Acabava Da. Mercé de llegir la carta, quan un vehí imprudent, en tó de pregunta, li feu á saber la presó d'en Rodón. Lo primer impuls de la senyora fou eixir corrents de casa per' anar á veure á son marit. Entre irada y afligida, roja la cara com una lluna de tardor, Da. Mercé 's tirá un vel al cap, esqueixá la carta en mil bocíns y anava á devallar l'escala, quan la veu d'en Tomaset la detingué:
--Es inútil: lo tenen incomunicat.
--Peró no pera mí...
--Pera vosté y tot. Créguim, no 's mogui de casa, encare poden vindre
á aquí á fer algun registre... y després vosté, pobre senyora,
pe 'l carrer pot tindre alguna cosa...
Da. Mercé esclatá en plors. En Tomaset li allargá la má amistosament, mentres ab l'esquerra l'empenyia, poch á poquet, sala en dins, afegint en veu cada cop més tendre:
--Aném, calma, calma, filla meva; tot aixó no será res. Més presencia
d'esperit, serenitat; á vosté no li faltan amichs... tot ho anirém
passant... aquí 'm té á las sevas ordres en tot y per tot... Mercé,
tranquilisis, no plori aixís... revesteixis de dignitat y fássis
superior á las circunstancias, desdenyi las infames intrigas de la
política, desprecihi ab enteresa al enemich y deixi fer als amichs
de vosté que tot ho arreglarém... Are veurá quíns ho son de debó...
Mercé, no plori, filla, no plori... 'm parteix el cor... Pera quán
guarda la presencia d'ánim una senyora, una dama, una matrona
imponent com vosté?... Fassi com Maria Antonieta: confongui als
contraris ab lo pes del seu orgull... Los bons amichs no
l'abandonarém... Aném, Merceneta, asserenis, asserenis, li demano
ab lo cor traspassat...
Da. Mercé, topant ab una cadira encoixinada, s'hi deixá caure y seguí plorant de debó. Era al peu de la porta de son dormitori, en una saleta tapissada de paper carmí envellutat, amoblada de xicranda y domás groch. Dessobre 'l sofá de medallons, hi havia un mirall ovalat de march feixuch; en las altres parets, retratos al oli que volian esser d'en Rodón y sa esposa, y un gran quadro de felpa representant la fugida á Egipte, brodat per Da. Mercé á la tierna edad de 12 años, segons resava la llarga dedicatoria qu' en gótich de cartipás se llegía al peu de marge. Devant per devant de l'entrada, un balcó, encofurnat per cortinas de reps blau, no deixava gayre bé entrar la claror del cap-vespre que llepava esgroguehida la tauleta maquejada del peu dels vidres y 's disfumava en vano demunt del lluhent enrajolat. Perdentse en las fosquedats dels ánguls, s'oviravan ab prou feynas tres reconeras també de xicranda, vér problema de construcció y dibuix: abaix un pedestal vuytavat, demunt una columna salomónica, y per capitell, un tap de capsa rodona de llarch radi ab las voras trepadas com un serrell de bánova. L' una sostenia un quinqué de pressió ab sa corresponent bola de cristall raspat, las altras sengles canalobres de quincalla empegonats, ab figuras y ramatje d'escardots, las espermas per' ensetar y mitj blincadas. En aquell moment, la blavosa lluna del mirall reproduhia ab melancólichs matisos á Da. Mercé plorant, á D. Tomás destacant de la carmesina paret, magre com una figura de retaule, lo cap moix, las espatllas caygudas, las mans plegadas ab tristor demunt del ventre. Respectant lo plor de la dama, 'l galant prengué 'l partit de callar una estona, y en la sala no 'ssentí més soroll que 'l d'un singlot intermitent y viu com lo d'un surtidor mitj embussat.
Peró, com entre singlot y singlot donés donya Mercé una ullada al mirall y 's vejés mal endressada, saltá arreu de la cadira y s'interná en sa habitació. Torná, ja sens plorar y sense vel, pentinadas las lluhentas ondetas de son cabell, un gran mocador negre á las espatllas com una viuda de fresch. D. Tomaset se quadrá respectuosament, y ella 's deixá caure en lo sofá ab aquella llanguidesa que saben pendre las donas grossas per' inspirar més compassió, lo mocador gran lliscantli espatlla avall ab estudiat abandono. Després, ab desmayat moviment, signá 'l silló del costat á en Tomaset que s'apressurá á ocuparlo en actitut també recullida. Hi hagué una estona de silenci. Lo dolor de donya Mercé era fondo, permetentse esclatar, sols de tant en tant, en prolongats suspirs. La claror minvava depressa, y ja gayre bé no 's veyan aquellas duas personas, quan Da. Mercé feu en veu tristíssima:
--Y donchs, Tomaset, ¿que'ns deurá passar? --No res, senyora, uns
quants dias de detenció.
