A las quatre y minuts de la matinada, l'endemá, diada de Sant Joan, moment per moment en que 'l primer raig de sol d'aquell dia, salvant la carena del serrat del Comte, daurava la blanquinosa penya de la Grau de Bondalit, los campaners de la vila ventaren las campanas, en la plassa de las Monjas lo pirotécnich calá la tronada, y las grallas dels castellers comensaren á refilar en l'extrém oposat de la població.
Desde aquell instant, los pochs vilaniuhenchs y forasters que ab mellor consell havian preferit lo llit á la gatzara dels carrers no pogueren ja dormir. Comensava la festa major, estava convingut que tothom devia entregarse á l'alegria, y 'ls més cansats, los més faltats de repós y d'humor, los malalts meteixos, no tenian més remey que resignarse á la dura lley d'aquell convencionalisme que, com á tal, era tirá y 's reya pla bé de las més respectables necessitats de la naturalesa.
La gent més exaltada 's tirá al carrer pera rodar tot lo dia fins á rebentarse y perdre un' altra nit ballant, apesar del rebentament, pera poder dir que s'havia divertit com cap any. Lo servey y las donas endressadas comensaren los preparatius de la feynada que sobre ells havia caygut, y 'ls pochs que 's quedaren al llit esperant moment oportú pera afegir la son tan bruscament trencada, no feren més que girarse y regirarse pe'ls llensols sens conseguir llur fí. Quan callavan las campanas, pujava pels balcons lo renou de la gent bullanguera qu' omplenava 'ls carrers, ja cantant, ja cridantse uns ab altres, ja rihent ab atronador esclat, y si quelcom apagava aquestas veus era l'espignet nassal de la gralla, 'l rebombori dels timbals.
Peró qui anava á matinejar per forsa seria la familia Galcerán. ¿Cóm no anar de bonas á primeras á casa 'l diputat? Tothom se'n faria creus. La multitut, indiscreta com sempre, no pensá já en res més desde primer' hora.
Justament, ja de temps inmemorial la tronada 's calava á la plassa de las Monjas. Y tots quants corrian pe'ls carrers se'n hi anaren. Un cop allí, tapantse las orellas y apartantse com podian del perill, resistiren l'atronador espetéch d'aquells mascles qu' al esclatar feyan tremolar las casas y omplian l'ámbit d'un fum irrespirable, pudent á sofre. Lo derrer tró fou celebrat ab gran cridoria. Peró quan menos s'ho pensava, 'l públich vejé comparéixer los castells.
Era de presumir qu' aquells senyors, poch avesats á matinejar com la generalitat, dormirian encare, ó al menos, desitjarian dormir: aixís semblavan declararho també d'un modo bastant eloquent los balcons tancats y barrats del primer pis. Prou ho veyan los castellers; ¿mes quí 'ls conté?
--Bah, bah, si no ho veuhen ells ho veurá 'l servey.
Tres ó quatre criats guaytavan á las finestras del entressol, y'l cotxero en mánegas de camisa y esclops, estava recolzat al portal, essent l'objecte de enveja d'un rotllo de criaturas qu' haurian sentit delicia en poder passar los llafiscosos ditets pel xarol del carruatge qu' aquell després espolsaria.
--Y sinó, qu' ho mirin aquellas carotas --afegia un casteller,
enfilantse ja á las espatllas d'un altre y aludint á las
monstruosas canals de la barbacana que semblavan contemplarlo fit á
fit.
Los timbals, després d'un llarch redoble, emprengueren son cansat acompanyament com pera senyalar lo compás, las grallas comensaren á tocar y cessaren los dubtes. S' havia de fer lo castell, baldament no 'l vejessen las personas á qui dedicat anava.
