab mí, qu' are meteix no tindrás vint y cinch anys, sino
deu. A fé sembla mentida que sias d'aquesta manera. ¿Cóm vindrás
are al ball ab lo pantalon esqueixat?
--No hi vindré. Per aixó li deya que 'm deixés tornar á casa.
--Ah, no hi vindrás? Y tot per qué? Perque encare ni sabs anar sol pe 'ls carrers; sempre xupejas, no miras ahont posas los peus, vas per
aquestos mons pensant jo no sé en qué, en las cabórias que't fican
al cap aqueixos llibrots de filosofía y de versos. Y está clar, quí
bada aixís, cau. No te'n dónas vergonya de que jo t' haji
d'acompanyar? No te'n dónas vergonya del paper qu' are farás á casa
Galcerán?
L' Albert, al arribar aquí, s'aprofitá de la fosca pera sonriure lliurement de pietat vers son pare. ¡Que bon home, que criatura es! pensava. Y sense donarsen compte, lo bon pare anava rebaixant, rebaixant lo nivell de sa autoritat als ulls de son fill; perque no sabia qu' aquesta no 's pot enjegar per las corrents del calor, qu' á aquesta no la fan ni la sostenen los anys ni la forsa, sinó que 's nudreix y fortifica ab la prudencia, la discreció, 'l saber.
Quan arribaren á casa Galcerán, no feya pas duas horas que 'ls senyors d'ella gaudian, per primera vegada al dia, de la llibertat d'estar sols. Havian ja sopat, y estavan llavors assaborint las dolcesas de l'intimitat lliure de trabas, indolentment asseguts en las butacas de la saleta de confiansa. Inmediata al menjador, era aquesta una pessa de bonas proporcions, á la qual, anys há, havia dispensat aquella família especials preferencias. No reunia certamen la riquesa y grandiositat del primer pis, peró superava á aquest en comoditats y, sense esser model d'elegancia, entonava mellor ab nostre sigle.
Pera habitar las espayosas y altíssimas salas d'aquell pis calia una nombrosa família. Las veus hi ressonavan; si s'hi entrava de nit ab llum, lluny d'aclarirlas, servia aqueix pera escamparhi ombras antipáticas que desperfilant los cossos d'hont partian, s'extenian pe 'l trespol, per las parets, pe 'ls sostres, en formas fantásticas, gegantinas, esfiligarsadas; ombras que bellugavan, creixian, s'aixamplavan, se reduhian ó esqueixavan á la tremolor del llum; qu' allí descantellavan horriblement un busto de marbre, més ensá robavan un mirall, enmascaravan una galta d'un retrato, retiravan una cortina, partian una cornucopia, amagavan una táula, mitj trabucavan un tamburet, y, á l'interposició d'un moviment de má, aixecavan per parets y sostres tot un vol pahorós d'aucellots negres que feya aturar lo pas ab sobressalt. Després, á l'hivern, lo fret se possessionava d'ellas ab tal imperi qu' ho gelava tot. Gelava l'oli dels rellotges, desde sa entrada muts, senyalant sempre una meteixa hora, com avassallats per la mort, ó heralts d'una eternitat anticipada de fredor, de paralisació, de silenci; gelava las pedras, los ferros de las xemeneyas hont era inútil probar d'encéndrehi res; una bufada de vent, amagada en lo canó, baixava de dalt y jitava als ulls, als tapissos, per demunt dels mobles, la cendra; feya de la blavosa flama un foch follet que fugia burlantse d'un, espeternegava la llenya y, després d'extendre demunt d'ella un agramant de dauradas guspineras, deixava la llar convertida en ninxo.
