Oxford.--Montmorency es creu que és al cel.--La barca llogada en l'Alt Tàmesis: bondats i aventatges.--L'orgull del Tàmesis.--Canvi de temps.--El riu sota diferents aspectes.--Vetlla poc divertida.-- Sospirs vers l'Intangible.--Conversa animada.--George executa variacions amb el banjo.--Una lúgubre melodia.--Un altre dia de pluja.--Fugida.--Un ressopó i un brindis.
Vam passar dos dies, molt agradables, a Oxford; però hi ha massa gossos, ací. Montmorency va tenir onze duels el primer dia i catorze el segon. Es creuria que era al cel, segurament.
Les persones de feble constitució o de no gaires ganes de treballar tenen el costum de llogar una barca a Oxford i deixar-se lliscar a flor d'aigua; però les persones d'energies han de donar-se aquesta diada de lluita a contraorrent, experimentant la positiva satisfacció de caure d'esquena i d'esgargamellar-se cridant, uns i altres. Jo vaig provar aquestes sensacions quan Harris i George remaven i jo duia el governall.
Als que fan la sortida des d'Oxford, jo els aconsellaria de pendre llur pròpia barca (fora que puguin pendre la d'un altre, procurant no ésser descoberts). Les barques de lloguer que es troben al Tàmesis més enllà de Marlow, generalment són bones barques, suficientment calafatejades i resistents al naufragi, mentre siguin ben menades: tenen llocs reservats per a seure i van proveïdes de tot el material necessari de rems i governall.
Val a dir que de boniques no ho són gaire: són d'aquella mena d'embarcacions amb les quals un hom no pot ufanar-se i donar-se importància. El barquer que les mena és modest, reservat: prefereix anar per la banda de riu ombrejada pels arbres i fer la major part possible del trajecte de bon de matí o a les primeres hores del vespre, quan creu que ningú el pot veure. Quan veu, de la barca estant, una persona coneguda, s'arramba ràpidament al marge i s'amaga darrera un arbre.
Un estiu vaig anar amb una colla que havia llogat una d'aquestes barques per alguns dies d'excursió. Cap de nosaltres no sabia què era això que se'n diu barca de lloguer: ni quan ens la vam veure al davant vam saber-la distingir. Per endavant havíem escrit demanant un doble esquif.(1) En arribar amb els nostres sacs de viatge, donàrem els nostres noms, i l'home ens digué:
-Sí, sí, perfectament: vostès són la colla que ha escrit per a un doble esquif. Molt bé. Jim: porteu L'orgull del Tàmesis.
El noi marxà, i cinc minuts després tornava amb una peça de fusta antidiluviana, desenterrada d'algun cau, d'on l'haurien treta amb el menor perjudici possible. La meva idea, al primer cop d'ull, fou que es tractava d'una relíquia romana qualsevol. Relíquia de què? No ho sabia. Potser d'un bagul de mort. Les encontrades de l'alt Tàmesis són riques en relíquies romanes, i per això vaig creure versemblant la meva idea. Però l'home més seriós de la nostra colla, no gaire geòleg, menyspreà la meva relíquia romana i proclamà que per a la més migrada intel·ligència (i semblava apenat de no poder considerar-me de tal categoria) la cosa portada pel minyó era evidentment una balena fòssil. I ens féu remarcar una pila de senyals per a provar que aquell cetaci devia haver pertangut al període preglacial.
Per a resoldre les dues opinions demanàrem al minyó (recomanant-li que no temés de dir tota la veritat) si era una balena fòssil preadamítica o un fèretre romà de les primeres edats. I el minyó respongué:
-És L'Orgull del Tàmesis.
Aquesta resposta ens semblà escaient i vam donar-li dos penics com a recompensa pel seu acudit. Però, en veure que persistia a prolongar la broma, ja massa llarga per al nostre gust, acabàrem per empipar-nos.
-Apa, noi, apa- digué, amb veu grossa, el nostre capità. -Ja n'hi ha prou, de contar coses absurdes. Emporteu-vos-en a casa aquest bugader de la vostra senyora mare, i torneu amb una barca.
El propietari en persona vingué, mentrestant, i ens assegurà, sota la seva paraula «d'home competent en la matèria» que allò era una barca de debò: el doble esquif triat expressament per a la nostra excursió.
Rondinàrem tant com poguérem. Almenys l'hagués emblanquinada amb calç, o l'hagués enquitranada, o hi hagués fet quelcom per a distingir-la d'un malendreç. Ens digué que L'orgull del Tàmesis servia tal com estava; que ningú, en quaranta anys, n'havia tingut la més petita queixa i que no veia per quin motiu havíem d'ésser nosaltres els primers.
