Quan, aquell dematí, 'l senyor Merly entrá á la cambra de son fill y, en lloch d'aquest, se trobá ab una lletra de despido, de poch se fereix.
--Francisqueta! Francisqueta! ¿qué vol dir tot aixó?
L' interpelada entrá, tremolant com una fulla al arbre, los ulls encare roigs de tant plorar.
--¿Qué significa tota aqueixa comedia? Es á dir que tu ho sabias, no
me n' has dit res, y encare l'has ajudat á fugir?
--Nó, home, nó; no'n digas fugida. Es qu' á tots dos nos ha faltat cor
pera dirt'ho. Com qu' aviat t' enfadas tant, tu mateix t' ho perts
--respongué ella, deixantse caure en la primera cadira.
D. Ramón se posá furiós; las mans plegadas al derrera, los ulls fora del cap, son front y sa calva com una escarlata, comensá á passejar per amunt y per avall, esclamantse de bo y millor, sens escoltar las escusas de la seva pobre dona.
"Es á dir qu' ell era un zero á l'esquerra; qu' á casa seva 's prenian
las més grans determinacions sens contar ab ell pera res, com si ell
no fos ningú!... Qué s'havian pensat mare y fill? Per més que
l'Albert tingués vint y cinch anys, per més que fos major d'edat, no
era tan amo de sos actes que pogués desconeixer l'autoritat d'un
pare ni prescindir dels debers de fill. Ell volia esser respectat
tan com viuria, y son fill y sa muller estavan obligats á
respectarlo..."
--Com s'entén? ahont aném á parar?... No sabéu qu' un pare es
representant de Deu á la terra?... Estém ben guarnits de la manera
que
's posa 'l mon!
--Peró, home...
--Qué peró home ni que més camándulas! Tant tu com ell teniu culpa, y
no
'm vingas ab rahóns de mal pagador... La vostra sòrt es que jo no so
amich d'escándols; que sinó, era capás de fer portar al meu fill de
Barcelona fins aquí entre mitj de dos guardias civils...
--Peró si...
--Vols fer lo favor de callar?... No 'm vinguis ab peros ni cuentos. A
mi no 'm farás veure Sant Cristófol nano, á mi no 'm desferás que
l'Albert es un mal fill, que s'ha acostumat á anar per las sevas
sens contar ab son pare pera res. Veus lo que 'm va passar ja ab
alló d'en Solá. Ell sabia bén bé que'n Pinyol no tenia rahó,
peró 'm va explicar may, per ventura, la lley en que s'apoyava?...
Vol prescindir de mi, eh? Donchs ja pot comensar. Pera mi, com si
ja no existís al mon. No vull saber més d'ell; no li enviaré un
xavo; que s'arregli...
--Si tornará, home, si tornará...
--Nó; aixó si que nó. Aqui á casa que no intenti posarhi més los
peus!... No está tan malament á Vilaniu? No estava tan malament al
meu costat que may me comunicava res, que may m' aprobava res?...
Donchs que no torni... que s'estiga á Barcelona... á veure qué li
darán allí... darrera alguna donota. Ah! ja'n tinch bén bé jo la
culpa de lo que m' está passant: jo no li hagués enviat may: jo
hagués cregut á D. Joseph que sempre m' ho deya.
--Pero, veus? D. Pau bé ha tornat...
--Sí, quan? Quan la salut de la seva dóna ho ha requerit, quan no ha
pogut de menos. Per que, vet aquí que 'ls hi donan á ciutat: que
fins la salut hi perden. Tants escarafalls com fan dels pobles, y
després, cametas ajudeume, tots hi han de venir á raure, si volen
viure bons y sans... Pero vés quin goig se'n va veure D. Joseph de
son fill! Y encare, allí era diferent: la casa Galcerán es una casa
forta; nosaltres no podém mantenir duas casas...
Peró al arribar aquí, la minyona interrompé á D. Ramón, entrant ab una carta á la má. Eran duas ratllas de D. Pau. A D. Ramón li doná tal salt lo cor, que la desclogué d'una esgarrapada ab l'intent de llegirla sens ulleras. Peró acalorat com estava y tremolós per sa excitació, tingué d'asseures, s'aixugá 'l front, s'encabalcá 'ls quevedos, llegí y, mudant los colors, esclamá:
--Que diable hi deu haver!... D. Pau es aquí y't demana á tu,
Francisqueta.
--A mí?
--A tu, á tu.
