Destorbs.--El que cal fer.--Comportament groller dels propietaris riberencs.--Defenses.--Harris canta una cançó còmica.--Una reunió aristocràtica.--Conducta de dos joves poca-soltes.--Unes informacions sense utilitat.--George compra un banjo.
Sota els salzes ploraners de Kempton Park vam aturar-nos per fer l'àpat. És una planura riberenca, catifada de verd i guarnida de salzes que la cobricelen. Anàvem a entrar al tercer plat (pa i confitures) quan heu's ací que ens compareix un cavaller, amb mànegues de camisa i una curta pipa a la boca, i ens diu:
-¿Ja saben que estan violant una propietat privada?
-Encara no hem ben examinat aquesta qüestió, per a deduir conclusions- vam dir-li. -Amb tot, si vostè ens assegura, sota la seva paraula de cavaller, que nosaltres violem aquesta propietat, estem disposats a creure'l.
Ens va donar la seguretat que demanàvem, i nosaltres, per la nostra banda, li donàrem les gràcies. Però el seu posat era de no estar gaire content: anava amunt i avall, no molt lluny de nosaltres.
Aleshores vam preguntar-li:
-¿Podríem servir-lo en res més?- I Harris, amb la intenció de fer broma, li oferí pa i confitures. El cavaller, que indubtablement pertanyia a alguna societat els estatuts de la qual prohibien la ingestió dels susdits aliments, declinà l'oferiment amb aspra forma, i fins semblava injuriat per l'atenció que li haviem tingut.
El seu deure era treure'ns d'allí.
-Sí, aquest és el seu deure i caldrà complir-lo- li digué Harris. -Però em plauria de conèixer el seu parer sobre la millor manera de fer-ho.
Harris és un home corpulent, molt forçut, musculós, de gran ossamenta. Aquell home se'l mirà detingudament, i respongué:
-Vaig a consultar el meu superior i tornaré per posar-los en remull dins del Tàmesis.
Naturalment, no es deixà veure més. En realitat, el que volia era un xelí.
Hi ha, tanmateix, una bona colla de paràsits riberencs que fan a l'estiu bones pessetes passejant-se al llarg del riu i arrencant un tribut als que són prou babaus per a fer-ne cas. Diuen que són «enviats del propietari» i prenen nota dels noms i adreces per a passar-la a llur senyor, el qual pot fixar (si és que realment té dret a fer-ho) una quantitat justa pels danys i perjudicis causats a la propietat on heu cercat un recó que us servís de solaç.
Generalment el públic és indolent i temorenc, i prefereix suportar aquestes imposicions ans que acabar-ho d'una vegada mostrant una mica d'energia.
Cal avergonyir resoltament els propietaris dignes de vituperi. Llur egoisme augmenta d'any en any, i, si per ells anés, es prohibiria en absolut l'accés al Tàmesis. No en tenen prou amb els petits tributs i el que el riu ja per si sol representa, que han de clavar-hi estaques al fons i posar cadenes de marge a marge. Ara de poc han fet penjar als arbres uns grans anuncis de prohibicions que solament de veure'ls em desperten els instints més dolents. Em vénen intents d'arrencar tots aquests cartells i mig partir-los sobre el cap de qui els ha posat, fins a deixar-lo mort. L'enterraria tot seguit, i sobre la fossa hi clavaria el seu cartell com a làpida tombal.
Vaig dir a Harris els meus sentiments, i aquest em va respondre:
-Jo faria encara pitjor. No solament exterminaria els enganxadors de cartells, sinó que degollaria tota la família, llurs amics i parents, i després els cremaria la casa.
Això em semblà massa exagerat, i li ho vaig fer observar.
Harris: -Tal com he dit ho faria. Aquest tractament fóra ben merescut, ¡i de bona gana cantaria cançons còmiques damunt les cendres! -
Vaig restar desolat en escoltar aquesta professió de fe sanguinària. Tots hem de fer que els nostres instints de justícia no degenerin en sentiments de venjança. Llargues amonestacions em calgué fer a Harris per a conduir-lo a idees més cristianes, i, a la fi, vaig eixir-ne victoriós. Em va prometre que gràcies a la meva intervenció els amics i parents salvarien la vida, i que no cantaria pas sobre les cendres de la casa.
