Los balcons de donya Mercé, situats al carrer Major, punt excelent com dels més céntrichs, estavan també admirablement concorreguts, si no de vilaniuhencas, de forasteras. Las enemigas d'aquella senyora suposavan qu' ella y son marit los havian ofert á quants forasters havian pogut, vingués ó no á tom. Peró era l'enveja que retallava. Lo cert es que la Rodón tenia la casa plena de gent com cal, á la qual ajudava á instalar la Sumpta, allí present desde primer' hora.
Abdúas amigas estavan contentíssimas de l'escaramussa d'aquell matí, sobre la qual conversavan llargament, solas en un balcó, quan vejeren ab sorpresa entrar al senyor Riudabets.
--Oh! --feu donya Mercé, estrenyent la má del conco.-- Quant de bó per
aquí, quan de bó! Si he d'esserli franca, la veritat, Tomaset, no
l'esperava pas.
--Y ja veu que 'm feya injusticia, Merceneta --respongué, tot tou de
veures desitjat.-- Quí sab si á la fí...
--Peró no era á casa Galcerán? --interposá l'esprimatxada pubilla, ja
present y ansiosa de tallar casacas.
--Sí senyora, sí; pero si allí hi ha hagut una tragedia! --s'apressurá
á respondre, emploricant la veu,'n Tomaset.
--Una tragedia! Cóntins, esplíquinsho, ¿qué ha sigut aixó? --feren
abdúas, fingint ignorar lo que ja sabian, lo que s'havia escampat
ja per tota la vila y comentat en tots sentits als deu minuts
d'haver eixit de casa l'apotecari l'oficiós criat.
Y aquell vell ressentit descrigué l'accident de donya Isabel, carregant la paleta de colors tan vius com li permeté sa excitada imaginació. Mentrestant, sas oyents se banyavan en aygua de rosas. La disposició d'esperit d'aquell infelís era la més favorable pera ferlo instrument de la calumnia qu' un moment avans havian inventat las duas.
--Qué diu ara? qué diu? ¡pobre senyora! --feu la de Rodón ab tó de mal
dissimulada burla.
--No té donchs fatxa d'esser tan sensible. Bah, gent de ciutat!
Posturas! ¿no ho creu aixís, Tomaset? --digué la pubilla, abaixant
la veu per las forasteras y tornant á formar rotllo separat ab sos
interlocutors.
--Qué volen que sia! Pse!... Pamplinas de criatura
contemplada, --afegí á mitja veu lo narrador, arquejant las cellas
y rodant lo cap á truco d'ensenyar la magricia de son coll,
veritable masó de bordons de contrabaix embolicats en pell de
gallina que, si en la posa natural amagavan encare bastant lo coll
postís y l'enmascarada perilla, una petita contorsió 'ls posava
llastimosament de manifest.
--Ja veurán, ja veurán. Hi há naturals que no hi poden fer més... cal
no ser injustos --replicá, seguint la seva mónita, donya Mercé.--
Ademés, segons diuhen, está tan malalta...
--Y qué naturals ni malaltías! Pamplinas, heusho aquí tot! --digué la
Sumpteta.
--Res més, senyoras, res més; si jo ho he vist. Encare afegiré qu'
estich ab vostés; es orgullosa, sí; es orgullosa, y 'l general, lo
seu pare, també.
--Ah, li ha parlat vosté?
--Sí, peró pocas paraulas; perque, ja ho saben: devant d'un estirat,
jo ni un ciri.
--Senyoras, senyors, los gegants! --cridá, desde 'l balcó, una
senyoreta forastera.
Y llavors se trencá la conversa. Donya Mercé cridá á son marit y al pubill qu' estavan en la sala del derrera, molt entretinguts parlant de política.
--No tingas por, Joanet, las nostras donas han de gastar; deixa que la
Sumpta gasti... Tu sempre ab mi: jo't faré home. Deixa que 'ls
nostres sigan poder.