--Ay, que 'l meu fill no tinga una desgracia! Jesús, Maria
Santíssima!
--Nó, dona, aixó nó; --més aviat será qüestió del pobre Pepito --saltá
D. Ramón, més mort que viu. Pepa! Pepa! --cridá tot seguit.
La minyona, que no s'havia allunyat cinch passos, entrá arreu.
--Qui ha dut aquesta carta?
Era 'l cotxero qu' esperava encare abaix la resposta.
--Y donchs, feslo pujar.
Lo cotxero aclarí 'l misteri: donya Isabel estava malalta, havia abortat.
--Donchs, cuyta, cuyta, Francisqueta, arréglat y veshi. Jo comenso á
anarhi.
Lo cotxero manifestá que serian inútils sos passos; que 'l senyor no volia veure á ningú, á ningú absolutament; qu' estava desconsolat per creures causant d'aquell fracás. Y esplicá l'historia de la pistola tal com l'havia sentida de la cambrera. L' espant d'aquella detonació imprevista deixá á Da. Isabel sense sentits pensant que D. Pau s'havia mort.
Peró D. Ramón, portat de son bon afecte, no s'entengué de rahòns y, sens esperar á sa muller, feu via á casa Galcerán ab lo cotxero, informantse més minuciosament de tot, estranyantse ab lo major candor d'ignorar encare l'embrás de Da. Isabel.
De sobte, atravessant pel carrer del Pou, topá ab lo senyor rector.
--Ahont va don Ramón, tant cremat? preguntá 'l sacerdot senzillament.
Lo vell Merly, no poguent ocultar l'angúnia que l'empenyia, tractá d'escabullir lo cos, accentuant molt la necesitat que 'l cridava á casa Galcerán.
--A casa Galcerán?... Que hi há alguna desgracia? --feu lo rector,
emocionat de veras, y ajuntantse ab D. Ramon instintivament.
--Y bén grossa potser, respongué l'amich dels Galceráns, tocat ja per
lo interés que manifestava 'l senyor rector, y desitjós d'atreure'l
fins á aquella casa pera mellor consol.
Y escursant lo pas y deixantse endevantir pe 'l cotxero, explicá, fil per randa, l'ocorregut d'ahir al vespre ensá.
--Ja veu quinas tribulacións, senyor rector.-- lo fill y la senyora,
tots dos malalts, pobre don Pau!... Ja li dich jo que n'hi ha un
feix d'aquest mon!... Figuris qu' aquest matí á mi també se me n'
ha anat l'Albert á Barcelona... qu' are'ns podria fer bon servey.
--L' Albert! --exclamá 'l rector, obrint los ulls desmesuradament y
quedantse rumiant una estona-- ¿Peró, cóm? pera no tornar? ¿No
havia obert despaig aquí?
--Qué hi fará sí 'ls joves semblan ximples? Las ha dadas en qu' aixó
no li agrada; qu' aquí no s'hi troba bé y vájili al derrera. Jo ja
sé qu' aquí no té certament lo porvenir que pot trobar al costat
del senyor Olivó... peró vosté no negará que, veures separat del
únich fill qu' un té, es molt trist.
Peró 'l rector, qu', evidentment encaparrat, ja ni 'l sentia, 's contentá ab respondre incongruentment ab un:
--Bé, home, bé... ¿Y... ha dit que D. Pau es aquí, eh?
--Ah, sí. Lo que falta saber are es si'ns rebrá.
Lo capellá arrugá l'entrecellas com qui no entén prou bé.
--Aixís ho suposa 'l cotxero. Sembla que don Pau está tan afectat, que
no vol conversa, que no está per ningú.
--A veure, á veure... --interposá en to dubitatiu lo sacerdot, tot
recullintse 'l manteu pera muntar lo primer grahó de la gran escala
hont havian arribat ja.
La sota-cambrera 'ls instalá en la saleta de confiansa, repetint los dubtes insinuats ja pe 'l cotxero. D. Pau no havia tret lo cap de la cambra del nen hont permaneixia tancat, com no fos pera parlar ab lo doctor Roig, y havia declarat resoltament que no volia veure á ningú més.
--No obstant, si sab que som nosaltres... --indicá D. Ramón.
--Nó, no hi vol dir res --saltá 'l rector-- esperém; no l'incomodi,
bona minyona. ¿Cóm está la senyora? Ha deslliurat ja?
--Fa un quart, senyor rector.