--Vol dir que no l'embarcarán? Pobre Pepet!
--No pensi semblants cosas, Mercé; sosseguis. Ademés que ja sab, qu'
en tal cas, no quedaria abandonada de tothom, una senyora de las
condicions de vosté.
--Ah! aixó vol dir qu' ho endevino;'n sab alguna cosa.
--Jo, pobre de mí! --exclamá en Riudabets, que realment s'ho temia.--
D'hont vol que m' ho tregui? Aquestas son cosas del gobern. Per
amor de Déu sosseguis, vosté té massa imaginació, massa cor. Estima
massa á un home que no la mereix. Ja veu qu' ell la posposa á la
política. Pensi principalment en vosté; després ja'ns cuydarém d'en
Rodón.
--Oh! no; en Rodón, en Pepet sobre tot! Cóm lo salvarém?
--Bé --feu en Riudabets, mossegantse la llengua.-- Aném á veure: ¿ha
pensat algun medi?
--Pobre de mí ¿qué vol que fassi, si ni me 'l deixan veure? Se m' ha
posat un cap tan espés, que res se m' ocorre, res absolutament...
Vegi, vegi Tomaset si dona ab algun medi, vosté... Jo ho faré
tot ¡pobre Rodón! tot estich disposada á ferho!...
Y 'ls ulls de l'adolorida esposa tornaren á amararse de llágrimas.
--Ja ho tinch! --feu son amich, saltant de la butaca y prenent lo
barret.-- M' envaig á veure l'alcalde... En Godall es un bon
subgecte y m' escoltará. ¿Qué no faré jo per una dama á qui veig
plorar?
--Ay, Tomaset, Deu l'ilumini!... Vosté 'l primer, l'únich, fins are,
que vé á aconsolarme, y ja fa duas horas que tinch lo marit
prés!... Vosté
'l que 'm treu de pena, corrent ja pera salvarlo... Vosté es molt
bó...(Allargantli la má.) Cóm li pagaré tantas bondats?
En Riudabets, després d'una eloqüent apretada, deixá escorre la má per la molt molsuda de la seva amiga y, al retenirla no més pera 'l cap dels dits, se doblegá com una figura de minuet, dihent:
--Si vosté m' ho permet: així.
Y estampá en aquella má un bes, que donya Mercé rebé, endressant debadas una mirada de súplica al retrato d'en Rodón ja engolit per la fosca. Lo galant se retirá tot tremolós d'emoció, admirat de sa gran osadía y prometentse tot baixet qu' á la fi Da. Mercé seria seva.
Per molt punyent y de debó que fos lo disgust de la Rodón, no podia aquesta sustraures á la tendencia melodramática qu' una falsa educació li havia infiltrat. A la vegada qu' en son marit, pensava en ella, part integrant del matrimoni, que devia compartir l'interés públich d'un modo més viu encare per esser ella la més flaca y desvalguda, moralment parlant. Da. Mercé 's figurava ja 'l rebombori que degué causar á Vilaniu la presó d'en Rodón, sentia las exclamacions de compassió que las donas llensarian per ella, recordava 'l jubileu de visitas que remou tot seguit per la vila una mort ó tot altra desgracia, y estava ja frisosa de veures la casa plena de gent. Per aixó, s'havia allisat lo cabell; malgrat la calor, s'havia tirat á demunt aquell mocador negre que la posava en carácter; per aixó, conservava en lo sofá aquell posat interessant, lo vano abandonat demunt del seti. Y la gent no venia! Consumida de pena é impaciencia, la jove Rodón no podia ja aguantar més. La saleta estava fosca, lo silenci era cada cop més fondo. Llavors esperá que la gent compareixeria en havent sopat, y 's resolgué á pendre alguna cosa, fentsho servir sobre la táula maquejada:
--Senyora, ¿aquí? --exclamá la minyona tota condolguda.
--Ay, sí! A la táula d'abaix no 'm podria treure del devant l'imatge
del meu marit. No tastaria una cullerada de sopa.
La minyona pará la tauleta, posant al mitj un dels canalobres ab duas espermas encesas, y baixá en busca de la vianda, mentres Da. Mercé s'atansava á la táula un dels sillons hont va saber recobrar l'anterior esllanguiment, deixant caure 'l gran mocador als brassos del moble.
Tot menjant aquell sopar, que verament engolia sens gana, feu repetir á la minyona la sortida de son amo; cóm li havia entregat la carta; qué li havia dit; quína hora era. Da. Mercé, entre sorpresa del determini de son marit que tan bé li havia sabut amagar, y furiosa pe'l descalabro, plorava de rabia.
