L' Albert havía quedat en una situació embarassosa. L' epissodi dels pantalons y la brometa de D. Pau, qu' altres cops hauria soportat molt bé, 'l tenian avuy violent, com si 's sentís en ridícol. Aixís, en quant quedá á solas ab s'amiga, insinuá 'l desitj de retirarse. Peró Da. Isabel s'hi resistí. ¿Tan malament estava? Y donchs? L' Albert s'excusá pretestant que no volia abusar de la amabilitat d'aquella senyora en perjudici de son repós; que, delicada com estava, lo rebombori de la festa, 'l matinejar, lo cansament del viatje, 'l tráfech del matí, l'espant de la tarde, havian de tenirla rendida...
Peró la Galcerán abandoná, de sobte, la butaca, corregué al piano y, tot fent una escala cromática, interposá:
--Conech que té son, Albert... A veure si 'l desvetllo.
L' aludit rodá 'l cap per tota resposta, y aclofantse mellor en lo balancí, 's resigná á escoltar, tot gronxantse violentment. Llavors, sa amiga, sens descloure 'ls llavis, comensá á tocar una melodía de Mendelssohn, y en acabant, saltá al costat de l'Albert, preguntantli en veu riolera:
--Y bé, qué li sembla aquesta música?
--Trista, distingida, com totas las composicions que vosté toca.
--Es d'aquell género que s'avé ab l'estat d'ánim de vosté, veritat?
--Vol dir que estich trist?
--Ni més ni ménos que com li pronosticava á vosté, tres mesos há,
desde Barcelona.
Derrera aixó afegí Da. Isabel una gran rialla, y continuá:
--Vaya un jove!... ¿De quí l'ha heredat aquest carácter? ¿Es á dir que
ni la festa major l'hi agradat á vosté? Que ni ganas ha tingut de
anar al ball, l'únich ball que 's fará aquí fins al Carnaval?...
Home, home, s'ha de animar.
--La festa major, 'l ball...! qué vol que hi trobi jo en aixó?
--Un motiu de distracció, un espectacle pintoresch, alegre.
--Figuris l'efecte que causaria aixó meteix al home que tingués en
perspectiva la ruina, la mort moral.
Da. Isabel esclafí en una gran rialla.
--Home, home, está molt desesperat! No 'm fassi riure; vosté es un
romántich.
--Vol fer lo favor de no riures de mí? --interposá l'Albert, tot
encorregut-- Fa temps que vosté té una opinió completament
equivocada del meu modo d'ésser. Jo no soch romántich, ni ménos en
lo sentit ridícol que vosté vol dar á la paraula.
--Protesto.
--Bé, donchs, en lo sentit poch... piadós... cóm ho diré?... En aquest
sentit, si es no es de brometa, que 's dona á la paraula romántich,
quan un jove 's queixa, está indiferent ó está trist.
--Per amor de Deu! Albert; si s'ha d'ofendre, no 'l tractaré ab la
franquesa que vosté meteix m' ha demanat tantas vegadas.
--Nó, no m' ofench... Peró cregui, Isabel, no faig pamplinas, ni haig
de repetir, are, tot alló del anyorament dels amichs, de la pérdua
de las costums alegres y lleugeras d'estudiant. Crech, com vosté,
que tot aixó passa, y que 'l travall es un gran refugi pera escapar
del aburriment. Jo buscaré aquest refugi, peró es que temo no
trobarlo.
--Per qué?
--Ah! perque, en primer lloch, vosté ja sab que la carrera no m'
agrada fins á un punt que puga professarla ab deliri. Segonament,
perque veig al meu pare ab uns propósits incompatibles del tot ab
los meus gustos, ab las mevas inclinacions. Lo meu pare está tocat
del fanatisme polítich y somnía, li estich llegint á la cara, en
dedicarme á la política, qu' es lo que més aborreixo. Li hauré de
dir clar y net que no vull, y li donaré un gran disgust.
--Tot s'arreglará, home, tot s'arreglará: no 's fassi montanyas de
grans de sorra.
--Vosté no coneix prou al papá. Vosté no sab lo qu' es la política en
un poble.
