Densá de la seva instalació á Vilaniu, notava l'Albert que se li escursava la son, sense poguer esbrinarne la causa. Mancat d'ocupació entretinguda, puig l'únich client qu' havia trepitjat son escriptori havia sigut en Solá, aburrit la major part de las horas per l'indiferencia que li inspiravan cosas y conversas, se passava 'l dia badallant, sense dalit de caminar ni fer res. Y malgrat aixó y 'l no ficarse al llit fins á la una de la matinada, quan s'havia esplayat un parell d'horas escribint als amichs, en tocant las set ja no podia dormir. Temorós de posarshi malalt, procurá cansar l'inteligencia estudiant. Tancava herméticament los finestrons; peró res, una veu maléfica y misteriosa l'havia de despertar á las set pera allargarli de duas horas aquells dias de torment. A la Mayola, l'esperit maléfich lo trucá encare més dejorn. Quan l'Albert obrí la finestra, no eran bén bé las cinch. Menos mal --pensá-- aquí no ho sento tant: are que 'l sol no pica, me'n aniré á fer una passejada.
Se vestí á la quieta, baixá l'escala de puntetas, y, obrint ab molt de compte la porta forana, eixí de la casa quan senyors y servey encar dormian. Lo sol tot just enllustrava las fullas més altas del gran noguer. Una claror fresca com la de persiana queya demunt de la petita vegetació qu' anava deixondint lo ventet del matí. La terra semblava regada, una atmósfera perfumada de flayres vegetals dava dalit de caminar.
La nit avans havian concertat ab Da. Isabel un passeig á cavall, peró dihent de matinet, no havian quedat en hora fixa. Mentrestant donchs, l'Albert faria temps per aquells encontorns.
Se pará un moment dessota las acacias que la rosada semblava haver repintat, rumiant pera hont aniria. --Tant se val, tots los cantons son prou bonichs --digué tot baixet. Y al mormolar aixó, volia dir que li eran indiferents, que no'n veya bén bé cap. No hi havia dubte que duya 'l cor adormit. Per fi l'emprengué pe'l caminal dels plátans, atret
probablement per la piuladissa extraordinaria que hi movian los
aucells en aquell hora.
Qué pensava? Res. Caminava, escapsant ab un vímet herbas á dreta y esquerra, moventse com una máquina, son esperit dormint estúpidament encare, en lo recó més fondo del cos. Ab aquell vímet brandejant hauria fustigat á una criatura lo meteix qu' á una herba; á voltas topava ab la soca d'un arbre y, per l'altre cantó, ab l'ombra del meteix, gran ditada negra, paralela á altres cent ab qu' aquella columnata vegetal llistava l'arena, llavors color de rosa. Mes, l'Albert anava distretament, pegant á tort y á dret, avansant al costat de sa propia ombra unas voltas beguda per la dels arbres, altres cops destacant bén perfilada demunt la terra enrojida pe 'l sol, com una llarga caricatura de son cos.
Feya un quart que caminava en aquest sonambulisme, quan devant de sos ulls se presentaren, primer, las barras negras del reixat privantli 'l pas, després, una taca blanca, una carta, á terra, á duas passas del negre massís d'aquella porta. L' Albert se despertá com si li haguessen sacudit un bras. Un moment restá sense saber qué fer, obrint desmesuradament los ulls, mirant assí y allá com pera pendre esma. A la fí cullí 'l paper. Era realment una lletra plegada, peró desclosa y sense sobrescrit. Aixó 'l tingué dos minuts rumiant.
¿Qué significava aquella carta allí? Tan prop de la porta, més que
perduda, podia haver sigut tirada á través del reixat desde la
carretera. No estava masegada, ni tenia 'l paper altre senyal d'us
descuydat; al contrari, á la llegua 's veya qu' era fresca, que ni
havia aguantat la rosada de la nit. ¿Peró aquell sobre en blanch?
