Tres horas estigué, com boig, rodant pe 'l quarto, asseyentse per totas las cadiras, pujant y baixant del llit, sens poguer enraílar lo pensament en lo carril de la reflexió. El Huracan venia més desvergonyit que may, aconsellant á Pablo que 's retirés de la política y 's cuydés més de casa seva hont feya prou falta pera vetllar lo tresor que l'home més estima. En un altre tumbo 's deixava ja entreveure que 'l tal Pablo era de Vilaniu. Tot revelava que l'última traslació d'en Rodón anava enardint més y més als calumniadors. Lo perill de donya Isabel, donchs, creixia per instants. L' Albert hauria dat cel y terra per aturarlo ¿peró cóm? Sa meteixa marxa li semblava ja un flach remey, quan no un acte que podia esser esplotat com imprudent indici. Llavors, espremia l'enginy; peró res. Lo pensament saltava á fer suposicións sobre l'estat d'esperit d'en Galcerán, d'aquí lliscava á comentar la misteriosa sortida de la Queta, y, als dos minuts, l'ocupava per complert l'imatge de Da. Isabel; una flamarada de compassió, de desesperació, d'amor arborava tots sos pensaments.
Per fí, tot febrosench y nerviós, prengué 'l camí de casa Galcerán. Eran las sis, entrada de fosch. ¿Qué anava á fer? No ho sabia; á veure á l'Isabel, aquella mártir de las iras d'un poble atrassat, la companya de sas desgracias é infortunis, l'amor, sí, l'amor, ¿á que amagarho quan l'estimava com á la nina dels seus ulls?
Acabadas las obras, la Galcerán s'havia dat bona manya en abandonar aquell pisás, poblat de fantasmas, pera trasladarse altre cop al entressol. L' Albert se deixá caure en un balancí de la saleta; peró la cambrera torná al cap d'un moment á arrancarlo d'allí. La senyora li pregava que fes lo favor d'entrar al dormitori dels nens. En mitj de sa confusió, pogué encar alegrarse del determini de Da. Isabel, perque pensá que devant dels nens no podria dir tot lo qu' ell voldria. Guiat per la minyona, atravessá un altra saleta guarnida de panóplias, ab armas de distintas épocas; era l'escullida armería qu' aquells senyors tenian á Barcelona y de la qu' en Galcerán estava tan cofoy. L' Albert la mirá ab enveja per primera vegada. Com un llamp atravessá per son cervell l'idea del suicidi, sens trobarlo ridícul com quan, ja enervat per Schopenahuer, intentava reflexionarhi. Nó; sos ulls, tot com un llamp, encare 's fixaren ab amor fins en l'arma que triaria: la pistola niquelada ab que tants blanchs havia fet á Barcelona en competencia ab D. Pau. Y al pensarhi, passá per son palmell la tebior mullada del níquel com un bau consolador.
--Senyora... --feu la cambrera obrint, la porta inmediata, sens moures
del brancal al dar pas á l'Albert.
Y aquest se trobá, de sobte, cara á cara ab Da. Isabel, casi sens saber qué dir.
Aquell dormitori era una pessa gran, baixa de sostre, ocupada per dos llitets de bronzo brunyit ab pabelló de musselina blanca, un secreter de palo-rosa ab motlluras dauradas, la calaixera dels nens, y un jòch de mobles de doradillo. Las parets estavan tapissadas d'un paper perla florejat; una porteta comunicava aquesta pessa ab lo dormitori de Da. Isabel; la finestra dava á la plassa de las Monjas.
Da. Isabel, al capsal del llitet del nen, li tenia una de las manetas. En Pepito estava encés com una brasa: una febrada espantosa li escursava la respiració y 'l feya regirar continuament pe'l llit, los ulls extraordinariament oberts peró com esbarats, la parla resolta é impacient. Al costat de la ruhentor del nen aumentava la palidesa de sa mare, tota una altra d'ahir nit ensá. Ullerosa, plorosa, groga com la cera, semblava que li havian robat carns. L' Albert se quedá sorprés, ab lo cor oprimit, no sabent si retirarse ó pendre cadira, fins que la prengué á instancias de la senyora. Peró, avans, com si dubtés de lo que sos ulls veyan, se llensá instintivament á tocar lo front del malaltet que talment cremava. Llavors, los ulls de la mare s'ompliren de llágrimas silenciosas.
