Aquella volta 'l gobernador no s'havia enganyat. La partida aixecada s'esvahí com vol de fantasmas per l'afrau de Cimdecorbs, no al aproximarshi las tropas, que ni temps tingueren d'arribarhi, sinó á l'aparició del sometent qu' aixecá 'l meteix país. Havia sigut com una convulsioneta més del malalt; peró alguns ni aixó creyan, donantli, tot lo més, lo carácter d'una estratagema de contrabandistas pera distreure forsas de carrabiners y deixar algun pas franch als paquetayres.
Tan breument pacificada la provincia, D. Pau torná á Vilaniu fent seguir á son amich Dominguez. Aquells pillets los hi havian desbaratat lo plan. L' expedició á la Mayola no podia faltar, y, aquest any, Sant Pere s'esqueya en dissabte: dos dias seguits de festa pera las oficinas del gobern. Abandonaren abdós la capital á entrada de fosch, sens dir res á ningú, y arribaren á casa Galcerán de bella nit, quan no 'ls esperavan.
Da. Isabel estava ja avesada á aquestas sorpresas de cassador, desde petita. Son pare, per causa de sa carrera, entrava y eixia de casa com han de ferho 'ls militars, sabent qu' anava al quartel, no poguent assegurar jamay á quina hora tornaria. D. Pau, son marit, tenia la movilitat d'un polítich en actiu servey, sempre un peu en l'estreb, tant prompte á la capital de provincia, com á Madrid, com á Barcelona. Avuy l'eclipsava de táula un banquet, demá 'l feya dinar á deshora una reunió del partit, un altre dia, á la córt, havia de perdre la nit en lo Congrés ó en algun Ministeri. Per altra banda convertia sa casa en una petita fonda. Quan menos Da. Isabel s'ho esperava, compareixia l'home ab algun ó alguns amichs á dinar y fins á dormir.
--Son compatricis, filla; que posin tres plats més á táula y arregléu
un llit pera fulano.
Aixó era tot l'any, y sempre ab pressas que feyan, sobretot, renegar al servey. Més havia mortificat á Da. Isabel encare, un' altra cosa. Era la part qu' á Madrid li feya pendre en la vida política, també á salts y á turbonadas. Tal vegada estava la bona senyora á punt de retirarse al llit, ó en agradosa tertulia, quan compareixia D. Pau y, á corre-cuyta, la feya vestir d'etiqueta per' anar al ball d'una embaixada ó al lunch d'un ministre á qui ella ni de vista coneixia. Era una febre; sols per aixó havia deixat ab gust la córt feya dos anys.
La repentina arribada d'aquells dos senyors ni sorprenia ni mortificava, donchs, á Da. Isabel. Al revés, la feu esclafir en una rialla de goig, y, cridant á la cambrera, doná ordre de tornar á parar táula pera que 'ls forasters poguessin sopar, "que deuhen venir morts de fam."
--Espérat --afegí D. Pau-- Fés avisar á la Queta pera que demá, á
primer' hora, fassi provisions per dos dias, y al cotxero que'ns
tinga
'l break gran á punt per' anar á la Mayola. Hi passarém aquestas duas
festas. Las minyonas y en Llebreta qu' hi marxin primer ab la
tartana. Vestíu als nens bén aviat.
--Peró --feu Da. Isabel-- hem d'anar á missa. ¿A quin' hora vols
marxar?
--Ah, es veritat! En Llebreta, á las quatre ¿ho entens bé? --endressantse á la cambrera-- á las quatre, que vaji á avisar á
mossen Magí pera que comparega á dirnos missa de las vuyt per munt,
á la Mayola. Nosaltres hem de marxar á las cinch; ans de que la
vila sápiga qu' hem arribat.
--Es molt dematí, Galcerán; los nens se morirán de són.
--Llavors, feu una cosa: tu vens més tart ab ells y mossen Magí --Y
arreu, trayent lo cap á la saleta, al costat de la qual tenia lloch
aquest diálech, preguntá cridant-- ¿Y vosté, papá, de quina
expedició vol esser, de la primera, á las cinch, ó de la segona? Lo
gobernador estava llavors explicant al general lo plan de la festa
campanyola.
--De la primera, á la fresqueta, á la fresqueta --respongué 'l
general.
Eran ja las onze, y ans no varen sopar y 's ficaren al llit, bén bé la una. En arribant D. Pau, ja no 's dormia en aquella casa, deya cansat lo servey. Efectivament, tres horas després, en Boy y tres criats més ja anavan en doyna, y, á las cinch del matí, las fogosas eugas eixian ja d'aquell casal, ruflant y removent lo cap com orgullosas de dur en lo break als tres senyors.
Feya un dematí hermosíssim. La vila tot just gosava á remoures. Algunas finestras comensavan á badar l'ull, una resplandor de rosa llepava las barbacanas y torratxas, l'ayre matiner despertava als pochs arbres de dins la vila. Contadas eran las personas que 's veyan pe 'ls carrers; mes, las pocas que corrian, tot fregantse 'ls ulls ab lo puny se giravan á contemplar lo break pera pendre nota de qui l'ocupava y pregonarho arreu. Aixís, á las set, ja tota la vila sabia aquella espedició.
