No cal dir si entre aquella munió de fidels que sobreixia per las portas del temple s'hi trobava tot lo bo y millor de la vila. Allí, sota l'alta nau, barrejadas entre la negror, que 'ls vanos aletejants salpicavan de colors clars, al peu de la escalinata del presbiteri, devant per devant del banch dels Regidors y á pocas passas una d'altra, s'havian aposentat ja, molt estarrufadas, las més gastadoras de Vilaniu, la jove Rodón y la pubilla Tárrega.
Donya Mercé Rodón, una sanguínea de cabell ros ab ulls castanys y expressius, hauria sigut ben passadora, sense la gruixaria qu' ab lo matrimoni anava posant, sense 'l prurit de prempsarse lo que no podia aprimar, y sens l'afany d'adornarse com una noya ab sombreros que no esqueyan á sa cara rodona y ja un xich cremada pe 'l sol de trenta cinch anys.
En cambi, la pubilla era llarga, prima, desgalitxada com una I. La magrícia ab la negror de son cabell davan al color trencat de sa cara una morenor que no tenia, y encenian més lo brill de sos ulls petits y clavadissos que movia ab celeritat marejadora. Tenia nas aguileny, boca sombrejada per un bigotet bastant pronunciat, los llavis prims y sechs, y un coll desagrahit que no sabia com tapar, quan no duya mantellina.
Abdúas eran amigas inseparables y feyan, de costat, la silueta d'un 18; peró las vilaniuhencas, que no podian soportar ab serenitat aquell luxo que las humillava á totas, ni l'estufament orgullós ab que 's presentavan al passeig, las havian batejat ab lo renom d'Ocas. Las Ocas eran de molt temps há enemigas de Da. Isabel. La Rodón per la rivalitat política de son marit ab en Galcerán, may tan accentuada com de las derreras eleccions ensá. Avans, encare abdúas familias se tractavan; Da. Mercé havia visitat á l'Isabel l'única vegada qu' aquesta aná á Vilaniu. Mentres don Joseph era viu, en Rodón se consolava de no oposar la seva candidatura á la d'aquell senyor que duya com vinculada en sí la representació del poble. Peró, mort lo vell Galcerán, era ja una altra cosa. En Rodón, capitost del partit lliberal, enriquit, ambiciós de figurar, y poch més ó menos de l'edat de don Pau, podia posárseli bén bé cara á cara. Lluytaren de debó, en Rodón gastá diners, promesas y saliva fent un sermó á cada poble del districte, apurá totas las influhencias, tocá tots los ressorts, y quedá vensut per una majoría aclaparadora. Se digué, sens esser veritat, que don Pau havia esmersat més diners qu' ell, que las mesas dels colegis havian fet moltas trampas, que s'havian prodigat amenassas á arrendataris y empleats. Donchs, estava vist que don Pau llensava 'l guant; en Rodón l'arreplegava, y guerra á mort. "Cadascú á casa seva" --digué 'l vensut. Y donya Mercé, desde llavors,
feu propósit de no posar més los peus á casa Galcerán y de declarar
á sa vegada la guerra á donya Isabel. Si 'ls marits lluytavan en los
comicis, ellas lluytarian á casa las modistas y argenters.
Donya Mercé no trigá en trobar una aliada bén decidida. La Sumpteta Tárrega, pubilla d'un bon patrimoni, havia somniat un temps ab la ma de don Pau. Sos pares li havian dit mil cops: "aquí no hi ha cap hereu digne de tú com en Galcerán" Y la noya havia comensat á ullar al jove com á la seva mitja taronja, y á habituarse á l'idea de qu' un dia l'hereu vindria á demanar lo que se li guardava ab la mellor voluntat. Peró l'hereuhet se casá ab un' altra. ¿Y quan? Precisament, quan la pubilla acabava de perdre al sobrevivent de sos pares, al vell Tárrega, que fou qui mes l'encoratjava á esperar. Aquell casament causá en l'ánim de la Sumpteta un desengany terrible, que may sabria perdonar. ¡Ella que li havia guardat la flor de la joventut, despreciant partits, refrenant la fal·lera del casori que la consumia! Ingrat!