--Bé, bé, bé, bé; esperém, donchs. No ha dit, vosté, don Ramón, qu'
arreu vindrá la sua muller?
--Miri: ja es aquí.
Lo rector s'aixecá y digué á Da. Francisca, mentres se treya la mantellina, que si l'estat de la malalta ho permetia y s'ho podia fer venir bé, li indiqués qu' ell era allí. Aquella desaparegué ben prompte per las habitacions de donya Isabel, mentres los dos homens s'aclofavan pensívols y silenciosos en senglas butacas. Los finestrons estavan talment ajustats qu' aquells bons senyors boy no 's podian veure. Mellor pera reflectir, pensá 'l rector; y tot ajeyent lo front sobre 'l palmell de la má esquerra, s'entregá á la meditació en cos y ánima. Peró D. Ramón, que per un moment semblá imitarlo, arreu comensá á remenarse ab frisansa. L' esperit de son rellotje, 'l tich-tach del péndul que guspirejava demunt la xemeneya, l'adolorit grinyol de las portas que 'l servey obria y tancava discretament, cent petits sorolls que venian de las pessas inmediatas, lo distreyan, li esmicolavan lo temps en una successió eterna, excitavan sa curiositat y li comunicavan l'impaciencia del prés. Acostumat á recorre aquella casa ab complerta llibertat, l'home no podia avindres á semblant inacció.
Afortunadament no trigá en apareixer la seva dòna pera manifestar á aquell sacerdot que Da. Isabel desitjava parlarli. Després, quedant sola ab son marit, digué en veu baixa:
--Pobre senyora, pe 'l primer que m' ha preguntat es per l'Albert...
peró d'una manera que t' hauria trencat lo cor.
--Y donchs; que potser també ella sabia lo que jo ignorava encare?
--Sí. Es á dir sí; nó --saltá la pobre dòna, repensantse y confonentse
ella meteixa al volguerse explicar la vehemencia ab que li havia
parlat Da. Isabel-- lo que hi ha es que... d'alló... com qu' ahir
al vespre l'Albert no va venir, y jo vaig dirli qu' estava malalt,
en mitj de la febre qu' ella ha passat, quí sab com lo veya? Potser
mort; perque no pots pensarte quants cops m' ha fet repetir qu'
estava bo y en camí de Barcelona.
D. Ramón, sens objectar paraula, 's quedá tamborinant en los brassos de la butaca, y regirantse penosament cada dos segóns. L' home no entenia la conducta de D. Pau. Encare qu' aquest volgués cuydar al seu fill, ¿per qué refugir lo costat dels bons amichs? Ell no 'l trauria del
capsal, peró hi entraria á ferli companyía, li daria compte de tot
lo fet en l'alcaldía durant la seva ausencia, parlarían del curs
donat al assumpto Rodón, lo distrauría, en una paraula. Després,
aixecantse y aplicant un moment l'orella á la porta de la armería
per hont havia desaparegut lo rector:
--Peró qué fa aquest home? qué per ventura la confessa?
--Peró, home, si no fa dos minuts qu' hi es --saltá Da. Francisca, qu'
en aquell moment pensava en quin tros de camí 's trobaría 'l seu
fill.
--Calla, que sento passos --feu D. Ramón, contenint fins la
respiració.-- Algú truca ab los nusets dels dits dins del quarto
del nen... Prou es ell, prou. Quí has deixat ab donya Isabel?
--A ningú més.
--Oh, donchs, prou es ell, prou... ¿A qué venen aquets misteris? Qué
significa tot aixó? --exclamá 'l vell Merly, tot penedit d'haver
portat allí á quí sabia arreglárselas pera veure á en Galcerán
avans qu' ell.--
¡Ca, si no hi ha res més manifasser que 'ls capellans!
Y engelosit com una criatura, torná á regirarse per la butaca, llambregant ab esguarts de fòch los tòchs metálichs que lluhian per las parets, caragolant l'ala del barret de palla que tenía en las mans, encavalcant y descavalcant las groixudas camas sota la bola de son ventre botarut, mentres la seva dòna, molt recullideta, seguía pensant en son fill desde 'l sofá.
Ja havia mirat dos ó tres cops l'agulla del péndul acostanthi'l nas D. Ramón, quan per fí torná á sentir remors estranyas. Corregué á espiar y li semblá llavors, que 'ls dos homens entravan plegats á l'alcova de Da. Isabel.