--Sí, sí, jo ho he vist; l'hereu Galcerán ab lo seu sogre y 'l senyor
Gobernador, los tres pendonistas. Devian anar á la Mayola perque
han tirat pe 'l portal de Dalt.
Realment lo break eixí per aquell cantó. Lo sol, mitj enclotat encare en lo pich del Esparver, amarava de suau resplandor tota la vall de Flors. Los tres viatjers contemplavan lo panorama sens dir res, ab aquella fruició especial que causa la naturalesa de bon matí. Allá, á l'esquerra, la terra anava baixant dret al mar en suau coster hont morian las montanyas entre l'infinita espessedat d'arbres de riu que s'allunyavan fins al horizó, arrebolat de llum lo fullatge més alt, enfonzantse 'l de sota en aquella negror matisada que desespera als pintors. Los boscos del serrat, arrupits á l'ombra, s'extenian per las botarudas montanyas com inmensas pells d'ovella tenyidas d'oliva. Ni socas, ni alsaria d'arbres, ni clapas de terra venian á destruhir aquesta imatge.
--Veu, allí tinch un bosch ple de conills --feu en Galcerán-- Si
estessim més aquí, hi aniriam á cassar.
Y sos oyents tenian d'esforsarse per' imaginar pins y alzinas en aquell borrím negrós que no semblava pujar tres pams de terra. Al baixar la vista, la vessant prenia un aspecte de burell apedassat, com gambeto de pobre. A la dreta, la plana s'aixamplava á son pler fins al peu de las montanyas de ponent, llavors dauradas pel sol. L' atmósfera d'aquell'hora deixava veure netament llurs contorns y conreus, los cimals de terrer primari esgarrapats pel llamp, los córrechs esllavissats per devassalls d'aygua, las fondaladas perdentse sota munts d'arbreda color de bronzo pompeyá, las vinyas escalant los puigs pera alfombrarlos de pámpols, grans catifas de vellut vert estenentse als peus dels poblets de la vall. Pedracremosa y Campllobí s'aclofavan apomadets y mitj amagats á l'ombra del serrat del Comte. Més amunt de la grau, que cinglava com corbatí groch las alturas de Bondalit, guaytavan Castellardit y Cimeralta ab sas casetas xatas y rostidas pe 'l sol, y de l'extensa faixa d'arbreda que s'arruava riera avall, ressortian, blanquejant assí y allá, 'ls campanarets de Vallfonda y Regolf, y de Benitarik, resquici dels alarbs.
De sobte, D. Pau, entregirantse, cridá, tot signant ab lo bastó:
--La Mayola! Mirin, allá baix, entre aquella negror d'arbres.
Sos companys, fent visera ab la má, enfonzaren inútilment la vista en la plana.
--Allá, aquella clapa blanca, derrera d'aquell gran noguer. Segueixin
la punta del meu bastó. Atúrat, Boy.
Y tots tres se posaren de peu dret. D. Pau, qu' estava orientat, no presumia que de la punta de son bastó eixia, pe 'ls forasters, tota una estrella de raigs divergents.
--Per allí, miri, --tornava-- prengui aquesta masia groga per punt de
partida. No la segona caseta, ni la tercera; aquella taca blanca de
més avall.
Y no'n veyan pocas de casetas y tacas blancas entre las grans feixas d'arbreda que s'aixecavan en totas direccions fins á formar en perspectiva tota una espessedat de vert, plena de matisos. ¡Si aquí lluhia una paret blanca qu' enlluhernava, y allá verdejava una vinya, més ensá atravessava un camí, al costat groguejava un gran camp de rostoll ab son campament de cavallons de garbas que semblavan un ramat de camells descansant en un sorral de la Meca; per tot arreu pedassos clars y foscos; un inmens tablero d'ajedrez ab las pessas ja barrejadas com á mitj joch! Tot aixó distreya, marejava, embadalia y convidava á reposar la vista aquí y allá, sens esma ni direcció fixa.
Per fí, apuntant, un y altre, l'ull en lo bastó qu' aguantava D. Pau com una ullera de llarga vista, afirmaren los forasters haver ovirat la Mayola, aquella taca blanca, derrera una taca verda qu' en Galcerán batejava de noguera, tot de cor, no perque pogués desde allí classificarla. Y 'l break torná á arrencar carretera á munt, deixant darrera un nuvolet de pols, y desfilant sempre entre 'ls renglers d'oliveras ó garrofers que s'abocavan al camí tots empolsats.
La Mayola no distava de la vila més d'una llegua, qu' aquell tronch se dragava descansadament en mitj' hora.
--"Es una broca d'acer" --deya en Boy, tallant l'ayre ab lo fuhet, tot
esvanit. Y de sobte, tocant á son amo per l'esquena, l'advertí de
que s'hi acostavan.