Llavors, plena de despit, la pubilla acceptá al actual pubill de qui havia dit mil pestas, un pobre diable molt més baix qu' ella, magriscolis, de veu esquerdada, més mort que viu, un calsotas, protegit de'n Rodón á qui obehia á ulls cluchs. Lo xicot, que per falta de pesquis y de fortuna no havia pogut ni revalidarse de notari, buscava en lo matrimoni ab la pubilla més que la satisfacció d'un amor que no sentia, un acomodo segur. Ell se casava per l'interés; ella, no sols per despit, sinó per cálcul. De no poder enmaridarse ab aquell bon mosso que per tants anys havia ocupat son pensament, que tants anys havia inflamat sa imaginació de histérica frisosa, volia la Sumpteta un calsotas que la deixés gobernar, la més mínima cantitat possible de marit; y en Joanet Reig ho era en més sentits de lo qu' ella meteixa presumia.
--Sí, tens rahó --havia dit la pubilla á la Rodón-- tens rahó; ja
que'ns murmuran tant aqueixas miserables, no més perque'ns
presentém bén vestidas, ja que tantas bocadas se fan de l'Isabel,
si aquest estiu vé, com diuhen, l'hem d'ofegar, l'hem
d'avergonyir. ¿A veure quí lluhirá més vestits y joyas? No sembla
sinó que parlin d'una reyna, quan parlan d'ella. ¡Me fan un
fástich! Sí, sí, conta ab mí. Anirém á Barcelona y'ns provehirém
bé, eh?
Y las vilaniuhencas partidarias de la Galcerán, que si no sentiren aquella conversa la suposavan, al saber lo viatje de las Ocas á Barcelona, esperaren ab candeletas aquell dematí. Dins de l'iglesia 's romperia 'l foch. La derrota de las Ocas era segura. ¡Ay quan entraria la Galcerán! Totas ellas recordavan encare, llepantse 'ls llabis, lo bonich efecte que causá aquell estiu. Quíns sombreros més graciosos! quins vestits més ben fets! quins chals, y quin garbo al posarse'ls! Donya Isabel havia aparegut com un figurí vivent. Encare la Montserrat Montellá duya una capoteta igual á la qu' ella portava 'l dia de visitas de despido... Alló era elegancia y sal y distinció; no pas l'enfarféch de sedas y or que 's posavan á sobre las Ocas...
Y en aquesta disposició d'esperits, las vilaniuhencas feren cap al temple. L' espectacle qu' esperavan devia esser per' ellas tant més interessant en quant totas ellas veyan segura la victoria de la forastera, molt més simpática á llurs ulls que las pretensiosas vehinas, que las Ocas. Totas entraren en l'iglesia ja dejorn, pera lograr bons puestos, prop de la Concepció, altar costejat pe 'ls Galcerans, qu' havia sigut lo lloch predilecte de donya Isabel. Y tan depressa anavan, qu' algunas ni prengueren aygua beneyta pera senyarse. La tradicional devoció de las vilaniuhencas sofri aquell jorn oblits de plányer. Ni las Montellás feren sa llarga salutació, ulls á terra y mans al pit llarga estona; ni las Viures anaren á visitar al Santíssim, ni las Roigs recorregueren los altars resant agenolladas en lo primer grahó lo consabut parenostre, ni la reposada viuda Marqués ordená, en veu quasi alta, al seu Felipet, un espigat de divuyt anys, que resés las tres avemarias. Tot eran tossetas, rich-rachs de vanos de nacre, miradas y ullets maliciosos vers hont seyan las Ocas, enflocadas de cap á peus. Fins las menestralas més rumbayres participavan d'aquella inquietut. ¡Y donya Isabel no venia!... Era capás de no compareixer!
