Anem reglamentant els nostres preparatius.--Mètode de Harris per a treballar.--Com un pare de família, home de certa edat, penja un quadro.--George fa una observació de bon seny.--El plaer de banyar-se a trenc d'alba.--Precaucions per al cas de naufragi.
L'endemà, al vespre, ens aplegàrem per rependre la discussió dels nostres preparatius.
-Vejam- digué Harris. -Ens cal determinar el nombre d'objectes que hem d'emportar-nos. Jim: preneu un full de paper i prepareu-vos a escriure. Vós, George, preneu un índex de coses. Si em podeu donar ara un llapis, estic disposat a fer-ne una llista.
Heu's ací com és Harris: sempre està disposat a carregar un fardell i posar-lo a l'esquena d'un hom. Em recorda sempre el meu pobre oncle Podger...
Mai de la vida no heu vist un enrenou semblant, de cap a cap d'una casa, com en empendre mon oncle Podger qualque feina personal.
Havien dut un quadro de la botiga de marcs i es deixà provisionalment dipositat al menjador. La meva tia Podger demanà què pensava fer-ne, i l'oncle respongué vivament:
-Deixeu-me fer! No vull que us doneu mal temps. Vull encarregar-me jo de tot: jo tot sol!
Llavors es tragué l'americana i posà mans a l'obra. Envià la petita mainadera a comprar seixanta cèntims de claus, i tot seguit un fill seu corria darrera d'aquesta per dir-li com havien d'ésser els claus. De mica en mica l'oncle s'anava caldejant i posava en moviment tota la casa.
-Will!- cridava. -Aneu a trobar el meu martell i porteu-me'l de seguida... Tom! Doneu-me el metre. Necessitaré una escala i em caldrà pendre una cadira de cuina... Jim! Correu casa el senyor Goggles i digueu-li: «Molts saluts de part del meu pare, i que si està més bé de la seva cama, i que si farà el favor de deixar-li el nivell d'aigua...» Maria! No us en aneu: necessitaré algú per a sostenir-me el llum. Ah!... Així que vingui la mainadera, ha de tornar a marxar a corre-cuita per dur-me cordill per al quadro... Tom! On és el Tom? Veniu ací: us necessito per a donar-me el quadro.
Aleshores aixecà el quadro amb la mala sort de deixar-lo caure, anant-se'n la tela del marc. Provant de salvar del naufragi el vidre, va tallar-se un dit; fent bots per l'habitació, començà de buscar el seu mocador per tot arreu,i, naturalment, no el trobava, perquè era dins la butxaca de l'americana que s'havia tret de poc. No recordant on havia deixat l'americana, tots els altres, per dedicar-se a buscar-la van deixar les feines encomanades.
Mentre esperava, el bon oncle Podger, dansant amb un peu sobre l'altre, trepitjava a tothom, cridant:
-¿No hi ha, a casa, ningú que sàpiga on és la meva americana? En tota ma vida no he conegut un ramat com aquest, tant a la desbandada: paraula. ¡Vet aquí que sou sis, i entre tants no podeu trobar una peça de roba que m'he tret no fa encara cinc minuts! El dimoni que!...
S'aixecà, i aleshores descobrí que s'hi havia assegut a sobre.
-No cal que busqueu, no! Jo mateix l'he trobada: jo tot sol! Millor fóra dirigir-se al gat, que no esperar res de vosaltres.
Després va passar mitja hora entre curar-se el dit i agafar un vidre nou, els utensilis, la cadira, l'escala i l'espelma. A seguit l'oncle reprengué el seu treball. Tota la família (ultra la petita mainadera i la minyona) estava en semicercle, disposada a ajudar-lo. Dues persones sostenien l'escala, una tercera ajudava l'operador a pujar-hi i... a sostenir-se; una altra li donava un clau, una altra el martell. En voler agafar el clau, el deixà caure a terra.
-Molt bé!- exclamà, tot empipat. -Apa! Vinga el clau altra vegada!
I tots ens veiérem obligats a posar-nos de quatre grapes per cercar-lo, mentre l'oncle, que romania dret sobre l'escala, grunyint, preguntava si era cosa d'haver-se d'estar amb aquella posició tot el vespre.
A la fi, el clau fou retrobat, però el martell s'havia perdut.