--No plori, senyora --feu la criada, cada cop més conmoguda:-- Miris,
tothom diu qu' á Barcelona, á Valencia y á Madrid hi ha alguna
cosa. Lo cop será aviat, y, allavors, lo senyor tornará, y si ell
m' hagués de creure, penjaria á tots los qu' are tractan de
perdrel.
Peró en aquest moment demanaren. La criada desaparegué ab lo darrer plat, Da. Mercé, sechs los ulls, ocupá altra volta 'l sofá y, als dos minuts, entrá en la saleta un homenás vestit de pana blanca, salpicada de guix, com ho estava sa barba frondosa y roja, de cabellera de panotxa, plantada en una cara de chimpancé.
--Qué dihéu, Guilló? --preguntá la senyora melancólicament.-- Seyéu,
seyéu.
En Guilló, 'l mestre que feya la casa nova d'en Rodón, s'assentá al cayre d'una cadira arrimada á la paret, doblegat lo cos, fent ballar un gran bolet gris entre 'l buyt de las camas que tenia molt aixancarradas.
--Qué vol que digui?... que passan unas cosas... Sinó qu' alló que 's
diu: qué s'hi fará?... Un dia ó altre ha d'acabarse aquest
desgavell... Are veji de quina lley se malmeten las personas!
--Que voléu dir, Guilló? --saltá Da. Mercé, tota alarmada.
Y 'l mestre li contá, llavors, que de Vilaniu fugia molt de jovent compromés, y que, segons veus, ja s'havia desat lo pubill Tárrega; en fi, "un dalt-abaix que no li agradava mica." Deixá anar encare un diccionari d'exclamacions tan vagas com las ab qu' havia debutat, y finí parlant de l'obra pera informarse de si creya convenient pararla, com ell ho veya.
Da. Mercé, derrera una suspensió en que sentí sacudirse tots los nervis, recobrá la presencia d'esperit de que sabia revestirse pera humillar á la gent quan convenient ho creya.
--Entesos. May havia esperat altra cosa de vos, si bé 'm creya qu'
aixó vindria més tart, quan estariau ben segur de la nostra
desgracia. Avuy, creya que veniau á consolarme.
En Guilló s'aixecá y, pera tornar la pilota, com qui no ho vol, replicá:
--Ja veurá, desgracia jo no crech qu' ho siga. Quan lo seu senyor
s'aixecava, ja deu contar que 's cosa feta. Lo revés d'avuy, miris,
pot esser enganyador. Si vosté 'm dona 'ls dos mil duros que m'
havia de bestreure 'l seu marit fa vuyt dias, continuarém. D'altra
manera, ja dich, en los temps que corrém, que tan poch se travalla
y que sembla que perden lo seny fins los més sabis...
--No tant, no tant; ja veig qui 'l conserva de sobras. Prou, Guilló,
prou, quedém entesos. Anéu en nom de Deu, y qu' ell vos pagui
l'obra de caritat qu' acabéu de ferme.
--Bé, donchs, aixís ja puch respondre lo meteix al fuster y al manyá
que son del meu parer.
--Ah!... una conspiració en regla... eh!
--Rés d'aixó: nosaltres no'ns cuydém sinó de travallar.
--Donchs jo 'm creya haveros sentit dir cert dia, allí á l'obra,
devant dels travalladors, que també erau demócrata, y per tal vos
tenia en Rodón.
--Nosaltres ho som tot y no som res; lo que volém es feyna y 'l fruyt
de las nostras suhadas... peró may desgraciar las familias.
--No cal que parlém més --torná Da. Mercé, en lo to més sech que pogué
assolir.
--Vaja, bona nit tinga --respongué l'altre ab tota sa impassibilitat
d'elefant. Y la jove Rodón, sentintlo baixar l'escala feixugament,
se mossegava 'l mocador ab rábia.
Derrera d'aquest, pressentí tot lo seguit de desenganys qu' arrossega la desgracia, y 's revoltá interiorment contra tota la vila, sentint los instints revolucionaris d'una descamisada. Ferida al viu de sa superbia, 's feu sagrament de no humiliarse per ningú, sentí l'esperansa del
triomf com lo soldat ubriacat per la pólvora, y s'anticipá á
assaborir las dolsuras que 's prometia de sa venjansa 'l dia que,
victoriós son marit, vindrian á adularla ó implorar clemencia.
Perque ¿qué era aquella soletat que la rodejava encare, sinó
l'expressió del egoisme, sempre fugint del caygut y l'apestat, tan
apressat y dreturer com corre als peus de la fortuna? Prou ho veya.