Llavors, irresistible frisansa s'apoderava de totas. Un qu' altre vano 's plegava en séch, la seda cruixía, las miradas se llensavan
atrevidas per la negror de gent qu' ocupava l'ampla nau, y las menos
dissimuladas s'acostavan al reixat de la capella, y de peu dret, ab
més ó menys dissimulació, fitavan l'enlluhernadora clapa de la porta
gran, hont s'apilotavan aixáms de personas.
Per fí, quan menos s'ho pensavan, donya Isabel s'obrí pas entre las donas que seyan al peu del reixat y entrá en la capella, saludant á un cantó y altre ab imperceptible moviment de cap y discretíssima rialleta. Donya Isabel portava un senzill vestit de llaneta blau turquí, si tallat ab elegancia, nú de tota pretensió. Cobria son cap una mantellineta de blonda, y sas mans, calsadas de pell de Suecia, sostenian ab natural posat un elegant devocionari y un vano d'ébano y setí. Las únicas pessas d'or que se li entreveyan eran l'imperdible, que cenyia la mantellineta un poch á l'esquerra del pit, y 'ls rosaris, que duya enrotllats com un bracelet.
Lo contrast d'aquest modo de vestir, ab las plomas, arrufats y argentería que duyan las Ocas, era evident fins en aquella mitja llum. Gran, molt gran y desagradable fou, donchs, la sorpresa qu' esperimentaren las partidarias de la Galcerán; peró major fou l'alegria, la boja alegria que s'apoderá de las rivals. La jove Rodón se posá roja com un plat de foch, y, al tombar la vista, trobá ja tan remoguda á la nerviosa Tárrega, que saltironava en la cadira frisosa d'ajuntárseli.
Mentrestant, la confusió y desmay de las altras no tenia fi. Perque, ¿qué volia significar donya Isabel ab sa conducta? Era qu' al
decidirse á viure allí havia determinat no acceptar la lluyta á que
la provocaren l'altra vegada las Ocas? ¿Se li havia acabat l'humor
de vestir bé, ó l'havian acobardida aquellas ab l'afany de comprar
que las acorava? Qualsevols que fossen los motius, seria tristíssim
que donya Isabel prengués semblant determini, quan, ja per sa
figura, ja per son exquisit gust, ja per sa fortuna, tenia forsas
sobreras pera abatre y anorrear á sas rivals, ab lo qual deixaria
satisfets justíssims desitjos y 's captaria l'agrahiment de la
generalitat de las vilaniuhencas, que no tindrian ja may per
vergonyós lo veures aventatjadas en elegancia si, qui aixó lograva,
era una forastera, una dama de ciutat y, al cap y á la fí, la
veritable senyora de Vilaniu.
Mentres tal pensavan las humilladas, no assaborian prou bé 'l pler de la victoria las vencedoras, tement que llur triomf havia d'esser rebaixat ab suposicions que tendirian á engrandir la noblesa d'ánima de donya Isabel. Y baix la pressió d'aquest temor, comensaren á rumiar com contrarrestarian eixa propaganda.
Se tractava d'una astucia; buscarla donchs. Ni la orquesta, ni 'ls cants, ni 'ls crits y conceptes del predicador pogueren distráurelas.
Acabat l'ofici, retiradas ja las autoritats ab lo mateix soroll que las havia acompanyat al temple, la jove Rodón, més maliciosa y astuta que la pubilla, procurá atráuresela pera anar a veure 'ls castells á casa Montellá. Situada, aquesta, devant per devant de casa la Vila, era la que mellors balcons tenia pera contemplar l'espectacle. La pubilla Tárrega, no comprenent lo plan que la proposta inclohia, se negava á ficarse aquell dia á casa d'unas amigas de la Galcerán, hont, sens dubte, sentiria elogis temuts, y hont ni tan sols podria darse 'l gust de fer morir d'enveja á la rival. Perque bén segur que, quan s'havia presentat á l'iglesia tan senzilla, era que tindria 'l propósit d'entornarsen directament á casa á fí d'arreglar la taula del gobernador. Peró com, tot discutint, trobés á sa amiga menos ben posada de lo que de lluny li havia paregut y cregués qu' á son costat aquesta havia de quedar no poch desmerescuda, acabá no sols acceptant, sinó trobant que, contat y rebatut, no hi hauria pas mellors balcons que 'ls de casa Montellá en tota la plassa.