--Cóm ho ha sabut, Albert? --Senyora, no'n sabia un mot: --Y, com
tement una nova pregunta, continuá:-- He vingut no sé perqué, pe'l
gust de véurela, segurament portat per 'l instint... Qué diu 'l
metje?
--L' espero encare; y fá ja duas horas qu' está així! Quan vosté ha
trucat, me creya qu' arribava.
--Y potser vosté m' ha fet entrar per massa bondat... --saltá 'l jove,
á punt d'aixecarse.
--Oh, nó, no 's moga, Albert. La seva companyia m' es un consol; tanta
soletat me mata. Necessito desfogar lo cor. Vosté no sab quín dia
he tingut avuy ¡quín dia, Senyor, quín dia!
Lo plor entelá sas derreras paraulas. La afligida mare posá altre cop la má en lo front cremós del fill, que semblava condormirse, lo besá ab tristesa y, sens abandonar aquella maneta, comensá, encare plena de llágrimas y en veu condolida, l'historia d'aquell dia.
--Los nens s'havian llevat bé, inclús en Pepito; peró mentres los
estava vestint, ja he tingut de deixarlos per una impertinencia
estranya en la Queta. Me demanava ab pressas, y 's negava á entrar
en aquest quarto. Resultat: que 'm despedia, 'm deixava en sech. Un
acte aixís d'una criada tan antigua, tan volguda d'en Galcerán, tan
fiel y respectuosa, m' ha omplert d'alarma. He volgut saber á qué
obehia, quins motius la portavan á obrar aixís; peró res, ni una
paraula. Vosté ja sab com son la gent d'aquí, tan sorruts. La
Queta, ni una soca; clavada al meu devant, sens badar boca, ab los
ulls á terra, com avergonyida de la seva acció, peró insistinthi
com bona tossuda. Li he vist una llágrima als ulls y, quan anava á
aprofitar aquest enterniment pera ferla cantar, entra la cambrera
anunciantme al senyor rector. Lo cor m' ha dat un salt! Lo senyor
rector en aquellas horas y demanantme també ab insistencia!... ¿Qué
podia esser?... Ja m' he vist á sobre una mala nova d'en Galcerán,
lo papá mort, qué se jo? Tot ho podia pensar, menos que hi hagués
relació entre aquella visita y la sortida de la criada.
Aquí callá Da. Isabel per aixugarse 'ls ulls y observar de nou al menut que seguia dormint ab un panteig á estonas semblant al soroll d'una serra somort per la distancia. La cambrera entrá ab una tassa de malva y la lámpara, que colocá demunt del secreter, al recò oposat al llit. Deixondiren un poch al malalt, y ab prechs y manyas lograren ferli pendre la tisana. Mes, prompte torná á quedar com un sòch, ab aquella respiració acompassada de serra. L' Albert no abandoná sa butaca, 'ls ulls tapats ab la ma esquerra ab qu' apuntalava son cap caygut. Altra volta sols, Da. Isabel prosseguí sa narració.
Lo rector havia anat allí pera justificar mellor lo determini d'aquella criada, y ja tement qu' á ella li faltaria esma pera esplicarse. Peró era evident que també'n faltava á aquell bon home per desempellegarse del exordi travallós y reticent ab qu' havia comensat. A fí de comptes, suposá que la cuynera, un bon xich escrupulosa, se'n anava per no alternar ab lo servey de Barcelona, que cantava cansons de petòns y obscenitats may sentidas en aquella casa, fins llavors exemple de bonas costums.