Oh! ho veya clar. Ni s'amiga la pubilla, allí. Per qué? Per por de
comprometre á son marit, que bén bé havia sabut guardarse! Y
possehida de tot aquell orgull que fa de la dona irrítada lo ser més
temible y desenfrenat, Da. Mercé no escoltava en aquell moment altra
veu que la d'un odi esterminador.
Encare uns passos reposats la feren parar orella dret á l'escala. Era 'l metje, un bon senyor de setanta anys, rodanxó, tot vestit de negre, una barba á l'americana, com la del vell Merly, reposant en las petitas tiras de blanca tela qu' un inmens corbatí enrotllantli 'l coll deixava guaytar. Sos ulls, ja prou petits, quedavan reduhits á caps d'agulla de picar á través dels doblíssims crestalls de las ulleras de cautchou, que li rasguejavan la cara. De l'aixella esquerra li sortia 'l capsó d'or de sa mangala, y ab la ma dreta sostenia un colossal barret de copa que remogué fortament al saludar:
--Filla, no tinch que dirli si la compadeixo y estich á las ordres de
vosté. Psa! eh? psa!... La política es cruel... Psa! eh? psa!...
está plena de sorpresas desagradables.
--Ja ho pot dir, senyor Roig, ja ho pot bén dir.
--Psa! eh? psa!
--Peró per qué no seu una mica, senyor Roig? Vosté vé cansat...
--Me dispensará, Mercé, psa! eh? psa!... Tinch de fer encare tres
visitas, comensant per la Layeta d'en Falcó, qu' ha tingut un
insult, segons m' han dit... Psa! eh? psa! un síncope, l'espant de
veure al seu fill fugint per aquets embolichs... No crech que siga
cosa major, psa! eh? psa!... En demés, calma, Merceneta, molta
calma, y com jo predico sempre que hi ha disgustos: fortalesa y
templansa y, si vol que li diga, fins justicia y fins prudencia.
Psa! eh? psa!... las quatre virtuts cardinals... lo códich que d'en
Manso, un moliner, ne feu un general y qué dich? un home ilustre.
Psa! eh? psa!
Y no entrant en sas costums lo donar la má, 'l senyor Roig va fer una reverencia tan feixuga com son discurs, y desaparegué per la porta, tot fregantse la suhor del front.
Da. Mercé, que no abandoná un moment la posa presa en son sofá, gayre bé pogué reprimir un gesto de fástich. Fins aquell vellet que, per sas virtuts de tothom reconegudas y, més encare, per sos serveys de tota la vida li era acreedor del major agrahiment, li semblá un egoista. Als ulls de la Rodón, havia fet acte de presencia no més que pera conservar la parroquia. Tothom la abandonava; allí no compareixerian més que 'ls acreedors pera refermar llurs crédits, los deutors pera aplassar los deutes, ni un amich deslligat de compromisos, ni un conegut que pogués prescindir d'ella. La molla real del mon era l'egoisme.
Y quan anava á penedirse de l'universalitat de son odi, sentint encare unas petjadas que li semblaren d'en Tomaset, un bon amich, esclamá: Ah! ni aquest. Prou sé qué 'l porta al brut! Peró, en fi, ell la servia al menos. Ah! per fi, per fi, una clariana de cel! Da. Mercé perdé la posa, s'incorporá, estirá 'l coll pera escursar camí á las paraulas del interessat missatjer.
En Tomaset suhava, venia capolat, rendit; ans de dir un mot, hagué de pendre alé desde la primera cadira ab que topá. Lo pit de la camisa li pantejava afanyós; en lo coll, en los polsos, se li veya glatir l'onada curta y repetida de la sanch. Per fi exhalá un suspir:
--Ah!... Si m' ha costat trobar á en Godall!...
--Y qué diu?
En Tomaset comensá á ventarse ab lo mocador agafat per duas puntas.
--Ufff...! Ufff...! quina calor!
--Ay, Tomaset, per Déu, tréguim de las brasas. ¿Qué diu en Godall?
--Qué diu? Qu' aixó es un desastre...
--Ay, Reyna santíssima!...
--Qu' en la maleta del seu senyor de vosté hi han trobat llistas que
comprometen á molts, que tothom fuig ó s'amaga, qu' á Vilaniu hi ha
una consternació, qu' en Rodón está molt compromés; que si tota
aquella gent no pot tornar á casa, li malehirán los
ossos. ¡Ufff!... qu' en Godall no hi pot fer res...
--No veu qu' es moderat, enemich nostre?... --exclamá la dona, á punt
de caure en basca.
--Nó per aixó, nó;... perque ja no es alcalde.
La curiositat repentina qu' eixas paraulas li despertaren, sostingué l'esperit de Da. Mercé.