La senyora 'ls va empenyer cap al balcó hont eran la pubilla y D. Tomás, pera que poguessen enrahonar tots més lliurement. De quan en quan ella ja daria una mirada als forasters y 'ls hi faria la gara-gara. No obstant, una cosa la tragué del balcó, apenas havia guaytat al carrer:
--Pepet, Pepet, sabs lo qu' estava pensant? Qu' hauriam de donar
refresch á aqueixos senyors. Al café d'en Manelet han fet gelats.
--Vatualisto! Cóm no hi hem pensat avans! --esclamá en Rodón pegant un
cop de taló á terra.-- ¿Y com ho sabs que hi ha gelats?
--Are n' he vist passar duas grans safatas cap al carrer de Santa
María.
--Y com vejés qu' en Pepet no hi donava, prosseguí:-- ¿Encare no ho
endevinas, home? A ca'n Galcerán ¿ahont vols que vajen per allí?
--Ah, sí, sí, cuyta, cuyta que'n portin. Pero femho bé: no'n digas res
á ningú fins que 'ls tinguém. No t' esposis á un xasco.
La flaca d'en Rodón era precisament ferse sempre bocadas de rich y espléndit. ¡Com diantre no se li havia ocorregut lo del refresch! Ca, si parlant del gobernador y d'en Galcerán... ¡Malviatje!... Ves quin paper s'exposava á fer are!
Y tot malhumorat, s'atansá á sos amichs, enrotllantse nerviosament entre 'ls dits la cadena del rellotje. Justament en Tomaset, á prechs de la
pubilla, contava altre cop l'escena del desmay de la que pogué
gaudirse aixís en Rodón.
Pero la llarga corrúa de moxigangas, precedida d'un espadat de cinch, comensava á desfilar per sota 'l balcó als atronadors desconcerts de grallas y músicas. En Tárrega s'abocá á la barana cridant á son costat al inseparable Rodón. La pubilla quedá entre aquest y don Tomás, quí, pretestant poch lloch, s'aprofitá acostantse á la seva vehina tant com pogué. "No convé fugirli 'l cos are --pensá aquesta-- més val enllepolirlo." Y son temperament d'histérica acabá d'esvahirli aviat la primera repugnancia, fins al punt de que, al cap d'una estona 's sentia afalagada per las guspiras que llansavan los ulls d'aquell vellot. Mes la reaparició de donya Mercé obligá á la parella á separarse pera que la primera ocupés lo lloch del galant. Don Tomás, llavors, restá á segona fila, encés com un perdigot, abalantsanse á la menor escusa sobre la tova espatlla de la Rodón. Abdúas amigas se parlaren á l'orella, esclafiren á riure y, un cop serenas, se giraren d'esquena al carrer, fingint prosseguir la conversa:
--Sabeu que penso? --saltá la pubilla, mossegantse 'l llavi al veure
la perturbació de don Tomás.-- Que tot aixó confirma lo que tu 'm
deyas, Joanet.
--Jo? --preguntá 'l pubill ab sa veu esquerdada.
--Sí, tu. Que prou es ben cert que donya Isabel ha vingut de mal grat
á instalarse á Vilaniu; prou es ben cert qu' avans han tingut
disputas ab don Pau, y que 'l general es aquí pera ferli companyía
un quan temps, á veure si s'aclimata.
--Aixó 's diu? --preguntá en Tomaset, com descubrint nous horisonts.--
Y afanyós de captarse la mellor voluntat, afirmá tot seguit:
--Ah! prou es bén cert, prou es bén cert!
--Hi ha més de dos anys que morí 'l vell Galcerán... Don Pau prou
hauria vingut més aviat --mormolá donya Mercé, mossegantse un dit
en actitut meditativa pera amagar mellor la rialla. Y com girés la
cara al carrer,
--Te compte! --saltá en Rodon pera evitar á la seva dona que li fessen
mal las altíssimas banderas de gremis y germandats que passavan
tremolant en brassos de pagesos vestits ab gambetos.