No vam dir res més. Reforçàrem la barca(?) relligant-la amb cordills, i als indrets d'on més atrotinada es veia vam enganxar-hi paper pintat. Després resàrem les nostres oracions, i embarcàrem.
Trenta cinc xelins va costar-nos el lloguer, per sis dies, d'aquell invàlid, que hauríem pogut comprar per quatre xelins i sis penics a qualsevol mercat d'encants.
El temps canvià al tercer dia (parlo del nostre viatge actual). El retorn des d'Oxford el començàrem que plovia a bots i a barrals.
El riu sembla un raig d'or fos a la llum del sol, reflectida pels remolins de les ones, que daura les soques gris-verdes dels faigs i s'entafora pels senders ombrívols i frescals. Aquest sol va pertot: baixa a encastar diamants a les rodes dels molins, petoneja les liles, juga amb l'aigua nevosa de les barreres i argenta els murs i els ponts endomassats de molsa. Il·lumina els més humils poblats i fa enciser cada viarany, cada prat; s'amaga pels canyars, mostra sa cara riallera a totes les rieretes tributàries del riu, llisca joiosament, allà a l'horitzó, per sobre una munió de veles, i omple l'aire d'un dolç esplendor.
Ben altrament, quan la pluja cau, seguit seguit, sobre l'aigua lassa i gelada del riu, diríeu que aquest pertany aleshores al reialme de l'Enyorança. Diríeu que se senten els sords gemecs d'una dona adolorida, mentre els arbres negres i silenciosos, coberts de boira, s'aixequen mateix que fantasmes als ulls contristats: mateix que fantasmes diabòlics.
La llum del sol és la sang vivent de la naturalesa. La nostra mare la Terra sembla tota trista i sense energia quan aquesta llum benfactora deixa d'escalfar-la. Ens encomana sa tristesa i sembla que ens deixi, com la vídua que ha perdut l'objecte de sa tendresa: els fillets es complauen a agafar-li la mà, però no la veuen pas somriure.
Tot el dia el passem remant sota la pluja. ¡Què melangiós, aquest treball! Nosaltres ja ens ho agafem rient. És una mudança de temps! Val la pena de conèixer el riu sota els seus diferents caients: no podíem pretendre de tenir sempre sol, ni hauria estat tampoc gaire distret. La naturalesa és bella, fins i tot quan plora...
Harris i jo vam sentir un veritable entusiasme durant les primeres hores, i entonàrem una cançó que glossava els gaudis de la vida bohèmia, lliure en la tempesta com en el bon temps, al grat de tots els vents i joiosa amb la pluja tan benfactora. Aquesta cançó ridiculitzava les persones que no saben estimar aquesta manera de viure. George, menys entusiasmat, obrí el seu paraigua.
A l'hora de dinar muntàrem el nostre sopluig, i el mantinguérem tota la tarda, deixant lliure, al davant, un petit espai per a poder remar i mirar cap enfora. Així férem nou milles, i en ésser nit arribàrem Day's Lock.
Honradament no podria dir que la vetlla fos alegre. La pluja queia persistent i regular; la barca, amb tot el que encloïa, era ben remullada. El dinar no ens havia deixat gaire satisfets: el pastís de vedella freda embafa molt aviat quan no es té molta gana. A mi m'hauria vingut de gust una costella. Harris ponderava el mèrit del llenguado i de la salsa blanca. El sobrant del seu pastís va donar-lo a Montmorency, que el refusà (picat, tal vegada, per l'oferiment), anant a asseure's a l'altre extrem de la barca. George, sentint-nos enraonar d'aquells plats, exclamà:
-¡Deixeu-me acabar de menjar la meva vedella freda sense mostassa!
Després de dinar, férem una partida de nap, a deu cèntims la jugada, durant hora i mitja. George guanyà vint cèntims. Sempre hi té sort, en el joc. Harris i jo vam perdre, just just, deu cèntims cada un. Aleshores pensàrem plegar de jugar.
Harris: -El joc engendra una excitació perjudicial, quan es prolonga massa.
George: -Us invito a la revenja.
Però Harris i jo vam determinar no seguir lluitant contra el destí. Ens obsequiàrem amb una mixtura de toddy i garlàrem una estona.
George: -Fa dos anys, en una excursió al Tàmesis, vaig conèixer un minyó que va dormir, dins la barca, mullat per una nit com aquesta, i li sobrevingueren unes febres reumàtiques de les quals no pogué curar. Morí deu dies després, i tingué una llarga agonia. Era ben jove i estava a punt de casar-se.