--Y sí, filla. --exclamava triomfalment donya Mercé Rodon, tot fent
com qui 's posava bé lo medalló d'or penjant del collaret, á fi de
que la pubilla hi fixés l'atenció.-- Per' anar á qualsevol altra
casa, haurias d'atravessar la plassa, y ¿quí l'atravessa ab
aquestas empentas?
--¡Quín medalló més hermós! --feu la pubilla, trencantli la paraula,
no tant pera darli gust, com pera esbravar involuntariament la
preocupació que en aquell instant la dominava. Ella no li havia
vist comprar aquell medalló.
--T' agrada? Ara me 'l va regalar en Pepet.
Y dihent aixó, agafá ab los dits enguantats de lila, la joya, qu' era del tamany y forma d'una cullera, y l'acostá vers l'amiga com si volgués donarli una cullerada més d'enveja. Una y altra, farcidas de joyas, d'una llambregada, 's passaren revista á tota l'argentería qu' ostentavan com aparadors ambulants.
--¿Veus? --seguí donya Mercé, endolsint la beguda ab una veu tan
melosa com pogué-- Eixirém per la porta del campanar, atravessarém
lo carreró d'en Simonet, y ab un salt som á la porta falsa que té
en Montellá al carrer del Reixat-Vell.
La pubilla oposá encare, que 'l seu marit no podria pujarhi; peró donya Mercé insistí en que no importava, que tampoch feya propósit d'anarhi en Rodón. Ja las deixarian á la porta. Feren una senya als marits y eixiren, deixant lo temple gayre bé desert, la prou pesada atmósfera carregantse més y més ab lo tuf oliós de cent cremells fumejants.
Quan las Ocas hi arribaren, la casa Montellá sobreixia ja d'animació; tot l'altar de la Concepció hi havia fet cap; sos balcons estavan convertits en hermosas toyas d'escullidas flors, segons felís expressió de don Tomás Riudabets, un conco acartonat de Vilaniu que, malgrat sos cinquanta anys y figura de Quixot desgalitxat, rondava sempre fet un mico, entre faldillas, vestit de llampants colors, carregat de potingas y cosmétichs.
Donya Rosa Montellá que, com sa filla, 's desfeya per obsequiar á tothom, se n' emportá á las duas elegantonas al balcó de l'esquerra hont hi havia las mamás, entre ellas donya Francisca. Pero aquellas trobaren ben prompte que no era pas aquell balcó 'l lloch que las hi pertocava. ¿Qué hi havian de fer las reynas de la moda entre aquell munt de
carcamals embolicats ab faldillas de setí del any quaranta y
mantellinas de l'antigor? Ellas volian destacar entre las
poncelletas perifolladas, entre aquellas caronas frescas, coronadas
de flors y rúixas vaporosas.
--Ay, nó, no'ns posi aquí, donya Rosa, --exclamá la Rodón-- ¿no veu
que no hi cabém, que las molestarém á vostés?
--Y tal! --afegí la pubilla Tárrega.-- Nosaltres en qualsevol part.
No'ns tracti de compliment; potser allá, ab las noyas...
Tres ó quatre rialletas s'ofegaren en los llavis contrets de las respectables mamás, ensemps que la pubilla 's tirava enrera una gran cinta del gorro, y d'una llambregada resseguia ab pena la toquilla de donya Rosa. Mentrestant, la Rodon s'abocava al balcó y, tot signant, afegia:
--Veu, donya Rosa? al costat de la seva Montserrat hi ha tres nenas
que no'ns taparán gens.