--Figuris si ho sabré, al costat de'n Galcerán, lo qu' es la política!
Prous mals ratos m' ha dat ja. Lo meu somni daurat fora qu' en
Galcerán la deixés.
--Oh, nó; la política que 's fá á Madrid, la meteixa que 's fá á
Barcelona, no es la política vilaniuhana. Allí s'exerceix com una
carrera, qui ab més dignitat, qui ab més fé que 'ls altres, peró
tots guardantse mútua consideració, no fentne l'objecte exclusiu de
la vida, l'arma alevosa de las venjansas personals, lo secret
ressort de tots los actes, lo talismán ab que 's logran las majors
injusticias contra l'adversari y 's satisfán totas las
concupiscencias, tots los desvaris del egoisme més refinat, qu' es
l'egoisme de poblet. Aquí, per exemple, no hi ha paret, no hi ha
finestra, no hi ha café, ni cassino, ni tertulia, ni empleo 'l més
insignificant, com lo de carter, que no dega sa existencia á la
política. Ella ho fa tot: permet, nega, reuneix, disols, aixeca,
enfonza, protegeix ó persegueix, agafa, empresona, deslliura ó
mata, segons 'l capritxo, ó la sort qu' en la lluyta consegueixen
los caciques. Y jo, vol que serveixi pera viure en aquest teixit
d'intrigas, pera respirar aquesta atmósfera de ressentiments y
odis, pera posar lo poch que sé y lo poch que valgui al servey de
la cobdicia ó de la ambició dels meus, faltant á la justicia, á la
caritat, á la més senzilla delicadesa que tant estimo dels altres?
--Tot lo que vulgui. Tinch una tristíssima idea de la política, y
també
'm sembla que vosté no ha nascut ab temperament pera dedicarshi; peró
també crech que carrega de tintas massa negras lo quadro. Vosté té
una propensió extremada al pessimisme, y es precís que la moderi, si
vol traure algun partit de la vida. Jo estich en que tots vostés,
los homens, necessitan un objecte ó altre ahont esbravar tot lo
calor de passió que tancan dins de l'esperit mentres dirigeixen los
propis negocis ó viuhen tranquilament la vida ordinaria. Son com las
criaturas: volen un' hora d'esbarjo y una joguina pera trencar, si
tant convé.
--Totas vostés diuhen lo meteix.
--Per que es un fet qu' hem observat ja apenas tenim nuvi. Y si nó,
míriho vosté meteix: l'un es jugador, l'altre conquistador, á
l'altre li agrada la cassa, al altre pescar, quí s'entrega á la
disbáuixa, als cavalls, á las artistas, molts á la política ó á las
aventuras de la guerra apenas se mou una mosca. No se'n trobará un
per remey, que 's contenti com nosaltres ab los quefers ordinaris
de la casa. Per que 'ls més quiets, ó farán versos sense ser
poetas, ó máquinas sense ser enginyers, ó, y aquestos son los
pitjors, tot essent los més mansos, se ficarán per la cuyna y
xifrarán la seva vanitat en fer guisots. Cap de vostés la xifra en
ser un bon pare de familia ó una celebritat en la carrera
escullida. Si de cas ho son, ho desdenyan, ó, quan ménos, més los
afalaga l'admiració que causan per sos vicis ó puerils
entreteniments. No vull dir que vosté 's dediqui á la política, ja
que no hi té inclinació, ni crech, per altra part, qu' ho conseguís
lo seu papá, dat lo modo de pensar de vosté... per que... ¿m' ho
deixa dir?... també tinch als homens per tossudets...
L' Albert sonrigué, y ab un lleuger cop de cap, afirmá per galantería.
--Nó; lluny de recomanarli aixó, que no sé si es carrera, peró sí font
de torment per las pobres mullers, ajudaria jo meteixa á tréureli
del cap per mica de fé que tingués en conseguirho. Peró crech, sí,
que vosté, are qu' es jove, ha d'espolsarse de sobre aquest
pessimisme, aquesta hipocondría que 'l rosega, y obrir 'ls ulls á
un horisó més rosat, més lluhent. Y en fí, quí 'm fá sermonejar, á
mí que no serveixo per predicador, y, sobre tot, quan la naturalesa
y alguna altra filla d'Eva bé prou que s'encarregarán de curarlo
més ó ménos tart? A propósit
¿quí sab si la Montserrateta?... Avuy he reparat...