Llevat d'alguns brivalls enfilats en las pilastras de la portada del Carme, y alguns forasters que 's retiraren al extrém més ubach de la plassa fugint del sol qu' anava ja invadintne un tros, los demés se concentraren devant de casa D. Pau, formant una massa atapahida de carn humana per demunt de la qual bellugavan centenars de caps y brassos, entre la colorayna de virolats justillos, gechs y gorras, que de la blancor de las mánegas de camisa sobreixian. Ben prompte, al mitj de la gentada, s'obrí un petit clar, al centre del qual se col·locá un home espitregat, ample de pit, coll robust, macís de camas, nervut de brassos y cap petitet, personificació vivent del Hércules mitológich, qui ab la major naturalitat se disposava á esser la pedra fonamental de la columna humana qu' anava á erigirse. Dos més, rivals de la seva fortalesa, se brindaren á servirli de crossas, agafantli 'ls brassos que col·locaren sobre llurs espatllas. Aixís posats, lo menos una vintena d'homens s'agarbonaren al entorn dels tres, formant un ample pedestal que, per estranya atracció de la voluntat, constituhia una sola massa tan compacta y resistent com lo meteix granet. Assí y allá, escalavan al primer home que tenian devant jovens y xicots de totas midas, y, encare no 's veyan segurs dalt de la pacient espatlla, emprenian, com per un plá pedregós, ayrós camí cap aquell pedestal, passant per demunt de las hombreras de l'apinyada multitut que 's prestava sense esfors, ni girant tan sols lo cap, á servir de camí públich. La gralla comensá la tonada del castell, lo més resistent dels que venian caminant per demunt de la gent aná á posarse sobre las espatllas del hércules, y en menos d'un Jesús se vejeren aixecarse cent brassos d'acer del pedestal, y encastarse en las pantorrillas d'aquell segon altras tantas mans ossudas y aferradissas com las urpas del lleó.
Sota d'aquella pirámide de brassos tibants desaparegueren los caps dels que formavan fonament. Un no sabia qué admirar més de aquells titans: si la forsa muscular de qu' anavan á dar prova, ó bé la resistencia de llurs pulmons que, durant tant de temps, lluytarian ab la asfixia. Mentres tant, lo segon extenia 'ls brassos mantenint ab ells l'equilibri com un funámbul ab lo balancí, y 'l tercer, al só de la gralla qu' havia emprés la segona estrofa de son cant, escalava sas espatllas pausadament. Al posarse dret en ellas, sentí las urpas del segon com se li aferravan á la corva dels genolls pera apuntalarlo, y esperá, estés de brassos, al quart que ja anava trepant per sa esquena mentres la gralla tocava la tercera estrofa. Tocá després la quarta y la quinta, á mesura qu' anavan escalant y aumentant la columna lo quart y l'aixecador ó penúltim. Llavors era de veure com, al compás del castell, creixian l'entussiasme y espectació de la multitut. Lo segon podia apenas sortejar ab son enginy de casteller las convulsions que la pujada de nous indivíduos produhia al castell cada cop més alt. Aquell feix de brassos més forts que 'l ferro li sostenian sas camas en la més absoluta inmovilitat, peró, dels genolls amunt, lo cos brandava de devant á darrera, y sols ab sa voluntat, més potent encare que sas hercúleas forsas, podia dominar la tendencia á aclofarse qu' á genolls y cintura imposava l'enormitat de pes y de balans.
--Ay, ay, ay! --esclamavan los més llechs, al veure la tremolor que
ocasionava á tot lo castell la pujada del enjaneta.
--Ánimo, avant, avant! --cridavan los altres.
Y l'enjaneta, nen de nou anys, angelet que devia coronar aquella columna de la superbia humana, seguia sa penosa ascensió, com un gat de mar per l'antena d'un barco fuetejat pel vent, sens mirar abaix, hont tenia 'l perill, sinó adalt, hont tal volta veya l'esperansa allargantli aquella má invisible á que deu l'home sas majors empresas. Cada balanseig del castell, la més imperceptible genuflexió d'un casteller, produhia en aquella mar de gent una corrent secreta qu' esglayava 'ls cors y acabava esbravantse pe 'ls llavis en una remor sorda y prolongada com la de las onas.
--Avant, avant y fora! --cridavan d'abaix. Y la gralla ajudava al
encoratjament estirant la cadencia de sas derreras notas tant com
ho consentia 'l pulmó.