-On és, el martell? ¿Què n'hauré fet, del martell, gran Déu? Són set a dansar al meu entorn i ningú no sap dir el que he pogut fer del martell!
També el martell fou retrobat, però per desgràcia l'oncle no va saber veure el senyal, fet a la paret, de l'indret on calia ficar el clau. Vam pujar tots, per torn, a la cadira, al seu costat, per veure de reconèixer el famós punt, i cadascú va indicar un lloc diferent.
L'oncle va tractar-nos de tocats, l'un darrera l'altre, i ens feia baixar de la cadira. Agafà novament el metre i amidà per assolir el punt que volia, és a dir, treure la meitat de trenta un més tres octaus de polzada, des de l'angle de l'habitació. I, tot provant de fer el càlcul de memòria, s'enfurismava. Nosaltres provàrem també de resoldre el problema, però arrivàvem a resultats diferents, i aviat ens escapà el riure, mofejant-se l'un de l'altre.
Amb aquell avalot general, la xifra primitiva havia estat oblidada, i per tercera vegada l'oncle Podger va veure's obligat a pendre mides.
Aquesta vegada volgué fer-ho amb un fil d'empalomar, i, al precís moment crític en que el vell, mig boig, se sostenia penjat dalt de l'escala fent un angle de 45 graus, esforçant-se per assenyalar un punt alguns centímetres més enllà d'on el podia aconseguir, el fil va lliscar, i el canari vellot caigué, fent tombarelles damunt del piano. Amb el cap produí un efecte musical esparverador, per la instantaneïtat amb que el seu cap i el seu cos tocaren alhora tot el teclat. La tia Maria digué aleshores que de cap de les maneres consentia als nois de romandre allí, escoltant el monòleg que seguí a la descensió de l'oncle...
A l'últim pogué retrobar el famós senyal, i col·locà el clau, sostenint-lo amb la mà esquerra, agafant el martell amb la dreta. Al primer cop va xafar-se el dit polze i llançà el martell... que anà a parar sobre el peu d'algú dels qui érem allí presents, fent-lo xisclejar.
Aquí la tia Maria va observar dolçament:
-Una altra vegada que vulgueu clavar un clau a la paret, espero que m'avisareu per endavant: aíxí podré fer els preparatius que calguin per anar a passar una setmana a casa la meva mare, mentre duri la vostra operació.
-Oh, vosaltres, les dones! ¡No serviu sinó per entrebancar-ho tot!- replicà Podger redreçant-se. -Em plau, a mi, de fer aquestes petites feines.
Reprengué la tasca. El clau travessà tot el guix, i la meitat del martell desaparegué: el pobre oncle fou precipitat contra el mur, amb prou força per desfer-se el nas. Resultat final: recurs al fil d'empalomar i al metre; obertura, després, d'un nou forat a la paret. De seguida, amb cosa d'un minut, el quadro era penjat... de través, d'una faisó absolutament inestable. La paret semblava treballada per les dents d'una rella de llaurar. Tothom se sentia fatigat, aixafat, mort de cansament: tothom, llevat del meu oncle.
-Vet aquí: ja està tot llest!- deia, baixant a poc a poc de l'escala, apuntalant-se amb la minyona í esguardant la desfeta amb visible orgull. -¡Hi ha persona que, per una petita feina així, hauria cridat un obrer!...
Harris, quan sigui entrat en anys, serà d'aquesta mena d'homes. Jo me n'adono perfectament, i li ho tinc dit.
Vaig fer-li avinent que no consentia de veure que es prengués ell per si sol una atenció que ens atanyia a tots per igual.
-No, Harris: preneu el paper, el llapis i l'índex. George escriurà i jo faré el treball.
Deixàrem de banda la nostra primera nomenclatura. Era evident que el corrent superior del Tàmesis fóra estat migrat per al vaixell que ens caldria, d'haver hagut de contenir tot el que haviem assenyalat com a indispensable. Ho vàrem decidir després de rumiar molt.
-No anem per bon camí- digué George. -No hem de pensar en les coses que ens poden servir, sinó pendre les absolutament necessàries.
De vegades George és home de veritable seny. Us deixaria parats si tinguéssiu la sort de conèixer-lo.
D'això jo en dic pura saviduria, i no tan sols per al cas de que es tracta, sinó referint-me i tot al viatge pel riu de la vida, en general.