Efectivament, al peu de la carretera comensava á ovirarse ja la llarguísima tanca emblanquinada de la finca. Demunt d'ella, un rengle d'oliveras treya sas apomadas copas de vert cendrós. Las eugas l'assoliren en dos minuts y desfilaren bona estona devant d'ella, llansant sobre la cals l'ombra, plegada en ángul, de tot aquell equipatge al trot.
Al mitj de la tanca, duas pilastras, rematadas en grans copas de ferro fos, sostenian lo reixat qu' estava ja obert. Giraren las eugas y engolfaren lo caminal qu' enmenava á la casa en capritxosas giragonsas, sempre sota una volta de plátans entrebancants que tenyían la claror d'ocre verdós, y á la suau remor de l'arena qu' al pas del carruatge, rondinava com un ruixím. A una y altra banda, rosers de tot l'any, trohanas y mirambells amagavan las terras de conreu; peró encare alguns caps-brots de la vinya s'atrevian á guaytar per demunt d'aquells vorals, com tremolosos de curiositat. Hi havia á dalt dels arbres una xarradissa estrepitosa d'aucells.
Lo sogre de D. Pau se sentí emocionat; tot aixó tant delitós era de la seva filla, de sos nets; los ulls se li humitejaren de goig.
--Ah! --feu-- no sé com vos estéu á la vila? No es veritat,
gobernador? Aixó es magnífich. O corte o cortijo; lo que jo
dich.
--Bonich, bonich! --exclamá l'interpelat sens eixir de sa
contemplació.
--Sí, ho es, sí! --digué en Galcerán, tot estufat.-- Sempre ha sigut
l'hisenda preferida, la nostra residencia d'estiu. A l'Isabel li
próba molt y li convindria. Peró, veu, en aquestos temps qu' á lo
mellor corren partidas, si jo la tinch de deixar...
--Ah, donchs, si m' ho permeteu --interposá 'l sogre-- jo me n' hi
vindré ab los menuts.
En Galcerán doná 'l consentiment ab una rialla d'amo agrahit.
Aquell camí tenia bén bé mitj kilómetre, las eugas seguian, trop, trop, trop, trotanthi sordament entre la cantadissa d'aucells y aquell soroll de ruixím. A la fí desembocaren en una plassa de forma de mitja lluna, igualment enarenada. Un noguer secular ocultava mitj devanter de la casa qu' ocupava 'l diámetre del semicírcol. En baixant del cotxe, un la veya tant gran com era, plantada com un castell entre la capella y la cotxeria que 's redossavan humilment al amparo d'aquella matronassa. La torrada cals de son devanter li dava cert aspecte de maduresa que casava bé ab sas proporcions. No tenia més que baixos, primer pis y golfa; reixas á baix, balcons á dalt, finestras més amunt, y 'l fustám d'aquestas oberturas estava pintat de vert, un vert ja begut pe 'l temps. Demunt del balcó principal, un rellotje de sol feya reflexionar ab aquesta inscripció llatina: Cogita.
--Cogíta! --exclamá 'l general, llegintla en castellá-- Quina
humorada! Quí es la cogíta? l'agulla?
Sos companys se clavaren á riure.
--No es cogíta, nó --replicá D. Pau.-- Es cógita, en llatí. Y
allavors explicá qu' havia sigut un capritxo d'un Galcerán frare,
oncle seu ja difunt.
Interiorment, la casa era cómoda, peró ni luxosa ni elegant. Abaix, salas, menjador y cuyna; los dormitoris á dalt.
Per lo demés, la capella era petita, una garita d'obra, ab sa porta morada, un petit rosetó y, al cim del capil, la campana, penjant de dos montants de ferro forjat. La cotxeria s'extenia á la esquerra, donant terrat al primer pis y, obrint al devant una gran portalada d'arch rebaixat y feixuchs guarda-cantons. Un passeig de rodonas acácias voltava la mitja lluna, servint de parasols al llarch pedrís que dibuixava l'arch del semicírcol. Lo pedrís tenia per respatller un reixat de canya qu' encoixinavan flayrosas enredaderas. Al mitj, lo pedrís se partia en dos pera dar entrada al hort qu' allí al peu extenía fins á perdres de vista son rich mostruari d'indianas foscas.
Mentres los forasters miravan aixó, lo break s'entornava á la vila, D. Pau dava ordres al masover, á en Llebreta y servey que 'ls havia precedit.
--Volen descansar? --digué arreu.
--Y de qué?
--Llavors vinguin ab mí.
Y 'ls portá derrera 'l mas.
Un veritable bosch de garrofers amagava la part més rústega, peró més pintoresca, de la finca. Allí hi havia la casa dels masovers, los cups, corrals, estables y pallers, un munt de construccions, color de crocant, de silueta escalonada, qu' arbres de cent menas soplujavan ab amor. Un' eura de groixuda soca s'havia arrapat al devanter incrustanthi un colossal ventall; dins la cort dels porchs un desmay hi abocava sa grisa cabellera, una nusosa parra formava toldo al galliner destacant son vert gemat sobre 'l fondo negre d'una alzina. Y encare, per demunt de las teuladas, treya son gegantí plomall una pollancra qu' aixís semblava d'or á la claror del sol, com de plata al banyarla la lluna. Lo torrent dels Rossinyols borbollava sorollós allí á dos passos, y un formigueig d'avirám y bestiar omplia de vida tot aquell recó.