--Té rahó, allí estarém divinament, y vostés quedarán amplas.
--Ah, per nosaltras no, ab molt de gust... Totas hi
cabém --respongueren las aludidas, desitjant per revenja ferlas
quedar allí.
Peró ab prechs y falsos cumpliments, las Ocas guanyaren la partida. La senyora Montellá no tingué més remey que portarlas fins al balcó de la dreta, arrancant d'allí á las tres nenas quan més cofoyas estavan de figurar entre las pollas y jovenets dels quals recullian las flors sobreras. Las més grans, al veure venir las Ocas, sentiren un disgust. ¡Tan bé com estavan! En aquell balcó hi havia també l'Albert, sobre 'l
qual, temps há, tenia posats los ulls la Montserrat, una sabudeta
pálida é insignificant, de figura no despossehida de gracia, que
llegia á Fernan-Caballero, Trueba y Octavi Feuillet. Totas havian
celebrat l'arribada d'aquell jove que duya fama d'home de profit y
que, com fill mimat dels Galceráns, podia dárlashi novas de donya
Isabel. Per ell s'enteravan de l'estat delicat d'aquella senyora, ab
grans exclamacions de compassió y bon afecte, quan arribaren las
rivals á trencar l'entretinguda conversa.
Hi hagué un moment de confusió, durant lo qual, allá interiorment, don Tomás va plányers de la dolensa de donya Isabel, á qui professava cert respecte y estimació de vanitós. ¡Tan bé com l'altra vegada havia sigut rebut! Sos ulls, no obstant, se fixaren ab certa tristesa sobre l'esquerpa donya Mercé, pensant que potser hauria de raure encare á las mans de l'histérica pubilla que li semblava més fácil. Don Tomás estava ja cansat de la criada ab qui vivia sol. Després, era ja hora de que, á la posta de tant y tant buscar, se li rendís alguna senyora com cal. Y llensá un adolorit recort á l'única conquista de cent anys enrera, la viuda que se li morí. Peró 'ls compliments á la fí acabaren, resignantse las Ocas á passar á primera fila, mentres las noyas prenian inventari minuciós de la joyería, flochs y plomas que duyan aquellas elegants. Encare, la Rodón, si no portés aquell sombrero rodó que li feya més bufalluda la cara, ni 'l vestit tant estret que feya rebotre més sas desmesuradas carns, podria passar mellor que l'espingarda de la pubilla ab aquell gran aucell dalt del cap, que l'agegantía més y més! La primera, al menos, era frescota com una pagesassa, tenia bons ulls y un plegat de boca bondadós; que la segona, tan alta, tan magra, tan descollarada, ab aquell mostatxet mal dissimulat pels polvos d'arrós y aquell ayre de mal geni, vaja, no podia anar. Després, los colors tan mal casats, tanta pedreria y or!
--Oh! oh! quin balcó més distingit! --saltá en Riudabets sortint de
sas abstraccions.-- Aixó es el palco real!
--Gracias, gracias...
--Don Tomás sempre tan amable --afegí la Montserrat, buscant ab una
rialleta maliciosa dirigida á l'Albert, un aplauso á son talent.
Pero aquest contemplava la bullidora plassa per las elásticas escletxas que li deixavan los capets sedosos é inquiets, los flóchs y plomas y ombrelas de primera fila.
--No 'm digui amable, díguim just, Montserrateta. Miri, si nó, la
plassa... Y, á propósit: ¿quan se desvesará de dirme don Tomás? Es
qu' es prou, Montserrateta, qu' encare li fassi respecte! A vosté,
una senyoreta tan ilustrada; jo, jo, que no faig respecte á ningú!
Tot lo balcó esclafí de riure, fins l'Albert, qu' aquesta vegada notá que la Montserrat s'havia colocat al costat seu y exagerava la passió de riure, clavantli miradas que volian dir: "¿Eh que'n es d'infelís? Tu y jo sols ho podém apreciar."
