A las duas de la tarde, quan la familia Galcerán s'asseya á taula ab son hoste, la plassa de la Vila quedava deserta, havia cessat per tot arreu l'amohinador rebombori de la festa, y, per primera volta aquell dia, 'ls malalts y criaturas de bolquers dormian y 'ls pardals saltironavan tranquilament per carrers y plassas. La cridoria s'havia recullit dintre las casas, y al soroll aixordador, qu' avans promovian los are ajeguts timbals y grallas, havia succehit la vidrosa remor de plats y copas que trincavan sens parar, en mitj de las riallas de francatxela á que s'entregavan los vilaniuhenchs. Era 'l moment en que boigs y sabis, arruixats y prudents s'aprestavan á reparar las forsas perdudas, assaborint los plahers d'un suculent dinar de festa major.
--Ah! finalment reposarém una estona! --exclamá 'l gobernador, tot
extenentse 'l tovalló en los genolls.
--Y no gayre temps, amich Dominguez, --respongué sonrihent don Pau,
desitjós de promoure l'expansió qu' es lo mellor amaniment d'una
taula de convidat.-- Pensi que, á las sis, haurém d'esser a la
professó, y no fassi pas propósit de dormir la mitjdiada, que no
acabarém de dinar sense que'ns amohinin las visitas, y al devant de
casa tornin á sonar grallas y músicas.
--Prou m' ho figuro, prou! --digué 'l gobernador, servintse un plat de
purée de pésols y donant á son company una mirada de conmiseració
recíproca.
--Pobre Dominguez, no 'l deixarán reposar, --interposá donya Isabel,
mentres remenava ab la cullereta lo plat de la nena que no volia
deixarsel refredar per la minyona.
--Senyora, senyora, cregui qu' ho necessito! Vosté no sab quin' una
me'n han jugada aquest dematí? ¡Pot pensar vosté com m' han posat
lo cap després, á casa la vila! Sórt qu' un ja está fet á aqueixa
eterna chismografía que brunz al entorn de tot gobernador. Sórt que
lo que m' entra per una orella me surt per l'altra.
--Ja he vist á casa la vila quan se l'enduyan pels recons
l'alcalde, 'l comandant d'armas, lo tinent de la Guardia Civil,
l'administrador de correus, lo jutje... en fí, tots los qui m' han
amohinat á mí primer
--digué don Pau. Y comensá llavors á pintar graciosament á son amich
la ridícula escena del despido d'aquellas autoritats quan volia
parlarli á solas.
L' expansió aná prenent peu ab aquella progressió rapidíssima que res logra com la familiaritat d'un dinar, y derrera la relació de don Pau, plogueren descripcions dels epissodis divertits qu' havian ocorregut als tres homens públichs qu' ocupavan la taula. Lo gobernador, que, quan s'hi llensava, manejava com ningú 'l llápis del caricaturista, descrigué ab tals toquets la recepció de qu' havia sigut objecte aquell matí, que produhí en tots la major hilaritat. Tocá arreu 'l torn al exámen del artificiós panegírich de Sant Joan qu' havia pronunciat en castellá enmidonat, un predicador foraster, y parlant en sério, hagueren de convenir los comensals en que Vilaniu tenia l'extranya habilitat que se li atribuhía pera celebrar solemnes funcions religiosas. Lo que no podia admirarlos com als vilaniuhenchs, eran l'orquesta de'n Metus ni las veus de nas dels cantors, tan difícils d'escoltar sens'esgarrifansas com de remembrar sense ganas de riure pera qui tingués l'oído un xich educat. Lo senyor Dominguez probá, ademés, que s'havia fixat molt en las noyas de la vila, elogiant la bellesa de las duas ó tres que sobresortian per aquesta qualitat, y qu' havia ja ullat també 'l general, desde 'l carrer, quan eixian de l'iglesia. Per últim, seguint lo gobernador la revista de sas impresions més graciosas, l'emprengué en descriure las duas senyoras que més li havian cridat l'atenció per llurs figuras y enfarfegat vestir. Una d'ellas, alta com un estrenyinador, escollarada, espatlluda y ab certs rasgos que recordavan á la geganta de la vila, resultá ésser la pubilla Tárrega. Deya de l'altra, qu' era grossa, de cara rodona com un girasol, y que li havia donat pena ab son afany de comprimirse l'exhuberant musculatura que li rebotia per tot arreu en forma d'embutifarraments. Y al fer aquesta descripció, prou realista pera imaginarse una figura digna del cisell de Churriguera, acompanyava encare la frase ab uns moviments de má, semblant pinsarse las parts del cos que descrivia, com si volgués inflárselas en la mesura que l'imaginació se las representava.
