Rescloses.--George i jo som fotografiats.--Wallingford.-- Dorchester.--Abingdon.--Un cap de família.--Bon lloc per a negar-s'hi.--Un dificultós passatge del Tàmesis.--Efecte desmoralitzant de l'aire de riu.
L'endemà, de bon matí, vam sortir de Streatley i remuntàrem a rem fins a Culham, on dormírem sota la nostra teulada.
Entre Streatley i Wallingford el riu no ofereix gaire interès. A partir de Cleve hi ha una extensió de sis milles i mitja sense cap resclosa: la més llarga que existeix passat Teddington. L'Oxford Club aprofita aquest espai per entrenar els seus remers.
Aquesta manca de rescloses els aficionats al rem la veuen com una bona condició, però les persones que cerquen atractius i distraccions se n'enyoren. De mi puc dir que em plauen, les rescloses: trenquen la monotonia del vogar. M'agrada de debò anar assegut a la barca i sentir-me remolcat lentament, fora de les fresques profunditats, per anar a raure a noves sinuositats del riu, de torbs riolers, o, ben altrament, desaparèixer del món i esperar, mentre grinyolen les negres portes, que la llum passi en febles raigs per llurs escletxes fins que el riu apareix bell i somrient en tota la seva amplària. Als meus ulls llisca la barca, llavors, fora de sa estreta presó, per tornar encara a trobar l'acollida de les aigües plena de benvolença.
Les rescloses són indrets molt pintorescos. El guarda vigorós, sa muller joiosa i llur fill són simpàtiques persones amb les quals us plau d'enraonar.(1)
Demés, es troben altres barques i s'entaula xerramenta. El Tàmesis no fóra tan deliciós com és, sense les rescloses mig cobertes de branques i flors que fan de dolç envelat.
En parlar de rescloses, em ve a la memòria un incident esdevingut a George i a mi, no fa gaire, un matí d'estiu, a Hampton-Court.
Feia un dia esplèndid, i la resclosa era plena de públic. Segons és costum en el riu, un fotògraf professional anava a treure una vista de tots nosaltres, durant la nostra ascensió per les aigües. Jo, en un principi, no me'n vaig adonar, i em va sorpendre molt veure George ordenant amb rapidesa els plecs del seu pantaló, allisant els seus cabells i posant-se la gorra enrera de faisó corprenedora; tot seguit prengué una expressió de bondat i tristesa alhora, va asseure's amb posat gentil i féu tots els possibles per amagar els peus.
De moment vaig pensar que no hagués vist alguna noia coneguda i que es preparava per a un encontre. Tothom, a la resclosa, semblava esculturat: els uns drets, els altres asseguts, presentaven unes actituds tan originals, tan curioses, que únicament recordava haver-les vistes en els ventalls japonesos. Totes les noies somreien. ¡Quina dolçor que irradiaven llurs fesomies! Els homes plegaven les celles i apareixien nobles i majestuosos.
De cop i volta vaig compendre tot allò el que significava, i vaig tenir por de no ser-hi a temps. La nostra barca era en primer terme, i hauria estat poc delicat deslluir la fotografia per culpa meva. Vaig posar-me de cara a l'aparell, a la part davantera de la barca, sostenint-me en un garfi, amb una actitud que feia endevinar agilitat i vigoria. També vaig arreglar-me els cabells, deixant-me caure un rull sobre el front, i vaig adoptar una expressió graciosa i un gest decidit, el qual, segons m'han dit sempre, m'escau d'allò més.
Quan esperàvem el moment solemnial, vaig sentir una veu que cridava darrera nostre:
-Teniu compte amb el nas!
Jo no podia girar-me, per a veure de que se les havien ni de quin nas es tractava; però vaig dirigir una llambregada obliqua al apendix nasal de George, qui el tenia en son lloc i no podia modificar-se'l gens ni mica. Llavors, fent el borni, vaig inspeccionar, el meu; comprovant que no podia oferir res més del que oferia.
-Teniu compte amb el vostre nas, vosaltres, els de davant, els del gos! Aparteu el nas!- repetí la mateixa veu, més fort.
No gosàvem a girar-nos. El fotògraf posava la mà sobre el tap de l'objectiu i la placa podia ésser impressionada instantàniament.
Anaven per nosaltres, aquelles veus? ¿Què significaven els nostres nasos, en aquella ocasió, i per què calia separar-los? Aleshores tota la resclosa féu un crit i una veu estentòria féu sentir-se darrera nostre:
-Teniu compte amb la vostra barca, senyors! Vosaltres, els de la gorra vermella i negra! Si no cuiteu, seran els vostres cadàvers el que retrataran!
Amb una ullada comprovàrem que la nostra barca s'havia enganxat amb un tros de fusta que l'aigua de la resclosa, passant-hi per sobre, feia penjar. Va venir d'un segon que no fóssim engolits.
