El Tàmesis endiumenjat.--La indumentària que ha d'usar qui vagi per sobre l'aigua.--Bona ocasió per als homes.--Harris no té gust en el vestir.--El jaquetó de George.--La tomba de la senyora Thomas.-- L'home a qui no plauen les tombes, fèretres, cranis, etc.--Harris enfurismat.--Les seves opinions sobre George, els ribatges i la llimonada.--Esforços de Harris.
Harris havia anat contant-me el seu passeig pel laberint, mentre anàvem travessant la resclosa de Moulsey, que per cert és ben gran i esmerçàrem força temps a passar-la. No hi havia altra barca que la nostra. Ha estat, del meu record, l'única vegada que he vist una barca sola dins la resclosa de Moulsey, més animada que cap altra (més i tot que la de Boulter).
De vegades m'he aturat per contemplar-la, en moments que era impossible de veure l'aigua, que talment desapareix sota el bellugadís i confús vaivé de robes de vives tonalitats, gorres clares, albiradors capells, ombrel·les multicolors, domassos brillants, mantells i llistes de sedes onejant al vent, blancs vestits... Davant d'aquest bigarrament, un hom es fa la il·lusió de veure una grandiosa capsa plena de flors de tots colors, raigs de tots els tints, irradiant dins la resclosa com un arc de Sant Martí.
Els diumenges que fa bo, aquest espectacle dura tot el dia. Ça i lla s'aturen, esperant torn per entrar a la resclosa, llargues rengleres d'embarcacions. Es veu com avancen, passen i desapareixen al lluny. El riu, a ple sol, és cobert, des del palau de Hampton fins a l'església, de groc i de blau, de taronja i blanc, de vermell i de rosa. Tots els habitants de Hampton i de Moulsey, amb vestit de canotage, vénen a vagabundejar entorn de la resclosa acompanyats de llurs gossos fumant i contemplant les embarcacions. El conjunt de les gorres i els vestits dels homes, els abillaments de les dones, els gossos excitats, els petits vaixells amb les blanques veles, el paisatge tan agradós i l'aigua escumejant, componen un dels espectacles més alegres que conec en les contrades de la negra i antiga ciutat de Londres.
El riu és un bon pretext per a lluir l'abillament. Els homes podem palesar, allí sobretot, el nostre gust pels colors, i, segons el meu humil parer, sortim de la prova amb èxit.
Quant a la meva persona, m'ha plagut sempre una mica de vermell en la indumentària: vermell i negre, s'entén. Heu de saber que els meus cabells són d'un fosc daurat (un bonic matís, segons m'han dit), i el vermell hi harmonitza d'allò més. També penso que una corbata blau-clar hi ha d'escaure molt. Afegiu-hi un parell de sabates de cuiro de Rússia i una faixa de seda vermella rotllada a la cintura (la faixa afavoreix més que el cinyell).
Harris és massa aficionat a la mescla de groc i ataronjat. Ho tinc per una errada gran. És massa bru, per a portar el groc: no li escau del tot. Jo li he aconsellat d'usar el blau amb mostra crema, però cap persona no té la seva falta de gust en el vestir. Demés, Harris és obstinat en les seves idees, i això és veritablement fastigós: enfardat com sol presentar-se, impossible que pugui mai tenir èxit. I és una gran llàstima, perquè hi ha un o dos colors que no li farien fer cap lletja figura, sobretot si mirava de portar sempre el barret ensorrat fins a les orelles.
George va fer algunes compres per a l'excursió, i he dir que d'aquestes compres no en vaig quedar pas content. El jaquetó és de color criarda . No voldria pas que George sabés el meu pensament, però, si he de dir la veritat, no sabria trobar jo cap cosa a la qual s'assembli. Fou el dijous a la tarda quan el va portar a casa nostra per ensenyar-nos-el. Reprodueixo el diàleg que tingué lloc:
Harris i jo: -Quin nom té, aquest color?
George: -No ho sé pas. Em sembla que per una tonalitat com aquesta no s'ha reservat cap nom. El botiguer m'ha dit que respon al gust oriental.
Aleshores ens demanà el nostre parer.
Harris: -Considerant-lo com un objecte que hagi de posar-se sobre una toia de flors o que s'utilitzi per espantar els ocells en començar la primavera, és de la meva absoluta aprovació. Ara, si es considera com article de vestir per a una criatura humana (a no ser que es tracti d'un negre de Morgate), no puc, de cap de les maneres. Em pertorba.
George, amb aquestes paraules, va picar-se una mica. Harris va objectar:
-Si us desplau el meu parer, compteu que no calia demanar-me'l.
Tant a Harris com a mi, el que ens empipa, d'aquesta peça de vestir, és que ha d'atraure l'atenció vers nosaltres (*9).
Harris estava frisós per arribar fins a Hampton-Church i visitar la tomba de Mrs. Thomas.
-Qui és Mrs. Thomas?- vaig demanar-li. I ell em respongué:
-Com he de conèixer-la, jo? Es tracta d'una dama que s'ha ofert a si mateixa una tomba humorística, i aquesta tomba jo la vull veure.