--¡Oh! no sigui cruel aixís, Dominguez, no sigui tant cruel --exclamá
la Galcerán, rihent á desdir com los demés-- vosté está fent la
caricatura de la flor y nata de l'elegancia vilaniuhenca.
--¡Ah! es la dona de'n Rodón á quí't descriu ara --cridá, entre rialla
y rialla, don Pau, qu' havent ignorat sempre las aspiracions de la
pubilla no 's fixá tant en la descripció d'aquesta.
--Y prou que ho sé. Per Déu, Dominguez, vosté es temible! Y dispensi,
no s'hi ha fixat prou bé: la Rodón es grossa, peró es guapota, molt
fresca y té molt bons ulls.
--Senyors --continuá 'l gobernador-- jo no sé qui son; per lo tant no
tinch ánim d'oféndrelas. Descrich lo que m' ha fet més gracia;
perque, francament, al veure primer aquella gegantessa espatlluda
com un penja-robas, y després l'altra, que no dubto será com vosté
diu, peró apagesada, totas duas tant plenas de pretensions y
posturas, he hagut de fixarmhi forsosament.
--Ah, ja sé, ja sé quí vol dir --saltá 'l general.-- Son unas que'l
síndich m' ha fet mirar ab uns gemelos desde dins de Casa-la-Vila,
presentantmelas com los figurins de Vilaniu, unas qu' eran á casa
Montalbá... ó Murallat...
--Cla! cla! clach! --feu lo matrimoni Galcerán al sentir la
disbaratada tergiversació del seu pare.
Y aquest seguia dihent:
--L' una duya un sombrero ab un aucell gros com un lloro, ¿no es
veritat? L' altra, aquell fardo de pa-de-pessich, me sembla qu'
anava ab un sombreret petit com una gorra de quartel xata, que li
exagerava desmesuradament la seva cara de pá de munició. ¿Son
aqueixas?
--¡Exactament! --feu lo gobernador.
--Peró per Déu --repetí donya Isabel-- no se'n rigan aixís, pobras
senyoras! Tingan en compte qu' aquí no veuhen, que no poden
comparar, que no poden educar lo gust. ¿Qué dirán vostés de mí
mateixa, quan fassi tres ó quatre anys que visca aquí? Jo seré com
ellas; jo 'm ornaré com ellas.
--¡Com ellas! Per la Verge dels Dolors, no digas disbarats, sinó t'
arranquém d'aquí tots --exclamá son pare.
Y, mentrestant, seguian encare rihent com boigs.
--Vostés, els homes, no saben que res desfigura tant com anar
descossada; que res afavoreix tant com una cotilla ben feta. Aquí
(vaja no riguin aixís, escóltinme un poch) aquí, com en tots los
pobles, lo desitj de la comoditat se sobreposa al del benveure. Es
ja corrent l'anar horas y horas descossadas las senyoras;
s'abandonan y, quan voldrian remediarho, lo cos ha perdut ja tota
la gracia. Lo meteix me passaria á mí, si 'm deixés portar per
l'exemple. Vaja, no sigan tant mofetas. ¡Mirin, mirin, com s'hi han
fixat!
--¡Oh! y 'l papá --interposá don Pau-- fins se las ha contempladas ab
unas ulleras, cregut que anava á veure unas divinitats.