--Cóm! Donchs, quí ho es?
--Lo vell Merly. Los que hi poden fer alguna cosa son éll ó en
Galcerán.
Da. Mercé no torná resposta, havia perdut los sentits. Un moment restá en Tomaset sense saber que fer. May se'n havia vist de tan grossas. "Una senyora desmayada, á solas ab ell! Ah! quina situació més interessant, si fos entre sos brassos, si ho pogués veure un públich!"
Ja no s'hi pensá més: s'abocá devant de donya Mercé, li passá un bras per l'espatlla, recullí 'l vano de demunt lo sofá, comensá á ventarla ab actitut amorosa y, á falta de públich, cridá á la criada ab veu melodramática. Peró sa gran satisfacció fou quan vegé compareixer ab la criada una persona més, una senyora alta y prima, embolicada com un fantasma, ab un gran vel negre que li cobria rostre y cos. En Tomaset la conegué ja avans de que s'aixequés lo vel: era la pubilla Tárrega.
--Corrin, Sumpteta, aygua de Colonia, una cullerada d'aygua naf, algun
antiespasmódich --feu en Tomaset, ab veu entera, mentres l'aludida
llensava 'l vel, fòra de sí-- No estranyi trobá'ns aixís, Sumpteta.
Jo l'aconsolava, dech haverla conmoguda massa y l'emoció... pobre
Merceneta, l'emoció...! Es tan difícil en certs casos trobar altra
paraula de las que 'l cor dicta... Figúris, ab la pena qu' avuy
passa...! Aixís, aquí, als polsos una mica. Dónguim lo frasquet, jo
li faré olorar... Peró qué fa la Beleta, per qué no puja l'aygua
naf?... Ah, gracias á Déu!... ja 's revé una mica... Poch á
poquet... Fréguili, fréguili 'ls polsos... ¿Véu com belluga 'l
cap?... Ah!... Bé ha trigat prou, Beleta!... Are una cullarada, sí
dóngali vosté, ja li sostindré 'l cap jo...
Y D. Tomaset, roig per la calor, pe'l pes y 'l bau d'aquella dona enorme que li aixafava 'l bras y li encenia 'ls instints, s'esmerava en extremar sa solicitut y en fer insinuacions grosseras, per pura petulancia ó com una sórt de revenja contra la qu' encare també se li resistia.
Finalment, Da. Mercé torná en sí, sos amichs ocuparen las cadiras de brassos, la criada desaparegué ab los reactius. Hi hagué un silenci de dos minuts, durant lo qual, la pacient se remogué ab angúnias, passejá la vista per son entorn, y, refeta del tot, clavant l'esguart en la pubilla, exclamá:
--Ah! tu també per aquí?... Acóstat, vina al meu costat... Ja ho veus,
pobre Pepet, á la presó.
--No t' espantis --respongué l'aludida, prenent la má de Da. Mercé al
caure demunt del sofá.-- Porto bonas noticias: lo Gobern caurá,
mitja Espanya está sublevada, l'infamia d'en Galcerán no li haurá
servit de res sinó pera portarlo á major perdició.
--Cóm! --exclamá la Mercé-- Qué, vols dir qu' ell ha fet agafar á en
Pepet? Ah!... lo cor m' ho deya.
--Mira, aixís corre; aixís m' ho ha dit lo meu marit. Ell es la causa
de totas las desgracias; per ell es á la presó en Rodón, per ell me
veig separada d'en Joanet qu' ha tingut d'amagarse; per ell ploran
tantas mares com veuhen fugir als seus fills escapant de la seva
persecució...
¡Y tan esperat, y tanta festa, y tanta cosa per la seva vinguda! Ah,
que bestias son la gent de Vilaniu!... Ja 'l tenen, ab la seva
senyora, aquella senyorassa, ab un general, ab un gobernador, ab
aquells cotxes y criats y cavalls que tant havian d'ensenyorir la
vila!... Vaja, ja 'l tenen, que se 'l guardin, que se 'l menjin, que
se 'l fiquin al llit... La desgracia de tots, la peste de Vilaniu...
Ah! si jo pogués, ja me las pagaria totas, l'estrafalari! Un bot
d'orgull, un sach de superbia, qu' ab los seus diners y la vanitat
de tota la seva casa 's creu en dret de trepitjarho tot, de manarho
tot, de tractar á vaqueta á tota la vila... Peró ja li vindrá 'l seu
dia, ja li arribará la seva hora, ja... Déu té un bastó!... Ja li
tenen bén tramada y li guardará tothom... Que las purgui totas. Ja
veurá; bon goig que pugan fugir ell y tota la familia... que si no,
ja 'm sembla que ballarán.