Nó, ni D. Joseph ni D. Pau, mentres foren sols, volgueren estatjarse en aquellas habitacions. La major part de l'any las tenian tancadas, convertidas en una especie de museu, de palau encantat, que, quan s'obria pera allotjarhi algun general de columna ó celebrarhi alguna solemnitat, rebia á sos visitants ab cruiximents de fustas, ab petits esllavissaments de crostas de pintura ó d'or, com si 'l geni de la quietut que las habitava 's deixondís removent la terrosa cabellera y estirant sos adormits ossos. Si ocorria una necessitat qualsevol, la Queta, l'antiga guardiana d'aquell casal, no volia pujarhi sola. Ademés d'aquells cruiximents y del joch pahorós d'ombras, gelavan son esperit las miradas, que també, á las oscilacions de la llum, semblavan cobrar moviment, dels grans retratos sobre fondo fosch penjats en las parets. S' hi feya acompanyar per en Llebreta, ó no hi pujava, ni tant sols ab lo gos, perque aquest solia pararse devant de l'alta porta, ensumava, mirava un xich en dins y emprenia retirada, arrossegant la cúa, escalas avall, tot lo qual feya suscitar encare més recels á l'esporuguida criada. La meteixa Da. Isabel, qu' ab sos fills y criats duya tot un alegre formiguer de vida per' esvahir d'aquellas salas l'alé de mort, s'havia també refusat á habitarlas lo primer estiu, com possehida de certa superstició secreta de que no 's donava compte prou clar. L' entressol era prou gran pera hostatjarlos á tots, y s'instalava en ell y seguia dispensant á la saleta las preferencias dels demés. Gracias, donchs, á aquella especie de consol qu' esmersava sobre tots los Galceráns, era, l'esmentada saleta, la pessa més contemplada de tot aquell casal. L' agrahiment --no pot creures que fos l'egoisme-- havia portat allí lámparas bonicas de bronzo, miralls, quadrets al oli de firmas espanyolas, catalanas, que D. Pau ó Da. Isabel compravan desde Barcelona ó Madrid, pensant en ella. Hi anavan á fer cap també escribanias, canalobres, placas ó lápidas de bronze, de plata, que 'l diputat devia á l'agrahiment de sos protegits. Y escampats per demunt de la xemeneya, de las tauletas maquejadas del pianino, ó del petit escriptori-llibreria de donya Isabel, á la vegada que distreyan agradosament la vista, inflavan de satisfacció l'esperit dels donadors.
--Oh, don Pau es agrahit, mira com fa lluhir los nostres regalos! --Y
al peu de tot aquell aixám de recorts y joguinas, plenas de
lluhentors y curvas graciosas, ab que mimavan la manyagona saleta,
s'extenian sofanets, butacas capitonadas y cadiras de diversas
formas que 'l torp de la moda arrambava allí, mitj desllustradas,
després d'escombrarlas de la casa de Barcelona. Mes, l'agrahida
saleta las hi obria la porta y, ab la llum de sos ulls bondadosos,
semblava que 'ls embarnissava de nou, que 'ls renovava y tornava
l'elegancia allá baix perduda. Ben mirat, no era més que la noya
del masover á la que anavan á parar las joguinas dels senyorets, un
cop cansats d'ellas; peró la nena era neteta, manyosa pera ferhi
enlluhernar á sas vehinas. Y quan se trobava ab sos amos devant,
semblava dírloshi: "mireu si cuydo bé 'ls vostres recorts, miréu si
soch agrahida." Ells corresponian á las sevas bondats, fentli
companyía la major part del temps, fentla testimoni de las
expansions més íntimas, confidenta ben volguda dels secrets de
l'amistat, algunas voltas de suspirs retinguts á fóra.
Dins d'aquesta saleta s'estavan Da. Isabel y aquells tres homens públichs, aquestos vestits de negre, fumant, aquella ab una bata blanca de jaconar, tots rihent, parlant ab lo tó placévol de la major confiansa, quan s'hi presentaren D. Ramon y son fill. Una lámpara de petroli ab la llum velada per un gran globo de crestall raspat sobre 'l qual s'aplacava un filat de crochet, illuminava apenas l'escena.
--Hola, vostés ja venen per anar al ball! --digué D. Pau ab tó amistós
y la veu plena d'aquell ressó d'allarga vocals que té la joya.
--Peró Jesús! y cóm vé l'Albert! ¡Qué li ha passat, Deu meu! --exclamá
Da. Isabel, aixecantse ab un moviment sech de persona nerviosa y
atrafegantse en cercar un respall dins de la tauleta de cusir. Tots
los demés miraren al jove ab no menys interés.
--Ha caygut. Ja ho veuhen quin jovent corre. Los vells aném drets y
forts y, ells á cada pas ensopegan --feu D. Ramon, buscant debades
aprobació á son enrahonament apassionat, entre aquella gent de
mon.