--Te dich que no entench que 's remenan.
--Y déixals fer, home, per Déu.
--Es que suposo que donya Isabel no estará en perill de mort per que
la confessin ó tractin de cosas majors... Mira qu' es qüento!
Qué 's deu haver embolicat per allí dins aquell capellá? Ja't dich
jo que fará bon sol quan jo 'l torni á portar per aquí.
Y D. Ramón, ofuscat per la gelosía, arribava á ofendres y á creures deguda com un favor la visita d'aquell sacerdot. Per aixó quan, finalment, lo senyor rector eixí y li allargá la má pera despedirse, lo vell Merly feu en to evidentment ofensiu:
--Vaja, ja ha sortit ab la seva?...
--Sí, y me'n podria dar las gracias --respongué l'interpelat, qui 's
sentí injustament ferit.
"Aixó es bo; 'l mon al revés" --pensá D. Ramon, interpretant á sa
manera aquellas paraulas misteriosas.
--Ah! --saltá 'l rector, tornant enrera duas passas de la porta qu'
havia ja atravessat.-- M' ha encarregat don Pau que tingan la
bondat de no entrarhi, que ja 'ls cridará.
D. Ramón lo despedí ab la llambregada del prés á qui venen á posar un nou grilló. Plé de malhumor insoportable, torná á asseures; peró, al cap d'un moment, s'aixecá, resolt á sortir una estona. Aquella saleta tan fosca, tan trista, tan plena de privacions y entrebanchs, li semblá un calabosso. Tenia fam de respirar ab llibertat: se plantá 'l barret y eixí... Peró quan se trobá á l'escala, no gosá arribar al carrer; torná enrera y 's contentá ab baixar al jardí, tot exclamant interiorment:
--Al menos hagués explicat qué s'han fet per allí dins!
Mes, era aquest un secret que no arribá may á oidos del bon vell, bé que prompte un' altre enigma vingué á ofegar en son esperit la curiositat primera: la conducta estranya qu' en lo successiu guardá D. Pau, negantse á escoltarlo ni dos minuts, negantse á rebre fins á las personas de més suposició que s'interessavan per la salut de sa muller.
Aquell home tan donat á la política, tan fayent y sociable, semblava un altre. Desvanescut, per aquell sacerdot y pe 'l jurament de sa muller, lo dubte que 'l crucificava, s'espantá de sí mateix. Si per gran xaripa l'Albert havia escapat ab vida de aquella injusta agressió, quí li responia are de la sòrt de Da. Isabel? Oh, quína imprudencia més horrible! Ell, ell, l'assessí de sa muller, de la mare de sos fills, cego butxí d'un ángel ultratjat y perseguit per la més infame mentida!
D. Pau no sentia més dalé que 'l de reparar lo mal causat, salvar, retenir aquella dòna estimada. L' amor sentit per ella l'abrusava com may, s'accentuava com may sobre sos fills, sobre tot lo qu' ella havia estimat ó havia mirat un dia ab interés.
Lo doctor Roig se reservava 'l pronóstich devant la decidida propensió d'aquella naturalesa á un fenómeno tan anormal y perillós; mes no desesperava de salvarla si la febreta cedia. Tot havia anat bé, y 'ls dolors lumbars y abdominals de que 's queixava la malalta eran senzillament consecutius. Peró D. Pau no sossegava: ell meteix volia cuydarla, observarla á cada instant, y, si de cas eixía de l'alcova, era no més pera subjectar al nen que, per una d'aquellas resurreccións de criatura, ja ballava dalt del llit, y pera tancarse breus minuts en l'escriptori hont desfogava lliurement lo dolor que l'oprimia.
Al segón dia, Da. Isabel presentava una extrema palidesa y una hemorrágia creixent. Lo doctor Roig arrufá 'l nas y no pogué amagar certa alarma. D. Pau s'atreví á indicar la probable conveniencia d'acudir á tractaments enérgichs; peró 'l senyor Roig era partidari decidit del sistema espectant, no hi hagué medi de persuadirlo. A las quatre de la tarde, la malalta estava pitjor; havia tingut unas esgarrifansas que li duraren tres quarts d'hora, la hemorrágia creixia en quantitat y fetor, los dolors abdominals desapareixian y la cremor de la pell y 'l pols aumentavan. Llavors lo doctor Roig s'empenyá en prescriure una sangría. D. Pau comensá á dubtar de la ciencia d'aquell metje, qu' á Vilaniu passava per una ilustració médica. Tement un desenllás fatal, telegrafiá al seu sogre, que comparegué l'endemá á la nit, y aquesta meteixa nit demaná á consulta dos metjes de Barcelona.