--Ah! véu, véu, Tomaset?... Si ell ho ha fet, ¿cóm pensar en demanar
res al vell Merly, aquell adulador d'en Galcerán?
--Qu'es cas! Ni somniarhi. No demanis perdó á ningú... per aixó
vinch... En Joanet no m' ha encarregat altra cosa. Diu que, per si
succehia aquest fracás, ja s'ho tenian parlat ab en Rodón. Ja
veurás com, quan puga, ell meteix t' ho dirá: per aixó he vingut;
ni un pas, ni una lletra, res. Lo cop será un fet aviat, potser
demá meteix, y no volen deure favors. Llavors vindrán las tornas.
--Ah, sí, sí, una bona venjansa.
--No tingas por, filla, no tingas por; ja la purgarán, ja la pagarán
cara --afirmá la pubilla tota tremolosa de nervis y accentuant las
paraulas ab la més ferma convicció. Peró arreu, prenent un to més
baix, afegí:-- Si no fos aixís, jo ja'n tenia una de pensada.
Da. Mercé pará orella, pensant que 'l covat despit d'aquella dona forjaria alguna venjansa qu' ella volia aprofitar, y, seguint son sistema, feu cantar á la pubilla mostrantse impotent, desarmada de forsa y alé.
--Pobre Sumpteta! No 'm faig las ilusións que tu. Mira la sublevació
passada; igual será aquesta. Y qué vols que fem donas solas contra
en Galcerán? No sabs qu' ab la seva preponderancia es com un
castell?
--Tomaset, per Déu, no 'm comprometi --comensá la Tárrega, sens
dissimular sa desconfiansa, mal que pogués avergonyir al aludit--
Peró aquest, fet á las formas primitivas dels vilaniuhenchs, lluny
d'avergonyirsen gens ni mica, respongué ab la major naturalitat:
--Cá, Sumpteta, Deu me'n guard'. Digui, digui.
Llavoras exposá aquesta, sempre en veu més baixa, son plan, consistent en portar lo malestar á la familia Galcerán ab un fòch granejat d'anónims.
--De cap de las maneras, aixó es un medi vil --oposá Da. Mercé,
dissimulant lo goig que l'inundava.
--Ja veurás, tan vil com vulguis; peró no ho es menos l'empleat per
don Pau contra 'ls nostres marits. Delació ó anónim, me sembla que
tal·lá-tal·lera... venen á esser iguals.
--Sin embargo, sin embargo... s'atreví á fer en Tomaset, que no
volia comprometre sa conquista, sens poguer per aixó evitar una
gran rojor á las galtas que sorprengue á la Mercé.
--Bah, bah! jo no sé perqué tants escarafalls ni miraments ab una
família que vé á robarnos la tranquilitat. ¿No volen guerra? Donchs
guerra sense quartel. Si no tením més armas, aquestas. Contra gent
com ells totas son bonas. La defensa es natural. --Tot l'odi de la
dòna despreciada esclatava ab furia últimament.
--Sí, peró qué dirias en los anónims? A veure?
--Ja veurás: avuy per avuy, esplotaria las relacions de donya Isabel
y
'l noy Merly, fent caure la vena que du als ulls aquell... Déu me
detinga!... de don Pau, que no veu com las hi fan al devant. --La
pubilla creya ja á ulls cluchs y ab gran satisfacció en aquellas
relacions.
--Dóna, aixó es afirmar per apariencias, y mira qu' aquets jòchs tenen
malas tretas; devegadas lo fòch surt per la culata.
--Crech qu' á mí no pot surtirm'hi! --cridá irada la Sumpteta, tot
apartantse de sa amiga instintivament.
--Dóna, no t' acaloris. Ab rahò nó, prou qu' ho sabém; peró á una
calumnia totas hi estém exposadas.
--Deixat de calumnias; quan tocan campanas senyal de festa. A mí no 'm
farán creure qu' aquestas cosas s'inventin aixís com aixís.
--Peró...
--Més clar: ¿sabs qué he sabut jo, encare no fa duas horas? Que temps
enrera, mentres don Pau dormia tot confiat á la Mayola, aquella
parella eixí á cavall, y, carretera amunt, tot xano xano, se'n van
anar al viver de la font del Roure... Allí, solets, sabs? Hi devian
passá 'l rosari!...
Da. Mercé no podia gayre bé amagar la joya que saltava á delatarla pe 'ls ulls; peró encare oposá reparos hipócritament. En Tomaset se
mirava las botas per no saber ahont posar la vista.
--Donchs més clar encare --feu, perdent lo fre, la Sumpteta.-- Si tu
no ho vols creure, jo't diré qui ho ha vist y, m' estranya qu' are
fassi aquest paper en Tomaset. Vosté, vosté ho va veure; m' ho ha
dit aquell senyor ab qui m' has deixat...