--¿S' ha fet mal?
--Nó, gracias á Deu.
--Donchs no val la pena.
Res com aquest fallo de D. Pau podia escampar lo malhumor del vell Merly. ¿No ho perdonava son ídol? Donchs ja estava tranquil; ja, familiarment repanxigat dintre un gran silló, ab lo pit de la camisa bombat y cavalcant en lo gran sech que li formava son ventre de bola, garlava al costat del gobernador, mentres donya Isabel, ab lo respall á la má, batallava ab l'Albert perque no 's volia deixar respallar per ella.
--¿Qué no ho veu, don Ramon? Sempre batussas, sempre están com gat y
gos
--deya l'hereu Galcerán.
Y Da. Isabel, perduda la partida, enfonzada altra volta en la causeuse, 's divertía observant la confusió que dominava al jove. Perque,
realment, l'Albert estava com avergonyit. Lo fibló del ridícol
atravessá sa ben trempada corassa; tota la confiansa que tenia
l'Albert ab aquella familia no era bastant á deixarlo satisfet del
paper qu' estava fent.
--¡Válgam Deu, lo pare quinas cosas té! --pensava, tot respallantse ab
las menors inflexions possibles y girant la cara cap algun recó
pera amagar son sofocament.
--¿Sab qué pensava, don Ramon? Que no haventse fet mal de veras, me'n
alegro de la cayguda del Albert, del esquins del pantalon.
--Ah, ja l'ha vist? --cridá l'Albert.
--Perque escarmenti, eh? Jo també --feu lo pare ab cops sechs de veu.
--No, senyor --respongué suaument la dama-- Perque aixís, mentres
vostés serán al ball, jo 'm quedaré bén acompanyada.
--Y quinas cosas li deixa dir don Pau á la seva senyora! --exclamá
bonament, lo pare.
L' Albert, ja respallat, y posantse instintivament la má sobre l'esquins del pantalon, sonreya desde son seti un xich apartat dels demés, dihent:
--Donya Isabel está sempre més bona ab mí de lo que mereixo.
--¿Qué diu, senyor Merly? Vosté no sab com s'estiman aquest parell. N'
hi há pera estarne gelós --respongué, entre rialla y rialla, 'l
marit.
Y després, com si hagués atravessat per sa pensa 'l malevol desitj de mortificar á l'Albert á qui estimava de veras:
--Suposo que no voldrás probarte uns pantalons meus; t' estarian
llarchs, t' estarian amples... ¿no es veritat?
--Já, já, já! --feren tots, inclús lo pare, midant ab los ulls á un y
altre, y posant en una situació ridícola al pobre Albert quí,
d'aquella comparació, resultava gayre bé petit, sens esserho.
--Nó, no ho vull pas. Me quedaria sola, sense tan bona companyia --interposá Da. Isabel.
--Senyors, tingan pietat de mí tots plegats --exclamá l'Albert en veu
forsadament cómica, desitjós de dissimular l'enuig que d'ell
s'apoderava.
--Bé, donchs, ¿qué no hi aném? --feu don Ramon.
--No més á darhi un tom, eh? --digué 'l gobernador, aixecantse de la
cadira ab una violenta dominació de brassos. Y afegí á mitja
veu-- ¡Ves qui 'ls feya convidarnos!
--¡Y tal! --exclamaren á duo D. Pau y son sogre.
--Aquí, are, ab aquesta fresqueta, la plassa tan tranquila, la
remoreta dels arbres... --tornava 'l gobernador, ab ayre
emperesit.
--Y es una vegada al any! --oposava l'animat D. Ramon.-- ¿Y vosté,
donya Isabel, no vol acompanyarnos, no s'anima?
--Estich molt cansada, molt cruixida, no he tingut humor de vestirme.
Ja ho he dit á en Galcerán: los esperaré llevada, potser fent
alguna bacayneta y tot, devant del seu fill; no tinch ganas de
moure'm.
--Ja comprench que s'avingan tant ab lo meu fill. Si tenen los
mateixos gustos, la mateixa recansa! Avuy es la festa major y, si
no l'animém los de la vila, quí l'animará? Mirin, jo, vell y tot,
trech fabas d'olla!