--Ni'n vull fer, --prosseguí don Tomás.-- Oh, es que ni'n vull fer;
enténguinho be, senyoras, ni'n vull fer! Qué ne'n treu un de fer
respecte? Ser temut y no estimat... Y jo, cabalment, lo que desitjo
es amor, molt amor... _Que el amor es el consuelo de las almas bien
nacidas_ --com deya 'l poeta--... Després que, don Tomás, don
Tomás, no se que 'm fá... ompla tant la boca! En la bona societat
se suprimeixen los títuls, se procura ab diminutius aplanar la més
petita vall que separa y encongeix la fraternitat. Aixó ja ho sab
vosté, Montserrateta. Donchs ¿per qué no puch conseguir que 'm diga
Tomaset, com totas las amigas? No es veritat, Sumpteta?
--Jo ho créch que té rahó en Tomaset --exclamá la gegantina pubilla. Y
tot seguit, frisosa ja de rompre 'l foch, trencá dihent: --Y que no
ho veuhen quí hi há á Casa la Vila? En Galcerán, lo seu sogre, 'l
Gobernador... No 'ls veuhen? Qui sab si hi deu ser donya Isabel?
L' Albert no pogué contindres. Sos ulls escorcollaren lo balcó del Ajuntament, y, entre las autoritats, vegé á son pare accionar ab calor, mostrant al general las balconadas de gent del voltant, després la plassa esmaltada de coloraynas com un jardí, sorollosa com la mar.
--Eh qu' es poétich aixó? --feu la Montserrat, quasi á l'orella del
jove.
--Molt pintoresch --mormolá ell.
--Y are! Donya Isabel á casa la vila? --exclamá una de las noyas
Roig.
--Y per qué nó? --objectá tot desseguida donya Mercé.
--Si no hi ha més que senyors...
--Y qué faria si no honrarlos? --saltá en Riudabets.
--Oh, jo ho crech. Y ademés, que per la seva posició, pe'l seu talent,
pe'l seu tracte, potser alli es hont li pertoca --afegí la pubilla,
ab veu massa aspre y clavant una mirada á l'Albert qu' aquest cullí
ab l'indignada sorpresa de qui 's sent una grossería.
--Psse!... --feu la Rodón.-- Per' acompanyar al seu papá y al
gobernador, no diré que no hi vingués... peró per lo demés, qué hi
veuria aquí?
--Y es clar, una senyora acostumada á Madrid y á Barcelona, una
senyora qu' ha viatjat tant per l'estranger... francament, no crech
que puga trobar atractius en una festa de poble.
--Donchs jo tinch una idea ben diferent de donya Isabel --oposá la
Montserrat, ab tó reptador-- ¿No es veritat, Albert?
Aquest se contentá de respondre arronsant las espatllas y llensant una mirada de llástima á son entorn.
--Tant meteix, si 's trobés entre aquest pom de flors... --insinuá en
veu enmelada en Tomaset.
--Entre nosaltres!...
--Pobretas! --exclamaren las Ocas, ab veu hipócrita.
Y la Rodón afegí:
--Que no l'ha vista, Tomaset, á l'iglesia?
--A mí no se m' escapa res de lo excelent, senyora. Tampoch se m' ha
escapat vosté.
--Y no ha notat qu' anava ab un vestit d'estar per casa?
--Ah, sí; un vestit de negligé. Aixó es molt elegant.
--No obstant --saltá la Tárrega, ab veu nerviosa-- vosté, que per tal
se té, hi anava ben estiradet, ab tot lo bó y mellor de sa
calaixera.
Don Tomás se defensá, llavors, dihent qu' ell se referia als usos y costums de ciutat; aixó no obstant, regoneixía qu' en una vila, 'l dia de la festa major, no devia ferse altre que lo qu' ellas y ell meteix havian fet. Peró si donya Isabel havia patit una distracció, era molt perdonable.