Aquesta història recordà a Harris que un amic seu, que marxà formant part dels Voluntaris, dormí sota sa tenda, a Aldershot, en una nit de pluja molt semblant a la nostra i l'endemà es despertà coix per tota la resta de la seva vida. -Us hi presentaré quan siguem a Londres, i el vostre cor plorarà sang- afegí.
Aquests records ens portaren a una afalagadora conversa, sobre la ciàtica, febres, reumes, malalties dels pulmons, bronquitis, etc. Harris féu observar la terrible situació que passaríem si un de nosaltres caigués seriosament malalt durant la nit, allunyats com érem de metges i d'auxilis.
Una distracció, qualsevol, esdevenia necessària, després d'aquesta conversa. Vaig proposar a George que tragués son banjo i executés una cançó còmica. No cuità pas gaire a fer-ho; però, com que no podia argüir les absurditats acostumades en semblants casos, («M'he deixat els papers de música a casa», etc., etc.), agafà l'instrument i començà: Dos ulls fets malbé...
Jo sempre havia considerat aquesta cançó com una veritable ximpleria, però George sabé extreure'n una tristesa tan corprenedora que tot me'n vaig admirar. A mesura que les fúnebres estrofes se succeïen, Harris i jo ens sentíem impulsats a caure l'un en braços de l'altre, desfets tots dos en llàgrimes; però reprimírem l'emoció per escoltar en silenci aquesta rústica i planyívola melodia.
En arribar a la tornada, férem un desesperat esforç per semblar joiosos; tornàrem a omplir els gots i començàrem a cantar. Harris feia de leader, mentre George i jo seguíem a certa distància.
«Dos ulls negres fets malbé. Oh, Déu! Mireu quina cosa Tan sols per dir a un hom les seves culpes. Dos...»
Ens aturàrem, impotents per a continuar. No podíem suportar l'inenarrable acompanyament de George quan subratllava aquest Dos, donat l'estat de lassament en que ens trobàvem. Harris es posà a gemir com un nen, i Montmorency lladrava fins a fer creure que el cor li dolia o que tenia mal de queixal.
George volgué passar al couplet següent. Creia que, un cop entrenat, traduiria més bé el sentit de la música, la qual semblaria llavors menys trista. La majoria va oposar-se a aquesta temptativa.
No sabent que més fer, anàrem a jeure: és a dir, que ens despullàrem per a fer com si dormíssim al fons de la barca, durant tres o quatre hores. Amb allò ens procuràrem una mica de son agitat, fins a les cinc del matí. Aleshores ens vam llevar i ens desdejunàrem.
El segon dia fou tot igual al primer. Plovia a tot ploure, i, embolicats amb els nostres mackintoshes, ens deixàrem lliscar dolçament al llarg del riu, sota el nostre envelat protector.
Un de nosaltres (no sé pas qui: potser jo) féu grans esforços, durant el trajecte del matí, per ressuscitar la vella cançó bohèmia:
«Som fills de la natura La pluja ens alegra el cor...»
Però no vaig tenir èxit. El famós
«Tant se me'n dóna, de la pluja: ja us ho diré.»
expressava tan bé els sentiments de tots, que era inútil cantar-ho.
Malgrat tot, estàvem d'acord en un punt: que calia seguir la broma, fos com fos. Havíem sortit a fer una excursió de quinze dies sobre el riu, i haviem de fruïr completament el nostre viatge de plaer. Si en aquest viatge hi morim, fóra ben trista cosa per als nostres amics i coneguts, però ¿què hi podíem fer? Tornar-nos-en, per la pluja, en un clima com el nostre, era crear un precedent desastrós.
Harris: -No ens queden sinó dos dies, i nosaltres som joves i forts. Hem d'arribar al capdavall.
Cap a les quatre començàrem a discutir projectes per a la vetlla. Ens trobàvem aleshores una mica més enllà de Goring. Determinàrem anar fins a Pangbourne i aturar-nos-hi per a fer-hi nit.
-Una altra vetlla agradosa!- digué George.
I restàrem tots tres asseguts i capficats amb aquesta perspectiva. A les cinc seríem a Pangbourne; a dos quarts de sis ja hauríem sopat. Llavors seríem lliures per anar a passejar-nos pel poblat, sota les ruixades de la pluja, fins a l'hora d'anar a jeure, o bé estar-nos al saló d'un restaurant delitant-nos amb la lectura de l'almanac a la llum pàl·lida d'una llàntia.
Harris: -L'Alhambra serà més animat, potser...- I tragué el cap per inspeccionar el cel.