Mentrestant, á la casa acudia mitj Vilaniu, uns oferintse de cor, com la repenedida senyora Montellá, que s'instalá al costat de Da. Francisqueta á compartir ab D. Pau los cuydados de la malalta, altres sens més afany que 'l de tafanejar. Lo general y D. Ramón rebian á tothom en lo menjador y excusavan lo retrahiment del amo de la casa, que seguia més malhumorat cada dia.
Acostumat á dominar y malavesat per la sòrt, D. Pau se consumia devant l'impotencia de la medicina que 'l condemnava á tascar per primera volta 'l fré del impossible. Possehit de l'alarma, á cada nou síntoma
enviava á cercar al Sr. Roig, y quan aquest arrufava 'l nas, li
llensava una mirada d'odi. Uns cops girava 'ls ulls al cel com
fembra esporuguida, demanant clemencia; altras vegadas desconfiava
de la misericordia divina y s'imaginava á Déu un ser impassible, cor
de roca, desprovist de tot amor per la seva creació, renegava de la
seva crudeltat y plorava y picava de peus ab la rebequeria d'una
criatura consentida. Peró, al menor raig de esperansa, tornava á
reconciliarse ab lo Creador, y, 'ls ulls plens de llágrimas, li
demanava apoyo, una sòrt d'aliansa que després recompensaria posant
á contribució totas sas forsas que ja 's sentia renaixer y creya
altre cop prepotents. Son pensament era presa d'un mar procelós,
tantost enlayrat á la cresta de l'ona més superbiosa, tantost
estimbat al xuclador del dubte, tantost escupit á la tova platja de
la fé, hont, afadigat de lluyta, hauria volgut reposar, per' esser
altra volta xuclat d'aquí y sumzejat sens compassió. Y si de cas en
aquest trasbals insoportable li passava com un llampech l'idea de
que sos enemichs podrian pendre per gran victoria la mort de Da.
Isabel, se li capgirava 'l cervell, la rabia 'l cegava, 's posava
furiós. Son torment era tant més crudel en quant no podia esbravarse
ni per la válvula consoladora de l'amistat. Tota l'expansió de son
dolor quedava reduhida á traspuar pe 'ls fets. Quants rodejavan á D.
Pau veyan traslluhir aquell dolor en la vivesa ab que parlava als
metjes, en la tendresa ab que tractava á sa muller, en l'energía y
dalé ab que li aplicava 'ls remeys, y 'l desfici ab qu' esperava
llurs efectes. Més tart, se li pintavan á la cara 'l descoratgement
del desengany y l'abatiment de forsas; sos llavis, per aixó, no 's
desclohian; girava en rodó y, sens haver proferit un suspir, ni un
gemech de pena, corria á tancarse, alterós é intractable á quants li
eixian al pas.
La Queta, qu' havia comparegut de nou á la casa, ficantse, si't plau per forsa, á la cuyna á ajudar al servey, desitjosa de perdó, s'atreví un dia á demanarli que l'enmenés á l'alcova. L' hereu Galcerán, sens pararse á escoltarla, l'amidá de cap á peus ab una mirada verinosa, y maná secament que llansessen aquella dòna al carrer. Ella quedá feta una mar de llágrimas, peró, ab la esperansa d'ablanir aquell cor, no hi hagué qui pogués arrancarla d'allí. Tentá una segona vegada, quan ja havian vingut los metjes de Barcelona, y D. Pau se posá fet un foll al veures desobehit.
--Trayéume á fòra aquesta desagrahida: no la vull veure més!
Y com si no trobés un mot prou aspre qu' afegir, intimá á la Queta ab un cop de cap y tocant l'ase.
Senyors y servey miravan á D. Pau encongits y temerosos, los uns tement per sa salut, los altres una rauxa de geni que 'ls deixés malparats. L' única persona á qui mostrava tendríssima afabilitat era Da. Francisqueta, la mare, la genuina representant del jove injustament escomés. Ella no li parlava de política ni de negocis; compartia ab ell los cuydados de Da. Isabel, y allá, al fons del cor, plorava l'ausencia d'un ser estimat, certament ben digne del respecte de son agressor. Mes, fòra de l'afligida mare, D. Pau no atenia á ningú. Per aixó, fins son sogre callava al veure'l entrar, D. Ramón y en Llebreta li feyan pas, ab los ulls á terra, esperant, com dos gossos bastonejats, l'adveniment del favor perdut.
