No fou sols á Da. Mercé á qui arrancá de Vilaniu la sublevació del quinze d'agost. Esclatant aquesta en distints punts de la península, encare que no en las capitals de que 's parlava, aná extenentse seriament, costant la vida al general Manso de Zuñiga prop d'Ayerbe, y mantenint l'alarma en los esperits durant un mes. Lo Gobern, prou malmés ab tantas sotragadas, tingué de fer un esfors, organisá fortas columnas y confiá 'l mando d'una d'ellas al general Poudor. No cal dir que D. Pau, ja ans de la traslació d'en Rodón, eixí vers la capital pera conferenciar ab lo gobernador son amich, marxant arreu á la Córt á gestionar l'indult dels vilaniuhenchs que resultavan complicats en lo moviment y anavan escondintse. Tot l'empenyo de D. Pau 's reduhia á destruhir l'influencia guanyada per en Rodón. Ab un nou acte de clemencia, lo Gobern podia, un cop més, disfressar de forsa la seva debilitat; y donant una nova proba de serenitat y justicia, á la vegada que retenia al capithost per haverlo atrapat in fraganti, deixava tornar á sus casas y talleres á tots aquells que, si figuravan en llistas, tal vez inexactas, no havian comparegut á la cita. Aixó, acompanyat
d'alguna alusió transparent en favor del diputat y autoritats de
Vilaniu qu' havian sabut inclinar l'ánim sempre generós de S. M. la
Reyna vers la clemencia, venia á dir en substancia 'l Real Decret
que 'l nunci llegí per las cantonadas de la vila. Los fugitius
eixiren dels amagatalls aquella tarde. D. Ramon Merly, saltantli 'ls
ulls de goig, pogué presenciar fortas encaixadas pe 'ls carrers, y
sentir grans alabansas d'un acte tan just y bén meditat.
"Perque, créguiho, las llistas no sols eran inexactas com diu lo
Decret, y 's comprén que no digui més, sinó falsas, en quan jo hi
figurava sens haver dat permis á ningú pera que m'hi assentés. Héu
vist murriada com aquesta? Aixó son modos de comprometre? Jo puch
tindre las mevas ideyas, que no las nego per ningú; peró una cosa es
pensar y altra cosa es obrar. En Rodon que 'm perdoni, aixó es molt
mal fet."
Y conversas aixís se sostenian en veu alta per cafés, cassinos y tabernas, sens aprensió de cap mena, ab aquell acalorament del egoisme que's empenya en fer pendre la mentida per veritat. Alguns, més lleals, hi posavan reparos, ó 's confessavan francament compromesos. Ay! qué feyan! "Donchs per qué no anavan á reunirse ab l'Escoda? A qué vé are ferse 'l fatxenda? Are, que't veus segur, eh?... Donchs digas que no has tingut cara pera atenyer lo promés, y sinó, conféssat cobart."
D'altres s'atrevian á defensar la bona fé d'en Rodón, assegurant qu' ell no havia fet las llistas. "Té, no'n volia saber d'altra!... Quí las havia fetas, donchs?... Cita personas... Y, en tot cas, á'n ell li pertocava cridarme y sentir la meva confessió."
--Donchs, jo te la citaré la persona: 'l seu amich Tárrega, aquell
escanyolit que no sab de que se las heu.
--Y per qué 'ls hi confiava?... Qué no sab qu' es aquell femelleta? Un
negat, que 's va casar pe 'l diner, perque era incapás de guanyar
un xavo: un beneyt que 's deixa pegar per la seva dona.
--Vaja, vaja, en Rodón no fora amich seu com es.
--Uuuuy! que n' hi ha de misteris en las amistats. Anéu á saber si,
entre mitj, hi ballan faldillas ó potser diners... Miréu, las obras
del chalet ja están paradas.
Los combatents anavan exaltantse, y la llealtat y la justicia eran impotents devant del pervers egoisme, que no reparava en apedregar á la propia víctima tot incensant á aquell de qui havia flastomat poch ans y de qui tornaria á renegar bén prompte. Lo plan de D. Pau produhia, donchs, los efectes esperats: era una desfeta en forma, sens mancarhi lo seguit indefectible de veus de trahició! y traydor! que arribaren fins á Madrid á pessigollar las orellas d'en Galcerán.
Peró qui n' eixia més malparat era en Tárrega, que rebia xascos per tot arreu. La pubilla, qu' estava furiosa, li proposá 'l plan de qu' havia parlat á Da. Mercé, com una venjansa merescuda. Més en Joanet se negá rodonament á seguirlo, no sols per honrada repugnancia, si nó per por. Llavors, la Tárrega, acostumada á esser obehida, s'enfurismá de valent, tractá á son marit de poruch, d'afeminat, de qualsevol cosa, l'omplí d'amenassas, y li mogué tal escándol, que 'l pobre Joanet tractá de capitular ab condició de coadjuvar al plan si en Rodón ho aconsellava. Y prengué 'l camí pera sometre la consulta á son conseller.