Un gran truch en la porta del carrer, ofegá en los llavis de l'Albert una exclamació ingénua. Los dos interlocutors restaren callats, esperant, fins que la cambrera entrá ab un telégrama clos, endressat al gobernador.
--Que li portin al cassino --feu Da. Isabel.
Y aixecantse, abandoná la saleta pera dar una mirada á sos fillets que dormian com dos ángels.
L' Albert seguí en sa butaca, pensatiu y confós. Es veritat que tenia prou franquesa ab Da. Isabel pera confiarli secrets de major importancia; mes "¿per qué parlarli avuy ab tal foch d'una senzilla sospita, y ferli tan negra pintura de lo que 'l seu marit y 'l meu pobre pare professan ab tal entussiasme?" L' Albert pressentía que 'ls temors exposats no eran pas la veritable causa de son malestar. Més encertava, potser, atribuhintla á certa conmiseració may sentida envers aquella dama, que li havian obert al cor las mesquinas murmuracions sorpresas aquell matí á casa Montellá. Peró conseqüent en son propósit de menysprear las mesquinesas de l'ignorancia y de la malicia estúpida, s'avergonyia de regoneixer que 'l ferissin tan. Sa propensió al análisis, esmolada y encare viciada en las aulas de la facultat de Dret, l'empenyía á més enllá pera trobar la clau d'aquell enigma psíquich. Al llansarse á cercarla, veya á la rahó en pugna ab la conciencia. Mentres la primera li esplicava l'horror d'aquella conversa presentantla com revelació infalible del estat social de Vilaniu, certament bén trist pera qui sentia sols generositat, espansió y altesa de miras; la conciencia l'acusava de pendrer com propia l'ofensa dirigida á qui certament no necessitava la defensa d'ell. Confós y roig lo posá aquesta veu interior, més confós encare, quan notá que la derrera y senzillíssima broma li havia ferit l'orella com una injusticia.
Y roig lo trobá encare Da. Isabel, al apareixer novament á la saleta, portant en sos ulls aquella explendorosa joya de mare felís qu'acaba de contemplar á l'ignocencia en dols repós.
L' Albert no gosá mirarla. Fingint jugar ab una borla de la butaca, espremia interiorment lo disgust que li causava aquella veu irritant de la conciencia qu' ell tractava d'ofegar ab totas sas forsas.
--Encare está capficat? --feu ingénuament la Galcerán, deixantse caure
en un balancí, ab franch deixament.
L' Albert no pogué dominar un sobressalt. "¿Es que 'm llegeix l'interior?" Y més roig qu' avans, se posá sobre sí, responent en veu forsadament tranquila:
--De qué vol que ho estiga? Alló era pera conversar, res més.
--Donchs parlém d'altras cosas; escolti: vol venir demá á la Mayola?
--A la Mayola? --repetí ell, pera tindre més temps de pensar la
resposta.
--Sí, aném á ensenyarla al papá y á en Dominguez.
L' Albert s'excusá ab pretestos fútils. Da. Isabel, sense pararse á cercar la causa d'aquella negativa, las emprengué, segons sa costum, pel to de la broma.
--Com vosté vulga. Ja comprench qu' ab lo despaig obert, rodejat de
plets y causas, no pot perdre un dia.
--Que cruel es ab mí --feu lo jove advocat, esforsantse en amorosir
l'agror de la veu.
Da. Isabel esclafí una rialla.