D. Ramón, sobretot, estava inconsolable; aquell despegament y'l del seu fill eran dos claus que tenia clavats al cor. L'Albert no havia escrit més qu' una carta donant part de la seva arribada, insinuant apenas la necessitat de perdó, com si son darrer determini fos lo més natural, y sens llansar l'esperansa més remota de tornar á Vilaniu.
"Quatre ratllas y en lletra desordenada! Aquí 'l tens: ja torna á
esser á Barcelona, ja 's hi troba com lo peix á l'aygua, ja escriu
d'una esgarrapada, distret, sense ni saber qué dirnos... Té, l'única
part un xich afectuosa es aquesta hont demana novas d'en Pepito y de
Da. Isabel... Si no fos per aixó, potser ni'ns pregaria que
cuytessim á contestarli."
Per altra banda, 'ls rums-rums de la vila me 'l duyan marejat. Tot Vilaniu anava remogut per un sol crit: la jove Galcerán se moria! En la derrera consulta, 'ls metjes l'havian desahuciada, no hi havia remey. En cassinos y cafés, pels rotllets de las botigas, en visitas y escriptoris nos parlava d'altri, y tot eran comentaris y disputas sobre la causa determinant d'aquell accident. Hi havia qui no s'amagava de suposar devant del vell Merly, que si D. Pau havia comés alguna violencia, un quasi-assessinat. ¿Qué era, sinó, una certa detonació que,'l meteix dematí en que caygué malalta Da. Isabel, havian sentit los vehins de la plassa? La compradora de las monjas assegurava que 'l tiro havia retrunyit dins meteix del entresol. Ella, al cap d'un minut, vejé á D. Pau tancar la finestra. D. Ramon, encés d'ira, omplia de fástichs á qui tal deya, y esplicava 'l fet com los criats. "Alló podia passar al més destre, tot lo demés era una calumnia de mala lley; y que 's tinguessin la llengua, perque, com alcalde, era capás de férne una de las sevas."
Entre 'ls qu' havian dat acullida al suposat adulteri, la malicia anava més lluny, relacionant la fugida de l'Albert ab l'arribada de D. Pau. De segur que l'adúltera havia cuytat á avisarlo, y quí sab qué havia succehit? Un dels qu' havian marxat ab lo noy Merly assegurava qu' aquest no badá boca en tot lo camí, sempre ab la cara amagada al recó... y que duya 'l bolet brut y escaixalat de l'ala com si li haguessen tombat de un cop de pedra.
Los metjes de Vilaniu parlavan de las ocurrencias sens eixir dels dominis de llur professió, atacant durament l'ineptitut del company Roig que, com deyan los de Barcelona, havia prés l'a per la b.
--Perque, senyors, de qué's tractava aquí? D'una metrorrágia puerperal
inmediata. ¿Deguda á qué, senyors? A un vici constitucional, á una
cloro-anemia prou coneguda, y determinada no més qu' accidentalment
per una commoció moral. Y bé, donchs, administrar una sangría,
acudir á antiflogistichs en casos aixís, trobarse ab una malalta
que té la pell cremosa, las extremitats fredas, lo ventre fluix y
espalmat, una gran excitació nerviosa y cent quatre pulsasions y
aplicarli sols una tela de moltó y acudir á simples sudorifichs, no
es desbarrar? No es matar la malalta? Lo que calia era un
tractament tot oposat; bons caldos, vi ranci, cordials, injeccións
intra-uterinas. Los companys de Barcelona aixís s'espressavan y
tenian rahó: lo metje Roig era un ase.