--Jo he vist --continuá Da. Isabel-- en la cara d'aquell sacerdot,
pintada la falta de sinceritat, lo temor de parlar clar, lo desitj
de reptarme d'un modo indirecte. Vosté ja sab, Albert, que si á
mossen Pere li faltan formas oratorias, li sobran virtuts, valor y
sinceritat. En la tremolor de sa veu, en l'embarbussament ab que
parlava, he vist ben clar que l'home, ben de malgrat, fingia. M' he
recordat del anónim, m' he recordat dels pronóstichs de vosté, dels
desayres suferts á Vilaniu, y, en mitj de la vergonya que m'
enrojia y de l'excitació que m' exaltava, he pogut trobar la clau
d'aquell misteri.
--Y qué? Vosté li ha dit?...
--Sí; m' he tancat ab ell y l'he obligat á parlar clar, comensant jo
per revelarli la calumnia de que soch víctima.
--Peró, Isabel, vosté es d'una ingenuitat incorretjible. Aquí no se'n
pot tenir ab ningú.
--Ell ho sabia tot.
--Y are pendrá la confessió de vosté per una estratagema de tantas com
las qu' aquí 's jugan.
--Nó, Albert, nó; jo sabia ja ab qui parlava. En Galcerán m' havia fet
moltas vegadas elogis de l'enteresa d'ánima d'aquest sacerdot, m'
havia dit moltas vegadas: es un pobre home que val molt. La seva
sensillesa es purament exterior. Los carácters sincers tením massa
acostumada l'orella al só de la veritat pera que pugan
disfressárnosel ab éxit. Aixís com l'he sorprés jo á n' ell, ell m'
hauria sorprés á mí. Mossen Pere ha quedat convensut de la meva
ignoscencia ab enterniment; s'ha indignat, m' ha ofert auxili, y la
Queta fora aqui casa encare, si jo no m' hagués resistit ab totas
mas forsas á retenir á una persona, sia qui 's vulga, qu' arriba á
dubtar de la meva honra.
--Y mossen Pere no li ha dit quí es qu' ha xiulat á las orellas
d'aquella vella?
--Ell ho sab, peró en secret de confessió.
--Hum!...
--Nó, Albert, no dubti d'aquell bon home. Jo he recordat tot seguit
que la Queta aná ahir á confessar.
Y Da. Isabel torná á aixecarse pera contemplar al seu fill que treya 'ls brassos, tot anguniós sens que las tisanas logressin ferlo suhar. Mirá 'l rellotje tota concirosa. Eran tres quarts de set. ¡Y 'l metje no
venia! Quina tardansa! Ni á ciutat! ¿Hont son, donchs, las ventatjas
de la campanya? L' Albert, mogut del fástich y del odi que li
inspirava tot lo de Vilaniu, pensava: potser encare't matará 'l
fill, pobre mare!
Regná una altra pausa anguniosa en la que aquells dos esperits ploravan amargament, mentres lo pobre malalt seguia respirant ab lo fatích insistent de la serra.
Mes, de sobte, l'Albert redressá 'l cap, resolt á parlar. Los ulls llagrimejants, comensá aixís:
--Bé, donchs, jo vinch á demanarli perdó de tot y á despedirme. Fòra
jo d'aquí, 'ls calumniadors quedarán confosos, sense saber qué dir
de vosté. No puch, no puch seguir aquí sens exposar á vosté á
perills molt grans. Tan de bo hi arribi á temps. Ja veu vosté cóm
se descaran fins á penetrar ja dins de casa seva. Tot lo qu' aquí
fariam ó diriam pera probar la nostra ignoscencia fora inútil. Un
cop jo fòra, será diferent.
--Peró, Albert, lo blanch de las iras so jo y no vosté.
--Mes qué dirian de vosté, sola?
Da. Isabel tingué d'ofegarse 'l plor ab lo mocador, ensemps que 'l dubte li sacudia las espatllas.
--Peró --afegí entre singlots-- vosté, per mí, sacrifica als seus
pares, pobres senyors.
--No, senyora; la meva mare se'n aconorta, lo meu pare després ho
alabará. Me sacrifico sols jo, y vosté hi te massa dret...