Peró aquest lo desaconsellá desseguida, com ho havia fet ja á sa muller. Lo combat era entre ells y en Galcerán, lo motiu una rivalitat política per la qual no havia de sacrificarse cap dòna, ni volia tampoch deure son triomf á medis tan indignes y alevosos. Lo llunatisme de las massas ja li era conegut. Si avuy, vensuts, los abandonavan, demá, triomfants, anirian á besárloshi 'ls peus. Y si son prestigi feya ayguas, rahó de més pera somniar, avans que tot, en la salvació propia qu' una violencia qualsevol, are, podia comprometre. Dins del port hi havia 'l vapor Lepanto, potser pera transportarlo á Canarias ó á Ceuta. Lo que calia era evitar eix desterro, sens baixesas ni indignitats. La derrera elecció, los gastos de la casa, comensavan á enderrerirlo. Ja 's cansava de gastar diners en la presó mentres las obras del chalet continuavan paradas. La pátria, 'l partit no es avans qu' un meteix. Un pich á Vilaniu, veuria 'l medi de rescabalar lo prestigi perdut, y si li era impossible, que no ho creya, abandonaria á llur miseria tota aquella faramalla d'egoistas.
Da. Mercé, qu' estimant á son marit, dalía de cor per véurel lliure, aprobá sincerament totas aquellas reflexions fins al punt de penedirse d'haver sentit tanta set de venjantse, y, sobre tot, d'haver alentat un moment, pera satisférsela, la desatentada lascívia de D. Tomás. Y com aquest la amohinava á cartas tan ridículas com mal intencionadas, y á ella la tenia esporuguida l'idea de que pogués aliarse ab la Tárrega qu' ab sos imprudencias podria tirar per terra 'l prudent plan d'en Rodón, Da. Mercé 's vejé precisada á seguir la correspondencia, limitantse á vaguetats y á aplassar continuament l'hora del atach.
En Riudabets, mentrestant, frisava, comensava á desesperar de la conquista y 's deya interiorment qu', en cas d'eixir burlat, las cosas no quedarian pas aixís. En aquesta situació, la pubilla enviá á cercarlo. En Joanet no tornava, y en sas cartas escabullia 'l cos. Se veya bé que no gosava á declarar la seva resolució de no fer res.
--Si ell es tan baix, tan indigne, jo nó --exclamá la despitada
muller.-- Al cap y á la fí qué ha d'importarme 'l parer dels
altres? ni quíns miraments li dech á un marit que 's vá casar ab mí
sens amor? Y per ventura vaig á venjar son afront ó 'l meu? Parlém
clar: lo meu, lo meu; prou he esperat; massa, massa. Se 'm presenta
un pretext y l'aprofito.
En Riudabets comparegué é imposá condicions.
--Totas las que vulga, á cambi d'una sola, 'l secret. Vosté ja sab com
son aquí. Sense escándol, tot.
--Entesos.
Al meteix temps, Da. Isabel seguia sola ab sos fills en lo desfregat casal de Vilaniu, d'hont fusters y empaperadors no acabavan may d'anarsen. Per gran sòrt, son natural alegre y son instint travallador de catalana no deixavan entrar en son cor l'aburriment qu' altras ciutadanas haurian sentit en mitj de la quietut ensopidora que s'havia apoderat de la vila. Los matins, arreglant los nens, vestintse ella, ajudant á endressar la casa, se li passavant volant. En havent esmorzat, dava un cop d'ull á las obras, acompanyava als nens al jardí pera veure'ls jugar una estona, brodava, escribia, y, si no l'en privava 'l temps, eixia una estona á passeig ab los menuts. Los carruatjes se rovellavan en la cotxeria, 'l cotxero s'enmenava 'ls cavalls en carrandella á deixondirlos una estona pe'l camí de la Mayola, y 's passava 'l resto del temps badallant ó jugant á domino en una táula de café. Y cada dia aixís, ab aquell tant me fá de qui ha vist molt y té assolida la pau desitjada, Da. Isabel no 's preocupava de res més que de casa seva, no buscava en los periódichs sinó la confirmació de las novas que privadament rebia del seu pare y de D. Pau. Ni ella 's dava compte de l'indiferencia que la corprenia. Las veus de Vilaniu que li enviavan llur ressó per boca de las criadas, no deixavan en son esperit més rastre qu' una vaga melancolía molt semblant á la que li produhian las veus de la nit en la Mayola. Com un patró de barco busca en las inmensitats del espay l'ordre del dia y la tranquilitat, cada matí Da. Isabel treya 'l cap al balcó, consultava l'espay, y 's retirava tranquila veyent que 'l mon nadava entre 'ls explendors d'un sol argentí y d'un cel com un mirall. Son barco duya un viatje matemátich y prou placent pera abrigar lo més petit temor. Una tarde, qu' ab los nens arribá fins al Pomeralt, d'hont la vila 's veya á vol d'aucell, apomadeta y blanca, los camps del voltant formant capritxós mosáich de pessas envellutadas, las ayguas corrent aixeridas entre tofuda arbreda, tot net, solitari y engalzat per una má primorosa, sota un cel puríssim que nuvolets d'or solcavan silenciosament; restá tan embadalida devant d'aquell espectacle de pau, que 'l nen no podia ferla caminar. Sos ulls toparen ab la paret del fossar que blanquejava més enllá de la vila, y no pogué contindre un gesto d'enuig. ¿Per qué allí la mort? Ella havia somniat en la vida, en eixa vida delitosa que llisca placent y gronxantse com l'aygua del riu, cantant eternament, sense saber ahont vá, enmirallant los explendors del cel, recullint á faldadas los diamantins raigs del sol; havia trobat, tota sorpresa, la caseta blanca anyorada en lo terratrémol del mon: havia recobrat la salut perduda, y arribat fins al matern absurdo de creure á sos fills salvats de la mort y del patir, per que, allí, ni la malaltía hi podia tindre estatje! Peró, tornada y tot á la realitat, sempre quedava Vilaniu, ab aquells cels, ab sa campinya gemada, ab l'ordre placévol de son panorama y la quietut de sos carrers hont lo sol s'adormía com en son llit dessitjat; sempre quedava Vilaniu com un trosset de Paradís. Y Da. Isabel comprenia que sos vehins arribessin á dir qu', á l'altre mon, l'anyorarian. Ah! que bé li esqueya 'l nom! Era un niu, lo niu més placévol de la terra.