-Amb un ressopó a X... (2)- vaig afegir jo inconscientment.
Harris: -Evident! És ben trist haver decidit romandre enganxats a aquesta barca.
I el silenci s'establí per uns instants. Després digué George:
-Si no haguéssim jurat córrer a una mort segura dins aquest vell fèretre movent... (i llançà una llambregada d'indefinible malvolença a la barca), fóra important fer l'observació que hi ha un tren que surt de Pangbourne a les cinc i minuts, el qual tren ens deixaria a Londres a temps per a menjar una costella i encaminar-nos a l'indret de què haveu parlat.
Ningú no va respondre. Ens miràvem els uns als altres: cada un considerava sa pròpia feblesa, i les cares reflectien culpables pensaments...
Agafàrem la maleta Gladstone i desembarcàrem silenciosament. Inspeccionàrem el riu amunt i avall. Ningú no ens veia!
Vint minuts després s'hauria pogut veure tres persones seguides d'un gos, amb llastimós posat, pujant furtivament de l'hotel del Cigne cap a l'estació d'el camí de ferro. Anaven vestides de la següent manera, ni elegant ni adequada: sabates negres de cuiro, brutes; roba de franel·la, pròpia per a remar, molt bruta; barrets de feltre marró, excessivament tacats; abrics mullats; paraigües.
Enganyàrem el barquer de Pangbourne. No havíem tingut la gosadia de dir-li que la pluja ens feia fugir. No. Li confiàrem la barca i son contingut, amb l'ordre de tenir-la disposada per a l'endemà a les nou del matí; si ens passava res de nou, li faríem saber el nostre retorn per carta.
A les set érem a Paddington. Prenguérem un cotxe per anar directament al petit restaurant en qüestió, on férem un lleuger àpat. Encomanàrem un sopar per a dos quarts d'onze, i, deixant allí Montmorency, continuàrem el nostre camí vers Leicester Square.
A l'Alhambra cridàrem l'atenció ben de debò. En arribar a la finestreta del despatx de localitats, se'ns va invitar, sense gaire polidesa, a entrar per la porta del carrer de Castle (porta dels artistes), fent-nos saber que fèiem mitja hora tard. Amb prou feines poguérem convèncer l'empleat que nosaltres no érem pas els equilibristes universalment cèlebres de les muntanyes Himalaya, i a l'últim ens agafà els diners i ens deixà passar.
A l'interior del teatre l'èxit fou encara més gros. Les nostres cares bronzejades i els nostres pintorescos vestits foren objecte de l'admiració de tota la concurrència. En una paraula: vam atraure tots els esguards. ¡Quin moment d'orgull per a nosaltres!
Marxàrem després del primer ball i tornàrem al restaurant, on el sopar ja ens esperava. He de confessar que aquell sopar ens omplí de joia, car eren deu dies els que havíem viscut alimentant-nos quasi únicament de vianda freda, pastissos, pa i confitures: com si diguéssim un règim de dieta simple i nodridora, però sense res veritablement excitant per a la gana. Aquella nit, l'olor del borgonya, el baf de les salses franceses, les estovalles escaients i els pans llargs, trucaven, com un visitant estimat, a les portes de les nostres íntimes consciències.
Durant una estona férem treballar els queixals i beguérem de ferm; després, deixant d'abocar-nos als plats i d'agafar-nos als ganivets i forquilles, ens aplomàrem ben bé a la cadira i ens ho prenguérem amb més calma. Les nostres cames s'allargaven sota la taula, els tovallons ens anaven caient a terra. Ens arribà el moment d'examinar el sostre de l'habitació, i d'agafar, d'un tros lluny, allargant el braç, els gots de la taula. Ens sentíem bons, misericordiosos, plens d'idees.
Harris, que seia prop de la finestra, apartà la cortina i mirà al carrer. Era mig a les fosques; els llums pampelluguejants flamejaven a cada bufada de vent; plovia a ruixats i un torrent d'aigua baixava pel mig del carrer. Alguns transeünts, mullats fins als ossos, corrien arronçats sota llurs paraigües, que semblaven fonts. Les dones caminaven amb la punta dels peus.
-Doncs bé- digué Harris, prenent el got. -Hem tingut un viatge agradós, i endreço el meu agraïment al vell Pare Tàmesis. Penso, però, que havem fet bé de deixar-lo. Bec a la salut de tres homes sortits de llur barca amb felicitat!
Montmorency es dreçà davant la finestra, i, esguardant la nit, féu un curt lladruc d'adhesió al brindis.
(1) Segons l'autor, una llanxa amb dos remers i quatre rems.