Y tots s'entregaren novament á riure, menos donya Isabel que reduhí á indulgent rialleta lo que'n los homens era ja convulsió histérica difícil de dominar.
--Resulta de tots modos que vosté, Isabel, regoneix, com nosaltres,
que las tals son duas estranyesas.
--A poch á poch; no he confessat tal cosa --respongué l'aludida, fent
morir de riure á sos oyents al véurela embolicada en la lógica
conclusió de son contrincant.
--Bé, vosté es massa indulgent pera fer confessions d'aquesta classe;
peró si poguessem penetrar dins de la seva ánima... En fí, vosté ha
dit prou pera que nosaltres, descartant aqueix crit de sa hermosa
conciencia, hi poguém llegir una completa confirmació del meu
parer...
--Ahir, deya vosté qu' es tant difícil llegir en l'ánima d'una dona
com en un paper tirat al fons de la mar agitada.
--Senyora, jo parlava de la dona tipo, no de la dona-ángel.
En aquest moment, lo criat, qu' entrava portant en l'ayre una gran plata sobre la qual jeya un hermós llus á la mayonese, anunciá á don Pau la presencia del ball de Bastonets que passava la capta.
--Es veritat --feu l'hereu Galcerán.-- Ja comensa 'l llevant de taula.
Mira, demunt del escriptori trobarás un paquet de mitjos-duros; que
la Queta 'ls vaja distribuhint á tots. No 'ls feu pas entrar;
que'ns deixin dinar en quietut.
En Pepito y l'Anita escoltaren aixó obrint uns ulls com unas taronjas, y acabaren fent un patarrellet que hauria ben prompte esclatat en plorallas de no adonarsen la seva mamá.
--Y no 'ls privis d'aqueix gust --digué l'avi, al notar que la
mare 'ls estava amanyagant pera convence 'ls de no ésser exigents.
--¿Qué tenen, pobrets? --preguntá 'l gobernador.
--Res, res, feren los pares.
--Sí --replicá l'avi-- Jo li diré, Dominguez, lo que tenen. Ara anirán
venint comissions de las comparsas y balls de tota aquella
moxiganga que vosté ha vist ¿sab? Y quan las pobres criaturas
voldrian contemplarlas de prop, lo seu pare dóna ordres perque 'ls
despatxin allá fora.
--¡Y tenen rahó las criaturas! Donchs no ploréu, fillets; jo só 'l
senyor Gobernador, y jo ordeno y mando que las comissions entrin
aquí.
_Señor diputado, revoque usted la órden en obsequio á la honra, á la
altísima honra que recibe usted de tenerme á la mesa._
--¡Bravo, bravo! --cridá l'avi picant, de mans.
Don Pau revocá l'orde, los dos nens se xuclaren en dins las llagrimetas tot regalant en cambi rialletas aixeridas, y desde aquell moment comensaren á desfilar de tant en tant, per aquell menjador, parellas y més parellas d'homes ja vells, ja jovenots, tant extravagantment disfressats com pot concebirlos lo cervell en desvari.