Encare s'arribaren fins á un caminal qu' era partió de la vinya y l'horta. Ab ells s'havia incorporat llavors lo masover, un pagés ja de mitja edat, petitó y rabassut, ab cara de conill y uns ulls petits hont flamejava la vivor sota d'unas cellas rossas y llargas que semblavan las alas d'un pollet. Duya calsa curta, calsó y un senzill mocador doblegat al cap com dessuhador d'un turbant qu' havia perdut. Abrigava son tórs, la blanca camisa escollarada d'hont la carn naixia més morena y, entre las vetas de l'espardenya, guaytavan sos peus de fanch. Las mans encreuhadas al derrera, seguia als senyors, sens badar boca, mentres parlavan d'altras cosas; mes, quan D. Pau se parava á fer notas ab son bastó un arbre ufanós ó l'extensió d'un conreu, aixecava aquellas alas de pollet al front y mirava las terras ab més ulls d'amo que 'l meteix propietari, pera refermar ó contradir sas paraulas. Molts cops, tot parlant, arrancava algun escardot ó desfeya á cops de peu algun terrós massa groixut. Ningú com ell coneixia la mesada pam á pam; ell sabia de cor las quantitats de fruyts enmagatzemadas y, á un simple cop d'ull, feya un cálcul just de la cullita pendent. D. Pau podia ésser un bon agricultor pe'ls llibres, peró li mancava l'esperiencia per' ésser un bon pagés, deya l'Aleix.
--¿Quantas cargas de vi'n traurém enguany d'aquesta vinya, Aleix? Sis
centas?
--Ca, no senyor: més, més ne donará encare... ¿Sab que'n judico jo?
Unas siscentas vint y nou, si no arribém á las trenta.
Y 'l bon masover feya aletejar las cellas ab orgull de vencedor, mentres D. Pau, ofegant una rialleta, alabava en alta veu lo cop d'ull d'aquell majordóm.
Poch á poquet tornaren á atansarse al mas per la part de derrera. Al peu d'aquesta fatxada hi havia un jardinet tancat per una barana de fusta que s'aixecava demunt d'una paret de cinch pams d'alsária.
Al mitj del clos, un surtidor que no brollava; arrambats á la casa, un espayós galliner de filat de ferro y la garita pe 'l gos. Lo jardí estava descuydat fins á fer plorar. Quatre ocas rodavan soltas per allí, sens més esplay que 'l banyarse en l'aygua llotosa del surtidor, mitj desallotjada pe 'l bosch de nenúfars que dins la bassa creixia. Las ocas y 'l gos reberen abordant als forasters.
L' Aleix, ab una canya, allunyá las ocas que fugiren encare esgargamellantse, traquetejant lo cos com una tartana per mal camí, y cayent de costat á cada ensopegada que rebian llurs rems d'argila cuyta.
--¡Rustán, Rustán! --cridá D. Pau al gos, qu' al sentir sa veu pará de
glapir per' aixecarse en duas potas, dant grans batzegadas á la
cadena que 'l fermava.
D. Pau lo desfermá y tingué de rebrer las alegras embestidas del Rustán qu' á grans bots volia lleparli la cara, posantlo á punt de perdre l'equilibri. Era 'l Rustán un terranova, alt com un moltó, peró sapat de potas y ample de testa com lo rey del desert. Sempre esquérp ab la gent pobre, mostrava especial afecció per sos amos y 'ls senyors que 'ls visitavan, com si 's cregués de la meteixa nissaga. Per altra banda, D. Pau n' estava tan cofoy que, mentres era al mas, no permetia que 'l fermessin. Ab aquella fera al costat, sa corpulent figura semblava cobrar més ayres de senyor feudal.
--Y 'ls pavos-reals? --preguntá aquest.
--Míris, per allí al recó dels taronjers deuhen esser.
--No cal dir que sense petits, eh?
--May, may n' hem pogut fer cria; tots los ous trencan.
--Com que sou tan tretzuts! Ya li he dit á la vostra dona cent vegadas
que no s'han de moure del galliner, y qu' á dins no hi té d'haver
ni un pujador. Si nó, la pava s'hi enfila pera pondre y aixís
esclafa tots los ous. Ala! cridéu un baylet que 'm tregui totas
aqueixas barras del galliner y que m' hi tanqui 'ls pavos tot
seguit. Després que 'm rasclejin tots aquets caminals, que buydin
lo surtidor y 'l rasquin. Fora llotím. Y que 'm pentinin y apomin
tots aquets quadros de flors. Aixó sembla un cementiri!
La veu ab que eran dadas las ordres no admetia réplica; lo masover eixí mitj botit. "Tan meteix lo senyor no'n perdona cap; bé podia callars'ho devant del gobernador y del general. Y perqué? Per un cau de jardí. Ves que l'hi dará 'l jardí! ¿No li menava bé las terras, que las hi tenia netas com lo palmell de la ma? Donchs aixó es lo qu' interessa."