De sobte, esclatá un picament de mans universal; l'enjaneta estava de peus á dalt del aixecador, y mitj aclofat encare, feya ab los brassos aquell moviment d'alas qu' entre 'ls del ofici s'anomena l'aleta. La gralla, ab una nota prima, prolongada y estrident com lo gemech suprem d'un gran esfors vensut, acompanyava á aquella senyal de triomf. Lo castell estava fet; calia no més restablír l'equilibri, posarlo á plom, y dret, enterch ja l'enjaneta ab sos brassets en nansas, calgueren sols petitas inflexions de cos, imperceptibles al espectador indocte en la materia, pera lograrho.
En aquell moment s'obrí 'l balcó del mitj y aparegueren D. Pau y 'l general. Un espetech atronador de mans coroná l'aparició. La mar bramulá més fortament que may, y la curiositat y 'l goig promogueren veritables onadas en la multitut.
--Al balcó, al balcó! --cridaren los castellers.
Y 'l castell, ferm llavors, com un estrany pilar barroch format per un enfilall de caríatides, comensá á navegar cap al balcó per entre aquellas onadas de caps qu' ab éll avansavan compactas y sorollosas com avansa l'aygua per la platxa.
Aquell mar de caps, sonrisents, tots aixecats vers un cantó, fixos en un sol punt los ulls, aquella marxa pausada y unánime de la multitut acompanyant ab aclamacions la seva obra, alarde llegendari de la forsa humana á que s'entregava, per passa-temps, tot un poble travallat per la fatiga qu' exigeix l'aspre conreu de nostra terra; aquella veu trista, gemegosa, de la gralla, qu' apagava lo redoble acompassat dels timbals quasi tant com lo brunzit contínuo de las veus humanas, eran pera conmoure al esperit més sórt á las expansions populars. No cal dir, donchs, l'efecte que devia promoure semblant espectacle en l'ánim entussiasta del general Poudor, d'aquell héroe de la irreflexió que devia sos entorxats no al art de la guerra, sino á la flayre de la pólvora y á la cridoria insultant del enemich.
--Magnífich! Avant, avant! --exclamá, mentres anava atansantse al
balcó
'l castell.-- Aixó es gent de bronzo! aixó son homes --deya á son
gendre, tot perlejantli una llágrima en las pestanyas.
En quant á D. Pau, ja mes fet al espectacle, y d'ánima poch accessible á la tendresa, ab tot y esser á éll, més qu' al bon S. Joan, patró del poble, á qui principalment anava 'l castell dedicat, no savia entussiasmarse com son sogre. En sos llavis se dibuixava tan sols aquella rialleta seva que ja may ningú lograva desxifrar si era d'ingénua complacencia ó de mal continguda mofa.
Per fi 'l castell arribá á atracarse al balcó y, seguint la costum de la terra, l'enjaneta saltá als brassos del amo de la casa, entre 'ls aplaudiments del públich.
Animat lo general per l'exemple, prengué també en los seus al aixecador. Mentres sogre y gendre donavan estrenas á un y altre, lo quart y ters escalavan lo balcó, aferrantse 'l primer á la socalada de ferro y guanyant la barana ab contraccions inauditas, puig que son company, no arribant ni á la pedra, se li havia penjat als peus pera seguirlo.
La gralla feu son derrer cant ab veu tremolosa, los timbals acabaren ab un llarch redoble, y saltant á terra 'l segon, se deslligá aquella inmensa garba d'homens qu' ofegava als d'abaix. La massa humana que durant tant de temps havia format aquell tot compacte, 's destriá llavors com per encantament, restablintse en la plassa la suau remor de cent conversas alegras y aquell formigueig marejador á que s'entregan las multituts ans y després d'un espectacle.
Arreu los grallers que, per dissort del bon gust, van posposant las tonadas características á cants artificiosos que ni s'adaptan a la modulació de llur instrument ni mouhen com aquells las fibras de llurs cors, romperen en una marxa d'ópera italiana y, á son compás, abandonaren los castellers la plassa, portant derrera seu bon estol d'aficionats. Mes, encare no havian aquestos trencat pe 'l carrer de Santa María ab lo qual fa cantonada la casa Galcerán, que ja atabalava á la plassa, redoblant sense parar, un timbal destrempat, y la multitut feya ample rotllo als Diables. Ells també volian fer son ball.