Aquell sobre en blanch li dava un aspecte misteriós que glassava,
anunciava una sorpresa alevosa que l'Albert sentia peresa
d'experimentar. ¿Quí sab si era alló la preparació d'un seqüestre,
si demanavan diners á D. Pau, si s'amenassava la vida del
gobernador? L' Albert recapacitá encare un moment. Y si fos
aixís ¿per qué no evitárloshi la sorpresa y potser fins lo disgust?
Y, en aqueix cas, no duria adressa? Y clar que sí; ¿per qué arriscar
l'amenassa á mans d'un desconfiat ó d'un amich prou fervent que
podria callar y obrar per sí sol? L' Albert se sentia capás de
ferho; aixó 'l criminal ho podia preveure... Llavors l'assaltá un
altre pensament que 'l feu sonriure: ¿per qué creure qu' alló era
una carta? Efectivament, si no'n tenia cara, si li mancava 'l
sobrescrit, la fesomia! ¿Per ventura dintre una carpeta no s'hi fica
un compte, una recepta, una apuntació, una mostra? Aixó y res més
contindria aquella y, sinó, no iria desclosa, qu' una lletra may hi
va.
Sense titubejar més, lo jove obrí 'l plech, ó més bé, estragué del sobre 'l paper que contenia, y llegí la paraula "Señora" que destacava,
sola, al mitj de la primera ratlla. Los ulls de l'Albert lliscaren
fins al derrer punt del manuscrit cercant la firma. No n' hi havia,
era un anónim. Ah! son pressentiment! una alevosia, una malifeta! Y
contra sa excelent amiga! La falta d'adressa feya més grossa la
maldat. Se desitjava que caygués á mans de tothom avans qu' á las
d'ella. L' Albert no pogué contindres més, atravessá 'l voral de
trohanas, y pera que ningú 'l vejés, s'assentá á redós de la paret
dins de la vinya, llegint aquell document escrit en castellá, que,
traduhit, deya aixís:
"Senyora: Mentres vosté fa cas, y d'un modo prou imprudent, de
l'Albert, qu' es noy bén capás de comprométrela, hi ha aquí un home
molt formal que 's mor d'amor per vosté, sempre disposat á consumir
en silenci sos desdenys, ab l'esperansa de qu' un dia los hi
recompensará tots, llansantse á sos brassos. Ho espera confiat,
perque de Penélope no n' hi ha hagut més d'una."
Encés de rábia y plé d'estupefacció anava á rellegir l'anónim, desitjós de descubrir la má criminal que l'havia trassat, quan una veu prou coneguda l'esglayá, cridant allí, á sis passas:
--Albert! Albert! ¿qu' ha trobat tancada la porta?
Aixecá 'ls ulls, arrugant lo paper dins del puny per' amagarlo, y vejé á sis pams més amunt de las trohanas á Da. Isabel y 'l cotxero que venian muntats. Lo jove restá anorreat, perdut. L' havian vist llegir, y li semblava que la víctima d'aquell anónim devia haverlo endevinat de pe á pa, confegit á contra claror mentres venia.
Da. Isabel, no obstant, estava radiant de goig, alenant expansivament dintre son vestit d'amassona, obrint sos ulls grossos sota l'ala del chambergo que li ombrejava suaument lo front. Sa ingénua rialla als llavis, reprengué al jove d'atolondrat y curt de memoria, mentres en Boy, descavalcant, s'acostava á la porta, la clau á la má, deixant son cavall en mans de la senyora.
--Y donchs, Albert, que somia? que no 's recorda qu' ahir, sopant,
varem quedar en fer una passejada á cavall aquest matí? Sòrt qu' en
Boy diu que, desde l'hort, l'ha vist quan vosté emprenia aquest
caminal. Y s'ha trobat tancat! Me'n alegro, me'n alegro. Ala! ala!
munti.
L' Albert havia vingut atansantse, tot aturdit, ensopegant en las enllassadas serments, l'arrugat anónim entre 'ls dits encare, sense atinar en qué dir, sense saber qué fer. Clavats los ulls sobre en Boy, anava á montar per la dreta, sens badar boca, quan una estrident rialla de donya Isabel lo posá sobre sí.