No obstant, un dia, escribint á D. Pau, acabats los capítols de las graciositats dels nens y de las efusions íntimas, entre las quals hi apuntava una sospita molt agradosa, esforsá debadas la memoria pera omplir ni mitja fulla ab alguna nova de Vilaniu que donés més varietat á la carta. Da. Isabel se pará á pensar sériament, y trobá, tota sorpresa, qu', en tres setmanas, sols l'havian visitada l'Albert, D. Ramon, y un cop Da. Francisca y en Riudabets.
La casa Galcerán, de comú tan freqüentada, semblava un lloch apestat. Da. Isabel s'alarmá, s'esferehí de son aislament. Qué significava alló? Ni las Pons, ni las Montellás, ni las Puigs, ni las Viure, ni la Marqués, ni la Rodón, ni la Tárrega; cap més senyora que la pobre mare de l'Albert, portada allí potser per l'agrahiment. Fins llavors, no vejé que la Rodón y la Tárrega no hi havian posat los peus de sa arribada ensá, y si, violentant son natural, arribá á explicarse la miseria de la primera per la rivalitat política dels marits, ja no lográ compendre lo retrahiment de la pubilla Tárrega. Da. Isabel, massa confiada en sa ignocencia, ja no havia pensat més en aquell "vosté fa nosa" que sentí de llavis de l'Albert, primer rihent, després plorant. Sa vida consagrada al cuydado de sos tendres fills, despullada d'ambicións, extranya á tota complicació social y á la més insignificant provocació de luxo ó vanitat que pogués ofendre als habitants de Vilaniu, no era pera fer nosa, pera fer ensopegar la més modesta aspiració dels altres. No recordava haver ofés á ningú, ni haver abrigat propòsit de desayrar al més ínfim dels vilaniuhenchs. ¿A qué obehía, donchs, aquella retirada en massa? Cóm s'havia fet aquella buydor á son voltant en lo precís moment que 'l seu marit acabava d'obtindre aplausos y llohansas de la vila en pes? Per forsa se li hauria escapat alguna indiscreció molt grossa que feriria la susceptibilitat dels vilaniuhenchs. Lo meteix D. Ramón, l'Albert meteix, la Montserrateta qu', en tornant de la Mayola, no la deixava en forat ni finestra, havian aclarit las visitas. Desde las ocurrencias de la Mayola l'Albert no havia entrat á casa Galcerán tot sol. Al arribar aquí, Da. Isabel sonrigué. "Aprensions infantívolas, delicadesas del excelent Albertet que 'l feyan més estimable." Després pensá, encare, que potser fugiria de la persecució de la Montserrat, y 's posá á riure. Peró tornant á las demés relacions, pe'l enteniment
de la dama atravessá 'l recórt del anónim com una veu insultant,
y 's encengué de vergonya y de despit. Arreu l'assaltá un boyrós
pressentiment que la posá tremolosa. Hi pensá un xich y acabá per
llensarlo de sí, dihent, en veu baixa, qu' aquella infamia no podia
haverse propagat, perque, despossehit de probas l'autor, no hauria
tingut cara pera pregonarla. Per altra part, semblant vilesa no
podia esser obra de més d'un. Da. Isabel respirá y hagué de convenir
segona vegada en que, potser per ignorancia de las costums locals,
havia comés alguna indiscreció. Disposta á descobrirla y repararla á
tot cost, reprengué la ploma y exposá á son marit l'extranya
situació que la rodejava, pregantli que, com més coneixedor de las
costums de Vilaniu, vejés si ell dava en lo quid y 'l medi
d'esmenarho.
Tot ensemps se proposá explorar al meteix fi la bona fé de las personas que més confiansa li oferian. La que pochs dias ans se rabejava ab fruició en aquell bany de quietut, esgarrifavas are de tanta soletat. Lo dia s'escursava, las vetllas, més llargas cada cop, semblavan endormiscarse al ritme ensopidor del péndul de la saleta. Los nens al llit, Da. Isabel, seguint sos hábits ciutadans, s'endressava més, se posava flors al monyo, un pomet al pit y, encaixada en un balancí, un álbum ó llibre á las mans, havia esperat vanament agradosa tertulia. Per la plassa de las Monjas no passava ningú, 'ls fanals cremellejavan com coneixent llur inutilitat. Da. Isabel no gosava á obrir lo piano per por al rebombori que mouria en aquell desert. Aquella havia sigut l'hora brillant de la ciutat, l'hora de sos ignoscents deliquis, quan, recolzat lo cap en lo palco, deixava bressar l'esperit per las ondulacions desvaneixedoras d'un cant bén inspirat, quan, caragolada en la butaca de son salonet de confiansa, acullia ab ingénua rialla las ingeniositats de sos tertulis, ó, brillants los ulls, se llensava á discutir sos gustos é inclinacions pera 'ls altres incomprensibles. Ah! ella havia suspirat per la pau, per la tranquilitat vilatana; peró no per aquesta soletat, per aquest aislament ensopidor y salvatje! Nó, no volia seguir aixís, divorciada de sos semblants, indiferent als nous plahers d'una companyía agradosa y honrada. Closa la lletra, Da. Isabel s'arreglá un xich, tota plorosa, y eixí.