Arrenglerats á doble fila, y presidits per Llucifer y la Diablessa, anavan y venian ab compás adalerat. Se paravan arreu; eixia un dels diables, vestit, com tots, á manera d'arlequí antich pero ab caputxa y banyetas, enlayrava la masseta, y moventla á compás dels passos curts y trencats ab que caminava, anava salmodiant un parlament en vers, salpicat d'epígramas desvergonyits contra gent de la vila, acabant ab un foch granejat de carretillas qu' á la claror del dia petavan y fiblavan la pell del mal precavut espectador, sense causar á la vista cap efecte artístich.
La gent, no obstant, hi reya de bona gana. Feyan soroll, socarrimavan sense avisar, y aixó bastava pera divertir á aquellas disfressas que en res trobavan tan de gust com en mortificar y fer corre á la gent. Los senyors Galceráns, no trobant atractius en semblant espectacle, 's retiraren; no per aixó 'ls imitaren los vilaniuhenchs del carrer, que tenian gran plaer en sentir xiscles y crits.
Mes la broma no parava aquí, qu' encare derrera 'ls Diables anaren compareixent á la plassa dansas y més dansas, com lo pintoresch Ball de Bastonets, de La Rosaura, lo de Damas y Vells, lo de Serrallonga, y altres menos vistosos, entretenint als nens Galcerán y al meteix avi, quí 's brindá de bon grat á férloshi companyía en la finestra, desd'hont arreplegava ab semblant rialler los disbarats y castellanadas de qu' esmaltavan llurs parlaments los personatges.
Don Pau, mentrestant, estava en son escriptori, rebent, un derrera l'altre, á gran nombre d'arrendataris y aparcers qu' anavan á satisferli anyadas, á rebre instruccions, á proposarli melloras.
Per tota la casa regnava un trahut de gent imponderable. Don Ramon y en Llebreta s'havian estacionat ja en las pessas inmediatas al escriptori, donant conversa als anants y vinents, trasmetent ordres y recados, y ajudant á contar diners.
Al meteix temps, donya Isabel, ocupada en dirigir tot l'arreglo de la casa y en desfer y endressar l'abalúm d'equipatges, 's trobava en mitj de tal maremagnum que quedá tota d'una pessa al saber que tocavan á missa major.
--Déu meu! --exclamá-- ¡ja son dos quarts de deu!
Y corregué ab sa cambrera á engiponarse un vestit qualsevol pera anar á cumplir ab lo sant precepte.
En aquest moment entrava un criat d'en Galcerán ab la nova de que 'l Gobernador estava per arribar, y que l'Ajuntament expedia á corre-cuyta ordres á totas las músicas y moixigangas pera anarlo á rebre.
--Cóm! --feu don Ramon-- no se'n vé de dret aquí casa?
--Oh, no crech que li deixin arribar --respongué 'l servidor-- Se
pensa vosté quin rebombori hi ha per la vila...?
Y don Ramon entrá corrent al escriptori á comunicarho á don Pau. Mes aquest, dat lo determini del Ajuntament, cregué inútil moures, y esclafí en riallas, pensant l'apuro en que anava á veures son amich.
Las atencions de son ministeri havian detingut á aquest en la capital fins á la matinada, y, quan ja 's desesperava de la seva vinguda, un propi, qu' havia sigut expedit per l'Ajuntament, arribá anunciantla mitj'hora avans, rebentant, ó poch menos, lo cavall. En aquell moment, los senyors regidors y autoritats convidadas estavan reunits á casa la vila pera assistir en corporació á l'Ofici. Al rebre la nova, seguint la proposició que se li acudí al síndich, acordaren passar avís á la rectoría pera que retardés uns tres quarts la funció, y eixir tota aquella comitiva, ab las dansas, gegants y copla, fins al portal de Baix, per hont arribaria 'l personatge. Aquest venia en un ómnibus de lloguer, vestit senzillament de viatge, sense somiar en la recepció improvisada pe'l síndich.
L' objecte preferent de sa vinguda era passar un parell de dias ab son company Galcerán, y descansar un xich de las fatigas del gobern. Pero 'ls vilaniuhenchs, una vegada ficats al ball, ballavan fins á
rebentarse; l'animació ab que havia comensat la festa 'ls tenia
escalfats al derrer camí, y no era cosa de passar per alt un
espectacle més que la casualitat los hi proporcionava sense esfors.