Peró 'ls profans se posavan del cantó del Sr. Roig, gloria de Vilaniu, y suposavan que tot alló eran envejas y rivalitats fomentadas per la presumció dels metjes de ciutat, una colla de sabuts que, de segur, l'haurian morta primer que l'altre. Los criteris vacilavan, no devant de las rahons, sinó devant de qui las emitia, y aixó, tant si 's parlava de medicina, com si 's sostenia la murmuració del atentat de D. Pau. Solzament las enemigas de las Ocas mantenian certa reserva, com espalmadas devant lo perill de veure á aquestas trumfar altre cop. La mal continguda satisfacció de la Sumpteta acabava d'escamarlas á totas. De segur qu' havian pecat de massa crédulas, que llur bona fé havia sigut sorpresa. Y empesas per una por interessada y pe 'l supersticiós respecte qu' infundeix la mort, llansavan llágrimas de penadiment, é invadian la casa Galcerán en actitut de protesta, assedegadas de reconciliació. La Montserrateta, ja lliure de sa gelosia, repetia á tothom que la seva mamá estava prendada de las virtuts de la malalta á la que 's podia donar lo combregar á las foscas; Da. Francisqueta pe 'l meteix; lo Sr. Rector no tenia prous paraulas per' alabarla. ¡Quín disbarat, donchs, d'haverla abandonada per un dicho me han dicho! ¡Quína bestiesa d'escoltar tot aquell teixit d'injusticias! ¡Cóm
havian caygut al parany!
Llavors se feu una reacció en molts esperits; tot eran alabansas pera Da. Isabel, planys y temors de perdre á una senyora tan exemplar y respectable. Mitj Vilaniu aná al combregar que presidiren D. Pau y 'l general en persona. Un reculliment extraordinari regná per tot lo curs. Essent de nit la cerimonia, totas las finestras, portas y balcons estavan sembrats de llums. La llarguíssima professó caminava ab imponent quietut, al toch llunyá de la trista campaneta, y 'ls espectadors observavan en silenci 'l nombre y calitat dels concurrents, entre 'ls quals no faltavan ni 'l pubill Tárrega ni'n Riudabets qu' anava tremolant de camas y groch com la cera. Derrera del Senyor, s'empenyia una inmensa cua de dònas vestidas de negre y encaputxadas, lo rosari en una má y una candela en l'altra. Quasi de cada porta sortia alguna dòna á engrossar aquell núvol negre sembrat de estrelletas d'or. La passada havia durat mitj' hora. Peró ahont se clavaren principalment los ulls del espectador fou en lo rostre de D. Pau, esgroguehit, transmudat, roigs los ulls, lo cabell enrera, la faç estirada, tot son posat caygut.
La lluyta d'aquells dias havia aclaparat al gegant. Quan los metjes declararen que tot era ja inútil, aquell geni indomable quedá rendit. Llágrimas silenciosas solcaren son rostre, sos accionats y sa paraula eran per demés tendres ab tothom. Veyent altra volta á la Queta, l'agafá de motu propi, l'acompanyá al capsal de la malalta á rebre l'absolució desitjada, y, com si aixó no bastés, desseguida apretá á la commoguda vella entre sos brassos. Després torná á l'espona pera no abandonar ja més la má d'aquella dòna estimadíssima, pera infundirli forsas ab que sostindre la desgarradora lluyta, arruixantla de tendresas y petóns compassius. Y si sa mirada queya sobre 'ls demés, seguia impregnada d'igual compassió. Son cor s'havia omplert d'una tendresa tristíssima, beguda al capsal d'aquell llit, barreja de compassió y basarda al'hora, que naixía de la presencia del perill y de la conciencia de la propia inutilitat. ¿Qué eran tots ells devant la Mort? Res; uns sers tan frévols y dignes de pietat com aquell tan volgut qu' allí agonisava.
Y no obstant, duas horas després, quan donya Isabel finá, D. Pau sentí renaixer son carácter. Una llágrima grossíssima li entelá 'ls ulls, se tirá als brassos de son sogre qu' havia caygut sobre 'l sofá, estrenyé fortament las mans de sos amichs y servidors, besá ab deliri als nens, y entrá de dret al escriptori á fer plans y donar ordres. Ningú 'l vejé plorar més: una glopada de fel havia estroncat lo doll passatger de sa tendresa. Son cor sentia un odi tan universal per Vilaniu com lo del meteix Albert; peró en sa cara hi havia tota la dissimulació del polítich hábil.
L' endemá, queya com una bomba sobre Vilaniu la nova de que l'hereu Galcerán se'n duya 'l cadavre de Da. Isabel á Barcelona. Tots los esperits bategaren corpresos d'un meteix temor: la porta dels Galcerans ja no s'obriria més, la primera família del poble 'ls abandonava, era per Vilaniu com la cayguda d'una dinastia. Aquella escala fou un jubileu de gent qu' anava á enterarse bé, á tentar de dissuadir á aquell senyor. D. Ramón, lo primer, pregá mitj' hora: no podia compendre qué movia á D. Pau á pendre un determini com aquell que seria interpretat com senyal d'aburrició ó desconfiansa, y, per consegüent, havia de congriarli enemistats y apartarli la gent de las urnas.