Ràpids com el pensament, agafàrem un rem cada un i deslliuràrem la barca amb un vigorós cop sobre el mur de la resclosa. No cal dir que tots dos caiguérem de clatell.
El nostre retrat no tingué pas l'èxit que es podia esperar. La nostra sort volgué que el fotògraf posés sa infernal màquina en moviment a l'instant precís en que nosaltres estàvem tombats d'esquena, amb un gest que venia a dir: «On sóc? Què passa?», i els nostres peus es bellugaven follament en l'aire.
Els nostres quatre peus, en la fotografia, tanmateix hi feien de guàrdia: no es veia gran cosa més. Aquells peus ornaven completament el primer terme, i darrera els peus s'endevinava confusament la silueta d'altres barques i alguns detalls del paisatge. Totes les coses i els individus semblaven mesquins i insignificants, al costat dels nostres peus. Tot el públic se sentí avergonyit d'ésser així reproduït, i no volia comprar cap còpia. El propietari d'un vapor que havia encarregat sis fotografies, va desdir-se de la comanda en veure el clixé, fora que pogués mostrar-se-li on era el seu vapor. Allò que ningú no pogué indicar-li, es trobava darrera el peu dret de George.
Hi hagué discussions desplaents, car l'operador era d'opinió que nosaltres havíem de pendre cada un una dotzena de fotografies, des del moment que ocupàvem nou dècimes parts de la placa. Però vam declinar l'oferiment, dient-li:
-No refusem, de cap 'manera, ésser fotografiats un dia o altre, però preferim ser-ho en la nostra posició normal.
Wallingford, a deu milles sota Streatley, és un poble molt antic, que ha concorregut de faisó activíssima a la història d'Anglaterra. Era tot de fang a l'època dels bretons, els quals s'hi atrinxeraren fins al moment de ser-ne llançats pels romans. Els murs de terra deixaren lloc aleshores a resistents fortificacions, de les quals el pas del temps no ha pogut esborrar encara els senyals: heu's ací com aquells vells constructors del món coneixien l'art d'edificar.
A l'indret mateix on els romans esdevingueren vencedors, combateren més tard els salvatges saxons i els gegantins danesos, fins a l'arribada dels normands. Pels temps de la Lluita Parlamentària, Wallingford, plaça fortificada, sofrí un llarg i penós setge de Fairfax. Acabà per rendir-se i veié arrasar les seves muralles.
De Wallingford a Dorchester les proximitats del riu són més muntanyoses, més variades i pintoresques. Dorchester és a mitja milla del Tàmesis: s'hi pot arribar pel riu mateix amb llanxa, però la millor combinació és deixar l'aigua a Days Lock i fer una passejada en ple camp. La vila és antiga i embolcallada de pau i d'un silenci tot soporífic. Com Wallingford, s'havia fet important a l'època primitiva de la Gran Bretanya, i aleshores s'anomenava Caer-Doren (la ciutat de l'aigua). Un temps més pròxim a nosaltres, els romans hi fundaren un camp atrinxerat, i les seves fortificacions, avui tan poca cosa, eren aleshores mateix que muntanyes. A l'època saxona fou la capital del comtat de Wessex: fou gran, forta, i avui viu eternament ensopida, lluny de l'agitació del món.
Els marges del riu són bellíssims i fecunds a Clifton Hampden, petita vila tot a l'antiga, plena d'encisadora tranquil·litat i enjoiada de flors. Si desembarqueu a Clifton per dormir-hi, el millor que podeu fer és anar a estatjar-vos al Barley Mow, que és, indubtablement, el més original dels antics hostals que existeixen sobre l'alt Tàmesis. És a la dreta del pont i fora del poblat. Les seves teulades baixes, recobertes de palla, i les finestres amb creu li donen el caient d'una casa de conte de fades. A l'interior, aquesta semblança és encara més remarcable.
L'indret fóra ben adequat per estatjar l'heroïna d'una novel·la moderna, la qual heroïna és sempre «divinament gran» i passa el temps «redreçant-se en tota la seva alta figura». Al Barley Mow, cada vegada que així volgués redreçar-se, tocaria de cap al sostre.
Per a un embriagós, en canvi, aquest lloc no fóra gaire escaient, perquè hi ha unes quantes sorpreses, com escales inesperades que cal pujar o baixar per anar d'una habitació a l'altra. Trobar la seva cambra i, un cop dintre, saber trobar el llit, serien per a ell dues feines absolutament impossibles.
L'endemà, voolent ésser a Oxford a la tarda, ens llevàrem ben de matí.
És cosa que sorprèn, com un hom matineja quan va d'excursió! Embolicats com esteu amb un senzill cobertor sobre el fons de la barca, i amb una maleta Gladstone per coixí, mai no sentireu aquelles súpliques que a casa és costum de fer amb un accent tot humil: -¡Deixeu-m'hi tombar sols sigui per cinc minuts!
A dos quarts de nou ens havíem desdejunat i passàvem Clifton Lock.