Si haguéssiu, alguna vegada, sentit cantar a Harris una cançó còmica, compendríeu l'immens servei que he rendit a la humanitat. Se li ha ben arrelat la idea que amb aquell particular gènere hi ha de fer sort. I els seus amics que li coneixen tals temptatives, es fan també càrrec que mai no podrà guanyar la menor glòria i que és temps perdut aconsellar-li de fer cap assaig.
Quan es prega a Harris de cantar, acostuma a respondre:
-Amb molt de gust, per mi; però jo només sé cançons còmiques...- I que ho diu amb una entonació com volent dir que un hom ha d'escoltar-lo un cop i morir tot seguit.
-És molt amable, molt amable!- diu la mestressa de la casa. -¿Ens en cantarà una, senyor Harris?
Harris s'acosta al piano, amb el feliç gest de l'home disposat a sacrificar-se generosament pel seu pròxim.
-Silenci, si els plau!- diu la mestressa de la casa, girant-se. -¡El senyor Harris va a cantar-nos una cançó còmica!
-Oh, quina felicitat!- exclamen els concurrents.
Retornen els que eren a la serra; pugen els dels altres pisos; es recerca per tota la casa i s'apleguen al saló amb un somriure als llavis.
Harris comença.
Val a dir que no és cosa de demanar una gola privilegiada, per a esmenussar un couplet còmic; ni cal una frase mestra ni vocalitzacions. Tampoc no ha de fer gens estrany, sentir al cantant enfilar una nota a un diapassó massa alt i sobtadament canviar el to. No cerqueu l'exactitud del compàs, ni concediu gaire importància al fet d'avançar-se l'artista dos temps sobre l'acompanyament, o que s'aturi de cop i volta a la meitat del couplet per a discutir amb el pianista sobre aquest particular, reprenent el mateix fragment de la cançó.
En canvi, haveu d'estar disposats a sentir repetir els tres primers versos del couplet, sense misericòrdia, fins al moment de la tornada, i veure com tot d'un.plegat, el cantant deixa de cantar, per a riure burlescament i dir: «És xocant, però que em pengin si em recordo del que segueix!» Aleshores mira d'empescar-se alguna cosa, i al cap d'una mica es recorda «del tros que havia perdut», quan justament es troba en un període ben diferent de la cançó; interromp, (sense fer-ne esment a l'auditori) reprenent el couplet en la frase recordada, i el públic resta en el més greu dels desempars.
Altrament, no us cal...
Però vaig a donar-vos una idea de Harris fent de cantor, i vosaltres mateix judicareu.
Harris (dret davant el plano i parlant al públic amatent): -Em temo que aquesta cançó no la trobin massa vella. Estic segur que tots vostès la coneixen, però es l'única que sé. És la Cançó del jutge, treta de Pinafore... No, no és pas Pinafore, el que vull dir. Vull dir... Ja ho saben, vostès, el que vull dir: és una altra cosa. Vostès ja ho comprenen, veritat que sí? Bé: vostès han de cantar la tornada, tots a chor.
Murmuris de goig i d'inquietud per això de repetir a chor la tornada. Uns acords brillants marquen el preludi de la Cançó del jutge, treta del Procés davant un jurat per un pianista nerviós. Arriba el moment de cantar, però Harris se'n distreu. El pianista torna a començar el preludi, i Harris es posa a cantar els primers versos de la Cançó del primer lord de l'almirallat de Pinafore. El pianista s'esforça per acabar el preludi, però s'ho deixa córrer i prova de seguir a Harris amb l'acompanyament de la Cançó del jutge, treta del Procés davant un jurat. Veu que allò no va bé, i es demana on és i què és el que fa. Perd el cap, i de sobte s'atura.
Harris (encoratjador i amb to de benvolença): -Molt bé, molt bé! Ho fa meravellosament! ¡Continuï!
El pianista: -Em sembla que hi ha un malentès. Vejam: què canta, vostè?
Harris (ràpidament): -Doncs la Cançó del jutge, treta del Procés davant un jurat. ¿No la coneix, vostè?
Un amic de Harris (al fons de la sala): -No, home, no! De cap manera! No sabeu el que dieu. Cantàveu la Cançó de L'almirall de Pinafore.