Hi havia tot sovint entre ells dos escaramussas per l'estil, derivadas aixís de l'oposició de temperament com de la diferencia d'edat. Da. Isabel, alegre y l'Albert, concirós, s'avenian, s'ajuntavan y en cert modo 's completavan, com la llum y l'ombra, sense esfors ni violencia. Peró la major edat y potser lo major caudal d'experiencia de la vida que tenia ella motivavan que Da. Isabel no pogués mirar á l'Albert sinó com un noy aventatjat que li feya la gracia d'un fill, d'un germá jovenet, ple d'infantívolas cabórias y d'entristiments estemporanis. L' Albert li llegia en los ulls, en l'accent, y sols per la por de caure més en ridícol lograva enfrenar la branzida de sa fina susceptibilitat de jove que l'hauria llansat cegament dins l'emboscada. En aquets casos optava per callar. Per fí, l'enjogassada dama, mitj penedida, mitj tocada de compassió d'haverlo apurat, solia fer lo que se'n diu girar full... Aixó sí, pera tornar á riure al cap d'una estona.
--Vaja, Albertet, vinga, home, vinga. Demá mitj Vilaniu será á fòra, y
no es encare dia d'empendre res.
No havia pogut contestar l'Albert, quan un nou truch retrunyí per la volta de l'escala y 's sentiren grinyolar las frontissas del feixuch portal. Mitj minut després, entravan en la saleta 'ls tres senyors de la casa, l'alcalde de la vila y D. Ramon. En havent saludat, lo gobernador, D. Pau y l'alcalde s'encaminaren al primer pis. Lo general y D. Ramon se deixaren caure en las butacas ab semblant de malhumor.
--¿Qué passa? --preguntá Da. Isabel-- Sembla que vingan capficats.
--Res... quatre perdularis qu' han tingut lo mal gust d'aixecarse. ¡Llástima de balas!
--Lo de sempre, general: aquest país está deixat de la má de Déu. ¿Sab
lo que falta á Espanya? Un bon sabre --feu D. Ramon, bermell com lo
foch.-- Jo no sé en Narvaez com s'es tornat.
--Sí, sí, palo, palo --refermá 'l general, tot amoixantse 'l mostatxo.
Si jo fos poder ja ho veuriam.
--Bé; pero ahont ha sigut aixó? --preguntaren los oyents.
--En aquesta mateixa provincia.
--Valgam Deu, que may poguém tenir tranquilitat! --exclamá la
senyora.
--Y es cosa de consideració? --interposá l'Albert.
--Ca! --exclamá 'l general-- Si á mí 'm deixessen fer, ho acabava ab
quatre balas.
--Peró, pe 'l prompte, ja tením en dansa al senyor gobernador, ja no
pot dormir aquí --afegí, ab condolida veu, D. Ramon, cada volta més
plé d'enuig.
--Cóm! --saltá Da. Isabel-- ¿en aquestas horas se'n anirá?
--No té més remey --replicá 'l general, ab tó sentenciòs-- y 'l teu
marit també.
Da. Isabel no pogué ocultar una desagradable sorpresa.
--Dona --feu lo primer ab tó paternal-- es just que l'acompanyi.
--Peró qu' esperin á demá.
--Nó; aquestas cosas no admeten dilacions.
--Llavors la cosa es séria?
--No es séria, peró podria posarshi.
--Qu' esperin, donchs, á que s'hi posi, ó al menos á marxar ab claror
de dia. Varem arribar ahir y en Dominguez avuy meteix; no han
dormit, han d'estar capolats. De nits, los camins son perillosos
sempre. ¡Quant més si hi ha alguna sublevació!
Da. Isabel parlava cada volta ab més foch. Son pare no ho deixá de coneixer y, ab lo desitj de calmarla, afegí que D. Pau s'hi empenyava per un deber de companyerisme, y fins per un rampell de patriotisme altament laudable; que 'l camí no oferia cap mena de perill perque 'ls sublevats eran pe'l cantó de Cimdecorbs; que ja, desitjós d'estalviar á sa filla aquell disgust, s'havia ofert ell en persona á anar ab lo gobernador...
--Ah! nó --saltá Da. Isabel, tota resolta-- ni ell, ni tu, papá. ¿Per
qué no l'acompanya l'alcalde?
--Peró sigas rahonable, filla. ¿Quinas sortidas teniu las donas? En
moments aixís, las autoritats no poden abandonar las poblacions.