Eran ja quarts de set: los senyors entraren al mas á pendre alguna cosa.
Envers deu horas arribá Da. Isabel ab los nens, mossen Magí, la cambrera y la maynadera. En la plasseta hi hagué un esclat d'alegria. Lo gobernador oferí la má á Da. Isabel, l'avi s'apoderá dels néts, D. Pau rebé al capellá, y tot un aixám de servey y la familia dels masovers contemplavan l'arribada ab la rialleta als llavis, á poca distancia. Ja tots á terra, hi hagué un moment de confusió: "cóm vá? cóm vé?" encaixadas, abrassadas, petóns, lo Rustán tremolant sa frondosa cúa, ficantse entre 'l remolí de gent, saltant al pit de Da. Isabel, espahordint als menuts; tots aixecant la veu fins á aquell diapassó á que convidan l'ample espay, los piulets d'aucell, lo cant dels galls per assí y per allá escampats.
Lo sol, que picava ja de valent, lográ bén aviat restablir la calma, desbandant á la gent en petitas collas. Da. Isabel, seguida dels criats, entrá á la casa á treures lo sombrero, y cinch minuts després, la cridanera campana torná á acoplar á tothom dins de la capella.
--Se coneix que mossén Magí du gana --feu D. Pau, al eixir de missa,
tot acostant al capellá la cadira pera que prengués xacolata.
Y es clar que'n tenia 'l bon capellá. Eran quarts d'onze! Quan ell era mosso d'aquella casa no havia pas esmorzat may á semblants horas! D. Joseph l'havia fet apendre, li pagá la carrera, 'l feu almoyner de la familia y en cambi de tot aixó li imposá sols l'obligació de dírloshi missa al mas. Com negarshi? Peró com los hábits no li havian tret la gana ni trastornat dins de casa las horas d'ápat, ell deya, ab un candor que feya esclafir lo riure á aquells senyors, "qu' en dias aixís, los budells li roncavan."
--Es massa senzill aquest bon home --havia dit varias vegadas Da.
Isabel qui, tenint un alta idea del sacerdoci, veya sempre ab greu
á aquell capellá de missa y olla inferior á ella meteixa y donant
contínuament pábul á la caricatura del clero.
--Y qué hi farás? --responia D. Pau, qu' en aquestas materias sols
mostrava son cinisme dins de casa.-- Tan bona es la seva missa com
la del Sant Pare. ¿Te sembla que jo encare 'l veig com un mosso
disfressat? qu' ab la teva sola educació l'humillas? Y no t'
apuris, dona. Ell meteix no ho coneix y es felís.
D. Pau, no obstant, á la Mayola, feya la pantomima de tenirlo á dinar y 'l posava á cap de táula ab l'intenció política de predicar ab
l'exemple lo respecte al clero, tan amenassat ja llavors pe 'l
partit lliberal. Y á fé qu' aquell bon reverent se n' hauria passat
bén bé de bona gana, perque, en sa natural humilitat, veya encare,
als Galceráns com á sos senyors, y no sabia menjar ab ells sens
violentarse.
Aquell dia, devant d'un general, devant d'un gobernador, son embarrás hauria sigut tot un torment! Per aixó 'l bon home s'atreví á demanar comiat á D. Pau, encesa de vergonya sa cara ja de sí vermella. En Galcerán li negá de bon principi, peró á la fi li doná. Y en Llebreta, en la tartana, acompanyá á la vila á mossén Magí qui, de goig, no hi veya de cap ull. Da. Isabel respirá. Son marit, en cambi, agafant del bras al gobernador, va dirli á l'orella:
--Ho sento. Nos perdém una diversió, á táula.
Y abdòs s'internaren en lo caminal de plátans per hont la tartana havia desaparegut, conversant primer de las delicias d'un dia de soletat, explicant lo diputat lo projecte que presentaria al Gobern pera regar tota l'ubaga d'aquell país ab los sobrants de la riera Blanca.
--Véu? pendrém l'aygua més amunt d'aquell bosquet, de Salbatent la
baixarém á redós d'aquella serra de l'esquerra fins allá baix á
Benitarik. Se regarán més de dos mil jornals. L' espropiació
costará poch; jo 'ls hi dono més de dos kilómetres de pas.
Procuraré que d'altres m' imitin y sols s'haurá de pagar als més
mesquins.
--Molt bé, molt bé --feu lo gobernador tocantli l'espatlla.-- Mentres
vulgan secundarlo... La gent d'aquí 'm sembla molt tossuda...
Potser no sabrán compendre 'l seu projecte...
--Oh, sí, lo que 'ls hi convé per la butxaca ja ho entenen.