--Y bé dona, dos anys enrera aquell senyoret ¿sabs? encare no era
aquí
--interposá la pubilla Tárrega, arrancant una rialla de la seva amiga,
que D. Tomás no pogué compendre per que no veya encare ahont
anava 'l tret.
Y la pubilla esbombava la mentida, ab lo més viu desitj de que fos veritat. Aixís patiria aquell home que la va desayrar! Després que... y lo observát al dematí!
"Quí vol dir?" pensava aquell galantejador, que la pretenia de guardar
tots los secrets escandalosos de la vila.
--Si fos lo que tu dius, no s'hauria fet pregar pera vindre, quan
precisament arriba l'altre --replicá la de Rodon, ab l'infernal
desitj d'arrancar la vena que veya devant dels ulls del encaparrat
Riudabets.
Aquest los obrí efectivament, com quí dona en la solució d'un problema embrollat; emperó, ben prompte torná á endinzarlos per las boyras de la discussió secreta que 'l dubte obria dins de son esperit. L' home passava llista dels senyorets que s'havian establert derrerament á Vilaniu, y la memoria no n' hi dava sinó un, l'Albert Merly, que precisament arribava 'l meteix dia que la dama en cuestió. Mes ¿cóm es possible, pensava en Tomaset, que donya Isabel puga enamorarse d'un jove tan aixut, tan esquerp? Peró ell era á la casa, ell s'ha estat sempre al costat d'ella, ell ha corregut ab lo pomet d'aygua de Colonia y s'ha enardit contra 'ls que 's removian y atabalavan durant l'accident... Peró ell --replicava l'altra veu de las duas que sentia disputar dins de sí meteix don Tomás-- ell, aquest matí, á casa Montellá, no ha fet tant com tu, no l'ha defensada gens ni mica. --Pera dissimular --li advertia la veu acusadora.-- Peró es que, dissimulant y tot, podia defensarse; es que jo no l'he vist may més expressiu ab aquella dama qu' ab las altras; es que realment es lógica, rigorosament lógica la conclusió de donya Mercé: si abdós s'entenguessin, donya Isabel no s'hauria resistit á vindre, y jo dich més: are, donya Isabel, en lloch d'estar trista com son semblant revela, estaria joyosa, molt joyosa.
Y aquí havia arribat de sas meditacions, quan Da. Mercé, l'hábil catequisadora que llegia perfectament en lo semblant de son novell prossélit la perillosa batalla qu' estava sostenint, tractá d'aplassarli la resolució reforsantlo ab una presa d'esperansa.
--Escolti, Tomaset: no li ha dit donya Isabel si anirá aquesta nit al
cassino?
--Li he preguntat, peró no m' ha dit ni sí, ni nó.
--Allí veurém si estém fent judicis temeraris.
--Es que vosté creu que donya Isabel?...
--Jo no crech res, ni la Sumpta tampoch, ¡Totas las senyoras estém tan
exposadas á una calumnia! Per aixó cal experimentar, experimentar
molt.
--Calléu, calléu, que comensa ja 'l pendó --cridá 'l pubill.
--Are vull tenir la curiositat de contar las atxas --feu sa muller.
--Y qué'n treurás, tonta? --interposá donya Mercé, temerosa de que la
suma afavorís massa als contraris de son marit.