Mireu quantes de persones carreguen llur embarcació de coses inútils: les creuen essencials al plaer, al confort del trajecte, i, realment, no són sinó puerils futilitats. Es carrega la pobra petita barca, fins a l'alçada de mitja antena, de bells vestits, d'innecessari personal per al servei; es fa reunir una gran colla d'amics, gent elegant, abillada a la moda, els quals no s'interessen gens ni mica pel senyor que els ha rebut, fent-ne tant de cas com d'una peça de dos rals, el qual senyor fa d'ells el mateix cas; es fan costoses recepcions, que no plauen a ningú, tot cerimònies i etiquetes, pretensions i tentació, i, demés, aquesta carregosa ximpleria, la més faltada de raó: ¡la preocupació del que pensarà el veí! S'acumulen el luxe que fatiga, els plaers que enutgen, els espectacles de fingiment semblants a la corona de ferro dels criminals de l'antiguitat, la qual corona feia rajar sang del front adolorit del pacient.
Ben bé que en són, de futilitats! Llança-les per la borda, pobre home! El teu vaixell, carregat així esdevé tan pesant, que tanmateix pots tu defallir. Aquests destorbs t'entrebanquen, fan perillosa la maniobra. Ni un sol instant exempt d'ansietat i de neguit pots tenir, ni un moment de repòs per a somiar a ton grat; impossible, per a tu, atalaiar els núvols lleugers que el vent sembra i fa lliscar a les altes profunditats.
El sol envia els seus raigs enlluernadors sobre els remolins de la ribera; els grans arbres se'n munten pels marges reflectint llur silueta dins l'aigua. I tu no ho pots pas veure! No pots gaudir dels lliris grocs i blancs, ni dels rosers que fa onejar el zèfir, ni de les blaves floretes no m'oblidis.
Llança, doncs, ben lluny tot aquest no res! Fes lleugera la barca de la vida i abasteix-la només de coses escaients: l'interior senzill com els gaudis; un o dos amics, dignes d'aquest nom; algú que t'estimi i que estimis tu (un gat, un gos, una pipa o dues); pren a bastament les provisions per a nodrir-te i per a vestir-te, i una mica més del necessari per a satisfer-te quan la set sigui cosa terrible.
Aleshores trobaràs la teva barca més obedient al rem, i menys fàcil de naufragar. Si bamboleja, tindràs menys pèrdues: la bona mercaderia resisteix l'aigua. Et serà permès de pensar, de treballar. Veuràs la claredat radiant del sol de la vida; escoltaràs la música eòlica que el vent del Senyor fa eixir de les cordes del cor humà; podràs...
Perdoneu, perdoneu: m'he distret.
Vàrem donar la llista a George, qui la començà tot seguit.
-No en pendrem pas, de tenda- digué, -sinó una barca que puguem cobrir. És una cosa més senzilla i més confortable.
Ens semblà just el pensament, i vàrem aprovar-lo. El que no sé és si l'heu vista mai, una semblant cosa.
Es claven uns arcs de ferro, a certa distància, sobre la borda, i a sobre s'hi estén una llarga tela que després se subjecta de popa a proa. La barca esdevé una casa petita bastant confortable, encara que una mica privada d'aire. Però «cada cosa, ací baix, és de l'inrevés» (*5)--com deia cert individu després d'haver-se-li mort la sogra, quan bruscament varen presentar-li la nota de les despeses de l'enterrament.
George proposà encara dur-nos:
Una manta de viatge per cada un.
Una llàntia.
Sabó.
Un raspall.
Una pinta. (Tot això en comunitat)
Un raspallet per a dents (individual).
Una galleda.
Pólvors dentífrics.
Una màquina d'afaitar.
Tres tovalloles de bany.
(Veritat que sembla, la llista, un exercici d'idioma?)
Una cosa tinc observada de tota persona que se'n va a un indret, qualsevol, on hi ha aigua: tot és fer grans preparatius amb la idea dels banys que es proposa de pendre. (Val a dir que després, quan és arribat a lloc, no es banya gaire sovint.)
Això mateix a mi em passa en ésser vora mar. Quan sóc a Londres i penso en el viatge, sempre resolc de llevar-me ben de matí per a fer un cabussó abans del breakfast. Faig acuradament un paquet contenint els calçotets i la tovallola.