Y la conversa relliscá arreu á parlar de la reforma del reglament interior qu' acabava d'aprobar lo Congrés, y del cambi parcial de ministeri que s'havia efectuat dos dias avans. Un y altre defensavan al gobern per compromís de partit, per esperit de conservació, peró veyan lo carro pe'l pedregal. "Era trist considerar que, quan precisament acabavan de constituhirse ab forts fonaments la Confederació germánica y 'l Reyne d'Italia, y á Suecia s'inaugurava 'l sistema constitucional,
y l'Europa entera semblava reposar ab satisfacció de sas passadas
lluytas, l'Espanya, la nostra Espanya, presentés síntomas evidents
de descomposició." Y abdós convenian en la necessitat de desplegar
energia posant fre á las concupiscencias del element militar, veu y
bras de totas aqueixas revoltas, fusellant generals y aixecant cara
á cara del exércit un' altra forsa dependent del ministeri de la
Gobernació, tal com ho somniava en Gonzalez Bravo.
--Ay, si'ns sentís el papá --acabá per dir don Pau, ab la rialleta
que
'l caracterisava.
Y al tombar lo cap, vegeren que venia ab son nét á la má y 'l colossal gos derrera, respirant satisfacció, tot cridant enardit de joya:
--Y donchs, en qué pensan aquestos senyors? que no volen dinar? A
táula! á táula! que tením gana! Digas, Pepito: á táula, papá, que
ja es hora.
La familia 's reuní en l'espayós menjador, amarat de llum per las duas finestras que tenia obertas de bat á bat. Desde la cadira, veya la meytat dels comensals penjar las ufanosas brancas del noguer que llansavan á terra un inmens purgador d'ombra regalada, lo passeig circular de las acacias enfosquint lo clos d'enredaderas y la blanca taca de sorra hont reposava 'l sol ab enlluhernador esclat. Una corrent d'ayre, boy imperceptible, movia lleument las fullas, entre mitj del ensopiment qu' anava apoderantse de tota la naturalesa. En la táula, no obstant, regnava extraordinaria animació. Se parlá de l'Exposició universal de Paris, visitada llavors per monarcas de tota la terra; de la gran festa qu' aquell meteix dia celebrava á Roma la cristiandat ab motiu del divuyté centenari de Sant Pere y Sant Pau; y en mitj de sa creixent expansió, 'l general abogá perque s'establís aqui tota la familia durant l'estiu.
--Y ab més rahó encare --afegí-- quan convé á l'Isabel y penséu fer
obras á Vilaniu. Las podréu veure cada dia, si vos convé, y no
sufriréu las molestias de la pols y la bruticia.
Se discutí aquest punt y 's resolgué favorablement ab picaments de mans de grans y petits.
Pres lo café, 'l gobernador y 'l general pujaren al primer pis á fer la mitj-diada, y 'l matrimoni y sos fills se trasladaren al jardinet, hont D. Pau repetí son desitj de tindre cria de pavos reals.
--Veuréu, --digué á la masovera, á qui havia cridat á capítol-- no hi
ha res més senzill. Los ous de pavo real han d'esser covats trenta
dias, aixís com los de gallina sols vint. Pera conseguir, donchs,
pollets de pavo, cal que la lloca comensi á covar aquets ous deu
dias avans, y després n' hi afegíu dels altres. Al trencar la
closca 'ls de gallina, la trencarán los primers. Aixó es tant més
necessari, en quant los pavos petits son tan badochs, que no saben
plegarse 'l menjar sense l'exemple dels altres pollets. Féuho aixis
y veuréu quina llocada.
Doná algunas ordres més sobre l'arreglo d'aquell jardí, y deixant á Da. Isabel qu' ab un llibre á las mans vigilava als nens, molt entretinguts terrejant, eixí en busca de l'escopeta y del gos.
D. Pau, en la Mayola, tenia una cassera tota particular. Esperava las tres de la tarde. Cayguda la marinada, aquell sol canicular escaldava las fullas dels plátans fins á colltórcerlas com orellas de perdiguer. Llavors, l'aucellada baixava al caminal en busca de fresca, jugava ab las inquietas clapas de sol qu' atigravan l'ombra, perseguia á saltirons las porugas sargantanas y, al més lleu trepitj, tot un núvol d'aucells arrancava á volar desbandantse pe'ls ayres, sens esma ni concert. D. Pau, que sabia aixó, atravessant la vinya poch á poquet, los hi sortia de tras cantó amagat per las trohanas, enjegava al perdiguer de l'Aleix, y disparava contra aquell núvol sa Lefaucheux de dos canons, un tret quasi ensemps de l'altre. Tot' una pluja d'aucellets queya á tombollons sobre la terra, alguns arrossegantshi encare, com fullas que 'l vent empeny. D. Pau eixia arreu de son amagatall, l'escopeta á la má, fendint ab sa corpulent figura aquella claror verdosa del caminal, lo sol fentli la rateta pe'l vestit y la barba. Y alli reya de la sorpresa, contava embadalit l'estesa feta, y anava omplínt lo sarró ab las víctimas que 'l gos li entregava, mentres los escapats cantavan victoria en so de mofa desde 'ls branquillons més alts. Després, tornava á casa y extenia joyós tot aquell enfilall d'aucellets sangnosos demunt del pedrís, devant dels seus fills, que s'ho miravan aclucant los ulls d'esgarrifats.
