Discutim un pla.--Plaer d'acampar al ras, les nits que fa bo.-- Idem... les nits de pluja.--Un compromís resta decidit.--Primeres impressions de Montmorency, quant al compromís.--El creure's que s'és massa bo vers aquest baix món.--Aquestes creences són esvaïdes tot seguit, com mancades de tot fonament.--La nostra reunió és ajornada.
Examinàrem el mapa i formàrem el nostre pla.
Harris i jo sortiríem de Kingston el proper dissabte per a dur, ben de matí, la barca a Chertsey. George vindria allà, a trobar-nos, perquè ell no pot deixar la Cité fins a la tarda, puix que està obligat d'anar a la seva casa de Banca, on dorm des de les deu a les quatre, excepció feta dels dissabtes, que el desperten i el porten al carrer a les dues.
Acamparíem al ras? Jauríem a cobert? George i jo estàvem d'acord a fer-ho en plena naturalesa i a ple aire. Fóra una cosa tan rústica, tan lliure, tan patriarcal!...
De mica en mica el record resplendent del sol finat s'esborra en el cor dels núvols negres i gelats. Silenciosos, com nens enfurrunyats, els ocells han deixat llurs cants; tan sols se sent el crit planyívol de la polla d'aigua trencant la calma religiosa expandida sobre les aigües—llit mortuori on el jorn expirant fa el seu darrer sospir.
De la negra profunditat dels boscos, de cada marge, sorgeix l'exèrcit dels esperits de la nit: les ombres grises. S'arrosseguen, avancen a pas de llop per reposar la vacil·lant reraguarda del dia; passen sense soroll de llurs peus, invisibles sobre les onejants herbes aquàtiques, sobre les canyes sospirants; i, des de l'altura del seu tron tenebrós, la nit, estenent les seves negres ales a sobre la naturalesa enfosquida, regna, amb silenci, en son palau fantàstic il·luminat per les pàl·lides estrelles.
Aleshores deixem el nostre lleuger esquif en un angle reposat. La tenda és aixecada, i el nostre àpat frugal és ben aviat disposat i consumit; després remullem la gola i encenem les nostres grosses pipes. Una agradosa conversa és mantinguda per tots tres a una escaient mitja veu.
En les nostres pauses, el riu, jugant entorn de la barca, conta estranyes històries de vells secrets. Canta feblement l'antiga cançó infantil, milers d'anys cantada i que cantarà, encara, milers d'anys abans que la seva veu no esdevingui ronca i perduda: aquesta cançó que nosaltres (que havem après d'estimar la seva fesomia canviant, i sovint ens ha acaronat damunt del seu pit glatent) ens pensem compendre, malgrat no puguem expressar amb simples paraules la història que ens diu.
Mentre som asseguts sobre el marge, la lluna, que tant l'estima, descendeix dels cels i l'embolcalla amb els seus braços d'argent, fent-li una besada fraternal.
Nosaltres espiem el riu, que fuig remorejant fins a retrobar-se amb la mar, sa mestressa. De mica en mica les nostres veus van apaivagant-se, les pipes s'apaguen, i nosaltres, gent jove, poc donats generalment a sentimentalismes, ens sentim envaïts estranyament per una mescla de pensaments tristos i alegres: no teníem desig ni interès d'enraonar més... Ens aixecàrem, doncs, tot fent fortes riallades, i espolsant les nostres pipes ens donàrem la «bona nit!» per adormir-nos al gronxament de l'aigua que colpeja i dels arbres que murmuregen, sota els ulls dels innombrables i silenciosos estels.
Somiem que el món és esdevingut novament jove i suau! Jove com en el temps que no li havien encara fet arrugar el rostre els segles de lluites i d'interessos, ni li havien fet envellir el cor els crims i les follies dels seus fills. Suau com quan, així una bona mareta, ens duia al pit grandiós, com abans que les burles emmetzinades d'una societat corrompuda no haguessin fet enrojolar-nos de la simple vida que dúiem, sota la seva llei, i renegar de la llar digna i modesta on, d'ençà de milers d'anys, es reprodueix el gènere humà.
Harris exclamà:
-¿Com s'ho farien, en aquells temps, quan plovia?
Mai no es pot commoure, aquest Harris! No té cap corda poètica, i és incapaç de sentir un sol entusiasme per les coses intangibles. Mai Harris «no pot plorar, i no sap per què». Si els seus ulls llagrimegen, podeu fer una juguesca: que menja ceba crua o que ha ficat al seu cos massa salsa Worcester.
S'escaurà de trobar-vos una nit en companyia seva, vora mar, i dir-li:
-Silenci! No sentiu? ¿No és això el cant de les sirenes que puja del fons dels abismes a través de les ones brincadisses? ¿O serà, potser, el ressò de lúgubres fantasmes que salmodien fúnebres càntics sobre els blancs cadàvers embolcallats d'herbes marines?