Vaig fer-li moltes objeccions. Jo no sé del cert si particularment sóc home de mala fatxa, peró mai no he tingut aquest gust d'anar a sospirar sobre les tombes. Ja sé que és convenient, en arribar a una ciutat o vila, anar a corre-cuita al cementiri per a divertir-se; però jo he estat sempre abnegat, fins i tot en contra meva, amb aquestes ocasions.
Jo no tinc cap interès a examinar les fosques i fredes esglésies, amb l'acompanyament d'un vell conserge asmàtic que va llegint els epitafis.
La vista d'un tros de bronze fos, col·locat sobre una làpida, no em produeix allò que en diríem una real felicitat.
Sovint faig indignar els respectables rates d'església quan veuen la meva impertorbabilitat davant les inscripcions sensacionals, i el meu migrat entusiasme per la història de la família de més relleu de la localitat. El meu desig, no gaire dissimulat, de fugir al camp fereix llur sensibilitat.
Un matí daurat d'un sol brillant, jo era prop la muralla de pedra que enrotllava la petita església d'una vila. Fumava, en mig d'una profunda i deliciosa tranquil·litat, tot corprès del paisatge plàcid i dolç que s'oferia als meus ulls.
L'antiga església, tota grisa, amb la seva eura enfiladissa i el seu pòrtic de fusta teginada; el caminal, tot blanc, que serpentejava al peu del turó entre dos rengles de grans oms; les torretes, amb teulada recoberta de palla, deixant albirar llur perfil més enllà del graciós i presumit esbarzerar del clos; al fons, la cinta argentada del riu, i al costat el bosc...
Heu's ací un adorable panorama, que m'inspirava un poema, un idil·li. Em sentia noble i dignificat, inclinat a rebutjar el mal i enlairar-me per damunt del segle. Hauria volgut estatjar-me i viure allí, i mai més no cometre futilitats, observant una bella existència, sense reprotxe, fins a tenir els cabells blancs com l'argent en arribar a vell, etc., etc. En aquell moment oblidava les accions dolentes de tots els meus amics i coneguts, i els beneïa.
Tant se me'n donava, d'aquests, ocupats com eren a portar una vida frívola i indiferent, ben lluny de pensar el bé que feia per ells en aquell plaent indret. Jo el feia, però, i hauria estat content de poder fer-los tan feliços com desitjava.
Quan més capficat estava, meditant entorn d'aquests enlairats i dolços pensaments, vaig ésser retornat al món per la veu agra i vella que em cridava:
-Molt bé, senyor, molt bé: ja va, ja. Ara mateix, senyor: no en passi ànsia!
Em giro i el veig al mig del cementiri un bon home, calb, que, coixejant, venia cap a mi. Duia un gran manyoc de claus, que feia sorollar a cada pas.
Amb una digna mirada vaig indicar-li que volia estar ben sol. Però l'home seguí aproximant-se cap a mi.
-Ja vinc, senyor, ja vinc! És que vaig una mica coix: veu? No vaig tan lleuger com altres vegades. Passi per ací, senyor.
-Aneuvos-en! ¡Deixeu-me tranquil, vell miserable!- li vaig dir.
-M'he donat tota la pressa possible, així que la meva dona l'ha vist. Segueixi'm, senyor, si li plau.
-El que heu de fer és anar-vos-en, abans no m'enfili dalt del mur i no us digui dos i dos quant fan.
L'home semblà sorprès.
-No vol pas veure les tombes?
-No. No en tinc pas ganes, de veure-les. Vull únicament romandre arrambat a la tàpia. Aneu-vos-en i deixeu-me en pau. Sóc ple de bells i nobles pensaments que em produeixen un efecte sanitós i dels quals voldria servar la impressió. ¿Què veniu a parlotejar, ací, i per què em feu perdre l'oremus, en fer-me voleiar les meves millors idees amb la vostra estúpida proposició de pedres mortuòries? Deixeu-me en pau, us torno a dir, i vegeu de trobar qui us enterri a poc preu, que jo pagaré la meitat del que costi.
L'home restà una mica sufocat; es refregà els ulls i em mirà fit a fit. Jo tenia, malgrat tot, l'apariència d'un ésser humà, i ell no podia dubtar-ne.
-Tal vegada és estranger, vostè? No és d'ací?
-No que no en sóc, d'ací. Si ho fos, vos no en seríeu.
-Així, doncs, vostè vol veure les sepultures, les tombes, la gent que hi ha enterrada... Ja em comprèn, vostè: els fèretres.