Da. Isabel ni ho volia veure, trobava aquella diversió alevosa y sanguinaria.
--Nó, no la cridi á l'Isabel --digué á son pare, qu' al tro de las
escopetadas havia ja baixat-- no li agrada veure'ls així. Peró quan
los té al plat, s'hi regala.
Fòra d'aixó, D. Pau no trobava en la Mayola altre atractiu que veure travallar á sos pagesos; ni realment podia oferirne cap més, á quí no sentís propensió á contemplar la naturalesa, una casa com aquella, desprovehida del més petit element dedicat á la distracció. Poch aficionats, los derrers Galceráns, á llibres, ni biblioteca hi tenian, reduhintse tot lo contingent d'aquest pa de l'inteligencia á un exemplar francés del Timón que D. Pau may havia acabat de llegir, á números vells de setmanaris ilustrats, y á alguns tomos del folletí del Diari de Barcelona que Da. Isabel havia col·locat en la táula rodona de la sala. Da. Isabel, no obstant, hi havia passat bé 'l primer estiu, veyenthi enfortir á sos fills, descansant de la vida de ciutat, y aplicant s'atenció per primera volta á las innúmeras bellesas que la naturalesa conté pera quí vol observarla.
Mes es lo cert qu' aquells altres senyors, marcadament lo gobernador y D. Pau, comensavan ja á aborrirs'hi á mitja tarde. La quietut de la festa acabava de férloshi més monótona l'estada, l'intranquilitat d'esperit en que llavors vivian los feya anyorar tota la pluja incessant de novas de qu' havian volgut fugir. Ja 'ls hi semblava que 'l mon havia dat cent voltas sens contar ab ells, abandonats sota aquell noguer secular, quan vegeren arribar altra volta la tartana y baixar d'ella al vell Merly y á son fill.
May havia estat D. Ramón tan oportú. L' abrassaren, l'estranyeren contra 'l pit, lo feren seure entre ells y pendre una cervesa sota las
acacias, disposats á escoltarlo. "A las set del matí 'ls havia sabut
ja ab sorpresa aqui; peró tement esser molest y, estant un poch
enfeynat, no havia vingut fins are. En demés, venia molt amohinat,
desitjós de que l'escoltessin, de que li dessin un camí. Un disgust
de familia. Una gran ensopegada del Albert, á qui, gracias á Deu,
se'n havian dut per allá 'l general y donya Isabel. Aixís se podria
treure del pap, tot seguit, la pena!"
Y aqui feu una pausa per aixugarse la calva y la badana del barret y tornar á cubrirse, encesa la rodona cara com una cíndria.
Los oyents lo coneixian prou pera no alarmarse gayre, peró --digui, digui, don Ramon; aquí estém pera servirlo-- feren tot seguit, desitjosos de distraures.
Y D. Ramón parlá mitj' hora, compungit de debó, pera explicar que son fill havia errat lo primer consell que com advocat dava. Lo client, no ben convensut, havia anat á trobar al advocat Pinyol, y tot lo jutjat en massa havia fet riota de l'Albert. "Una cosa horrible. Lo primer client! lo primer consell! Un descrédit, la carrera perduda!"
--Mes --obgectá 'l gobernador-- de qué 's tractava, á veure? Lo mellor
dels advocats n' erra de consells. Cal saber si la consulta era
difícil ó senzilla.
--Senzilla, senzilla, senyor gobernador! Veurá: don Pere Molés casá
duas fillas fa vint anys. Tenia vint mil duros de capital y dotá á
cad'una ab cinch mil lliuras, fentlas jurar en capítols que 's
davan per pagadas y satisfetas dels drets llegitimaris y que
renunciavan per sempre á reclamar un céntim més. Don Pere Molés,
temps á venir, guanyá ab sa farinera fins á cent mil duros de que
l'hereu, son fill, s'ha incorporat á la mort de don Pere. Ara bé:
un gendre del difunt, en Solá --á quí vosté ja coneix, don Pau--
suposa que la seva dona té dret á demanar al hereu suplement de
llegítima, ho consulta al meu fill y aquest li diu que sí. Peró en
Pinyol y demés diuhen que nó, ab molta rahó, al meu entendre,
perque ¿y donchs lo jurament y la renuncia que no han de servir
pera res? Ahont aniriam á parar! Aixís se trenca un sagrament, lo
pactat en una escriptura?... En Solá s'ha convensut, y va dihent
pe 'l mon que l'Albert no sab de qué se las heu, ó bé que 'l volia
fer pledejar pera omplirse la butxaca, que será un enredayre de
marca, que sé jo? Cosas que, un dia ó altre, las hi faré menjar;
perque lo qu' es maldat, l'Albert, já 'ls hi abono jo que no'n té.
--Y qué ha de tenir, home! --feu lo gobernador tot sonrisent-- Si
l'Albert es qui té rahó en aquest cas, y no'n tenen los altres.
--Qué diu? --exclamá D. Ramon, plé de sorpresa y reproduhint sas
objeccions, desitjós de véurelas desfetas tot seguit-- Peró y 'l
jurament? Y la renuncia?