Avans d'entrar se sentia una veu grossa y fonda que desde l'escala cridava, "Ave María" ó "Qui há assí?" y apareixian arreu, ab una safata á la má, sembrada de monedas d'argent y coure, los estranys pidolants. Es cert que desde aquell moment los comensals degueren contenir la franca expansió á que s'havian entregat; peró 'l nou espectacle valia ben bé aquest sacrifici. No hi há guardarropía de teatre que puga subministrar una combinació tant estrafalaria de pessas de vestir, ni lograria 'l més consumat caricaturista idear jamay monstruositats y anacronismes com los que conseguian candorosament aquells homens al disfressarse. En mitj del trastocament de sexos, épocas y colors, se descubria ademés aquella propensió á exagerar la caracterisació dels personatges que 's nota en la comparseria de tots los teatres de la terra, y no era menos divertit observar cóm predominava 'l desitj d'accentuar, fins ab la postura y las miradas, los papers d'home terrible. Aixís, quan apareixian al menjador los trabucayres de Serrallonga, ab las mantas manresanas, la faixa enrestellada de pistolas y punyals, y 'l rostre emboscat dins de barbassas negras y embulladas, cenyit ab un mocador fosch y la barretina roja 'l cap, deixant entreveure sota 'l bras la boca del trabuch, la primera impresió era per esferehirse; y quan los comensals fixaren en aquells rostres la vista, lluny de trobarhi una mirada riallera hi descubriren la més cómica crudeltat. Altre tant observaren al rebrer al butxí dels Embozados de Madrid, vestit de negre, ab capeta á lo Felip II, y ab un barret del temps de Felip IV, sota de quals alas guspirejavan dos ulls ferrenys y amenassadors. Devant d'eixas figuras, que despertavan l'hilaritat dels senyors y de la meteixa donya Isabel, los nens s'arrimaren á la mare, com dos pollets esporuguits á la lloca, y de gosar, haurian demanat al Gobernador la reposició de l'orde en obsequi d'ells revocada.
--¿Qué no us agrada aixó? --digué 'l general.
--A mi m' agradan l'Enjaneta y 'ls Bastonets --respongué en Pepito, ab
accent mitj afligit.
--Jo no vull papus --exclamá, quasi plorant, la nena.
--¡Ba! ¡ba! ¡ba! ¡Vaya un valent! --feu lo general, redressant
cómicament lo cos y empunyant lo ganivet pera acompanyar sas
paraulas ab copets sobre la blanca estovalla-- Mira, Pepito:
l'home no ha de tenir por fins que 's veu lo cap á quatre passas.
Quan serás gran, jo t'ensenyaré á tirar tiros, á esgrimar lo
sabre, á matar homens, y durás uniforme y serás general com
l'avi. ¿Ho voldrás ser?
--¿General? Sí --respongué 'l nen. Peró prompte, ab ayre d'esgarrifat,
preguntá á sa mare, á cau d'orella.
--¿Qué n' ha mort l'avi, d'homens?
--Nó, fill meu --li respongué donya Isabel, desitjosa de restituhirli
la calma y esborrar de son cor ignocent la repulsió qu' hi naixía
contra l'avi. Y pera completar sa obra, feu un signe al general, en
demanda de que mudés de conversa.
Mes no calia. En aquell moment entraren al menjador dos homens ajegantats, que feren altra vegada arraulir las criaturas al entorn de llur mare.
L' un portava sabatas de sivella, pantalons de quadrets blanchs y negres, casaca y jupa de seda verda, brodada ab ramatjes y flors de colors vius, camisa de pagés subjectada al coll per un mocador carmesí nusat á la marinera, un barret d'incroyable del que penjavan duas patillas de crin mal enganxadas en la rostollosa cara, una gran xeringa penjada á l'esquena, y, á la má, un paraygua enorme, de color de foch. Son company, qu' era un pagés moreno, de cara xuclada, gravada y plena de sechs y arrugas porosas, sobre las quals destacava, com lo pich més culminant d'aquell rostre montanyós, un nas extranyament conformat, anava disfressat de senyora, produhint un efecte tant més monstruós, quant més l'home s'esforsava en imitar los moviments femenins pera fer riure. Per gran sórt, derrera d'aquestas horribles caricaturas que tingueren en tremolosa suspensió l'esperit dels nens, cridava l'atenció dels comensals un alegre soroll de cascabells qu' anava atansantse. Promovíanlo dos xicots de mirada franca, cara oberta y arrebolada per la rojor de la joventut robusta. Cenyíalshi 'l cap, en forma de diadema, un mocadoret de colors rosats que, demunt de l'orella esquerra, sostenia un ramet de clavells; un ample justillo de vellut blau guarnit de cintas y cascabells y tallat al devant en forma roma com las zuavas, cavalcava sobre 'l fondo blanch de la estufada camisa que 'ls hi cobria 'l pit y brassos. Una faixa de seda carmesina, saragüells igualment blanchs y camalls també de vellut, tatxonats de cascabells que descansavan en l'entortolligada veta color de rosa de las espardenyas, completavan aquella vestidura oriental, sorollosa y alegre. Eran del ball de Cercolets.