--L' advocat Pinyol! --exclamá ab tota malicia la de Rodón.
En Tomaset, aclaparat, tingué de confessarho. Realment, venint en la tartaneta de donar un passeig, los vejé decantar cap á la font; peró lo demés era invenció maliciosa d'en Pinyol, qu' á causa d'un plet d'en Solá, no podia veure á l'Albert. Ell no 's permeté allargar tant, ni s'hi atrevia avuy, ni sospitava qu' en Pinyol pogués ferho; d'altre modo no li hauria pas dit res.
Mentres així se disculpava, la de Rodón, que 'l covava ab los ulls y en los d'ell llegí la major hipocresía, li regalá una rialleta d'inteligencia y li feu peuhet.
Encare la pubilla replicá contra la conducta reservada y las aprensions del atrotinat dandy. "Ab senyoras casadas no hi havia per qué fer farsas com aquesta. Ell ho creya tant com en Pinyol, com ellas meteixas; y aquella caballerositat per una familia que 's recreava fent mal, per una senyora que li havia dat lo xasco de no volerlo rebre, com ell meteix las hi havia contat, no s'explicava.
--La veritat, Tomaset, vosté sembla, perdoni que li diga, vosté sembla
un caragirat; qui se'n calsa no se'n vesteix de vosté. Tant aviat
besets com no'n besets. Donchs y l'enfado d'aquell dia? Encare'n
vol més de desayres? Oy que li estarian ben empleats.
Devant d'aquesta embestida y contingut per una mirada de la Mercé, en Riudabets s'atreví sols á respondre qu', avans que tot, ell era un caballer y que, com home de mon, comprenia certas complacencias y estava sempre resolt á ampararlas ab lo seu secret.
--Aixó es per dirho --cridá l'exaltada pubilla-- peró en fí, vosté ha
confessat.
L' aludit y Da. Mercé esclafiren una rialla, qual cinisme tractá d'atenuar arreu la segona, fingint qu' ella y en Tomaset no creyan encare res. Y momentáneament oblidada de la seva pena, deixá esbravar una estona més á sa atolondrada amiga, l'amoixá bé aconsellantla hipócritament que no pensés en anónims, y, al véurela partir ab son amich, digué á n' aquest, ab una gran encaixada:
--D'aquí á demá, eh, Tomaset? Vinga dematí.
Peró, tota acalorada l'histérica pubilla, encare, baixant del bras d'en Tomaset, exclamava:
--Ah, jo nó; jo, per' enfonzar aquella gent me perdria, faria
qualsevol cosa.
En Riudabets li oferí sos serveys ab una apretada significativa qu'ella entengué bén prompte.
Un cop sola, la Rodón restá un minut mossegant lo mocador ab actitut reflexiva, y finí son secret monólech llensant una mirada feréstega y prorrompent en veu baixa:
--Vés, bocamolla, tu ho farias mal bé. Ja 'm basto jo.
Eran las deu de la nit; ja no vindria ningú més ¡quín despreci, quín aislament!... Total quatre personas... Da. Mercé 's retirá á sa cambra y quan, tot despullantse, contemplá l'ample llit y pensá en sa soletat, en sa viudesa forsada, en la presó d'en Pepet, plorá més furiosament que may, prometentse pera son consol una venjansa encarnissada, tremenda. Es aixís com s'adormí, després de revolcarse tres horas pe 'ls llensols concertant son plan, tota febrosa d'angúnia y despit. Quan tot just llustrejava 'l dia, la minyona la despertá.
--Qu' es? qu' es? --cridá Da. Mercé ab lo sobressalt de qui s'ha
dormit ab l'angúnia al cos.
--Han trucat, he obert, y un desconegut m' ha entregat tot depressa
aquest paper.
Eran quatre mots d'en Rodón, escrits en llapis, dihentli ab telegráfich laconisme que 'l trasladavan á la capital, que hi comparegués ella ab roba, que no tingués por perque 'l triomf era próxim, y que no comprometés la seva situació ni demanant clemencia, ni atacant á ningú pública ó reservadament.
Duas horas més tart, en Tomaset esperava ja á la sala. Da. Mercé eixí, tancá las portas y, en veu baixa, comensá:
--Siguim franch, Tomaset. Vosté no es l'home qu' aparenta: fins ahir
no
'l vaig conéixer bé. Vosté esbombá ab tota intenció lo de la font del
Roure; vosté pót veure tan poch com jo meteixa á l'Isabel.