L' hereu Galcerán dava á tothom la meteixa resposta de sentiment familiar: era per una delicadesa vers al seu sogre qu' estava de quartel á Barcelona: ningú 'l tragué d'aquí.
Y veure marxar, carretera amunt, aquell atahut, dins d'un cotxe endolat, y derrera d'ell tota la família y servey de la casa en dos cotxes més, fou un dol y un afront per Vilaniu.
Lo dia, successor d'una nit de pluja, hi ajudava. Boyras borrimosas de tardor tapavan las montanyas dels voltants; un plujím invisible y fret atravessava la roba, apagava la pols del camí, ensordía 'ls sorolls, posava sucosas las descoloridas fullas que salpicavan encare l'esblanquehit brancatje dels plátans. La carretera traspuava un fanch bituminós que s'enganxava en feixugas placas á las solas. Las terras de conreu s'extenian á dreta y esquerra com ermots amarats, y la migrada vegetaciò dels horts s'ajeya esllanguida y plorosa com anyorant lo sol, qu' aquell cel de llet reduhía á las condicions d'una lluna entelada.
Lo portal de Baix s'omplí de gom á gom. Centenars d'amichs y tafaners qu' hi feren cap, seguiren ab la vista 'l trist convoy, clavats al peu del portal, muts y pensívols com si presenciessen l'emigració d'una época. Mes, en mitj del silenci, dos obrers, pegantse y empenyentse com payassos, s'obriren rotllo. Lo més barbut y desfatxat d'ells, una blusa de teixidor á l'espatlla, una catxutxa aixafada al front, avansá devant la multitut, s'aixancarrá cómicament, y fent corn de la má, cridá en veu grossera y forta:
--Bon vent... madur!
Y tot ensemps, aixecant lo bras esquer, se pegá en la font del meteix un cop ab lo cantell de la má dreta. La vara de D. Ramón no fou prou amatent per' assolirlo quan fugia. Alguns sonrigueren, d'altres condemnaren la grosseria ab una mirada reptadora. Hi hagué filosop que prengué aquell obrer per heralt de la revolució triomfant.
Peró tots los ulls convergiren altre cop á la carretera, que sols aquell convoy trepitjava. Lo trist corteig aná enxiquintse, enxiquintse, fins presentar tan sols la negrosa esquena d'un cotxe, suspesa sobre 'l perfil de duas rodas. La vista escorcolladora s'enterbolia quan aquella taca negra 's redressava dalt del serradet. Per fí un llens cendrós ho esvahí tot. Llavors, aquella gentada, amarada d'humitat, plegá 'ls brassos ab esgarrifansas de fret, y sens comunicarse cap impresió 's destriá, apretant cada qual lo pas vers casa seva.
En Llebreta y D. Ramon pujavan per senglas aceras del meteix carrer; lo primer ab las mans á la butxaca y 'l cap cot com un mort de fam; lo vell Merly, encaparrat y encés de cara. Ni un ni altre badavan boca. Al pobre vell, la vara d'alcalde li caygué dos cops al fanch. A la fí, pera dar l'adeu á son company, sos llavis mormolaren:
--Es massa fort aixó, es massa fort...
Mes ho era pòch, ho era pòch! Sos ulls, fits en aquell trist corteig, no 's pararen un moment en los primíssims fils del telégrafo que
s'extenian á un cantó del camí, muts y quiets com materia inanimada,
servint de pujadors als enjogassats pardals. Y no obstant, al
arribar á casa seva, vejé qu' aquells fils l'havian cridat, fent
estampar son nom sobre una cinteta cendrosa y al peu molt pocas
paraulas més: Urgeix vinga. Albert en perill. Olivó.
Era inútil. L' Albert, enterat del desastre Galcerán pe'ls diaris, havia caygut impensadament mort en un Tiro de pistola. Llavors sí que 'l pobre vell no pogué sostindre més ab seguretat la vara. Tot Vilaniu lo vejé alguns mesos anant y venint de missa d'onze, arrossegant una cama, 'l cap y 'l bras esquer penjant, la boca tòrta y babosa, plorant á cada amich que l'aturava, sempre de brasset d'una dolorosa envellida que tothom saludava ab lo nom de Da. Francisqueta.
Fi.