Segui una llarga argumentació, entre Harris i aquest amic, sobre quina era, positivament, la cançó que Harris cantava. L'amic digué, a la fi:
-Tant ens fa saber-ho com no, el que canteu: la qüestió és que canteu.
Harris, vivament ressentit per la injustícia que se li feia, demanà al pianista que tornés a començar. El pianista, llavors, toca el preludi del Cant de l'almirall, i Harris, veient el moment favorable per a rompre a cantar, comença:
«En fer, de jove, mon debut forense...»
És a dir, el Cant del jutge, del Procés davant un jurat.
Tothom esclafeix a riure. Harris es pren la riallada com un compliment. El pianista pensa amb la seva muller, amb la seva família; abandona la lluita desigual i se'n va. El seu lloc l'ocupa un pianista més vigorosament constituït.
El nou pianista (alegrement): -Ara, estimat company, ja pot començar quan vulgui. Jo m'encarrego de seguir-lo. Fora el preludi!
Harris (al qual les explicacions precedents han aclarit de mica en mica el cervell) diu tot enriallat:
-Per Júpiter! Els prego que em dispensin. Barrejava les cançons, però la culpa era de Jenkins. Ara, ara!...
Canta. La seva veu sembla sortir del soterrani i ofereix certa analogia amb els sords murmuris precursors d'un terratrèmol.
«Quan era jove vaig servî un trimestre com a pixatinter d'un magistrat...»
Harris (dirigint-se al pianista): -És més baix, amic meu. Tornarem a començar aquest passatge, si li plau.
Novament canta els dos primers versos amb veu de falset. Gran sorpresa d'una part de l'assemblea. Una dama vella, retornada a la infància i asseguda a la vora del foc, es posa a plorar, i se l'han d'endur.
Harris (continuant):
«Espolsava finestres; espolsava la porta i...
No, no! «Netejava les vidrieres de la gran porta i encerava l'entarimat.» No, tampoc. Em perdo. Jo els demano perdó. És una cosa xocant, però mai no puc recordar-me d'aquest vers. «I jo... i jo...» Què hi farem? Passem a la tornada, i amunt la barca. (Canta.)
«I jo tra-derí-derà, la-tral-la-la-la. Heu's ací que ara sóc ministre de Marina.»
Tots amb la tornada, eh? Aquests dos versos són els que han de repetir. Va?
(Chor.)
I ell:
«Heu's ací que ara és ministre de Marina.»
Aquest bon Harris no sap veure fins a quin punt arriba a fer el beneit i com és carregós per a molta gent que no li ha fet cap mal. S'imagina, amb tota la bona fe, que els ha fet el més gran obsequi, i afegeix:
-Després de sopar, ja els cantaré una altra cançó.
Però, ara que parlem de recepcions i de cançons còmiques, us contaré una curiosa aventura en la qual vaig pendre part i que demostra com el treball mental és, generalment, propi de la naturalesa humana.
Havíem format una reunió elegant, d'enlairada cultura intel·lectual; ens vestíem amb la millor roba de l'armari i sosteníem belles converses. En poques paraules: tots ens sentíem feliços, tret de dos joves estudiants vinguts d'Alemanya no feia gaire. Llur posat era d'estar en la reunió de mala gana, com si trobessin el programa enutjós. Nosaltres érem massa intel·ligents, al costat d'ells: aquesta era la veritat. La nostra brillant conversa junt amb els gustos més refinats, els aclaparava i els deixava a un nivell inferior al nostre. Tots férem, més tard, aquesta observació: que mai no devien haver-se trobat allí.
Es tocaren fragments dels antics mestres alemanys; es discutí filosofia i estètica; els homes estigueren oportuns amb les dames i es féu humorisme, sempre de bon to. Algú declamà un poema francès, després de sopar, i els concurrents van declarar-lo admirable. Després una dama cantà una balada espanyola, tan sentimental que féu vessar llàgrimes a dos de nosaltres. La balada era patètica de debò.
Aleshores aquells joves s'aixecaren i digueren:
-Vostès no han sentit mai a Herr Slossen Boschen cantar la seva gran cançó còmica alemanya!-
Aquest digne Herr havia arribat en aquell moment, i s'havia instal·lat directament al menjador.