No havian, aqueixas duas figuras d'idili bucólich, recullit lo donatiu de mans de don Pau, qu' entrava ja en lo menjador, tot endressadet, estirat y ab cara de pasqüetas don Ramon Merly.
--A bon' hora, á bon' hora, don Ramon!... Acóstali una cadira. Bé...
vosté beurá una copeta de champagne y'ns acompanyará á postres.
--Gracias, gracias; no s'incomodin sobre tot. Jo ja he dinat y he fet
també 'ls meus trinquis. Perque, ja ho veurán, á casa també haviam
de celebrar un xich la termenació dels estudis y arribada del meu
fill... Ab aixó, dispensin; los hi estimo la voluntat, pero no
pendré res... Nó, noy, nó; no 'm portis copas ni plats.
Y mentres feya tan feixuch compliment, s'aixugava ab lo mocador de seda la venerable calva, llavors vermella y brillant com un paladar postís.
--Es precís --digué don Pau-- qu' aquí refresqui l'arribada d'aquestos
senyors y la nostra instalació.
--Té rahó, don Pau, té rahó! Vinga la copa, donchs.
Y l'home, tant pera complaure á son ídol, com pera seguir l'impuls de son ver entussiasme, s'entaulá y menjá postres y begué vins y licors, sens pensar en lo risch d'un patatús á que l'exposava sa complexió evidentment apoplética.
--A dalt hi há 'l senyor Rector --digué arreu lo criat.
L' hereu Galcerán, fent un gesto de contrariat, s'aixecá.
--Ja veurá, don Pau --saltá 'l vell Merly, aixecantse al meteix temps
y posantli la má á l'espatlla pera detenirlo.-- Jo m' he apressurat
á venir, ja pensant aixó: vostés acabin de dinar ab calma; jo ja ho
he fet; déiximel rebre á mí. Are, aixó será una professó feta de
gent.
--Peró...
--No hi ha peró. Déixim fer; acabi vosté entretant son fet, home.
--Y té rahó don Ramon --digué 'l general-- Are acabém de dinar en pau.
Ja pujarém després.
Peró don Pau no 's podia deixar convencer, tractantse del senyor Rector, ja per l'autoritat que representava, ja pe 'l afecte particular que duya á'n aquell sacerdot, company de proesas y caritat ab lo difunt don Joseph durant lo cólera del 65.
Bén prompte, autoritats, pretendents, amichs y aduladors anavan compareixent á casa Galcerán, demanant, uns per aquest, altres pe 'l gobernador, altres pe 'l general, y promovent tal renou de cadiras y passos al entrar cada nou personatje, que, desde 'l menjador, semblava que hi hagués doble gent. Vergonya á perdre, donchs, las personas en obsequi á las quals feyan las visitas tingueren d'acudir á la sala, deixant pera mellor ocasió lo bon sobre-táula, que 'ls hi prometia més gustos que 'l meteix dinar.
La profecía de don Pau se cumplia al peu de la lletra. Al bull de visitants qu' anava invadint lo primer pis s'hi afegía are l'atabaladora maror que crexia ja en la plassa de las Monjas. Ni donya Isabel pogué parar en la cadira, qu' al sentir los nens l'arribada de las músicas comensaren á remoures ab frisansa y á estirarse 'l tovalló pera corre á la finestra. Y no bastava l'amatent solicitut de la mare y la cambrera; cada segon era pera aquells argent-vius, una hora. Com picats de la tarántula, 's regiravan sobre si meteixos y descendian de las tronas, agafats com unas monas al barrot, impedint aixís que se 'ls enllestís tan depressa com volian. --¡Qu' us hem de rentar la cara, qu' us hem de rentar las mans!-- Cá! Quan se vejeren á terra, d'una estrebada arribaren á l'ansiada finestra.