--Qué fa, home, qué fa? No ho dich qu' encare dorm! Donchs perqué 's
llevava tan aviat?
Llavors advertí que duya 'l paper en la ma esquerra, se 'l ficá á la butxaca, y encare sense dir res, doná la volta al cavall, prengué las bridas y muntá. En Boy li posá 'ls espolins y obert lo reixat, esperá quadrat que passessin. L' Albert, al eixir á la carretera, resseguí d'una mirada tot lo clos de la finca, com si hagués temut veure al peu de la blanca paret lo portador del anónim. Abdós cavallers refrenaren un moment los cavalls.
--Ahont aném? --preguntá la dama.
La carretera presentava sa blanca faixa, polsosa, solitaria de dalt a baix; peró l'Albert, com si desitjés allunyarse de la vila, girá 'l cavall vers á la montanya, y al notar que s'amiga anava á llansarse al galop curt, eixí de son mutisme, insinuant lo desitj d'anar al pas.
--Cóm! --exclamá Da. Isabel, tota alarmada.-- Que potser no 's troba
bé, Albert? Díguiho, no fassi cumpliments; tornarém á casa. Potser,
sense saberho, jo, pobre de mí, 'l mortifico...
L' Albert s'esforsá en calmarla y lográ fins sonriure. "No hi havia res de lo qu' ella presumia. Més havia encertat avans: es que tenia encare 'l cor adormit. Lo moviment del cavall y aquell ayret l'anavan
desvetllant y, més amunt, ja amo de sí meteix, podrian correr."
--Vaja, vaja, Albert, desvetllis, que 'ls cavalls están frisosos --feu
encare, tota complaguda, Da. Isabel, enfrenant son hermós corcer,
acaronantli las crins y dantli copets al coll pera amansirlo.
Mes com l'Albert restés mut una bona estona y tant distret que ni 's cuydava de mirar á sa companya, Da. Isabel hagué de creure, á la fi, que son amich anava dominat per una idea fixa que tractava d'ocultar. Cregué, ademés, que seguia á la forsa, lo qual posava á la dona en una situació embarassosa. Desitjosa d'aclarirho, pará de sobte 'l cavall al mitj de la carretera y, encarantse ab l'Albert, saltá:
--A vosté n' hi passa una de grossa, vosté vé á la forsa; si no m' es
franch me'n torno á casa.
--Bé, donchs, sí, perdoni 'm, vinch á la forsa --gosá respondre
l'Albert, abaixant los ulls, avergonyit.
--Aixís m' agrada, que siga franch. Continuhi ab la franquesa: ¿per
qué?
--feu Da. Isabel, mitj sofocada per la declaració d'aquell jove.
--No vulga saberho, Isabel.
--Dispénsim, Albert; sense una explicació bén clara y convincent, la
seva franquesa seria una grosseria que jo no sabria perdonar.
--No me la perdoni; jo no'n soch digne: soch un grosser, un mal
criat.
Da. Isabel ovirá, al cap de la carretera, la boyrosa silueta d'un carruatge, y pegant ab son fuhet al cavall de son company posá 'l seu al trot. Lo fogós cavall, enquietat, s'escalivá, doná un tom en rodó al tascar lo fré ab que l'Albert lo gobernava, y en tres ó quatre salts de galop conseguí á son company.
--Caminém y expliquis --feu en to imperatiu Da. Isabel.-- No está pas
bé que la gent nos veji jugar al mitj d'una carretera.
--Ni passejar junts tampoch, senyora. Per aixó proposo que'ns entorném
á casa. He seguit pera no cridar l'atenció del cotxero; si nó, ja
no surto.
Com tocats per un meteix resort, los cavalls tornaren á posarse al pas, bé que mostrant ab llurs cabussadas y cops de mans lo dalit de corre que se 'ls reprimia. Da. Isabel, roja de vergonya, continuá:
--Tot caminant, pot dirm' ho, Albert. Jo no soch cap nena, ni es lo
primer dia que 'l conech á vosté pera que puga enganyarme fingintse
grosser. Vosté m' estima com un parent, com un germá... vosté no
pot ni sabria faltarme. Y, no obstant, fingeix desitjarho. No es la
primera ni la décima vegada que vosté y jo surtím sols á passejar.