Entre las enemigas de las Ocas hi hagué un altre moviment d'indignació. La Montserrat portá la veu, oposant en defensa de la Galcerán qu' aquesta venia delicada de salut, que devia estar encare fatigada del viatge y que, segurament, enfeynada per las criaturas y 'ls forasters, ni temps hauria tingut pera vestirse. Las demés senyoretas del balcó apoyaren la defensa ab moviments de cap é indirectas fortas.
Los ulls de las Ocas y de la Montserrat interrogaren una volta més los del noy Merly. Peró aquest se resistia á pendre partit, mostrantse tancat en la més absoluta reserva. Interiorment, un mar de fel inundava son cor. Aquella discussió osada y mesquina sobre un acte tan inofensiu de la seva amiga, l'omplia de dolorosa sorpresa, li feya detestar una vegada més l'atrás de sos convehins, la meteixa simpatía que li manifestava la noya Montellá. Si ell parlava, diria desvergonyiments á dreta y esquerra. Lo mellor, donchs, era callar, mal que passés plassa de desagrahit envers la familia Galcerán, objecte d'aquella escaramussa. Son orgull se rebelava á fer actes y confessions devant d'aquella genteta. Mes, malgrat son determini, estigué á punt de saltar quan sentí que la Tárrega exclamava ab tó envalentonat:
--Donchs, veuhen, jo no m' hauria atrevit á presentarme al Ofici
d'aquella manera, per por que la vila pensés que 'm dava de menos
de lluhirhi lo poch ó molt qu' una té.
Y recalcá en lo possible las derreras paraulas.
--Qué vol que li diga? interposá la Montserrat, enardida pel foch del
contrari y pe'l desitj de conciliarse una vegada més las simpatías
del noy Merly.-- Aixó sembla suposar orgullosa á Da. Isabel.
Perdoni, jo l'he tractada bastant, y d'orgullosa no'n té res. ¿No
es veritat Albert?
Peró l'interpelat havia eixit ja de la sala, plé d'un fástich y malhumor que las Ocas li llegiren á la cara. La pubilla hi quedá pensant. ¡Hum...!
--Orgullosa! Aixó sí que no --afegí en Riudabets.-- Ja ho he dit un'
altre cop, la senyora no es d'aquí, está malalta...
--Aném, per estar anémica... No 'm fassin riure... --objectá donya
Mercé.-- Potser no té 'l decahiment de forsas que jo tinch.
Y com vegés dibuixarse la rialleta de burla en totas las caras, s'encengué de debó y assegurá pe'ls seus Deus que, malgrat sas carns, sentia una flaquesa de forsas extraordinaria. Peró com l'incredulitat se retratava en tots los semblants y la corprengués la por de perdre la batalla comensada, s'asserená y ab to conciliador prosseguí:
--Be, peró, jo sempre dich: terra á que vas, usansa que hi trobas. No
vull suposar que donya Isabel sia una orgullosa d'aquellas que ni
ho saben dissimular. Res d'aixó. També la tinch tractada y may ho
he notat. Peró, parlant desapassionadament, dihentho aquí, entre
nosaltres, --y desitjo que no 's repeteixi á fóra,-- la gent de
ciutat, com que tenen més mon, saben amagarho tot mellor. La rebrán
tan bé com vulga, li farán la gara-gara tant com vulga; peró aquí,
dintre 'l cor, ¡uy, que'n tenen de secrets! Si vosté vol
descubrilshi, no 's fixi pas en las paraulas; examini 'ls actes.
--Ah! aixó sí --exclamaren las altras y fins en Tomaset, deixantse
arrastrar per aquella enveja sumorta que suscita en los vilatans
recels contra la gent de ciutat.