Eran las cinch de la tarde. Los nens que sortian d'estudi paravan de pegarse ó de fer córrer per l'acera algun palet á peu coix, al veure á la dama avansar carrer de Santa Maria amunt. Llavors s'acoplaren y, á petitas voladas de pardal, alguns la seguiren, cridant: ¡la... del... diputat!... la... del... diputat!... Tot ensemps s'aixecavan cortinas dels balcons, cortinetas de las botigas, dònas tafaneras no repararen en eixir al llindar de las portas. Da. Isabel, qu' al principi havia rigut interiorment, acabá per posarse séria, per indignarse contra aquella impertinencia qu' anava prolongantse y no podia corretgir. "La... del... diputat... la... del... diputat!..." y alguna qu' altra paraula lletja, seguia cridant la canalleta quan més impune veya la seva malesa. Y aixís hauria arribat l'avergonyida dama fins quí sab ahont, si no troba al pas al doctor Roig que desfé la turba á cops de mangala.
--Son uns insolents, senyora, eh? psa! eh? psa!
Da. Isabel pogué ab prou feynas dissimular sa indignació dihent qu' eran criaturas. Regraciá al bon vellet y, tota sofocada, cametas ajudeume entrá á casa Merly.
Da. Francisca, que s'estava cosint en lo balconet del menjador, s'aixecá agradosament sorpresa, y passant per entre dos grans cistells de roba blanca:
--Ay! filla, puji, puji --feu la bona senyora encaminantla escala
amunt tot encreuhantse mellor lo blanquinós mocador de seda que
duya al coll sobre l'hábit del Cárme que vestia.-- Vinga, vinga,
entri aquí á la sala... Calli qu'obriré un xich lo balcó... Tinch
ajustat per las moscas... Are, aixís... Passi al sofá, filla, passi
al sofá... segui
¡qué acalorada vé!... Ay, Deu meu, si fá una xafogor!... Y donchs? Com
té la familia? qué sab del papá y de D. Pau? Quant honor! Vosté fa
lo qu' havia de fer jo; pero ab una criada sola, sempre falta...
Da. Isabel li trencá la paraula ab una carinyosa apretada á la munyeca, peró sens badar boca. Llavors notá la mare del Albert que s'amiga plorava. Plena d'alarma, la feu desbotar.
--Es una ridiculesa, ja ho sé; pero déixim treure aquesta opressió del
pit.
--Plori, filla meva, plori. Calli, qu' aniré á veure si l'Albert hi
es.
La bona senyora buscá pretext pera que sola pogués mellor Da. Isabel desfogarse. Al cap d'una estoneta, dihent que 'l seu fill no hi era, y veyentla més calmada, preguntá discretament per la causa d'aquells plors y s'oferí en lo menester.
--Ja es passat, res, una tontería, pero venia detrás d'un mal rato qu'
es lo que 'm porta aquí, y tot plegat ha fet feix. So una infelís,
donya Francisqueta, tot ho acabo plorant, com las criaturas...
Figuris que quan estava molt contenta aquí, de sobte me n' adono
que fá molts dias que no s'acosta ningú á casa; á casa, que vosté
sab si'n hi venia de gent! Tanta soletat, pensant en las vetllas
qu' acabo de passar com una apestada en la meva saleta, li so
franca, m' alarma y m' esgarrifa. Jo no estava avesada aixís, y ni
m' explico qu' are 'm passi. M' ha assaltat l'escrúpol de que, sens
voler haja ofés als nostres amichs, passant potser per alt, pobre
de mi, alguna costum de Vilaniu que jo ignoro. Vosté, qu' es tan
bona, fará 'l favor de dirmho, ó m' explicará si sab algun altre
motiu ab que jo no dono. Venint aquí per aquest objecte, he trobat
unas criaturas que sortian d'estudi y, lo que may m' havia
succehit, avuy comensan á seguirme cridant "la del diputat" "la del
diputat" y qué sé jo quinas paraulotas. Com ja venia tota nerviosa,
he anat excitantme y he arribat á posarme frenética quan he notat
qu' aquells crits fixavan l'atenció de tothom sobre mí; he vingut,
filla, com si 'm passessen Bória avall...
--Pobre donya Isabel! Si qu' ho sento. Las criaturas d'aquí son molt
mal ensenyadas y no ha de ferne cas. De quin estudi son?... ¿Del
carrer de Sta. Maria?... Ja ho diré á en Ramón.
--No, ca! Déixiho corre. May m' havia succehit. Un altre dia potser no
n' hauria fet cas. Es que com ja estava disgustada... En demés,
diguim en confiansa á qué atribuheix aquest retrahiment de que so
objecte?
--Ay, filla, á res. Al carácter de la gent d'aquí, que, jo la primera,
tots som molt retrets.
--Peró si jo he tornat totas las visitas, si avans, la casa del meu
marit ja sab vosté qu' estava honrada continuament! Per Déu, siguim
franca.