En aquest moment, ella s'havia aixecat, dirigintse al secreter; peró al sentir las derreras paraulas, y 'l calor estrany ab que eran ditas, se pará en sech, y llensá sobre l'Albert un esguart tan plé d'alarma, que deixá al jove, mut, roig, ple de tremolor. Aquest posat sumís alentá á la dama á insistir en son determini. "S' hauria equivocat, no podia ésser que l'Albert s'atrevís ab ella, que li faltés un sol moment al respecte. Ella no entendria prou bé 'l ver significat d'aytals paraulas." Y seguí fins al secreter, y ficá tremolosa una clau al pany, y estirá un dels calaixets. Peró, com si 'l dubte tornés á picarla, tancá de cop, mormolant entre sí: Nó, no puch ferli semblant confidencia.
--Senyora, --saltá la criada-- hi ha 'l metje.
L' Albert, qu' havia llegit en cada moviment d'aquella dama las fluctuacións perque havia passat son esperit un cop cullida l'indiscreció involuntariament llensada, al sentir tancar lo calaix anava á sortir, á fugir com un criminal sorprés. Peró la presencia del metje 'l detingué, mal que no sabés hont posar los ulls. Da. Isabel ja no pensá més en éll. Era son fill, la salut de son fill, lo que la preocupava.
--Qué té aquest menut, qué té? --feu lo senyor Roig, mentres
l'afligida mare cuytava á encendre la palmatoria, y ell deixava
l'inmens barret y la mangala demunt d'una cadira. Després, com al
saludar descobrís al noy Merly, obrí uns ulls d'á pam y llambregá
també á donya Isabel.
L' home observá 'l malalt ab molt d'interés, li palpá 'l ventre, li mirá la llengua y 'l blanch dels ulls, lo polsá varias vegadas:
--Un enfitorum, eh? psa! un enfit... Un poch massa de temperatura, eh?
psa! eh? psa! un xich massa de febre; peró, eh? no hi ha cuydado
psa!... no hi ha cuydado... Bé, bé, bé... Are aixó 's té de
coure, 's té de coure, eh? psa!... Li receptaré una purgueta, li
desembrassarém lo ventre, y no tinga por, senyora, no tinga por,
eh? psa! eh? psa!... ¿Té un bocinet de paper y ploma?
Da. Isabel l'enmená á la saleta, hont lo vellet, posadas las ulleras y llepantse 'ls llabis, receptá tan pausada y travallosament com parlava. S' hauria dit que fins en la columna de quantitats hi escribia son sempitern eh? psa!
--Dónguinli una xicreta: allá á las deu tornaré.
L' Albert, que no eixí de son aturdiment més que pera cullir los bons pronóstichs del doctor, aprofitá l'ocasió pera anarsen, oferint avans á Da. Isabel los serveys de Da. Francisca.
--Los hi agrahiré molt, li so franca, Albert. --Y allargá al jove una
má freda y tremolosa qu' aquell no gosá á estrenyer.-- Si no'ns
veyém més... --afegí. Peró 'l plor li ofegá la veu.
--Demá á las cinch. No'n parli devant del pare... --feu l'Albert, en
veu baixa y esforsantse molt.
Y encare, al tornar á passar per l'armeria, doná una ullada més envejosa á la pistola de níquel. Desseguit, baixant l'escala, torná á brunzirli á l'orella aquell si no'ns veyém més negat de llágrimas, y 'l cor se li partia considerant que tal despido, després de sa indiscreció, era bén bé com una ordre tácita de marxa, á la vegada recriminació y prech, entre indignada y compassiva. Ah! potser no la veuria més!
--Y donchs? --saltá 'l vellet Roig, un cop al carrer, deturántlo pe 'l
bras-- Vol dir que se'n va, Albertet?
--Per hont ho sab? --exclamá l'aludit ab la major sorpresa.
--Home! Per Deu! ¿Que no he sentit á donya Isabel que 'l despedia? Eh?
psa!... psa! Si qu' es bo aixó! Eh? psa!...
L' Albert restá ple de vergonya, y 'l metje, abaixant la veu y clavantli la mirada, vullas que nó, als ulls, afegí:
--Crech que fa molt bé, Albertet, molt bé; eh? psa! molt bé.
--Quína nosa li faig, senyor Roig?
--A mí, cap, fill, cap. Peró, aixís, la gent no tindrá que parlar.