(2) Es tracta d'un restaurant poc conegut pel veinat de X, on per tres amb sis pot fer-se un ressopó amb una bona ampolla. No seré pas tan ingenu que ho descobreixi als llegidors. (Nota de l'autor).
FI DEL TEXT
NOTES DE LA TRANSCRIPCIÓ
--Aquesta edició en català de "Tres homes dins una barca" data de 1921. Les omissions de certs passatges, així com alguna imprecissió en el text traduït, fan aconsellable afegir els següents aclariments, referenciats dins el text amb (*).
(*1) Hauria de dir: "tot el sistema".
(*2) Hauria de dir: "mai no m'he marejat".
(*3) Aquí la traducció canvia el sentit. Hauria de dir: "Foren els pickles, sabeu. Eren els pickles més dolents que mai he tastat en un vaixell. No en vau menjar gens, vós?"
(*4) No està clar el sentit de "escombrejar". En l'original, Montmorency diu: "i jo no fumo."
(*5) El sentit és confús. Vol dir: "cada avantatge té el seus inconvenients."
(*6) Per "llard" hem d'entendre cansalada viada, o "bacon".
(*7) El següent paràgraf fou omès en aquest punt:
«Llavors hi ha les noies amb pretendents. Les que en tenen mai no els volen. Diuen que s'estimarien més no tenir-ne, que les molesten, i que per qué no van a enamorar a Miss Smith i a Miss Brown, que són grans i no gaire maques, i no tenen cap pretendent? Elles mateixes no en volen, d'enamorats. No es volen casar mai.»
(*8) Hauria de dir: "No, pensant-ho bé, no repetiré el que Harris va dir."
(*9) En aquest punt, tot el següent passatge fou omès en la edició transcrita:
«Les noies, tampoc queden gens malament en una barca, si van vestides de forma bonica. No hi res més escaient, penso, que un vestit de navegar de bon gust. Però un vestit de navegar, ho haurien d'entendre totes les senyores, ha de ser un vestit que es pugui portar en una barca, i no solament dins una capsa de vidre. Espatlla del tot una excursió el tenir gent a la barca que tota l'estona estan pensant molt més en el seu vestit que en el viatge. Vaig tenir la dissort una vegada d'anar a un picnic aquàtic amb dues senyores d'aquesta mena. Sí que vam tenir un dia entretingut!
»Totes dues anaven força mudades—tot puntes i seda, i flors, i cintes, i sabates de saló, i guants fins. Però anaven vestides com per un estudi fotogràfic, no pas per un picnic al riu. Eren els "vestits de navegar" d'una il·lustració de moda francesa. Era ridícul, estar voltant amb ells prop de terra de veritat, i aire, i aigua.
»La primera cosa fou que van pensar que la barca no era neta. Vam treure la pols a tots els seients, i els asseguràrem que ja ho era, però elles no ens creien. Una d'elles fregà el coixí amb el dit enguantat, i mostrà el resultat a l'altre, i ambdues sospiraren, i s'assegueren, amb el posat dels primitius màrtirs cristians provant de posar-se còmodes contra l'estaca. De vegades, mentre estàs remant, pots esquitxar una mica, i sembla ser que una gota d'aigua feia malbé aquells vestits. La marca mai se'n anava, i al vestit li quedava una taca per sempre més.
»Jo portava els rems del darrera. Ho vaig fer el millor que sabia. Els aixecava dos peus enlaire, i feia una pausa després de cada remada per deixar caure les gotes abans de tirar-los enrere, i escollia cada cop un punt d'aigua quieta per enfonsar-los novament. (El de proa digué, després d'una estona, que no es sentia un remer prou qualificat per a remar amb mi, però que es quedaria quiet, si jo li permetia, i estudiaria la meva voga. Digué que li interessava.) Però, malgrat tot això, per més que jo ho intentava, no podia evitar que un esquitx ocasional anés a parar sobre aquells vestits.
»Les noies no es queixaven, però s'arraulien ben a prop una de l'altra, i cloïen fort els llavis, i cada cop que una gota les tocava, s'encongien visiblement amb una esgarrifança. Era una noble visió, el veure-les sofrir així en silenci, però em féu perdre els nervis del tot. Sóc massa sensible. La meva voga es tornà boja i espasmòdica, i esquitxava més com més m'esforçava a no fer-ho.