De Clifton a Culham la ribera és plana i monòtona, sense cap interès; però, en passar la resclosa de Culham (la més freda i profunda del Tàmesis), el paisatge s'embelleix.
El riu travessa pels carrers d'Abingdon, tipus de poble provincià modest, tranquil, mereixedor de tota estima, però horriblement trist. El poble s'enorgulleix del seu antic origen, malgrat no pugui, en aquest aspecte, comparar-se amb Wallingford. En altres temps s'aixecava per aquests indrets una famosa abadia; avui, en les seves runes santes, es despatxa cervesa forta. A l'església de Sant Nicolau s'admira la tomba de John Blackwall i de Joana sa muller, els quals moriren el mateix dia 21 d'agost de 1625, després d'una vida de feliç matrimoni. En una altra església, la de Santa Elena, es diu si W. Lee, que morí el 1637, donà a llum dues centes persones, fora tres. Si sabeu desxifrar aquest problema, trobareu que la família de W. Lee l'havien formada 197 persones. W. Lee, cinc vegades batlle d'Abingdon, va ésser, indubtablement, un benfactor per a la seva generació, i estic segur que com ell no en trobaríem gaires en el populós segle dinou.
D'Abingdon a Nuneham Courtney el riu és veritablement agradós. Nuneham Park mereix una visita en dies fixats: dimarts i dijous. Hi ha una bona col·lecció de quadros i curiositats. L'estany que hi ha sota el desembarcador de Sandford, justament darrera la resclosa, és un lloc magnífic per a negar-s'hi. El corrent és d'una extraordinària violència, i el que hi caigui no es faci pas la il·lusió de tornar a sortir-ne. Un obelisc assenyala l'indret on dos homes van negar-se prenent el bany. Els esglaons que hi ha al peu de l'obelisc serveixen generalment de tràmpol als joves banyistes que volen fer-se càrrec del veritable perill del lloc.
Iffley Lock i el seu molí, una milla abans d'arribar a Oxford, són el motiu predilecte dels de la Confraria del pinzell que freqüenten el Tàmesis. Quan ja s'han vist els quadros, sol passar que l'original no plau tant.
A dos quarts d'una de la tarda passàvem per Iffley Lock, i, en tenir-ho tot a punt per al nostre desembarc, començàrem la nostra darrera milla.
El passatge més difícil que conec del riu és aquest d'Iffley a Oxford. Penso que únicament els que hi foren nats poden seguir endavant. Jo hi he passat qui sap les vegades i mai no he sabut trobar la bona direcció. Aquell que pugui remar d'Oxford a Iffley sense aturar-se ja podria viure, sota un mateix sostre, en bona intel·ligència amb sa muller, sa sogra, sa germana gran i la vella minyona del temps de sa infantesa.
El corrent se us emporta, adés a la dreta, adés a l'esquerra; us fa anar al bell mig del riu, us fa fer tres voltes seguides i us torna a xuclar, posant-vos a risc, a cada operació, de quedar-vos fets una coca, xocant amb una altra barca.
Pel que acabo d'explicar compendreu que estiguérem a punt d'abordar moltes barques durant aquesta milla, com d'ésser abordats per moltes d'altres. Resultat: una salsa de paraules... verdes.
No sé pas per què, però el cert és que, mentre un hom és al riu, té sempre l'humor d'allò més irritable. Petiteses que en terra passarien sense concedir-hi la menor importància, us fan enfurismar bojament quan sou per sobre l'aigua. Quan Harris i George estaven fent beneiteries amb les vaques, jo somreia amb indulgència; però, quan feien el tarambana estant dintre el riu, jo utilitzava un vocabulari que faria glaçar a les venes la sang de qualsevol. Si una barca se'ns posa entremig en la nostra ruta, em cal fer grans esforços per contenir les ganes d'agafar un rem i matar tot el passatge.
El caràcter més dolç es torna violent i bevedor de sang en trobar-se sobre una barca. Una vegada va escaure's de navegar jo uns instants amb una noia: en terra tenia un gènit encisador, i a sobre l'aigua feia fredat escoltar-la:
-Així el dimoni se l'emportés!- cridava quan un dissortat remer se'ns posava al mig del pas. -No podria mirar on va, aquest imbècil?- O bé: -Quina poca solta d'aparell! ¡Quina cosa més ridícula!- quan la vela no s'enrotllava com calia. I la noia s'hi feia brutalment a cops de puny.
Però en terra era, com he dit, adorable.
L'aire de riu té un efecte desmoralitzador sobre el caràcter. D'aquí ve aquesta grosseria dels mariners, entre ells, quan són dintre l'aigua, i que usin un llenguatge que ells mateixos condemnen en llurs moments de tranquil·litat.
(1) Un temps eren simpàtiques persones, etc. La Conservancy sembla haver-se constituït en societat per a la col·locació d'imbècils. Una part de nous guardes, principalment als indrets més freqüentats del riu, són vells rondinaires, irritables, veritablement inadequats a llurs funcions. (Nota de l'autor).