Cap de nosaltres l'havia mai sentit. Els joves afegíren:
-És la cançó més divertida que s'ha escrit. Nosaltres coneixem Slossen Boschen, i, si vostès volen, anirem a demanar-li que vingui a cantar-la. Mirin si ho serà, de divertida, que, havent tingut Slossen Boschen l'honor de cantar-la davant l'emperador d'Alemanya, calgué portar al llit l'emperador, malalt de tant riure. Demés, no hi ha ningú que pugui cantar-la com ell: sap servar una gravetat tan gran tot el temps, que es podria creure que recita una tragèdia. I aquesta actitud fa la cosa més original. Mai no deixa suposar, ni pel seu to ni pels seus gestos, que canta una cosa còmica, puix treuria sabor a l'obra interpretada. El seu aire grave, patètic i tot, esdevé una broma irresistible.
Davant aquestes explicacions expressàrem el nostre viu desig d'escoltar aquell estrany ocell i poder judicar bé.
Els joves anaren a fer la petició a Herr Slossen Boschen.
Probablement fou satisfet del requeriment que li portaven, car vingué tot seguit i seié al piano sense dir una sola paraula.
-Oh! Es divertiran d'allò més! ¡Riuran de debò!- deien amb veu baixa els joves, travessant el saló per pendre lloc modestament darrera el professor.
Herr Slossen Boschen s'acompanyava ell mateix. El preludi no feia pressentir una cançó còmica, certament: era d'un to brillant, ple d'ànima, i ens va posar la carn de gallina.
-És el mètode alemany - ens dèiem nosaltres. I ens disposàvem a la fruició.
La llengua alemanya jo no l'entenc: malgrat haver-la apresa en el col·legi, no en recordava ni un traïdor mot dos anys després de sortir-ne.
En el moment que dic, no vaig deixar de veure la meva ignorància i vaig practicar una estratagema que tinc per genial. Vaig començar de fixar-me en els dos joves alemanys, no traient-los mai la vista de sobre. Quan en llur cara es dibuixava un somrís, jo també somreia; quan s'esforçaven a contenir la rialla, també feia jo els possibles per a contenir-la; i fins hi afegia, de tant en tant, un petit cloc-cloc de satisfacció, com si fos percudit d'un dard espiritual que als vulgars mortals escapava.
Em considerava, senzillament, molt hàbil, operant així.
A mesura que la cançó seguia, vaig observar que la major part de l'auditori tenia, com jo, fixa la mirada en els joves alemanys. Es retorçaven, en riure, i s'estiraven en convulsions com ells, i com ells es donaven de tot cor a l'alegria, exposant-se a rebentar, per dir-ho així, a cada moment. Se'n podia dir un èxit complet.
Però el professor alemany no semblà pas estar satisfet del tot. A les nostres primeres riallades, la seva fisonomia va palesar una sorpresa extrema, com si les rialles haguessin estat el darrer dels compliments que esperava. Nosaltres trobàvem que aquesta expressió era el súmmum de la bufonada, i ens dèiem: -Verament, aquesta gravetat ja constitueix la meitat de la broma.- La més lleu manifestació, per la seva part, fent veure que es donava compte de la seva pròpia broma, desfaria l'efecte.
Com que les rialles continuaven, el seu posat de sorpresa va tornar-se enuig, i després indignació, i ens llançà unes ullades ferotges. (Els dos joves qui eren darrera seu i no podien ésser dins el seu radi visual, foren exceptuats). Aquella mímica ens produí escomeses convulsives. Certament, aquesta cançó podia fer-nos morir. Les paraules, per si soles, podien ja emmalaltir-nos, però tanmateix aquesta serietat, aquesta burla, era massa.
A la darrera estrofa, l'artista es sobrepassà a si mateix, i féu espurnejar sobre nosaltres els seus ulls, plens d'una furor que ens hauria contorbat d'allò més si per endavant no haguéssim estat previnguts que allò formava part del mètode còmic alemany. Per acabar-ho d'adobar, llançà al mig d'aquella estranya música un crit d'agonia tan dolorit, que, de no tenir la seguretat que es tractava d'una cançó còmica, hauríem plorat.