La pubilla no per aixó abandoná son propósit, y comensá á contar entre sí, mentres los altres comentavan la representació y calitat del acompanyament qu' anava desfilant per sota llurs ulls, enrojits d'enveja. Desde 'l menestral més humil fins al més rich hisendat, tots los estaments y classes socials de Vilaniu estavan representats en la comitiva. Per las balconadas del entorn no 's sentia més qu' una exclamació: "¡Quina professó més lluhida! Jamay s'havia vist!" Los pagesos acomodats hi anavan ab sos vestits de calsa curta, de panyet negre, y faixa de seda carmesina, portant, ademés, pera major gala y malgrat l'estació, llarch y sever gambeto. Los menestrals lluhian també sos mellors vestits negres entre 'ls quals ressaltava bellament l'armilla blanca. Y, á mesura que s'acostava 'l pendó, apareixian levitas de variada edat y estisora, intercaladas ab set ó vuyt uniformes que l'element militar de la vila podia oferir, y, de més á més, altres tants frachs passats de moda que sols eixian en cassos extraordinaris. Un d'aquestos lo duya, tot estarrufat, don Ramon Merly. Per fí, tres passas avans de la copla de'n Metus, qu' apurava tot son més distingit repertori de polkas, valsos y mazurcas, venian los pendonistas. Lo gobernador y 'l general lluhian en lo pit de llurs uniformes tot un aparador de creus ab las corresponents bandas. L' hereu Galcerán anava rigorosament vestit d'etiqueta.
Al véurel, la Sumpteta no pogué estarse de compararlo ab l'escanyolit d'en Joanet, y 's posá roja com una brasa. Son cor alabatia ab furia, peró havia de dissimular. Y tot ensemps, donya Mercé estava tan embeguda en aquell espectacle, que ni sentia aquesta vegada la desvergonyida pressió que, de tant en tant, feya sobre ella 'l cos d'en Riudabets.
--Ay, ay! --exclamá de sobte.-- Y l'Albert, donchs, que no hi va?
--No 'ls hi he dit que l'he deixat ab donya Isabel? --li respongué,
quasi á cau d'orella, en Riudabets, abalantsantse de nou.
Peró llavors, la Rodón, s'apercibí del abús, y, roja com la grana, 's girá contra don Tomás clavantli una mirada reptadora que 'l conco cregué deguda á la presencia del marit. "Realment era un perill; seria més prudent."
--Ah! es ab donya Isabel? --feu la Sumpteta, ja redressantse. Y arreu
afegí molt resolta:-- Tres centas vint y quatre. --Se referia á las
atxas que ni havia contat.
--Y qué compon, per' una població de vuyt mil ánimas? --respongué en
Rodón tot seguit.
--Més valdria menos gent y més reverencia, --feu donya Mercé.-- No han
vist quíns caps de gallarets, aquella trinitat? L' hereu Galcerán
ha fet lo paperot de saludarnos. Lo general y 'l gobernador miravan
per tot arreu com dos cadets. ¿Aixó son autoritats?
Y la Rodón s'expressava en veu plena de fel, perque havia cullit dels cordonistas una rialla de mal continguda burla. Lo gobernador, amagant lo rostre en los plechs de la bandera, havia signat al general hont eran las estranyesas del matí, y, quan en Poudor las vejé, abdós, ab tota l'imprudencia de forasters, bescambiaren una rialleta, sens presumir que 'ls hi fos atrapada. ¿Y qué significava semblant rialla en los llabis
del pare y del amich de la rival? ¿No declarava per ventura qu'
ella 'ls hi havia dit que miressen á aquell balcó, y afegit avans
alguna relació ofensiva qu' are 'ls hi venia á la memoria? La de
Rodón se callaria ben bé aquell incident pera no dar lloch á
sospitas que 'l desagrahit mirall li feya pressentir, peró per sos
Deus jurava recordarsen, y venjarsen de més á més.
En fi, la professó acabá de passar, sense que ja aquellas cinch personas honressen ab una mirada la modesta comunitat, ni 'l tabernacle hont anava, sota tálam, l'imatge del sant, patró de la vila, ni l'ajuntament que presidia l'acte, ni la petita escolta de soldats, y menos encare la llarga torrentada de beyatas que seguia derrera, mitj confosa entre la fosca qu' anava invadint lo carrer. Los pendonistas ab llur acompanyament davan llarga tela á retallar.