En Galcerán fou lo primer, ahir, que'ns invitá á ferho, perque sab
qui som tots dos. Vosté es un bon amich, com un fillol meu, ¿nó
se'n ofén, Albert, no es veritat? Si segueixo mereixentli la
confiansa qu' á Barcelona, pot esplayarse ab mí. Díguim que li
passa?...
L' Albert gayre bé plorava d'entendrit é irat alhora.
--Sí, --afegí la dama.-- No he sigut la seva segona mare, la
depositária de sos més insignificants desitjs y de sos més grans
secrets?... Cóm vol, donchs, que jo cregui en un cambi tan radical,
consumat en pocas horas y sense fonament conegut?... Albert, no
siga criatura. Las sevas reticencias son mil vegadas pitjors que la
explicació complerta y clara que demano, qu' exigeixo. Parli,
Albert, díguimho tot. Qué passa?
Escoltantla, l'Albert se detestava á sí meteix, malehia sa pobresa d'enginy, son no saber mentir; peró, tocat del cor, comprengué que calia acabar ab aquella situació pera tots dos enutjosa y visiblement humillant per aquella dama.
--Y bé, sí --feu ab veu tremolosa-- fingia, per més que malament com
sempre. Parlaré, donchs, ja que vosté m' ho exigeix; peró no
considero la carretera lloch adequat pera fer confessions de certa
mena. Aquí, á tres centas passas, trencant á l'esquerra, hi tenim
la font del Roure. Esperi fins allá, y parlaré.
Y en dihent aixó, picaren als cavalls, abandonant la carretera pochs moments ans d'atravessarse ab lo carruatje que, temps há, veya Da. Isabel. Era una tartana, del fons de la qual s'abalansá un cap tafaner. La tartana seguí per aixó sa via, mentres la parella devallava al pas lo coster qu', atravessant un torrentot, enmena á la font del Roure.
Del peu meteix de la font arrancava un extens viver de pollancras, plantadas á dret fil en cent caminals encatifats d'herbey, un bosch-prat hermosissim que convidava á aquells cavalls de regalo á péixers un dia en llibertat com quan eran nadóns. Descavalcá la parella y soltaren las bestias, la brida arrossegant. Da. Isabel s'assegué á terra, sota 'l gran roure que dava nom á la font, esperant anguniosa las explicacions de l'Albert. Aquest permaneixia de peu dret, coto 'l cap, fuhetejantse distretament lo pantalón. Per fi, després d'un cop de fuhet més fort, acompanyat d'un suspir que revelava l'esfors vensut, comensá:
--Vosté ho vol...?
--Ho desitjo, exigeixo que no m' oculti ni aixís --saltá Da. Isabel,
tota resolta.
--Donchs bé. Vosté recorda la pintura que li feya jo de la vida á
Vilaniu? Vosté 'm deya, lo de sempre, que só un criatura, un
pessimista, un exagerat, y, encare no fa vintiquatre horas, al
parlarli de lo succehit ab en Solá, me repetia las meteixas
recriminacions. Res més injust, donchs, Isabel. Jo so fill d'aquí,
sé la terra que trepitjo, l'he observada ans d'are, lliure de
prevencions y, créguiho, la conech mellor que 'l meu pare, que 'l
marit de vosté, massa obcecats un y altre per l'hábit de víurehi y
pe'ls goigs que 'ls hi dona la preponderancia política. Aixó es un
infern d'odis, d'envejas, de mesquinesas inconcebibles. La
política, l'odiosa política de poblet ho mou tot. Hi há á Vilaniu
quí comensá per odiar á don Pau y al meu pare á causa de la
política, y que somia avuy en fernos pagar los plats trencats á
vosté y á mí.
--A nosaltres! --exclamá Da. Isabel, no sabent si riure ó posarse
séria.