--Peró, filla del meu cor, si vosté ha complert ab tothom, quín motiu
vol que tingan? Cap, absolutament cap. Vosté es molt estimada, molt
volguda, en fí, com vosté 's mereix! No 's fiqui dérias al cap sens
fonament.
Y la senzilla senyora seguia excusant de bona fé á sos convehíns ab rahóns tan poch convincents com la primera.
--Es que som fets aixís; véu com m' he portat jo? No dubtará pas del
meu afecte? Tothom té las sevas obligacions, lo dia s'escursa...
--Peró y las vetllas? Vosté sab si la primera vegada que vaig ser
aquí'n teniam de tertulia...
--Bé, sí, es veritat, peró es que vostés hi van estar poch temps.
--Donchs, vol dir qu' aquí l'amistat, ó 'l tracte, quan menos, no
resisteix ni tres mesos?
Da. Francisca, vilaniuhenca fins al moll del os, s'enrajolá tota, apurant son poch enginy pera desvaneixer aquella aprensió.
--Aném, filla meva --acabá-- ¿sab qu' es tot aixó? Que vosté s'anyora.
Oh, sí filla, sí: vosté s'anyora. Y 's comprén... feta á ciutat,
are li passa com al nostre Albert. Després, sense don Pau aquí...
Lo marit s'anyora molt ¿no es veritat?... Peró veurá, ja ho
arreglarém. ¿No li agrada fer lo tresillo? Obri un tresillo y vosté
veurá com té gent... Alló d'enrahonar tota la vetlla també... De
qué vol que 's parli?... Una s'hi adorm. Si, filla, sí; jo no vull
que s'anyori. Cada vespre vindrém ab en Ramón y l'Albertet, y farém
un tresillo. ¿Cóm vol passar mellor la vetlla, are, sense funcións
d'iglesia?... Ja veurá pe 'l novenari d'ánimas y després per la
Quaresma, quinas funcións més hermosas! Peró mentrestant, farém lo
nostre tresillet, y ni vosté ni 'l meu fill trobarán las vetllas
tan pesadas.
A Da. Isabel ja gayre bé li escapava 'l riure.
--Nó, nó, --digué-- vostés se sacrificarian, donya Francisqueta, vosté
es un ángel y jo no he d'abusar.
--Res d'aixó; filla meva. Veji si jo comportaré... En fí, ja está
dit... Uy, á'n en Ramon á bodas lo convida! Jo so trumfo molt
fluix ¿sab? peró sempre serviré pera anar de segon... Ay, quan
sentirá l'Albertet no haberse trobat á casa! Los hi estém tots tan
agrahits...
--Es estrany que sigui fòra... També ell m' ha abandonat --saltá Da.
Isabel.
La Sra. Merly explicá, llavors, que 'l seu fill eixia cada tarde á fer llarchs passeigs, potser pera espolsarse aquell aburriment qu' era per' ella un clau. May hauria cregut que 'l seu fill tingués tanta aburrició á Vilaniu.
--Veji, y tan bonich qu' es, veritat? Tan bé com s'hi está!... Res,
son joves!... Lo seu pare diu que s'hi anirá fent... Peró es qu'
aquí tot l'enfada, tot. Are está rabiós perque diu que l'advocat
Pinyol, en un plet que 's portan, no tenint cap rahó en favor del
seu client pera eximirlo de pagar un deute que se li reclama, vol
fer passar per boig al client del meu fill. ¡Y no sab l'Albertet
qu' aquell bon senyor es tot un estrofa! Donchs, per qué
extranyarse de semblants picardias? Bé prou que se'n reeixirá 'l
meu fill, no li sembla?
Per dolsas qu' arribessen al cor las ingenuitats de la bona senyora, no podian desvaneixer los temors de Da. Isabel. Aixís es que 's despedí pera anar á casa Montellá hont Da. Rosa ó la Montserrateta la treurian mellor de dubtes. Peró ja un cop dreta, Da. Francisca se li acostá á l'orella y feu tot baixet:
--Vol dir, donya Isabel, que no té novedats?
La Galcerán s'enrogí un xich y sonrihent respongué:
--No ho voldria pas, donya Francisqueta.
--Um! no sé que li veig á la cara. Y aquesta tristesa!...
Da. Isabel arribá á casa Montellá pensant que potser la Sra. Merly havia dat ab la causa de son sobtat frenesí.
En la sala d'aquella casa estavan prenent xacolata Da. Rosa, la Montserrat y la pubilla. Ja feya dias que Vilaniu anava plé del epissodi de la font del Roure. Peró las amigas de Da. Isabel, en un principi, no hi volgueren creure. Totas maliciavan de las Ocas. Aquella veu seria una invenció d'ellas, quals fins eran prou fácils de presumir.
--Are figúrinse! donya Isabel! --havia exclamat la vella Montellá--
Pobre senyora, una persona á qui jo donaria 'l combregar á las
foscas! Tot aixó son mentidas com la del cassino; prou la conech jo
á la gent!