La cançó acabà entre una cascada de rialles.
-Oh!- vàrem dir a chor. -¡Mai no havíem escoltat una cosa tan divertida! Certament és estranya la idea (general arreu del món) que els alemanys no posseeixen el sentiment humorístic. ¿Per què no han traduït llur cançó a l'anglès, per a major joia dels mortals?
Aleshores Herr Slossen Boschen s'aixecà, invectivant-nos terriblement. Per la col·lecció de lletanies alemanyes que ens adreçà vaig deduir que la seva llengua és verament privilegiada per a fer-ne semblant ús. Dansà, féu tremolar els punys, i ens serví tot l'anglès que sabia. Talment semblava que mai ningú l'hagués insultat fins aleshores.
Es veia que la cançó no tenia res de còmica. Referia com una mossa de les muntanyes de Hartz havia donat la seva vida per tal de salvar l'ànima del seu promès. Després de la mort, es retroben en la regió etèria les dues ànimes. La darrera estrofa descriu com el promès menysprea i refusa l'ànima de la que per ell va sacrificar-se, i marxa amb un altre esperit. No estic gaire segur dels detalls, però sé fixament que es tractava d'una gran tristor. Herr Boschen ens digué que havia fet sentir a l'emperador d'Alémanya aquesta cançó, i que el sobirà havia sanglotat com un nen. Segons l'opinió universal, era un dels cants més tràgico-patètics de la llengua alemanya.
La nostra situació era, doncs, ben dolenta. ¿Haveu vist una cosa semblant?
Ni gosàvem a obrir boca. Cercàrem detingudament els dos joves autors de la broma sense solta, però havien marxat a la francesa, tot just finida la cançó.
La vetllada féu punt ací. Mai no he vist un comiat de reunió tan silenciós, tan poc cerimoniós com aquell. Tothom se n'anava sense donar ni tan sols la bona nit, i un a un baixàvem amb pas de llop, per allà on hi havia menys claror. Es demanava amb veu baixa, al guarda-robes, el barret i l'abric; cadascú es féu de porter, lliscà enfora sense fer soroll i guanyà la primera cantonada a corre-cuita, fent els possibles per no retrobar-se.
D'ençà d'aquella vetllada, les cançons alemanyes no tenen per a mi cap interès.
A dos quarts de quatre aconseguíem Sunbury Lock. Per aquest indret el riu és meravellós, i el braç derivat no és menys bonic. ¡Tingueu, però, el seny de no voler remuntar-lo!
Una vegada vaig provar de fer-ho. Em trobava vora el riu, i vaig demanar als companys si creien que podríem passar-lo.
-Certament, amb tal que remeu fort- em digueren.
Justament aleshores s'esqueia que érem sota la passera que penja sobre el petit braç derivat del riu, i vaig encorbar-me sobre els rems.
Treballava d'allò més, posant a contribució els braços, les cames i els muscles. La meva tasca era sostinguda, elegant, enèrgica i ràpida. Els meus amics van assegurar-me que feia pler de veure'm.
Al cap de cinc minuts vaig pensar que devíem ésser ben a prop de la porta de la resclosa, i vaig tombar-me per a veure si efectivament era així. Érem sota la passera: exactament al mateix lloc on havia començat a remar. Els meus companys reien amb les mans al ventre. M'havia fet un tip de suar per a deixar, al capdavall, la barca enganxada a la passera.
Ara, quan s'ha de remar a contracorrent en els braços del riu prop les rescloses, ja m'he avesat a deixar-ho fer als altres.
Passàrem per davant de Walton, relativament important per tractar-se d'una vila riberenca. Com s'esdevé amb totes les poblacions semblants, Walton és banyada pel riu únicament de la punta dels peus. Cal dir que, del riu estant, la vila no sembla tenir gaires dotzenes de cases.
Windsor i Avingdon són els únics poblats, entre Londres i Oxford, que poden veure's del riu estant. Tots els altres s'amaguen per les sinuositats de la ribera i llancen una ullada poruga vers els marges. Jo els felicito d'haver estat força discrets deixant als ribatges els camps i els boscos. Reading mateix, malgrat tots els seus esforços per tocar el Tàmesis tant com pot, té el bon gust d'amagar la seva horrorosa cara ben lluny del riu.