I veureu com Harris us agafa del braç, bo i dient-vos:
-Ja sé el que teniu, amic! Haveu agafat un refredament. Féu el favor d'acompanyar-me. Conec, per ací a prop, en girar la cantonada, un lloc on podreu trobar un glop del millor whisky escocès com mai no haveu tastat; amb un dir Jesús, restareu més trempat que un orgue.
Harris sempre coneix un lloc, «per ací a prop, en girar la cantonada», on pot trobar-se alguna cosa especial per aixecar el colze. Si el veiéssiu al Paradís (suposant que semblant cosa pogués esdevenir-li), tot seguit us saludaria dient-vos: -¡Què content estic de trobar-vos ací, company! He descobert un magnífic reducte, «un poc més enllà, en girar la cantonada», on hi ha un nèctar de primo cartello.
En qüestió d'acampar al ras, l'observació pràctica de Harris sobre la pluja era ben justa. Acampar així, en semblant cas, és tanmateix una cosa ben poc divertida.
Som a la nit. Esteu tot mullat; hi ha dins la barca dues polzades d'aigua; tot és inundat. Veieu sobre el marge un lloc menys fangós que els altres, i desembarqueu per anar a la tenda que dos companys procuren d'aixecar.
La tenda, empapada d'aigua i bambolejada durament, cau i s'enrotlla al vostre cap. Us enrabieu. La pluja segueix a torrents.
Aixecar una tenda quan fa el temps sec, ja és una cosa empipadora; però al mig de la pluja esdevé un treball herculi. El company, en compte d'ajudar-vos, sembla bellugar-se com un ximplet. Quan haveu fixat convenientment la vostra part de tenda, ell, amb una forta empenta, fa malbé l'obra.
-Què feu, vós, allí?
-I vós què feu?- respon. -Deixeu anar-ho tot!
-No estireu d'allà! Això va de l'inrevés, ara. Sóu un poca-solta. Torneu a començar.
-No ho he fet pas jo- crida l'altre. -Deixeu anar la part vostra.
-Us torno a dir que ho feu tot malbé- brameu, picant de peus a terra. -Ho aneu a desballestar tot.
Ensems doneu a los cordes una bona empenta, i féu sortir de lloc les estaques que havia clavat l'adversari.
-Embriagós del dimoni!- sentiu que reganya l'altre. I, amb un cop furiós, arrenca les estaques de prop vostre. Llavors agafeu el martell i us precipiteu entorn de la tenda per dir-li el que penseu de l'operació. El vostre adversari fa el mateix, voltant en el mateix sentit que vós, per expressar-vos tota la seva opinió, i comenceu de girar i renegar tant com podeu, fins que la tenda se'n ve a terra en un munt i us encara l'un a l'altre, i, plens d'indignació, crideu tots a un temps: -Veieu? El que us havia dit que passaria.
Arriba el tercer company, fins aleshores enfeinat a treure aigua de la barca. Ha omplert la seva manguera moltes vegades, i en deu minuts no acaba de maleir-vos.
-I ara! Quin dimoni de joc esteu fent? ¿Per què aquesta tenda no és aixecada?
A la fi, bé o malament, està enllestida i podeu desembarcar tot el vostre equipatge. És inútil provar d'encendre foc al bosc: agafeu, doncs, el vostre foguer d'esperit de vi i us hi arrupiu a l'entorn. L'aigua de pluja és el plat principal amb que aneu a delitar-vos; el pa és remullat en tres quartes parts; el pastís de carn és copiosament ruixat; les confitures, la mantega, la sal i el cafè s'han barrejat, i el conjunt sembla una sopa.
En havent sopat, trobeu el vostre tabac en remull: impossible fumar. Per sort teniu una ampolla del líquid que reanima i enerva... segons la dosi que se'n pren. Amb tal líquid us arriba un gust per la vida a bastament, amb la dolça perspectiva d'assolir el vostre llit.
Llavors somieu que un elefant se us ha assegut sobtadament a l'estómac, i que un volcà ha fet erupció i vos ha projectat al darrer fons de la mar, amb el susdit elefant reposant sempre beatíficament damunt vostre.
Us deixondiu amb la sensació que un terrible esdeveniment acaba de produir-se: la vostra primera impressió és d'haver arribat la fi del món. Després reflexioneu que això no pot ésser. Penseu tot seguit amb lladres, amb assassins; finalment traduïu les vostres sensacions mitjançant el mètode habitual, però res no se us acut. Tot el que imagineu és que, per exemple, milers de persones us escometen a puntades de peu i que aneu a ofegar-vos.