--Vájisen á dinar; ja 'ls hi tindré conte --digué donya Isabel á la
cambrera, corrent derrera sos fills.
Al arribar á la finestra, desembocava la gent á remadas y, entre ella, las grallas y'ls castellers. Aquestos vingueren á reunirse al peu de la porta de casa Galcerán. Donya Isabel, al meteix temps, no s'entenia de visitas. Y mentres tota la gernació de la plassa anava espessintse, y 's poblavan los balcons, y 'ls xicots del carrer escalavan los arbres, los fanals y las reixas més baixas del convent, únich edifici que permaneixia fret é indiferent á la festa, en lo rotllo dels castellers se disputava y gesticulava ab extraordinari calor. Totas las miradas y brassos dels contendents s'endressavan á un home petitó, magre y nervut que, per lo que 's veya, no 's deixava convencer. Era en Llebreta que, contra 'l parer de la gent del ofici, s'empenyava en pendre part al castell que 's preparava.
--¡Que'ns comprometerás, que'ns farás caure, tú no hi estás fet! --li
oposavan, assi y allá, 'ls castellers, empenyentlo á fora ab sos
brassos nervuts y arremangats fins al colze. Peró l'idólatra d'en
Galcerán permaneixia ferm com un pilar de ferro clavat á terra, y
del propi modo que resistia las embestidas son cos, repel·lia son
esperit las observacions. L' entussiasme li prometia forsa, valor
y agilitat; ¿per qué no ferlas jugar en honor de son amo com lo
cor volia?
--Amunt donchs --digueren los més oposats, veyent que no hi havia medi
de doblegarlo.-- Peró ¡ey! anirás á tercers; que ni per l'alsada,
ni per la forsa servirias pera primers ni segons.
--Bé, aniré á tercers; peró amunt. ¿Quin castell farém?
--Lo de tres pilans de nou.
Y redoblaren los timbals, emprengueren las grallas la tonada característica y arreu se vejé agarbonarse una munió d'homens en cos de camisa dintre y fora del triángul que formavan los tres primers, separats entre sí per la llargada del bras qu' apoyavan al coll dels que feyan de crossa, y enllassats per las urpas que mútuament se clavavan més amunt del colze.
Los tres personatjes de casa Galcerán, rodejats de tots los de la vila, ocuparen bén prompte 'ls balcons del primer pis, aixís com las finestras del entresol las senyoras y senyors qu' anavan á dar la benvinguda á donya Isabel. Tota la concurrencia de casa Montellá, inclós las senyoras de la casa, compareixian are á oferir sos respectes á la primera senyora de Vilaniu. Donya Francisca y son fill que, malgrat las repetidas instancias del vell Merly, havian diferit fins á aquesta hora 'l visitarla, arribaren poch després de fer sa estudiada introducció don Tomás Riudabets.
--Mira --digué la Montserrat á la Delfina Roig-- las Ocas no hi son.
Quina diplomacia, eh? Ni saber amagar la rivalitat als ulls de
donya Isabel.
Y veyent que l'Albert era á la finestra qu' ocupavan aquella senyora, 'ls nens y donya Francisca, se'n hi aná, tota determinada, pera
desferse en obsequis y posturas ab las duas mamás. Mes aquestas
prosseguiren aviat la trencada conversa que girava sobre 'ls
síntomas que donya Isabel sentia.
--No tingui por, no tingui por --saltá la senyora Merly-- aixó es lo
rovell del ou; aqui 's curará.
Mentrestant, lo castell anava fentse al ritme acompassat de la gralla qu' ab sa veu nassal ensordia la maror de la multitut. Donya Isabel, no feta al espectacle, s'esgarrifá de veure com anavan creixent aquellas perillosas columnas d'homens, y 's tirá enrera. Llavors la Montserrat invitá á son amich á ocupar aquell buyt.