»A la fi vaig deixar-ho córrer; vaig dir que em posaria a proa. El de proa també pensà que l'arranjament aniria millor, i canviàrem llocs. Les senyores feren un sospir involuntari d'alleujament quan em veieren marxar, i s'animaren momentàniament. Pobres noies! Els hauria anat millor amb mi. L'home que tenien ara era un tipus alegre, bon jan, espès de cap, amb tanta sensibilitat com la que podria tenir un cadell de Terranova. Podies estar-lo mirant amb mirades assassines durant una hora i no se'n adonaria, i si ho fes, tampoc se'n amoïnaria gota. Engegà una voga ben viva, rítmica i intensa, que envià els esquitxos voleiant per tota la barca com un sortidor, i va fer aixecar a tothom ben drets en un sant moment. Quan escampava un bon mig litre d'aigua sobre un d'aquells vestits, feia un rialleta cordial i deia:
»-Perdoneu, em sap greu;- i els hi oferia el mocador perquè s'eixuguessin.
»-Oh, no té importància- mormolaven les pobres noies, i dissimuladament es cobrien amb mantells i estores, i intentaven protegir-se amb els seus para-sols de puntes.
»A l'hora de dinar hi passaren una mala estona. Les volien fer seure sobre l'herba, i l'herba tenia pols; i els troncs d'arbre en els que les invitaven a repenjar-se, semblaven no haver estat netejats feia setmanes; o sigui que desplegaren llurs mocadors a terra i s'hi assegueren, ben rígides. Algú, caminant amb un plat de pastís de vedella, s'entrebancà amb una rel i envià el pastís volant. No els en hi caigué gens a sobre, per sort, però l'accident els hi suggerí un nou perill, i les posà nervioses; i sempre que algú es movia, després d'allò, amb quelcom a les mans que pogués caure i fer un merder, se'l miraven amb ansietat creixent fins que s'asseia altre cop.
»-Bé, doncs, noies- els digué el nostre amic de proa, alegrement, quan tot fou acabat, -apa vinga, que heu de fregar!-
»De primer no l'entenien. Quan colliren la idea, digueren que els hi semblava que no sabien pas com fer-ho.
»-Oi, ja us en ensenyaré,- exclamà ell; -és d'allò més divertit! Us estireu sobre la vostra—vull dir, us inclineu a la riba, sabeu, i esbandiu les coses dins de l'aigua.
»La germana gran digué que temia que no portaven els vestits adients per a la feina.
»-Oh, aniran prou bé,- digué ell, tot xiroi; -arremangueu-vos-els.
»I els hi féu fer. Els hi digué que tot allò era la meitat de la gràcia en un picnic. Elles digueren que era molt interessant.
»Ara que ho penso amb calma, era aquell jove tan obtús com ens pensàvem? O potser...--no, impossible! Tenia una expressió tan senzilla, tan infantil!» .........
(*10) Sentit imprecís. Hauria de dir quelcom així: «Al final engeguen a córrer, tivant la barca a una marxa ben perillosa.»
(*11) "Espanyar" vol dir trencar el pany. Evidentment no és això el que va fer George: Va treure la balda i va obrir el pany.
(*12) Es refereix als seus pantalons.
(*13) En aquest punt, tot el següent passatge fou omès en la edició transcrita:
«Certament, si jo hagués estat un dels Barons en aquell temps, hauria insistit als meus companys la conveniència de portar un client tan esmunyedís com el rei Joan a la illa, on hi havia menys oportunitats per a sorpreses i trucs.
»Hi ha les ruïnes d'un vell priorat en els terrenys de Ankerwycke House, prop de Picnic Point, i fou pels voltants d'aquest vell priorat que es diu que Enric VIII esperava i es trobava amb Anna Bolena. També es trobaven a Hever Castle, a Kent, i també en algun lloc prop de St. Albans. Deu haver sigut difícil per la gent d'Anglaterra en aquells dies el trobar un lloc on aquells jovenets sense cap no estesin festejant.
»Heu estat mai en una casa on hi ha una parella festejant? És d'allò més carregós. Penseu que anireu a seure al saló, i us hi dirigiu. Al obrir la porta, sentiu un soroll com si algú tot d'una hagués recordat quelcom, i, quan entreu, Emily és allà a la finestra, tota interessada en el que passa a l'altra banda del carrer, i el vostre amic, John Edward, és a l'altra punta de l'habitació amb tota la seva ànima corpresa per les fotografies dels parents d'altres persones.
»-Oh!- dieu, parant-vos a la porta, -No sabia que ningú fos aquí.
»-Ah, no?- diu Emily, amb fredor, com si no us cregués.
»Us quedeu per allà un moment, i llavors dieu:
»-És força fosc. Per què no enceneu el gas?
»John Edwards diu, ai, no me'n havia adonat; i Emily diu que al pare no li agrada que s'encengui el gas a la tarda.