Y com refugint més explicacions, lo bon vellet trencá en oposat sentit, perdentse arreu en las fosquetats del carrer.
Los cabells blanchs lo salvaren, perque 'l primer impuls de l'Albert fou escanyarlo y potejarlo com qui mata un escorsó. ¿Es á dir que, fins las personas més sensatas, davan crédit á aquella infamia y anavan pregonantla per la vila? Lo desitj d'abandonar Vilaniu lo corprengué com may. A poder, hauria escupit á la cara de tots sos vehins.
Aixís, poch menos qu' alocat, arribá á casa seva, y 's nega á sopar, pretestant falta de fretura, per temor de qu' ab sa excitació mancaria potser al respecte de son pare, si aquest lo punxava com de costum. La mare atribuhí la negativa al natural disgust que causaria á son bon fill lo tenirlos de deixar, y aquesta revelació de tendresa, á l'hora qu'omplia son cor, li amarava 'ls ulls de llágrimas. La pobre dòna 's vegé ab travalls pera amagarlas al seu marit, quí, atribuhint l'acte del Albert á una estranyesa més de son carácter indómit, no cessava de recriminarlo y de dar ab sa injusticia més ganas de plorar á la mare...
--Aquest xicot no se 'm assembla de res. Jo no sé d'hont ha eixit. Me
matará á disgustos. Peró ja't dich jo que, si no fos tan gran, li
arreglaria las peras á quarto.
Per gran sort, encaparrat per la sessió qu' anava á celebrar l'Ajuntament més tart, passá bén tost á un altre ordre d'ideas. D. Ramon esplicá tot lo plan de campanya que tenia per aquella nit, sopá depressa, y al agafar lo bastó, prometé recullir á Da. Francisca de casa Galcerán. Llavors veuria com seguia 'l nen.
Quan Da. Francisca pujá al quarto del noy y trobá á aquest fentse l'equipatje, los ulls fòra del cap, hi hagué entre 'ls dos un' escena dolorosa. Peró l'Albert, posantse sobre sí, procurá calmar l'aflicció de sa mare recordantli qu' havia d'anar á casa Galcerán hont ell l'acompanyaria.
--Sosseguis, sosseguis, mare, ja sab qu' ha promés esforsarse en
dissimular devant del pare... Pensi que no 'm faltará res, que
tornaré aviat á veurels... Y pensi que si plora devant de l'Isabel,
li fará un flach favor.
Peró, al esser á la porta dels Galcerans, donya Francisca vejé ab sorpresa que son fill se negava á pujar. Tenia feyna, havia de enviar l'equipatje, á l'hora, 'l pare ja aniria á buscarla, ella podria entrar á despedirse per derrera volta; ja 'l trobaria al llit.
Y la pobre mare, plena de pena, de temor y de dubte, embocá tota sola y tremolantli las camas la gran escala dels Galceráns.
A la una, de retorn, trobá á son fill al llit, peró despert encare.
--Com han trigat tant?
--Es que 'l nen está pitjor.
L' Albert no pogué reprimirse, s'incorporá tot esbarat. Llavors Da. Francisca procurá apayvagarlo ab seguretats de que l'havian deixat fòra de perill, y com D. Ramón estava present, tot era allargar la conversa pera que aquest se retirés y pogués ella despedirse altre cop. Peró D. Ramon, agafant la palmatoria, s'atansá al llit.
--A veure cóm tens lo cap?... Déixam pendre 'l pols... Are't perdono,
perque veig qu' estás molt calent, molt constipat... No't
desbriguis, procura suhar forsa y no será res... Vaja, bona nit y
bon hora. Aném, Francisqueta... Suha forsa ¿ho sents? suha forsa.
Mes, un cop despullat lo vell Merly, sa muller trobá escusa pera tornar á eixir: volia fer una tisana pe 'l noy; d'altre modo no suharia. D. Ramón, si no ho aplaudí ab la llengua com li dictava 'l cor, no gosá á oposarshi, y la mare lo que feu es corre als brassos d'aquell fill que creya febrós y desolat perque 'ls deixava.