A prop vostre algú sembla passar un moment perillós, car sentiu com criden a sobre del vostre llit.
Determinat a posar a bon preu la vostra vida, lluiteu frenèticament, colpejant a dreta i esquerra amb els braços i les cames, i cridant a ple pulmó; a la fi, qualque cosa es demoleix i vos trobeu amb el cap a la fresca, entreveient a dos peus de distància un lladre encongit, a punt de ferir-vos, i us prepareu a sostenir-hi un combat a mort, fins que... de cop i volta reconeixeu Jim.
-Sóu ben bé vós: eh?- diu Jim, que us reconeix al mateix moment.
-Sí- responeu, refregant-vos els ulls. -¿Què passa?
-Aquesta miserable tenda, em sembla que ha caigut.
-On és Bill?
Tots dos comenceu de cridar Bill, mentre el pis s'aixeca i es balandreja sota els vostres peus, i la veu sorda que abans escoltàveu exclama al mig de la tenda enrunada:
-Eh! Fora d'aquí dalt! ¡Fugiu de sobre el meu cap!
Bill surt, amb prou treballs, de dintre els plecs de la tenda: sembla una vella, i té el cos tot ple de fang trepitjat; a més a més, el veieu amb una disposició d'esperit massa agressiva, persuadit d'haver estat tot una broma premeditada contra seu.
L'endemà un hom és afònic, formidablement constipat i amb un humor de diables. Les frases surten, de les goles ronques mentre us desdejuneu.
Vàrem pendre el determini de dormir al ras, les nits que fes bo; i aixoplugar-nos en un hotel, com les persones dignes, les nits de pluja.
Montmorency va saludar aquest compromís, aprovant-lo enterament: mai no ha estat molt partidari de les poètiques soledats. Doneu-li una diversió sorollosa, i aleshores, per vulgar que sigui, no el fareu menys feliç.
En esguardar Montmorency es pot creure que és un àngel enviat a la terra sota la figura d'un petit fox-terrier: un àngel que no sé per quina raó no havia d'ésser admès dins el gènere humà. Té una expressió que sembla dir: «Oh, quin món tan pervers és aquest! ¡Com em plauria millorar-lo, ennoblir-lo!» Pobre Montmorency! La seva mena de gest ha omplert sovint de llàgrimes els ulls de moltes velles persones devotes: fins de ladys i gentlemen.
Quan començà de furejar pels marges (a costes meves), vaig creure de primer antuvi que no podria persuadir-lo de restar amb mi. Vaig pendre el costum d'asseure'm i examinar-lo quan s'estenia sobre la catifa, davant del foc, examinant-me ell a son torn. I jo pensava: "Segur que no viurà gaire temps ací baix aquest gosset. Qualsevol dia serà aixecat amb un carro vers el cel rutilant: aquest serà el seu destí!"
Però així que he pagat per culpa seva cap a una dotzena de gallines escanyades; quan, agafant-lo de la cua, l'he deslliurat de mil combats de carrer; quan una dona enfurismada m'ha presentat, perquè el veiés, el cadàver del seu gat difunt, bo i tractant-me d'«assassí»; quan m'he vist demandat als tribunals pel meu veí del costat, per haver deixat en llibertat un gos ferotge, un gos que havia muntat la guàrdia davant el seu magatzem de ferramentes durant dues hores, una nit de fred, sense poder el veí treure ni la punta del nas; quan he sabut que a espatlles meves el jardiner havia guanyat 30 xelins apostant per la destrossa de «tantes rates en tant de temps»... des d'aleshores he començat de creure que potser se li permetria de romandre en el nostre planeta una temporada més llarga.
Vagabundejar entorn de les caneres; aplegar la canilla més desqualificada que pugui proveir la ciutat, i disposar-la, en ordre de batalla pels carrers, per a combatre altres gossos de semblant ganduleria: heu's aquí la idea que Montmorency es feia de la gran vida.
Dit tot això, es comprèn la seva completa aprovació al nostre projecte de dormir als hotels, hostals o paradors.
Les nostres disposicions d'aquella nit foren preses a grat de tots; mancava a decidir la tria dels fardells que ens calia dur. Però, tot just començada la discussió, Harris fou del parer «que s'havia emprat eloqüència a bastament» per una sola nit i proposà d'anar per alegrar una mica el cor en «un bell recó, prop d'allí», on era a la nostra disposició una glopada de Irish, responent de la classe.
George es trobava alterat (mai no l'he conegut d'altra faisó); i, com que per la meva banda tenia el pressentiment que una mica de whisky calent amb un tall de llimona aniria bé per a la meva malaltia, s'ajornà, de comú acord, el debat fins al vespre vinent.
I, prenent els barrets, s'aixecà l'assemblea.