--Peró --saltá D. Ramon-- si lo mellor fora que m' hi deixessen anar á
mí, com ja proposava. Ja saben que m' hi ofereixo de bon grat.
--Cap de vostés --interposá l'Albert.-- Ja l'acompanyaré jo.
La joya esclatá en lo semblant del vell Merly. A la fi, son fill no negava la sanch, comensava á sentir entussiasmes polítichs, á compendre la seva missió á Vilaniu. "Per aqui, per aqui s'arriba á diputat, á ministre." Ja 'l tenia encarrilat.
Heus'aqui lo que l'Albert llegí tot desseguit en los ulls de son pare, y heus'aqui ja 'l jove penedit d'haverse ofert. Qu' interpretessen aixís son acte de generositat lo mortificava com si tractessen de rebaixarlo. Peró no era l'Albert tan fluix de carácter que sabés retirar la paráula llansada á volar. Per aixó insistí, manifestant tan ferm propósit, que s'aixecá y eixí corrents cap á casa seva á mudarse d'una esgarrapada.
Mentrestant, consumia á Da. Isabel un tal neguit que, en sentint á son espós despedirse del alcalde, corregué á trobarlo.
Marit y muller entraren en llur dormitori inmediat al dels nens. D. Pau portava una esperma á la má, qu' illuminava escassament l'espayosa pessa. Grans armaris de noguera, cadiras de brassos entapissadas y un gran trémol s'encauhavan en l'ombra, arrenglerats per las parets, ab l'imponent magestat dels colossos assiris. Las pinturas del alt sostre desapareixian sota un vel gris, y 'l llit de matrimoni, ab sos llarchs cortinatges, s'ovirava entre la fosquedat de l'alcova com un túmbol.
Da. Isabel deixá que son marit posés lo llum demunt del tocador y, en veyentli obrir un calaix, més ab to de prech que de recriminació, preguntá:
--Ahont vas, Galcerán?
--No t' ho ha dit lo papá? A acompanyar á en Dominguez.
Da. Isabel relliscá en un diván y, sofocant sa agitació, lo cap reposant en lo palmell de la ma dreta, cercava 'l mot més dols pera arribar al cor de son marit, mentres aquest obria y tancava calaixos, movent d'una banda á l'altra sa corpulent persona, fent preparatius de viatge ab la major indiferencia. Després d'una breu páusa, Da. Isabel continuá:
--Galcerán, fill, es de nits, me farás estar ab angúnia.
D. Pau girá lleument lo cap ab estranyesa y respongué fredament:
--Tonta serás! Ja tenim lluna, coneixes el camí y sabs que no hi há
perill.
--Peró ¿qué os costaria esperar tres ó quatre horas? De dia, en
Dominguez se'n podria anar sol.
--Vaja, vés si 'm trobas la cartera. No t' hi fiquis en aquestas
cosas, no t' hi fiquis, que las donas no hi enteneu res --feu D.
Pau, ja sens girar lo cap y donant á la veu un to un xich
pedagógich.
Da. Isabel s'aixecá, doná duas ó tres passas en fals y, per fi, allargant los brassos, se llansá al coll de son marit, omplintlo de sorpresa.
--¿Qué fas? ¿qué tens?
--No t' enfadis, no t' enfadis y t' ho diré.
D. Pau, encare tot estranyat, l'apartá suaument y, agafantla per las mans, respongué:
--No m' enfadaré, digas, qué significa aixó?... Peró no 'm fassis
perdre temps qu' aném depressa.
--Donchs bé, no busquis res, no arreglis res; ja está convingut qui
acompanyará al gobernador.
--Sí, jo --feu resoltament, lo marit, encare somrisent.
Da. Isabel rodá 'l cap pera endolsir més la negació.
--Donchs quí?
--L' Albert.