--Tan poch com vulga. Tan poch, qu' ans qu' ho pensessen vostés,
aquell meteix dia de la font, jo vaig comensar ja la guerra ab qu'
ha somniat després la Sumpteta: aquell dia, jo vaig tirar pe'l
reixat de la Mayola un anónim comprometent l'honra de l'Isabel. La
guerra está encesa: en lo posat que duyan per la carretera 'ls dos
amants ho vaig veure. Si l'anónim no havia arribat á mans de D.
Pau, lo qu' es ells dos ne tenian ja esment. Créguiho.
--Y per qué l'odi de vosté? Lo desayre donat per una criada no 'm
sembla prou motiu. Parli clar: vosté'n té d'altres.
--Es que, Merceneta, aquell venia derrera d'un altre que vaig sufrir
ja la tarde de la professó, y va esser succehit per un altre
encare, que 'm doná la meteixa donya Isabel. Jo soch mol sentit, jo
soch rencorós, no vull amagarli. Ja sab vosté com visch aquí,
que 'm tracto ab tothom, qu' entro y surto de totas las casas ab la
major confiansa, admés com cavaller, com home de mon que soch. No
m' acomoda, donchs, que 'm desayrin, y 'm subleva l'orgull, y la
vanitat dels Galcerans. Crech que fariam un bé á la vila
trayentloshi del devant. A pesar del xasco de la cambrera, jo vaig
tornarhi; donya Isabel va ferme esperar mitj quart, comparegué
finalment ab son pare, y, queixantme de lo de la criada,
indirectament, com jo sé ferho ¿sab? donya Isabel, lluny de
plányersen com requeria, com ho faria una dama d'alta alcúrnia, com
ho faria vosté, Mercé, va dirme: Ah, sí qu' ho sento, seria un
dematí!... Qué li sembla? no era darme una llissó? no era abonar á
la criada, antepósarmela á mí?... Ha vist cosa de més mal género,
d'un gust més ordinari?... Aixó no es esser senyor ni cosa que s'hi
sembli... Vaig conservar la dignitat que 'm pertoca, dihent algunas
paraulas més de qualsevol cosa, y vaig retirarme pera no tornarhi.
Peró, pensant: me la pagarás.
--No obstant, vosté era dels que veyan ab entussiasme vindre 'ls
Galcerans.
--Un s'equivoca tants cops á la vida!... L'altra vegada que va esser
aquí, donya Isabel me semblá molt diferent, me va rebre be, va
estar molt deferent ab mí.
--Si vosté 'm perdonés la llibertat, me permetiria dirli que 'l seu
despit obeheix á una causa més fonda: vosté esperava intimitats,
favors, qu' se'n duhen altres.
En Tomaset se sentí 'ls colors á la cara. Volgué protestar. Sa vanitat de Tenorio 's resistía á dur tan enllá lo desenmascarament. Sense negar las condicions físicas de Da. Isabel, ell havia de fer constar que no era 'l seu bell ideal. En materia de flors, ell preferia las rosas exhuberants als lliris pálits.
Y deya aixó, tot acostantse á Da. Mercé, mirantla de gayrell, tremolinant, fins atrevirse á agafar y estrenyer ab entussiasme la grossa munyeca de la seva amiga.
--Vosté sempre á cassa de conquistas, sempre calavera --feu Da. Mercé,
sens mostrarse esquerpa com altres cops.-- Donchs, si vosté vol,
acepto la seva aliansa.
--Costi'l que costi? --preguntá ell, ja tot ubriacat y accentuant
l'intenció.
Da. Mercé 's limitá á sonriure, plena de vergonya, y continuá:
--Peró per' anar bé, ha de posarse á las mevas ordres y no dirne una
paraula á la Sumpteta, perque es massa atolondrada, ¿sab?
--Boca qué vols, cor qué desitjas.
--Donchs ja veurá: per are, no convé fer res. Esperi las mevas ordres
y no deixi d'anar á casa Galcerán per' estar á la mira de lo que
puga descubrir y per' evitar tota sospita. Jo tinch de marxar
aquesta tarde á ciutat ahont se m' emportan á en Rodón. Desde allí
li escriuré, y vosté també escrigui.
D. Tomaset estava que ni una esponja. Ah! per fí, per fí...
--Me dará una adressa secreta?
--Per qué?
--Vol dir que'n Rodon...?
--Si estará al tántum, home.
--Peró... (agafant la má de Da. Mercé) no veurá las mevas cartas,
eh?... Com s'engelosiria!
Da. Mercé torná á enrajolarse. Per menos d'un xavo, hauria enviat á passeig á semblant fátuo, si no li hagués convingut retenirlo. ¿Quí li podia servir mellor qu' ell pera sos plans?
--Es clar, bojot, es clar: no m' escriurá pas á la presó --gosá á dir,
encare, fingint accent amorós.