Peró en quan la veu arribá á noticia de la Montserrateta, aquesta comensá á rumiar sériament. "Ella, una noya de tant de mérit, no podia explicarse la fredor invencible de l'Albert sens una causa molt fonda. Heus'aquí 'l misteri. Oh, sí!" Y l'enamorada Montserrat no pará fins á sentir l'explicació del fet de llavis del meteix Riudabets. Com lo tal era tingut per amich dels Galceráns y home inofensiu, ja no hi havia dubte. La Montserrat, presa del major despit desd'aquella hora, ja no callá, girá l'esquena á la rival, ajudá ab tot l'ardor d'una gelosa á esbombar la calumnia, y estrenyé sens reparo y contra la voluntat de sa mare las amistats ab la pubilla. De llavors, la sorda calumnia fou com una inundació mansa qu' aná extenentse per Vilaniu, enfondrant l'admiració sentida envers la Galcerán, ofegant sas amistats, sumergint tots los cors en lo llot del desengany. Las ex-amigas, considerantse vilment enganyadas, y seguint la costum dels pobles, posaren en interdicte á l'adúltera, y s'allunyaren d'ella per' evitarse la necessitat de majors desayres.
--Oh, oh, quín mon! Jo no ho puch creure, jo me'n faig creus! --deya
Da. Rosa, aquella tarde, ab l'ánim encare vacilant.
--Donchs, no ho dubtis, mamá. Tu ets massa senzilla; si llegissis com
jo, veurias si n' hi ha de gent hipócrita en lo gran mon. Sabs hont
no las trobarias aquestas cosas? Entre 'ls montanyesos y la gent
del poble. Allí hi ha bons cors, peró entre la gent que figura per
las ciutats?... Uy! dels jovenets inesperts, aqueixas dònas ne fan
lo que'n volen... Hi ha unas intrigas! Si jo't contés certas
historias, la de Dalila, per exemple... perque encare que'n digui
novelas ó'n fassi un drama, ell no las inventará pas... si jo't
contés certas historias de Fellet...
--Y sí, senyora, sí; jo no sé com es vosté --interposá hipócritament
la pubilla, tot caixalant la sucada que tenia en la boca.
Peró en aquest moment entrá Da. Isabel. La pubilla no s'hi pensá un instant, s'aixecá en sech, deixá 'l plat demunt la táula, y, ab una inclinació de cap fredíssima, 's despedí, seguida de la Montserrat que, sens haver dit res á l'antigua amiga, s'esforsava en agassajar are á aquella insolent. Da. Isabel estigué á punt de caure en rodó; peró sa conciencia la sostingué, permetentli resistir ab imponent dignitat la violentíssima sorpresa qu' acabava de fer intolerable ab son estrany encongiment Da. Rosa. Desistint de la més insignificant pregunta y, sens pendre ni cadira, la Galcerán se contentá en castigar l'afront d'aquella amiga dihent:
--No s'apuri, donya Rosa, no s'apuri. En pocas horas he aprés més á
Vilaniu qu' en tot lo qu' he viscut á ciutat. May havia vist tanta
miseria.
La Sra. Montellá rebé, més compungida qu' irada, aquest cop de fuhet. Sos ulls revelavan més indecisió que mala voluntat, peró la pobre no sabia com surtirse del apuro...
--La té de perdonar --gosá á dir ab tremolosa veu, referintse á la
Tárrega.-- La pobre senyora viu dominada per la preocupació
política del seu marit, íntim d'en Rodón, de qui 's diu qu' es pres
per voluntat de D. Pau...
--Ah!... Donchs es graciós que se 'm fassi responsable dels actes del
meu marit. Y si ho só ¿cóm olvida aqueixa infelís lo que no son
suposicións sinó certesas? Cóm olvida qu' á gestións del meu marit
deu lo seu la llibertat? --respongué Da. Isabel, empassantse duas
llágrimas de fel y lluytant pera cordarse un botonet del guant,
evidentment perturbada. Y no volent afegir una paraula sobre la
Montserrat que no reapareixía, 's retirá á casa seva, tremolantli
las camas, plena d'indignació y de la més fonda tristesa.
Aquell meteix vespre, comparegueren á casa Galcerán Da. Francisca y son fill, aquest portant á la cara l'expressió del metje qu' assisteix á un malalt desahuciat. Los ulls de la senzilla alcaldesa, en cambi, resplendian com sol de bonansa. "Ah, quin acudit lo seu! Ab lo tresillet curaria l'anyoransa d'aquells dos cors."
Entraren en la saleta estimada de Da. Isabel. Da. Francisca, poch amant de l'inestabilitat dels balancins que comprometian l'aplom de son bon regent, va seures en un sofanet, mentres son fill se refugiava al altre extrém de la pessa amagant la cara entre las planas d'un gran llibre de grabats que tenia obert sobre 'ls genolls. La senyora de la casa ocupá 'l balancí inmediat al sofanet.
--Bé, bé: ¿ja té 'ls nens al llit? Aixó es bo... Que tal? está més
animadeta?... No 's fiqui manias al cap, per Deu. Aquí tothom
l'estima... Ja l'hi he dit aquesta tarde, vosté y l'Albert lo que
tenen es anyorament, res més... En Ramón vindrá aviat, farém lo
tresillet, y veurá com nos distraurém.
Da. Isabel, més que pera justificar la seva tristesa, pera desfogarse un xich, explicá llavors la grosseria rebuda de la pubilla Tárrega y l'estranya actitut de las Montellás. Da. Francisca comensá per fersen creus, peró acabá explicantho com una nimietat natural que passaria. Si 'l gran llibre hagués sigut transparent, las duas senyoras haurian
vist com l'Albert se mossegava 'ls llavis, com creixia en sa cara la
preocupació.
--Ja li ha dit bé donya Rosa: tot aixó son ressentiments polítichs
molt perdonables, que passarán; créguiho, passarán --feu la vella
Merly.