--A nosaltres. Vosté, Isabel, es massa bona pera compendre l'enveja,
massa superior pera somiar las maquinacions de que son capassos los
meus convehins, quan aquella mosca 'ls pica.
Y en corroboració de sas paraulas, tragué l'anónim donantlo á llegir á s'amiga.
--Aixó ho he trobat al peu del reixat de la Mayola. Providencialment
ha vingut á las mevas mans; perque es tan gran la maldat de
l'autor, que 'l havia llansat allí á terra, desclós y sense
sobrescrit, pera que, avans d'arribar á mans de vosté, pogués
llegirlo tothom, un criat, un masover. Ah, Isabel! Aquí han
averiguat que l'escándol es la mellor de las armas pera matar
impunement. Y en la nostra amistat han trobat peu pera darne, pera
desferse de vosté: vosté fa nosa, vosté fa nosa!...
En acabant de llegir, Da. Isabel aixecá 'l cap, clavá una mirada tranquila á l'Albert, y sacudint l'espatlla ab menyspreu, va dir:
--Y bé, qué? Aixó li dona tan mal temps? Fassis superior á las
miserias, home. Aixó no val la pena de parlarne. --Y ab sos dits
enguantats esqueixá tranquilament l'anónim, llensant los paperets
en lo regarot per hont s'escolava la font del Roure.
--Mal fet, Isabel.
--No hi ha com l'aygua pera rentar la porqueria.
--Ay, amiga meva, si tot se curés aixís! Aquest será 'l primer d'una
série interminable.
--Tots sufrirán la meteixa condemna, sense ni pendrem la molestia de
llegirlos. Per ventura tractava vosté de descubrir al autor? Pera
qué, pera coneixer un vil, un miserable?
--L' hauria escarmentat y me'n lliuraria...
--Aném, home, vosté no alsaria la má sobre un cobart. No'n parlém més,
vamos; que'ns rebaixém tan sols al ocuparnos'en.
Da. Isabel, qu' anava folrada ab la dura corassa d'una conciencia pura, afrontava aquellas malvestats sense la més petita alarma, maravellantse fins de que logressin capficar tant á un jove, com ella acostumat á pagar la vilesa ab lo menyspreu quan no ab la llástima. Ja esqueixat l'anónim, feya compte de no pensarhi més, y havia recobrat per complert l'humor alegre ab que s'havia llevat aquell dia.
--Aném, aném, Albert, á agafar altre cop los cavalls y á férloshi
empendre la correguda que no han dat per causa de vosté. No
s'amohini tan aviat, home. Si no temés esser pesada, tornaria á
repetirli aquells sermons. Miris --feu, posantse la má al cor y ja
aixecantse --aixó net y
'l cap dret, y endevant sempre.
--Isabel, tot aixó es veritat y molt pla, vist ab los ulls de vosté;
aquí, no obstant, es una imprudencia. Nos rodeja gent perfidiosa
que no
's cansará. Saben per experiencia que lo que 's pert ab forsa 's
guanya ab temps, y contra 'l menyspreu de vosté ells oposarán una
contumacia que li semblará increíble. L' únich medi de salvar á
vosté es que deixém de tractarnos ó que jo abandoni Vilaniu.
Da. Isabel se posá roja d'indignació, internantse ja decidida per sota las voltas d'aquell hermós viver, no sens exclamar ab alterosa veu:
--Vosté es un noy; obri com vulga!...
L' Albert la seguí maquinalment, mossegantse la llengua pera contenir l'exaltació qu' aquella brusca sortida li produhia. Jamay Da. Isabel l'havia tractat aixís. Peró l'exaltació de l'Albert, ab sorpresa d'ell meteix, no era d'enfado si nó d'entendriment.
--Per qué li dich jo? per qué li dich, sinó pe'l bé de vosté? --exclamava, fet un xicot, derrera d'ella y en veu mitj ennuahagada.
--Peró vinguim aqui --replicá la dama, agafant ja 'l cavall per la
brida y revelant s'agitació d'esperit ab descompassats moviments,
mentres parlava: --¿A quí dech dar compte dels meus actes, jo? A la
gentussa de Vilaniu? Al primer perdut que s'ho proposi? Nó, senyor.