»Els hi expliqueu una o dues novetats, i els hi doneu la vostra opinió sobre la qüestió irlandesa; però no sembla que els hi interessi massa. Tot el que comenten sobre qualsevol tema és Oh!, Ah, sí?, De veritat?, Sí, i Ai caram!. I, després de deu minuts d'una tal conversa, llisqueu cap a la porta, sortiu, i quedeu sorprès de veure com la porta es tanca immediatament al darrera vostre, sense que l'hàgiu tocada.
»Mitja hora més tard, decidiu fer una pipa en el conservatori. La única cadira del lloc l'ocupa l'Emily; i John Edward, si ens podem refiar del llenguatge de la roba, estava seient a terra. No parlen, però us fan una mirada que diu tot el que es pot dir en una comunitat civilitzada; i reculeu ben aviat i tanqueu la porta al darrera vostre.
»Ara ja teniu por de ficar el nas en qualsevol habitació de la casa; o sigui que, després de pujar i baixar les escales una estona, aneu a seure al vostre dormitori. Això, tanmateix, es fa pesat al cap d'un temps, de manera que us poseu el barret i sortiu a passejar pel jardí. Baixeu el caminet, i, al passar l'hivernacle mireu a dins, i allí són aquell parell de joves idiotes, tots junts en un racó; i ells també us veuen, i evidentment pensen que els esteu seguint per tot arreu.
Per què no tenen una estança especial per fer aquesta mena de coses, i els obliguen a quedar-s'hi? murmureu; i us apresseu cap al rebedor, agafeu el vostre paraigua i sortiu al carrer.
»Devia ser força igual que tot això quan aquell noi eixelebrat d'Enric VIII estava empaitant la seva petita Anna. La gent de Buckinghamshire els sorprendrien de sobte mentre ells estaven a la lluna per Windsor i Wraysbury, i exclamarien, Ah, éreu aquí! i Enric s'hauria enrojolat i hauria dit, Sí, he vingut per a veure un home; i Anna diria M'alegro de veure-us! No és graciós? M'acabo de trobar el senyor Enric VIII al passeig, i va en la mateixa direcció que jo.
»Llavors aquella gent marxaria tot dient-se, És millor que ens escapolim mentre tot aquest galindejar vagi durant. Anirem cap a Kent.
»I anirien a Kent, i la primera cosa que veurien a Kent en arribar, seria a Enric i Anna fent el beneit per Hever Castle.
Oh, maleït sia! haurien dit. Apa, anem-nos-en. Ja no ho puc aguantar. Anem a St. Albans—un lloc tranquil i bonic, St. Albans.
»I quan arribarien a St. Albans, allí estaria aquella miserable parella, besant-se sota els murs de l'Abadia. Llavors aquella gent marxarien i es convertirien en pirates fins que s'hagués fet el casament.» ..........
(*14) Vol dir un tipus de gos dels emprats en la caça del senglar.
(*15) "Salsa irlandesa": es refereix a l'Irish stew, un plat tradicional que es fa bullint diverses carns i verdures en un mateix recipient. El nostre equivalent seria la escudella barrejada. No és, doncs, propiament una salsa.
(*16) La frase fa de mal comprendre. Hauria de ser, més o menys: "com s´ho fa una dona per passar el temps, si tan sols té per fer la feina d'una sola casa."
(*17) Aquest fragment conté algunes imprecissions de traducció que en fan difícil la comprensió. Es transcriu a continuació el passatge sencer, amb unes mínimes correccions que el fan més entenedor:
«Per la meva part, el record més antic que en guardo és el d'haver contribuït entre cinc companys tres penics cada un per fer una sortida al llac del Regent Park amb un navili de molt curiosa construcció, i anar després a casa del guarda del parc per tal d'eixugar-nos. Això va fer que adquirís el gust de l'aigua, i folgadament vaig practicar-m'hi amb rais en diferents bòbiles, als afores: exercici més interessant i emocionant del que podeu creure, sobretot quan un es troba al bell mig de la bassa i el propietari dels materials usats en la fabricació del rai compareix sobtadament amb una estaca.
»Bon punt us adoneu del bon senyor, la primera cosa que se us acut és de no perdre el temps amb paraules, i, si poguéssiu excusar-vos, amb tota polidesa, d'ajuntar-vos amb ell, ho faríeu de bona gana. El vostre objectiu és sortir, per la part oposada de la bassa d'on ell es troba, i eclipsar-vos cap a casa tot tranquil·lament i amb rapidesa, com si no l'haguéssiu vist. Ell, ben al contrari, manifesta un viu desig d'estrènyer la vostra mà i enraonar amb vosaltres.