--Vingui aqui, Albert, vingui: vosté y jo no tenim por. ¿Quins nens
més bufons, eh?... Sembla qu' está molt trist, Albert; aném, home,
no plori, ja la tornará á veure aviat. Y si no ja correrá la
carteta.
L' Albert sonrigué de tan vulgar brometa, escabullint lo cos ab duas ó tres frases curtas. L' embafagament d'aquella noya comensava á molestarlo de debó.
Peró de sobte 's sentí aquella nota estrident y llarga ab que la gralla anuncia la coronació del castell; tots los caps s'abalansaren á fora pera contemplarlo; donya Francisca y la Montserrat empenyeren fins á la finestra á donya Isabel. Lo castell estava realment fet; l'enjaneta havia arribat á escalar aquella torre oscilant y buyda, formada no més que per tres pilans de set homens cada un entre si enllasats per lo frévol encreuhament dels brassos, y damunt l'esquena del aixecador, qu' estava ajocat sobre 'ls setés, aletejava y en senyal de triomf tirava al públich lo doblegat mocador ab que cenyia son ros capet l'enjaneta. La plassa en pés doná un crit d'alegria, tots los cors s'aixamplaren, atroná l'espay un aplauso universal... Peró quan l'enjaneta se deixá lliscar sobre 'l seté pera comensar son descens, se desballestá un pilar, lo castell tremolá en horribles contorsions y, de sobte, s'esfondrá en horrenda confusió de brassos, camas y caps com atrets per xuclador invisible. Un udól tremendo d'espant acompanyá la súbita cayguda. Derrera l'udól callá en sech la gralla, y 's sentí la discordant remor de crits aislats, plors de criaturas, xisclets, comentaris y protestas que trencá, de sobte, un nou espetéch d'aplaudiments. Al ensorrarse la torre, 'l públich d'abaix havia rebut ab los brassos á tots los castellers; ningú s'havia fet mal. Sols lo bon Llebreta, causant involuntari del desastre, 's retirava de la plassa, capulat d'ossos y ab lo cap moix.
Entre las personas acostumadas á veure castells aquell ensorrament serví encare de distracció. Ja sabian que 'l públich es amatent á aixecar los brassos, que 'l casteller estimbat cau aixís en un llit de flonjíssimas mollas sense rebrer dany, y contemplaren ab fruició estética l'efecte grandiós d'aquella enrehimada d'homens fendint los ayres.
--¿Han vist qu' hermós? --saltá la Montserrateta.-- Sembla la cayguda
dels ángels rebelats al infern.
Mes donya Isabel, no avesada al espectacle, sentí tota la esgarrifosa ilusió d'un gran desastre, una fonda conmoció li gelá la sanch, y caygué en basca. L' esglay durá, no obstant, pochs minuts; era un senzill cubriment de cor. Peró hi hagué per la casa corredissas intempestivas, los nens ploraren, algun oficiós pujá á grans gambadas la nova al primer pis, portantsen derrera seu á don Pau, al general, á tota la concurrencia; un criat corregué á la farmacia á cercar medicina de sustos, y, en fi, s'armá tal y tan inútil terratrémol que las anadas y vingudas, los crits y 'l renou apenaren fondament á la ben prompte retornada senyora, sense que servissen absolutament de res més.
Los visitants ocuparen altra vegada balcons y finestras, atrets per la gralla que tornava ja á refilar. Los castellers, picats del amor propi, realisaren llavors ab éxit complert una proesa inaudita, un miracle assombrós de forsa y equilibri: feren l'espadat de sis, comensat al revés, per l'enjaneta, y devent, per consegüent, aixecar á plom la cada volta més llarga columna pera assentarla á las espatllas dels que successivament l'anavan aumentant d'abaix á dalt. L' espectacle d'aquest esfors titánich que revelava quant pot la frévol máquina humana á un crit de la voluntat; exaltava l'entussiasme públich fins al deliri. Peró donya Isabel, pera qui 'ls alardes de la forsa bruta no reunian cap atractiu, se quedá en lo canapé de la saleta, rodejada de sas entenimentadas amigas, fins qu' abandonaren la plassa 'ls castellers.