-Mentiu!- vaig cridar. -Jo me'n ric, de les tombes, de les vostres tombes! Per quins set sous les hauria de voler veure? ¿Per ventura no tenim les nostres, les de la nostra família? El meu oncle Podger té, al cementiri de Kensal Green, una sepultura que és la joia de tota la contrada. El monument fúnebre del meu avi Bow pot rebre vuit visitants. La meva tia Susanna té, al cementiri de Finchley, una tomba de rajola amb tot d'ornaments d'una pedra tumulària i amb una mena de cafetera en lloc de baix relleu. Demés, aquest monument té un cimbori rodó de quinze centímetres, del millor marbre, que ha costat a pes d'or. Si alguna vegada desitjo veure tombes, és per aquells indrets on em plau d'anar. ¡No m'interessa cap altra sepultura! Quan vós sigueu enterrat, us vindré a veure: és tot el que puc fer per vós.
L'home es desfeia en llàgrimes. Em va semblar que una de les seves tombes tenia, a dalt de tot, un tros de pedra que deien si era la resta d'una estàtua d'home; una altra tomba oferia una inscripció que ningú no era capaç de desxifrar.
Jo seguia sense commoure'm. L'home insistí, amb el cor nafrat:
-No vol veure les vidrieres commemoratives?
Davant la meva negativa, lliurà una darrera escomesa, els darrers ressorts. Se m'acostà i em digué amb una veu indistinta:
-A baix, a la cripta, tinc un parell de cranis! Vingui a veure'ls! Vingui a veure els cranis! Per a vostè, jove, és ara el temps de vacances, i segurament voldrà divertir-se.
Giro esquena, i, tot anant-me'n, encara el sentia cridar:
-Vingui a veure els cranis! Torni, doncs: torni, i els veurà!
A Harris li plauen les sepultures, les tombes, els fossars, els epitafis, les inscripcions funeràries. Només de figurar-se que no podria veure el «darrer estatge» de la senyora Thomas es mig trastornava i deia:
-Des que aquesta excursió fou projectada, havia somiat aquesta visita, i per a fer-la m'he unit a vosaltres.
Vaig dir-li que havia de pensar amb George, i que teníem l'obligació de remuntar la barca fins a Shepperton per tal de poder trobar-lo cap a les cinc. Llavors les emprengué amb George.
-¿Per què vagabundeja tot el dia i ens deixa sols a arrossegar a contracorrent aquesta feixuga parroquiana? ¿No podria treballar una mica i tenir lliure el dia per passar-lo amb nosaltres? ¡Vagi al dimoni la seva banca! ¿Que hi pot fer res de bo, allí? A qualsevol hora que jo m'hi hagi escaigut, mai no l'he vist treballar. El veureu tot el dia seure darrera el vidre d'una finestreta, esforçant-se a fer veure que es troba molt enfeinat. ¿Voleu dir-me què se'n pot esperar, d'un home darrera una finestreta? ¡Ben bé que jo haig de treballar, per a viure! Per què no fa ell el mateix? ¿Per què serveixen, ell i les banques? De pendre-us els diners ja en saben; però presenteu-vos-hi amb un xec, i us el retornen ple d'inscripcions com aquestes: «¡No hi ha fons!», «¡Informeu-vos de la persona que envia!» Voldríeu dir-me a què treu nas, tot això? Poc sabeu la pila de viatges que m'han fet fer. Dues vegades, la darrera setmana! Però no estic pas disposat a suportar-ho més temps, i retiraré el meu dipòsit.
Si George fos aquí, podríem anar a veure aquesta tomba. Jo no m'ho acabo de creure, que ell sigui a la banca. Estic segur que s'està esplaiant, mentre nosaltres carreguem amb tota la feina. Doncs bé: me'n vaig a passeig, a pendre la fresca.
Vaig fer-li veure que ens caldria córrer qui-sap-lo per a trobar un hostal o una cantina. Llavors fou el riu, que tingué la culpa de tot.
-Per què serveix, aquest riu? ¿És que hem vingut a lliscar-hi per a morir-nos de set?
Quan Harris té aquests rampells, el millor que es pot fer és deixar-lo dir: vessa tota la bilis i resta tranquil tot seguit. Vaig dir-li:
-A dins del cove hi ha llimonada concentrada, i a proa teniu el càntir amb molts litres d'aigua. Barregeu aquestes dues coses i obtindreu una beguda fresca i calmant.
Aleshores s'enfurismà contra la llimonada i totes les altres begudes pròpies d'escolars: gingebre, xarop de gerds, etc., etc.
-Això són infames mixtures- deduïa -que produeixen la dispèpsia i malmeten el cos i l'ànima, engendrant la meitat dels crims que es registren a Anglaterra.
Ell, de totes maneres, volia beure una cosa o altra; Va enfilar-se al banc i va ajupir-se per agafar del fons del cove l'ampolla, que no era gaire de bon abastar. S'anà ajupint ajupint, i, obstinat a voler governar la barca malgrat el desequilibri del seu cos, agafà malament la corda i féu anar l'embarcació contra el ribatge. Amb la topada caigué i anà a ficar-se de cap a dins del cove, quedant agafat als costats de la barca i amb les cames en l'aire. Ni gosava a bellugar-se, per por d'ésser engolit, i qui sap el temps que hauria romàs en tal posició si no corro a hissar-lo agafant-lo de les cames.
No cal dir que aquest incident havia d'augmentar la seva furor.