--Y aném á veure --seguí aquella, coneixent qu' ab son discurs duya
camí de triomfar-- ¿qué tindria d'estrany que la jove Galcerán,
filla d'un general, esposa d'un diputat y gran propietari, rica de
sí com no n' hi ha cap més á la vila, relacionada ab lo bo y mellor
de Barcelona y ab la noblesa de Madrid, instruhida en bons colegis,
acostumada á un modo de viure que, no s'ofenguin, m' hi poso jo la
primera, á un modo de viure que cap de nosaltres tenim, se dongués
de menos, no diré d'alternar fins á cert punt, peró si d'intimar ab
las vilaniuhencas? Jo li faig justicia, ho comprench; comprench que
per aixó ha de baixar de nivell y es exigirli massa sacrifici.
Al arribar aquí, abandoná 'l balcó en Felipet, obligat á parar la conversa ab las noyas per haverlas distret la present discussió:
--Quin alét! Com las hi apreta! --feu á l'Albert, celebrant lo talent
de l'oradora.
Peró l'Albert, sens obrir boca, se 'l mirá ab fástich, y passejantse sol per la sala, ab lo cap baix y ab fonda amargura, exclamá:
--Quina gent! quina gent!
Mentrestant la de Rodón seguia en lo balcó posant en jóch tots los ressórts de la seva eloqüencia y del enginy femení. Coneixia perfectament la forsa de persuassió que té sobre 'ls demés la humillació propia, y per' aquest camí anava atrayentse á l'auditori y rodejant de prevencions ab tal habilitat la figura de donya Isabel, que, fins sas majors admiradoras, quan se'n adonaren, la vejeren com en un castell ahont sols podrian entrar si la castellana 's dignava fer baixar lo pont llevadís. Prou sabia la Rodón qu' aixís enlayrava á la rival, peró aixís també cavava 'l fosso d'aislament que de moment calia, la posava en situació d'esser envejada primer, arreu odiada, y comensava á reunir forsas enemigas pera empendre 'l siti y enrunar un dia 'l castell.
Los ánims vacilavan encare, quan la pubilla Tárrega, havent meditat prou sobre l'ayre de fástich ab que las escoltá l'Albert, per lo que fos, acudí al medi grosser de tirar á volar mitjas paraulas pera fer naixer sospitas calumniosas.
--Tu dius que 'ls fets son lo que descubreixen las intencions de la
gent de ciutat, --interposá-- Tant es veritat qu' are conjumino
aqueix retrahiment qu' observém avuy en donya Isabel ab lo que'ns
deya aquell senyor ¿sabs? y mira si tenia rahó.
--Bé, no, aixó podria esser casualitat --feu la Rodón, sabent bé que
no aludia á res, peró fingintse una vegada més possehida de la
imparcialitat major-- Jo alló no ho crech pas.
--Prou ho veurém. Jo no espero que vagi al cassino.
--Quan, avuy? Si que hi anirá, no hi té d'anar...
Y al arribar aquí, la trassuda enemiga, coneixent qu' intentar més, aquell dia, era exposarse á ensopegar per corre massa, mudá de conversa, portant l'atenció dels oyents als demés balcons de la plassa, fent pronóstichs de lo que seria la professó y de cóm estaria 'l ball, y mostrantse, per incidencia, quan la conversa s'ho duya, la més benévola admiradora de donya Isabel y de tots los seus.
Mentrestant, la plassa bullia d'animació, los castellers feyan proesas de forsa inaudita qu' aixís oprimian los cors com promovian esclats atronadors de crits y picaments de mans, y en lo balcó del costat, lo bon senyor de Montellá, un vell de bona arrel, tan sá de cos com d'ánima, y candorós com un noy, deya molt convensut á l'Albert:
--Véus si n' es d'hermós aixó? ¡Quina pau, quina confraternitat! Aquí
tothom se barreja en una sola lliga, vinga broma y fóra
murmuracions ni etiquetas; la festa manté tots los cors alegres;
tot es bona voluntat y puresa d'intencions.
L' Albert lo mirá un moment com si contemplés un boig.