--Miseria, enveja! --exclamá en veu aspre l'Albert.
--Sí, també, un xich d'enveja. Véu, vosté es més elegant, la primera
senyora de Vilaniu... y vosté ja sab com som las pobres donas...
plenas de flaquesas.
--No crech, donya Francisca, que vosté haja pensat may com ellas.
--Ah, jo, pobre de mí, so massa poca cosa... peró la Sumpteta, quan
vosté no era aquí, se partia ab la Rodón lo primer paper... Ey, ja
ho pot pensar, jo ho he sentit á dir, que, pobre de mí, ni ho he
vist tan sols.
Y Da. Francisca, ab una senzillesa qu' alarmava molts cops á son fill, esplicá, entre riallas, l'historia d'un viatge á Barcelona que feren las rivals de Da. Isabel pera provehirse de vestits y gorros ab que sostindre la competencia que las amenassava.
--Ay, Deu meu, que graciós! --esclafí la Galcerán, distreta de sas
tristesas.-- ¿Y qué n' haig de fer dels meus bonichs á Vilaniu?
Pobres senyoras! aixó las ha amohinadas? Ja poden posarsho tot y
despullarse de las sevas envejas y pors, que jo no he de
disputárlashi ab lo meu luxo l'imperi de Vilaniu.
Peró entre-mitj d'aquestas paraulas qu' anaren prenent un tó amargant á mesura que brollavan, lo mot "nosa" y l'anónim ressucitavan en lo recort de la dama y del Albert ab vesllums d'una revelació tristíssima. No hi cabia dubte, l'Albert ho havia endevinat lo primer dia. Heus'aquí la font de tota aquella infamia. La gran pena del jove era 'l no poder topar ab lo culpable pera inutilisarlo. Peró cóm lograrho, si tot pas en aquest sentit faria creixer la sospita y comprometeria més á Da. Isabel?
Arribá D. Ramón.
--Ditxosos ulls...
--No ho te d'extranyar, senyora. En aquestos temps l'alcalde es com un
metje quan hi ha una mala passa; 'ls conspiradors no'ns deixan
viure. Y ademés, com lo pobre Godall era tan deixat... he trobat
tots los serveys que no 's pot dir. Es precís remontarla, aquesta
vila, remontarla. Jo voldria deixar rastre de la meva
administració; peró hi ha molt que fer, y ningú m' ajuda, donya
Isabel. Aixó es un camp perdut, no ha vist gent més abandonada, tot
s'ho tiran á l'esquena, tot ho hem de fer lo secretari y jo.
D. Ramón prengué un polvo, y comensá á estornudar y tossir ab una tos apoplética que li feya saltar los ulls y li encenia la cara. Sa muller li arrancá la mangala que tenia entre camas, per por de que ab algun capbussó no s'esguerrés. Peró 'l bon vell, entre 'ls estornuts y la tos, no parava de garlar, explicant sos projectes de melloras urbanas, sos acorts, los obstacles que trobava, las astucias de que 's valia pera vénce'ls, delatant ab lo calor de sa veu, malgrat las queixas y gemechs que prodigava, l'entussiasme que per son cárrech sentia.
--Aném, aném, no't queixis, que t' agrada una mica --escapá á Da.
Francisca.
--Oh, si tot l'ajuntament fos com jo... Peró si la més petita cosa 'm
costa cent sermons y enrabiadas. Aquí ho teniu: avuy he lograt fer
mudar la llosa d'aquell cup hont va enfonzarse una cama l'Albertet,
sabs noy? Donchs bé; sabéu lo que m' ha costat? Ja fa un mes y
mitj... (quinze... trenta... quarante cinch...) sí, ja deya bé: fa
un mes y mitj que só alcalde... donchs un mes y mitj he hagut de
bregar pera remoure una pedra del carrer. Figúrinse lo que 'm
costará conseguir que 's tapin tots los cups que donan á la via
pública; figúrinse lo qu' ha de costarme replantar tots los arbres
que mancan á plassas y carrers... Y no dich res de la part referent
al ordre públich; si no fos l'arrasser de don Pau... Oy, que... té,
noy; mírat aquest periódich... tu que potser tens simpatías pe'ls
caps-calents que l'escriuhen... Jo m' ho haig de fer tot, donya
Isabel, de fiscal, de tot. En arribant lo correu, ja 'm trobará á
l'administració pera revisar la prensa qu' arriba y seqüestrar,
quan convé, las infamias qu' avuy s'estampan... Mira, noy, mira
aquest article... "Esperemos."
Y D. Ramón, que ja no estornudava ni tossia, ni 's mocava estrepitosament, comensá á aixugarse tot frenétich la sanguínea calva de son front, mentres l'Albert llegia sonrisent las ignocents reticencias d'un pobre imitador de'n Lorenzana.
--Oh, aquest Huracan, aquest Huracan! ja't dich jo qu' aquí no
entrará, que no'ns arrencará ni una alfábrega, mentres duga vara
don Ramón Merly. Com Merly que 'm dich, t' ho juro. Ja fa tres dias
que tiro tot lo feix al foch.
Peró 'ls esforsos de D. Ramón de res servian. Alguns exemplars d'El Huracan venian clandestinament y, de má á má, eran llegits d'amagat boy per mitj poble.
L' Albert y Da. Isabel se mossegavan lo llavi per no riure; Da. Francisca patia, pensant que 's renyava crudelment á son fill. "¿A qué venia alló, si 'l pobre xicot no 's ficava en política?"