Fora aquestos, tornaren encara á lluhir las habilitats totas las dansas sota aquells balcons, ocupats tan sols á estonas per la jovenalla d'abdos sexos que no trobava lloch més apropósit pera explayar suspirs y miradas d'amor. Prou s'esgargamellavan los actors dels balls que tenian parlaments, prou s'acaloravan ab salts y cabriolas y combinacions coreográficas los dansadors de las comparsas idílicas, prou tiravan y més tiravan carretillas los Diables; llurs esforsos eran incapassos pera retenir en los balcons á la gent com cal, gayre estona. Entre eixos jochs y las portentosas proesas dels castellers hi havia pe 'ls vilaniuhenchs la desigualtat d'atracció que tindrá sempre l'obra de tot un poble, alló que revela forsa y valentía, qu' encadena la mirada y penja d'un fil l'esperit, sobre lo que sols distreu los ulls y fa riallejar l'ánima. La meteixa plassa s'havia ja aclarit tant, que sols presentava, aquí y allá, clapas de gent, y al mitj d'ella podia 'l pirotécnich fer la roda y la llarga reguera de pólvora pera la tronada, sense més embarás que las collas de xicots que 'l contemplavan moventse á son compás y entrebancantlo distretament.
L' hora de la professó anava així acostantse, 'l sol s'escorria parets amunt ensemps que la fresca marinada comensava á rutllar los domassos y cobrellits qu' apareixian pe 'ls balcons, y las criadas, ab la regadora á las mans, extenian, demunt la pols del carrer, un tapís de madeixas d'aygua que 's teixian entre sí fins á formar aquell llens de tinta néutra que suavisa la llum y convida á passejar indolentment. Comensavan á passar homens rigorosament endiumenjats, ab atxas, y alegres comitivas de noyas enflocadas; y, trencant la remor somorta que las músicas allunyadas enviavan á la plassa, 's sentian las peresosas batalladas de la campana grossa que cridava á reunió.
Gracias á aquesta senyal, comensá á desfilar la concurrencia del primer pis.
En quant al entressol, ningú pensá en anarsen, tret de don Tomás que, ja cansat de las flors d'aquell jardí, volgué fer la papallona per un altre. Al baixar lo general, quan l'accident de la seva filla, aquell petimetre estantís li endressá tres ó quatre frases banals á fi de guanyarse la seva amistat; peró encaparrat lo bon pare ab lo que ocurria no'n feu atenció, y l'altre restá tot encorregut. Per altra part, entre dematí y tarde, havia apurat ja la conversa ab aquellas noyas que li distreyan molt sovint los xitxaretlos. L' Albert, á quí acudia quan se veya posposat, li responia, segons sa costum, en termes curts y aixuts. Donya Isabel, amohinada per lo tragí de tot lo dia y afadigada d'aquellas visitas sempiternas, no estava tampoch tan expressiva com altras voltas. Lo mellor era, donchs, anarsen á buscar á la pubilla Tárrega y la jove Rodon, reynas encare de la moda vilaniuhenca, que l'atenian més y que, potser, potser, no anavan aquell dematí tan desencaminadas en llurs suposicions. Una ocasió magnífica se li presentava pera dissimular son ressentiment y justificar una retirada que no estranyava á ningú sino á ell meteix. Donya Rosa Montellá havia d'anarsen á casa pera rebre ab son marit á qui honrés llurs balcons, y com las noyas desitjavan quedarse ab donya Isabel, y aquella senyora hauria d'anarsen sola, ell, model irreprotxable d'amabilitat acaramel·lada, s'oferí á acompanyarla.
--Todavia quedan caballeros en España, señora --digué á donya Rosa,
tot oferintli 'l bras, ab una postura de minuet, al replá de la
escala dels Galceráns. Y forjantse judicis y més judicis
temeraris, una volta lliure de la bona senyora, endressá sos
passos de tremolor caduca cap á casa Rodon.