Donya Mercé s'havia ja separat de sos amichs pera que la cambrera anés volant á buscar los gelats, mentres ella ab la cuynera encenian lámparas y espermas, preparavan safatas y copas, y dessembrassavan la táula rodona de la sala.
Pero quin xasco, Deu meu, quin xasco! Quan estava ja tot disposat, quan la fosca del carrer havia ja tret dels balcons als convidats y aquestos se removian al entorn de la desocupada táula presumint que se 'ls preparava un obsequi, arribá la cambrera ab la nova de que no hi havia gelats. En Manelet, que no'n feya sinó en semblant diada, per falta de costum no havia calculat prou bé, s'havia quedat curt, y 'ls de casa Galcerán li havian escurat las grapinyeras. Tals foren las paraulas que tingué l'acalorada cambrera ab sos amos en l'antessala.
--Y orxatas? --preguntá la senyora, presa de suprema angúnia.
--Tampoch n' hi ha.
--Potser al cassino, Pepet?
--Ca! al cassino se las guardarán pe 'l ball. Y dónalshi confituras.
--Ja se'n trobarán?
--Donchs xacolata.
--S' hauria de fer en tres ó quatre tongadas; la xacolatera es petita
pera tanta gent.
--Donchs deixemho corre. ¿Qué hi vols fer?... Malviatje! malviatje!...
Poséu un candelabro demunt de la táula, y convida á algú á tocar lo
piano, ó toca 'l tu.
--Tens rahó; un candelabro y tots los papers y quadrets que hi ha
demunt del piano; aixís compendrán perque hem desembrassat la táula
y no esperarán refresch.
A la fí d'aquest diálech, se sentí l'estrépit de la tronada que feya fins tremolar totas las vidrieras del poble. Lo tálam passava per la plassa de las Monjas.
Aquell soroll de canonadas rebotia en los cors del matrimoni Rodón com ressó enmatzinat de las salvas al contrari. Bé sabian marit y muller qu' aquella salva 's feya al tutelar de Vilaniu y no al diputat rival; peró aquest anava á pochs passos de l'imatge, la festa tenia lloch devant de sa casa y, en fi ¿á qué cercar reflexions, quan l'ánim está exaltat, quan cada tró, per un enlluhernament inesplicable, los hi representava aquell casal, ab sos balcons vessant sedas, blondas y flors demunt de las quals lliscava l'expléndida llum de cent espermas encesas en l'interior de las espayosas salas? Era alló un memento insultant y tant més inaguantable en quant se reproduhia ab tot l'ensanyament d'un mall perfidiós que semblava complaures en endinzar tascons y més tascons dins d'aquells cors prou esberlats per l'enveja.
--Vaja, vaja que ballarán un xich --digué donya Mercé, sentantse en lo
tamboret y desfogant son cor ab una atronadora escala en los
desafinats baixos del teclat.
--Nó, nó, gracias, es massa tart --respongueren varias veus.
En Rodón, frenétich d'impaciencia, agafá per la cintura al pubill Tárrega y comensá á parlarli de com tenia las obras del chalet. D. Tomás estava tan plé de confusions que no hi veya de cap ull. "La Galcerán! la Galcerán ab enredos! Quína triaria de las tres? Si la Galcerán se rendia per l'Albert, bé 's rendiria per ell que tenia més mon. Fins de figura hi havia bastant que dir. Després, que... ab las donas, lo tot es saberlas portar. Peró ¿y si per perseguir aquesta perdia las altras duas, de las quals, al menos una, ni que fos la més lletja, se mostrava accessible? Ell s'ho trampejaria. Lo mellor era anar explorant, anar explorant..."
La pubilla s'havia refugiat á un cantó del piano, més rabiosa encara que 'ls Rodóns. "Are seria ella la mestressa de casa Galcerán! Are
disfrutaría ella del honor que gaudia una forastera! Ah, Galcerán,
imbécil! Si ella podia li faria pagar tanta crudeltat."