Naturalment, Cèsar té reservat, a Walton, el seu petit lloc. És un camp atrinxerat, o una cosa per l'estil. Aquest Cèsar era un veritable caminador de rius.
La reina Isabel també s'havia arribat fins per aquest indret. Aneu allà on vulgueu, mai no us podreu desfer d'aquesta dona.
Cromwell i Bradshaw (no pas el guia, sinó l'home que demanà el cap del rei Carles) tingueren una residència a Walton. ¡Heu's ací un dueto ben delitós!
A l'església de Walton es veuen encara tombes cèlebres. Vaig témer de no poder contenir Harris, però semblava haver-se'n distret, i passàrem de llarg.
Més enllà del pont, el riu serpenteja molt i esdevé, gràcies a aquesta disposició natural, força pintoresc, però molt enutjós per a remar o remolcar, motivant nombrosos conflictes entre remolcadors i remers.
A la banda dreta deixem Oatlands Park. És una antiga plaça. El rei Enric VIII la prengué al veritable posseïdor (el nom del qual tinc oblidat) per tal de poder instal·lar-s'hi ell. A dins del parc pot visitar-se, segons diuen, una curiosa gruta; però jo, per la meva part, mai no he sabut veure-la.
La duquessa de York, que havia viscut a Oatlands Park, era molt aficionada als gossos. Va fer construir un cementiri, on enterrava els seus amics així que anaven morint-se. Deu haver-n'hi uns cinquanta d'enterrats, separadament i amb un epitafi cadascun. Jo m'atreveixo a dir que ben bé se la mereixien, llur sepultura, com tot fill de mare.
A Corway-Stakes, primer angle sota Walton Bridge, fou lliurada una batalla entre Cèsar i Cassivelaunus. Aquest darrer havia fortificat el riu, plantant-hi al fons tot d'estaques arrenglerades, i havia fet posar un avís que deia: «Prohibit el pas». Però Cèsar passà, malgrat tot. Ja veieu, doncs, com no és possible separar Cèsar d'aquest riu.
Un home així convindria tenir avui prop les rescloses.
Halliford i Shepperton són dos petits recons ben escaients, particularment per la banda del riu, però no tenen gran cosa de notable.
Hi ha, no obstant, al cementiri de Shepperton, una tomba damunt la qual fou inscrit un poema.
Jo no sabia com fer-ho per poder veure si Harris tenia ganes de visitar-la. Vaig notar que dirigia vers l'embarcador com una mirada d'enveja: jo que sí, que quan hi som a la vora faig per manera que li caigui el barret a l'aigua. Entre el mal temps que es donava per recobrar-lo i la seva indignació davant la meva graponeria per haver-lo, va fugir-li del cap la idea de les seves benamades tombes.
A Weybridge, la Wey (formós corrent d'aigua pel qual únicament els navilis de poc calatge poden navegar fins a Guilford, que sempre em prometo d'explorar sense mai poder fer-ho), la Bourne i el canal de Basingstoke tenen llur confluència amb el Tàmesis.
Justament la resclosa és a l'altra part de la població. Adonar-nos-en i veure en una comporta el jaquetó de George va ésser cosa d'un mateix instant. Després, rera un examen més profund, descobrirem que George estava dintre del seu jaquetó.
Montmorency féu anar furiosament la cua, jo vaig cridar, Harris va mugir, i George féu voleiar la seva gorra i vociferà.
El guarda de la resclosa va sortir de la seva caseta, tot esverat i amb un garfi, pensant que es tractava d'un greu contratemps. Quan va veure l'equivocació, va semblar que ens feia mala cara.
George portava un singular paquet, embolicat amb un drap impermeable. Era un paquet rodó, però una mica aplanat i amb un llarg mànec recte que sobreeixia.
Harris: -Què és, això? Una paella, potser?
George: -No. És una cosa que de moment empipa, però tothom, en el riu, se'n proveeix. És un banjo.
I els seus ulls espurnejaven estranyament.
-No us coneixia aquest talent!- vaig dir, alhora que Harris feia igual exclamació.
-No ho sé tocar, realment- respongué George. -Però és una cosa ben fàcil, i porto un mètode explicatiu.