--L' Albertet! --repetí sorprés D. Pau, desfentse ja de sa muller.--
Aném, dona, no sigas criatura. Lo gobernador no vol, en aquets
moments, un company, sinó un confident, un consultor; no 'm
necessita pe'l camí sinó á ciutat. ¿Te creus que jo volia
acompanyarlo pera ferli costat com si tingués por? Ja té la
guardia-civil á sas ordres. Si ell pogués presumir tal cosa, ja no
m' hauria proposat acompanyarlo per no posarme en ridícol als seus
ulls. No sigas criatura; hi aniré jo y ningú més.
Y dit aixó, doná una gran estrebada á la campaneta que 's sentí dringar nerviosa y trista, allá, en las fosquedats d'un llarch corredor.
--La cartera de viatge y la maleta --digué ab veu imperiosa á la
criada qu' acudí, mentres ell seguia ja altra volta arrancant dels
calaixos l'equipatge.
Da. Isabel sofocá 'l disgust mossegantse 'l llavi, y ab la vista enterbolida per una llágrima indiscreta, ajudá á son marit á preparar l'equipatge. Coneixia ja massa á en Galcerán pera contradirlo obertament.
Consentit, com fill únich, per una mare que no veya ab altres ulls, la voluntat de D. Pau cresqué á compás de son físich agegantat y nervut, trobant, quan home, encare pera mellor tremparla y enfortirla, un element tan propici com era l'autoritat quasi feudal que se li regoneixia en la vila, la de que sapigué revestirse dins del partit, una bossa que jamay deya que nó pera satisfer sos capritxos, y tot un batalló de mossos, majordoms y aparcers qu' escoltavan, quadrats, sas ordres. Com si aixó no bastés, ho havia mamat ademés en l'exemple de son pare de qui 's contavan rasgos de tossudería inaudita. La meteixa fermesa de voluntat, portada ja á l'exageració, havia arribat á ferlo fins aspre y potser dur de cor per' aquells ab qui 's creya rellevat de cumpliments. Poch amich d'entendriments y llágrimas, rara vegada prechs y planys logravan ablanirlo. Fet un determini, 'l duya á cap sense temor á llamps ni pedregadas, y no contant ab major forsa, oposarshi era buscar una derrota tant més desagradable, en quant D. Pau solia afegirli derrera, aquella rialla plena de punxas de que disposan los sanchfrets. Per aixó Da. Isabel, qu' al sentir cridar á la cambrera experimentá ja una sacudida, preludi d'un xoch més dur, s'apresurá á ajupirse á la voluntat de son senyor una vegada més. Y, com humil esclava, li arreglá la maleta, mentres ell se posava 'l vestit de camí. Ni un, ni altre, badaren boca durant aquesta ocupació. Capficat ell pe'l telégrama, ja ni s'adonava de sa muller. Aquesta, bon xich vexada per la contradicció y sequedat de son marit, fonia en aquella claror trista sos esguarts entelats pe'l plor. No era la primera volta qu' anyorava s'alegra jovenesa al costat d'aquell home distret d'ella y sempre sórt á la dolsa veu del sentiment. Mes, apassionada per ell, no 'l podia desvoler. Quan bé 'l considerava, 'l veya bo, 'l veya digne y la pobre 's reprimia.
Arreglat tot, D. Pau entrá á besar als nens y, seguit de Da. Isabel, baixá á ajuntarse ab son company que ja l'esperava. L' Albert hi era també, vestit de viatge, ab sa cartera al coll.
--Es inútil, --digué D. Pau-- Pera tú ha sigut avuy un dia de
caygudas. Estás de mala lluna, noy.
D. Ramon aplaudí ab una rialleta forsada.
--Com vostés vulgan --respongué l'Albert, mitj mossegantse 'l llavi.
Un renill dels cavalls que potejavan ja impacients en lo portal, ressoná per l'ampla escala. Se despediren tots ab estretas de ma, abrassadas, promesas y oferiments, y, acomodats en lo tilbury 'ls dos viatgers, á un créch de fuhet rodá 'l carruatge com un tró que 's perdé arreu en la imponent quietut dels espays.
D. Ramon y son fill emprengueren lo camí de casa, alacayguts abdós per bén distints motius. Da. Isabel se ficá al llit, malehint tota plorosa la política y donant tota la rahó á l'Albert.