»Sembla ser que coneix el vostre pare i és un dels vostres íntims amics. Però, malgrat aquests detalls, no se us acut la idea d'acostar-vos-hi. Desitja dir-vos que us ensenyarà d'agafar els seus taulons per a fer-ne un rai, però a vosaltres us sembla que no cal que es prengui tanta molèstia, car penseu que la vostra ciència és suficient per agenciar-vos l'aparell, i no voleu de cap manera molestar-lo ni accepteu la seva proposta.
»A despit de la vostra falta d'interès, segueix freturós per a aplegar-se amb vosaltres, i és ben afalagadora l'ànsia amb que recorre les vores de la bassa per a rebre-us en el vostre desembarc.» ........
(*18) El termes mariners volen dir: recollir parcialment la vela i posar-la de través perquè faci menys resistència.
(*19) Hauria de dir: "posar-la a favor del vent."
(*20) L'error és evident; hauria de dir: «Ja érem deu milles més amunt».
(*21) En aquest punt, tot el següent passatge fou omès en la edició transcrita:
«No havia remat més d'un minut, quan George advertí quelcom negre surant sobre l'aigua, i ens hi acostàrem. George s'abocà, al ser-hi a prop, i ho agafà. I llavors reculà fent un crit, amb la cara pàl·lida.
»Era el cos mort d'una dona. Surava amb molta lleugeresa sobre l'aigua, i la cara era dolça i tranquil·la. No era una cara bonica; era massa envellida prematurament, massa prima i cansada, per a ser-ho; però era una cara amable i gentil, malgrat les marques de pobresa i necessitat, i tenia en ella aquell aspecte de pau que arriba a les cares dels malalts algunes vegades quan finalment el dolor els ha deixat.
»Venturosament per a nosaltres—que no teníem cap ganes d'estar vagarejant pels jutjats forenses—uns homes de la riba havien també vist el cos, i se'n feren càrrec ells.
»Vàrem conèixer la història de la dona després. Per descomptat, era la vella, vella tragèdia de sempre. Havia estimat, l'havien enganyat—o ella havia enganyat. Fos com fos, havia pecat—alguns de nosaltres ho fem, de tant en tant—i la seva família i amics, naturalment ofesos i indignats, li havien tancat les portes.
»Deixada sola per lluitar contra el món, amb la llosa de la seva vergonya penjada al coll, s'havia enfonsat més i més. Durant un temps, s'havia mantingut, ella i la criatura, amb els dotze xílings a la setmana que guanyava amb una pesada feina de dotze hores al dia, tot pagant sis xílings per a la criatura i mantenint el seus propis cos i ànima plegats amb la resta.
»Sis xílings setmanals no mantenen gaire units el cos i l'ànima. Volen separar-se l'un de l'altre quan hi ha només aquest lligam tan prim entre ells; i un dia, suposo, la pena i la trista monotonia de tot plegat li havien vingut davant els ulls més clarament que mai, i l'espectre burleta l'havia espantat. Havia fet un últim prec als amics, però contra la gelada paret de la seva respectabilitat, la veu de la errant foragitada no fou escoltada; i llavors ella havia anat a veure son fill—l'havia alçat en els seus braços i l'havia besat, amb un posat de cansament com absent, sense trair cap mena d'emoció, i l'havia deixat, després de posar-li a la mà una xocolata d'un penic que li havia comprat, i després, amb els seus darrers xílings, havia comprat un bitllet i vingut a Goring.
»Potser els pensaments més amargs de la seva vida havien voltat pels trams boscosos i els prats de verd brillant envoltant Goring; però les dones s'agafen de forma estranya al ganivet que les apunyala, i, qui sap, entre la tristor, poden haver-s'hi barrejat també els records d'hores més dolces, passades en aquells racons ombrívols sobre els que els grans arbres dobleguen les seves branques fins tan avall.
»Havia vagarejat pels boscos al costat del riu tot el dia, i llavors, quan caigué la tarda i la llum grisa del capvespre estengué el seu fosc mantell sobre les aigües, ella obrí els braços cap al riu silenciós que havia vist les seves penes i alegries. I el vell riu l'havia acollida en els seus braços, i havia recolzat el seu cap cansat sobre el seu pit, i havia allunyat tot el dolor.
»Així havia ella pecat en totes les coses—pecat en la vida i en la mort. Que Déu l'ajudi! I a tots els altres pecadors, si n'hi ha algun més.» .............
End of Project Gutenberg's Tres Homes Dins D'una Barca, by Jerome K. Jerome