No més qu' á Aquell de dalt y al meu marit... Un y altre...
--Aquí está l'equivoca...
--Deixim dir --saltá en veu imperativa.-- Un y altre están segurs de
la puresa de mas intencions, de ma honestedat y de l'honrada
amistat de vosté.
--Dispénsim, Isabel, vosté está exaltada per una honrada convicció
qu', ab dolor de la meva ánima, tinch de destruhir.
--Albert, no sigui criatura!
--Per l'amor de Déu, escoltim. Respongui de Déu, sí; peró no respongui
dels homens, no respongui de la serenitat del seu marit. No hi ha
dubte qu' avuy pensa aixís, qu' está segur de vosté, que no malfia
de mí, que creu en la nostra amistat honrada... peró, ah, si
l'anonim cau á las sevas mans! ah, si 'l corch del dubte arriba á
mossegarlo! Com una flamarada neix la gelosia!...
--En Galcerán no pot dubtar de mí; 'm coneix massa, m' estima, de
banda la modestia, per lo que valch; primer dubtaria de...
--Calli, no digui disbarats. La gelosia cega: dubtaria de voste, de
mí, de tothom, ans que del autor del anónim.
--Finalment --saltá Da. Isabel-- aixó vol dir qu' aquí la franquesa es
impossible; qu' aquí la honrada expansió es un perill; qu' aquí
l'amistat no 's comprén, qu' aquí no s'hi pot viure?
--Sí, sí, sí, --aná refermant l'Albert ab moviments de cap, los ulls á
punt de saltarli.
Y regná una pausa, durant la qual abdós restaren com aclaparats pe 'l pes d'una gran desgracia. Da. Isabel arribá á mossegar ab rabia lo puny de son elegant fuhet, mentres ab gran esfors tractava de xuclarse las llágrimas que li enterbolian los ulls. Una turbonada de pensaments, plens d'indignació, atravessá per aquells esperits honrats, víctimas desitjadas de l'enveja.
--Acabém --feu Da. Isabel, en veu defallida y com exposant la solució
de sos secrets rahonaments-- resulta de tot, qu' estich á mercé
d'uns enemichs tan temibles com perfidiosos, no es cert? Vosté ha
dit que jo, pobre de mí, los hi faig nosa, que no pararán fins á
desfersen. Donchs
'l blanch del foch so jo, no vosté. Si vosté se'n vá, la desgracia no
s'evita, la calumnia llavors me buscará un altre cómplice, baixará
potser fins á junyirme á un criat, á un mosso de mulas, si tant
convé... Donchs, per Déu, vosté no 'm deixi, si m' estima, no m'
abandoni á las urpas d'una calumnia disposada á arrossegarme pe'l
fanch.
Y digué las derreras paraulas plorant, tan fora de sí y presa de tal tremolor, que son company s'apressurá á reconfortarla, fingint una calma que certament no tenia. "No n' hi havia pera plorar ni desesperarse d'aquella manera: ell havia exagerat, portat de massa bon desitj, peró sense fonament prou sólit. ¿Que no coneixia la seva imaginació? Potser veya visions. Potser l'anònim ni 's referia á ella. Potser era una senzilla broma. ¿Quí sab si havia sigut un acudit del meteix don Pau?..."
Y després de soltar tots aquets disbarats y d'altres encare més extravagants, qu' als ulls d'una persona serena haurian posat en tela de judici l'enteniment de l'Albert, afegí, mudant de to, aplacat ell á la vegada:
--Sí, Isabel, perdónim: vosté tenia rahó, la cosa no val la pena.
Muntém y no'n parlém més.
Y abatuts y defallits, muntaren com qui diu maquinalment, deixantse portar pe 'ls enjogassats cavalls, fins á la carretera, sense dir una paraula. Un cop á dalt, per misteriós instint, encare sense dir res, llansaren los cavalls á tota brida en direcció á la montanya, desapareixent bén prompte dins d'un núvol de pols.