En ésser vora mar no arribo a fruir la realització del foll desig tan imperiosament sentit en la capital. Al contrari: m'envaeix el desig, aleshores més que mai, de romandre al llit fins al darrer moment de l'hora del desdejuni.
Una o dues vegades ha estat més forta la virtut: M'he llevat a les sis del matí, i, mig vestit, he pres, vacil·lant i amb pena, els meus calçotets i la tovallola. Mai no he tingut ocasió de felicitar-me. Es reserva especialment per a mi (almenys aquest és l'efecte que em produeix) un vent de l'Est, que talla d'allò més i que per tot em llisca quan vaig darrera l'ona amarga. Són recollits tots els rocs tallants, per mostrar-los a la platja; s'esmolen les pedres i se me'n dissimulen els caires sota la sorra, per tal que no pugui adonar-me'n.
Altrament, em sembla que se m'emportin la mar dues milles lluny, per obligar-me a botar a peu coix, tremolant dins sis polzades.d'aigua, havent-me d'estrènyer amb els meus propis braços.
A la fi, en arribar a ço que en diuen la mar, la trobo insolent, brutal.
Una enorme onada m'agafa i em projecta, amb tanta força com pot, contra una pedra; caic, i abans no he tingut temps de dir (Oh! hem...», i sondar... les meves avaries, l'onada retorna i m'arrossega en ple oceà. Faig esforços desmesurats per guanyar la vora, i em pregunto, ple d'ansietat, si tornaré a veure mon home i els meus amics; em faig retret de la meva migrada amabilitat vers la meva germaneta, essent jo xicot (vull dir quan jo era xicot).
Al moment en que perdia tota esperança, una onada, que es fa enrera, em deixa de mostra sobre la sorra, talment com un estel marí. Em redreço, i, mirant entorn meu, descobreixo que nedava amb dalè per salvar la meva existència... dintre dos peus d'aigua. Me'n torno, altra vegada a peu coix; vaig a vestir-me, i arribo a casa capolat i caminant com una tortuga. Naturalment, dic que el meu bany ha estat deliciós.
Vàrem enraonar d'aquestes coses, tal com si haguéssim de pendre llargs banys cada matinada.
George: -Ja sabeu com és d'agradós, estant dins la barca, llevar-se a trenc d'alba i cabussar pel corrent cristallí.
Harris: -No hi ha res millor, abans del desdejuni, per a fer gana: aquest ha estat sempre l'efecte que m'ha produït.
George: -Si el bany ha de fer Harris més voraç, en protesto. Ja és bastant fatigós arrossegar les seves provisions de boca: si aquestes han d'augmentar-se, aleshores...
En això vaig posar-me de la seva banda. Amb tot, vaig dir:
-Farà bo de dur amb nosaltres Harris, tranquil com és habitualment; encara que ens suposi portar uns quilos suplementaris de queviures.
George convingué amb mi, i retirà la seva oposició al bany de Harris.
Fou acordat de dur tres tovalloles de bany, per no haver d'esperar.
George: -Quant al vestit, em sembla que amb dos de franel·la ja en tindrem prou: podrem rentar-los al riu quan siguin massa bruts.
Sobtadament li vàrem objectar:
-¿Ho heu provat mai, de rentar al riu la franel·la?
-Jo no: mai. Però sé d'uns joves que ho han fet.
Harris i jo tinguérem la gran debilitat de creure que George sabia el que es deia: és a dir que tres joves respectables, «sense posició ni influència», i gens experimentats en coses de neteja, podrien rentar al Tàmesis, amb una mica de sabó, llurs vestits de franel·la.
Més endavant, havíem de saber (massa tard, amb tot) que George era un miserable mentider que en tal operació no hi entenia futil·la.
Si haguéssiu vist aquests vestits, després!... Però (com acostumen a dir els novel·listes de deu cèntims la ratlla) ja ens avancem massa.
George va insistir molt que prenguéssim roba de recanvi i una gran quantitat de petites coses. En cas de naufragi, en tindríem necessitat.
Ens calia fer una gran provisió de mocadors per a poder eixugar la nostra impedimenta. Demés, ens mancava encara un parell de polaines de cuiro i sabates de canotage, per si un mal atzar feia trontollar la nostra barca, posant-la en perill d'enfonsar-se.