--Y digui, donya Isabel, parlém d'una altra cosa --'ls empaperadors
han acabat?
--Avuy, gracias á Déu.
--Li deixan be? N' está contenta?
--Si ho vol veure...
--No 'm sabria pas mal; ocupat aixís, no he pogut...
Las derreras paraulas se perderen fòra la porta qu' acabavan de passar tots menos l'Albert, molt entretingut encare ab l'infantívola entremaliadura del autor d'Esperemos. Al arribar al fí, lo tich-tach del péndul l'avisá de que estava sol, y pera distraure son aburriment seguí llegint El Huracan. Llegint, llegint, no li semblá ja tan mansa, sinó molt perillosa y enverinada la secció que contenia 'l periódich, titulada Tumbos, hont hi lluhian, ab noms disfressats peró ben transparents, murmuracións de safreig que tacavan l'honra privada de la familia reyal, de las primeras figuras del partit moderat. Los ulls de l'Albert passaren ab fástich sobre tot aquell fangar miserable, pera topar ab l'epígraf Devastaciones qu' era cap d'un altre secció, á judicar, més cohenta encare. Sota 'l meteix epígraf y en ratllas ben espayadas, llegí tot sorprés, l'Albert, uns versets A Pablo.
Un pressentiment crudel llansá 'ls ulls del jove sobre 'ls versos, que deyan:
_Guarda, Pablo, guarda, Pablo, guarda bien á tu muger; si una llave no
te basta, guárdala Pablo con tres._
Ah! heus'aquí al calumniador desvergonyintse, llensant ja 'l sach de plomissol al vent, posant l'honra de Da. Isabel á la vergonya ab tota la cobardía d'un traydor de cantonada qu' avía 'l trabuch, lo llensa á terra y cuyta á amagarse aprofitant las tenebrors de la nit! Brava missió la d'autor anónim, més gran encare la del periodista alevós! L' ira, l'odi, la set de coneixer al fautor de tanta infamia pera ofegarlo enfonzantli 'l meteix periódich fins á la gola, creixia per moments en l'esperit de l'Albert. Ell prou veya l'orígen de tot, prou coneixia las inspiradoras de tot, peró eran donas ab quí no podia anar á cops de puny, y si en algun home pecava, faltávanli probas pera escometrel sens por d'errar. Anar á la redacció d'El Huracan? Ja sabia prou per bonas referencias lo que s'hi passa á las redaccións. Totas las infamias, totas las calumnias hi son de generació espontánea, naixen com bolets de dintre las caixas, fins lo caixista las arreplega ab una vena als ulls y se las troba l'endemá, com per encantament, en lo diari. Tothom li arronsaria las espatllas y clouria 'ls llavis ab la major estupefacció. Tothom li daria mil satisfaccions, li faria mil reverencias. Un cop fora, tots se riurian de tanta mansuetut, y llestos. "¡Ah, noy mira, ja hem conegut lo galán!" exclamarian. Com may, s'apoderá de l'Albert lo desitj d'abandonar Vilaniu. Lo qu' á estonas li semblava una cobardia y á estonas un perill pitjor per Da. Isabel, ho veya are com una necessitat, com un deber sacrosant que 's proposava cumplir. Aquell vespre meteix posaria fil á l'agulla; estava resolt, escriuria al Sr. Olivó demanantli un lloch en son despaig.
En aquest punt de sas reflexións, los altres tornaren á entrar ab conversa animada y ben estranya á la conturbació de l'Albert. Aquest se ficá El Huracan á la butxaca ab l'amarga avaricia del suicida que s'amaga l'eyna de matarse.
Derrera 'ls entrants, vingué la cambrera á obrir la táula de jòch. Lo tresillo comensá, y l'Albert no tingué més remey que péndrehi part. Debadas probá d'escondir l'estat de la seva ánima y fingir tranquilitat. Son pensament navegava per un mar oratjós, are pensant en l'efecte que causarian á D. Pau aquells versos pera tothom més enigmátichs ó dubtosos que per' ell; are espiant si son pare amagava coneixe'ls ó si realment s'havian escapat de sa acció fiscal; més tart pensant en lo disgust que causaria sa fugida á las tres personas estimadas que tenia devant, ó en lo perill en que deixava tal volta á l'Isabel, quan pensava sacrificarse per sa salvació. Lo ceny contret, la vista perduda denunciavan ben bé tota la perturbació de son esperit á Da. Isabel, que sabia, temps ha, de quin peu se dolia son amich. Per sort d'abdós, no passava aixís ab lo matrimoni Merly. D. Ramón, ofuscat pel jòch, Da. Francisca posanthi 'ls cinch sentits com persona tímida que tremola de fer un disbarat, jugavan sens alsar la vista de las cartas, fins quan lo primer comentava las malas jugadas ó s'esclamava de las garrafals distraccións que son fill cometia.
Un cop á la táula ab los nusets dels dits:
--Noy, aixís no 's pot jugar; no sé en qué pensas! Ab quatre trumfos
forts á las mans te rendeixes? Va, noy, t' enviarém á estudi. Al
dimoni! al mitj d'una posta com aquesta?... Qui juga no dorm.
Peró fins dihent aixó, ó 's mocava, ó escapsava, ó contava las fitxas, ó tenia l'ull cobdiciós de jugador fit en lo vano de cartas que son fill sostenia ab la má esquerra.