--Lo jurament l'Iglesia l'absol; la renuncia queda destruhida per la
lesió enormíssima. Aquí hi ha lesió enormíssima, don Ramón.
Aquest, sense esser advocat, capí desseguida la solució que sentia, per aquella forsa que té 'l dret fonamentat en los ferms principis de la rahó natural. Y soltant un gran suspir, ab la copa á la má hont tremolava l'ámbar fosch de la cervesa, comensá á desferse en exclamacions contra 'l geni reservat de son fill. "¿Per qué no m' ho explicava ell aixís? Per qué s'ho ha de guardar tot al pap? ¿Que 's creu que no l'hauria entés? Ja ho veyan si ho havia penetrat arreu! L' Albert no l'estimava, lo prenia per un tonto! May, may li comunicava res!"
Sos oyents l'aconsolaren, exposantli 'l gran concepte que tenian de son fill á qui culpava injustament. Callava, no per menyspreu á son pare, sinó als curials que, per enveja, tractavan d'enfonzarlo de primer cop y volta. Ell se sentia superior y no volia rebaixarse á discutir ni á esplicar lo que tan clar era.
Llavors, D. Ramon, humits los ulls de satisfacció, begué d'una glopada la cervesa, y las emprengué ab un' altra carretilla d'exclamacions contra 'ls detractors del Albert. Miserables! ignorants!
Y ja sentí frisansa de tornar á la vila pera encararse ab en Solá y desafiarlo á qu' anés á consultar lo seu negoci á Barcelona. "Ala! doble contra senzill; anéu á trobar al advocat de més anomenada! Ja veyéu que vos convé. Es lo parer d'un gobernador!"
Peró la conversa girá, llavors, sobre la sublevació passada, y D. Ramon pogué esplanar ja totas las novas qu' havia comunicat en son temps á D. Pau de las anadas y vingudas, preparatius y resolucions dels partits lliberals de Vilaniu.
En aquell moment aparegueren, pe'l cantó de la capella, Da. Isabel, lo general y l'Albert. Derrera d'ells, la maynadera ab los nens. Venian tots ells animats, lo general talarejant una barcarola, ab una mocadorada á la má com l'Albert. Da. Isabel, ab la fandilla arremangada ab gracia sobre la falda y apuntada al cinturó, son mocadoret blanch al coll, posat de gayrell com si li hagués caygut del cap, lo cabell lleugerament esbullat frisant al buf de l'ayre.
--Mirin, mirin qué portém.
Y Da. Isabel abocà damunt del pedrís una gran faldada de viroladas flors que comensá á apomar en ram. Lo general portava tot un munt d'avellanas en floch, y l'Albert una mocadorada d'arbrecochs y cervas. Venian de qui sab ahont, de recorrer las voras del torrent, ahont havian baixat, relliscant pe'ls códols, mullantse las puntas del calsat. Totas aquellas flors qu' omplian lo pedrís de fragancia, eran boscanas, cullidas entre relliscadas y topetóns que 'ls feyan morir de riure. Havian sorprés una llebra que corria com un llamp, y un niu de rossinyolets entre una mata de jonchs, que no havian volgut tocar; l'Albert s'havia enfilat pe'ls arbres, y'l general sostingut batussas ab las brancas dels avellaners que, un cop assolidas pera péndre'lshi 'l fruyt, se li escapavan dels dits com arch d'una ballesta mal enjegada.
--Y vostés per aquí, fets uns vells!
Lo sol comensava á caure entre una boyrina de blanca llum qu' esblaymava la blavor del cel, pe'l cantó de llevant intensíssima: la serralada ponentina se tenyia d'un color aviolat, y la vegetació de la plana perdia tot l'esplendor de son brill com si de sobte haguessen corregut un vidre fumat devant de 'l espectador. Y al girar lo cap á llevant hont lo sol abrusava de dalt á baix la montanya ab una pluja d'or, eixa ilusió 's completava. Eran las set; hi havia encare bén bé un' hora de crepúscol; mes D. Ramon parlá d'entornarsen xano, xano.
--Cóm! A peu? De cap de las maneras, Llebreta: enganxéu la tartana --cridá D. Pau.
Peró arreu se parlá de que l'endemá era festa també, y tots demanaren que 's quedés l'Albert, qui 's resistí llarga estona inventant excusas de mal pagador. Son pare, tot tou del afecte que li mostravan aquells senyors, y desitjós per altra banda d'esborrar ab un acte de complacencia l'injusticia que poch ans feya á l'Albert, lo persuadí á aceptar l'obsequi, y 'l bon home arribá tot sol á casa respirant satisfacció pe 'ls quatre costats.
--Tinch encárrech --digué á Da. Francisca-- de portarthi demá ab las
senyoras Montellá, si volen venirhi. Son uns grans senyors, uns
grans senyors!... Ah! sabs qué diu lo gobernador? Que qui té rahó
en alló d'en Solá es lo noy. Ja veurás aquest vespre com me
l'emprench al tal Solá.