--"Ja hi som," digueren los senyors regidors. Y enviant recados aquí y
allá, la recepció quedá organisada ab aquella promptitut que sols
l'entussiasme posa en joch. La nova corregué per tots quatre
cantons de la vila com un llamp. Desseguida la nombrosa
concurrencia de la parroquia deixá 'l temple poch menos que
desert, lo campaner mudá de toch, se posaren en marxa gegants,
castells, dansas y músicas, obrint pas á la comitiva oficial, y 's
vejeren per carrers y plassas estols de gent que corrian
atropelladament, uns cap al portal de Baix, altres cap á la plassa
de las Monjas hont se deya que pararia l'obsequiat. Aquí, un
atabalat topava ab lo vehí qu' eixía en aquell instant de casa
seva; allá, un xicot s'entrebancava ab las faldillas d'una dóna,
descusintli una enfilada de tabellas; més amunt, un pare 's
carregava á coll lo nen que no 'l podia seguir y reganyava al
gran, qu' anava rondinant, arrastrat per sa mare; un pagesás,
sense voler, havia posat de gayrell y matxucat ab la punta de la
vara lo flamejant sombrero d'estiu d'una senyoreta, y s'ohian
batements de portas que 's tancavan y crits de gent que perdian á
sos companys. Allá lluny, relliscava un infelís pe 'l dolent
empedrat; ensá, 's renegava del carro qu' embussava 'l carrer, y
per tot arreu regnava tal confusió de crits y empentas que
s'hauria dit que Vilaniu anava á esser enterrada pel foch com un'
altra Pompeya. Aixís arribaren la comitiva y aquellas riuhadas de
gent al portal de Baix. Alguns, no contents encare, avansaren per
abdúas voras de la carretera que fileras de plátanos escabellats
ombrejavan; y quan lo Gobernador arribá al cim del serradet
inmediat á la vila, y vejé negrejar la multitut á una banda y
altra del camí y al peu del portal, no pogué reprimir un gesto de
desagrado. Presumí la que se li esperava, y, á no lligarlo 'ls
compromisos de deferencia que l'autoritat imposa, fá girar los
cavalls y s'entorna á casa, tirant á terra 'l plan oficiós del
senyor Síndich. En fí la cosa no tenia retop, y 'l bon senyor
tingué de junyir lo cap á la voluntat d'aquell ajuntament
obsequiador fins á l'impertinencia.
--En ma llarga carrera política me n' han passadas ja tantas de
semblants á aquesta! --'s deya l'home entre sí.
Peró la veritat es que jamay hauria somniat fins ahont anavan á sobrepujar totas las impertinencias sufertas los vilaniuhenchs. La pretensió qu' entre l'estrépit de músicas y grallas li exposá l'alcalde, apenas baixá del carruatge pera saludar als obsequiadors, poch se l'esperava.
--Hem fet suspendre l'ofici pera que vostra excelencia puga ohirlo ab
las demés autoritats, y esperém que'ns honrará presidint are la
comitiva.
--Cóm! --exclamá, sorprés y contenint l'enfado que l'arborava.-- ¿No
veuhen qu' arribo plé de pols y en mala disposició pera pendre part
en un acte tan solemne?
--Tot está previst, --respongué en Godall, l'alcalde-- Véu aquella
casa blanca d'á má esquerra? Es del senyor. --Y senyalá á un bon
regidor, gras y rabassut, al qual curtejava la banda carmesina que
li creuhava 'l pit fins al punt de fer quasi escapar lo riure al
enfadat Gobernador.-- Donchs bé, --afegí l'alcalde-- pujarán un
moment á casa d'éll y vostra excelencia...
--Deixi 'l tractament --feu maquinalment l'aludit.
--Bé, donchs, vosté --continuá aquell, tot content de veures lliure
d'una fórmula que l'entrebancava pera parlar-- podrá respallarse ó
mudarse en un santiamén.
--Peró, senyors, jo 'ls faré esperar. Los sacerdots deuhen estar
revestits, la iglesia plena de gent frisosa, y trigar més es una
impertinencia de que m' acusarian ab rahó.
--Deixis de miraments, senyor gobernador; á l'hora qu' ha eixit de
ciutat no pot haver ohit missa. Y després del ofici no'n dirán cap
á la vila. Vosté ha de ohir missa; que s'esperi tothom.
--Es clar, es clar! --saltaren los oyents.
Aquell "vosté ha de ohir missa" tancava de cop. ¿Cóm podia una primera autoritat d'un gobern d'ordre, d'un gobern moderat que posava especial mirament en apareixer relligiós, fer paper de descreguda ó tan sols d'indiferent, deixant d'anar á missa devant d'un poble que sabia no n' havia ohit aquell jorn? Insistir en sa negativa, escabullir no més lo cos del acte públich pera entrar més tart á l'iglesia com un simple particular, era exposarse á que 'ls vilaniuhenchs diguessen que no tenia creencias prou arreladas pera ferne ostentació pública, y era aixó un acte impolítich que no podia arrostrar tot un gobernador d'en Narvaez.
Bén de malgrat, donchs, lo bon senyor hagué d'arribarse á la casa blanca y posarse á corre-cuyta l'uniforme (gracias que 'l duya ja per la professó), rabiant y renegant de las exigencias d'aquella gent que, en sa candidesa vilatana, esperavan á baix molt satisfets y creguts de que 'l senyor gobernador estava contentíssim del obsequi.
Per fí aparegué á la porta l'engalanat agent del gobern, seguit d'aquell pobre Sancho Panza de la banda curta. Lo bombo soná com una canonada llunyana, refilaren las grallas, y derrera de tota una llarga corrúa de moxigangas se posá en marxa la comitiva, al compás del aturdidor desconcert qu' armavan las músicas de las dansas tocant totas d'un plegat.
Don Pau y 'l general, que saberen escabullirse de la cerimonia ab astut pretest, contemplaren lo pas de la sorollosa comitiva per una escletxa del balcó. Y al veure á son hoste passejant engalanada la continguda rábia que li bermellejava al costat de las blanquinosas patillas, l'hereu Galcerán no pogué aguantarse 'l riure. Amich molt de temps há de la pobre víctima, coneixent á fons son génit de pólvora, sabent bén bé que sols al enfadarse li pujavan á la cara 'ls colors, comprengué bén prompte lo que passava dins d'aquella ánima. Y al descubrir lo tremendo contrast que hi havia entre 'ls desitjos que bullirian en lo pacient y l'actitut de calma que li imposavan las circunstancias, se li presentá l'amich en una de las situacions més cómicas de la vida y més apropósit pera divertir á un carácter com lo de D. Pau.
L' enfado del gobernador, no obstant, vá anar refredantse poch á poquet, pera pendre en son ánim tot lo carácter d'un motiu de diversió. Ja ho havia dit éll: ¡si n' obliga á fer de paperots aquest cárrech públich! Prou temps feya que venia desempenyantlo, pera que no sabés bén prompte ferse superior á las circunstancias. Per aixó, un trosset avans d'arribar á la parroquia, ja estava 'l gobernador en disposició de burlarse interiorment aixís del epissodi com de la candidesa de sos acompanyants.
Un cop devant del temple, seguint las instruccions del alcalde, se posá al cap de la comitiva oficial y s'encaminá al banch dels regidors, precedit d'un masser que, per ignominia de la ilustració de Vilaniu, vestia gramalla, y aixis atravessá, primer pe 'l carreró que li feyan las discordants músicas, després pe 'l passadís que, de bon ó malgrat, anava obrint l'embadocada concurrencia de l'iglesia.
Callá á fora 'l desafinat rebombori; 's tancá la porta principal com ho permeteren las empentas de la multitut; desde 'l chor tiraren la cortina del rosetó deixant lo temple en una mitja claror que feya lluhir més l'innúmera constelació de ciris; la copla, ja dalt de la tribuna, comensá á afinar los instruments de corda y á extendre en los faristols las particel·las de la missa, produhint una remoreta de fullas qu' esqueya ab la dels vanos qu' abaix papallonavan; l'atapahida concurrencia se recullí com pogué, soná l'escardada campana de la sacristía, y al apareixer en lo presbiteri 'ls quatre oficiants, precedits dels escolanets ab ciris alts, la comunitat emprengué son cant desde las alturas del chor. Comensava l'ofici.