Marlow.--Bisham Abbey.--Els monjos de Medmenham.--Montmorency es disposa a assasinar un gat, però al capdavall resol deixar-lo amb vida.--Deplorable conducta d'un fox-terrier al Civil Servei Stores. --La nostra sortida de Marlow.--Imponent processó.--Barques a vapor.--Recepta útil per a destorbar-les en llur marxa.--Ens defugim d'engolir tot el riu.--Un gos pacífic.--Estranya desaparició de Harris amb un pastís.
Marlow és un dels més atractius indrets del riu: és una petita vila animada, inquieta. No és massa pintoresca en son conjunt, però s'hi troben molts recons i amagatalls de gran originalitat: arcades en peu (malgrat els anys) que sostenen encara el pont mig enrunat pel temps; el qual pont fa remuntar sempre la nostra imaginació a l'època en que Marlow Manor tenia per senyor Algar el Saxó, abans d'ésser conquerit per Guillem i cedit per aquest a la reina Matilde, abans de passar a mans dels comtes de Warwick i a les de Lord Paget el Flexible i subtil conseller de quatre sobirans successius.
Les encontrades són encisadores. El riu ofereix ací el seu més grat aspecte: en passar Cookham, prop de les Quarry Woods i d'aquells prats, llisca en una esplèndida extensió. ¡Oh, estimats vells Quarry Woods! Amb els vostres viaranys estrets i enlairats i els vostres tortuosos solells, com em sembleu perfumats del record dels estius plens de sol!
¡Quines aparicions més joioses ofereixen, sovint, les vostres ombrívoles perspectives! ¡Que dolçament sonen, en les vostres branques parladores, les veus dels temps passats!
Remuntant de Marlow a Sonning, encara potser es frueix de major bellesa. Justament a mitja milla del port de Marlow es passa per davant l'antiga i magnifica abadia de Bisham, les muralles de pedra de la qual (que es drecen sobre el marge de la dreta) es commogueren sota els clamors dels templaris i han estatjat Anna de Cleves i, més ençà, la reina Isabel.
Aquesta abadia és rica en records melodramàtics. Conté un dormitori guarnit de tapissos i una cambra secreta, en la part alta de les espaioses muralles. L'esperit de Lady Holy, qui maltractà el seu petit fill fins a la mort, es passeja, les nits, i s'esforça a rentar les seves mans en una safa imaginària.
Warwick, que tants de reis va fer, reposa ací, sense interessar-se ara cap mica per coses tan banals com els reis i els reialmes terrestres. També hi dorm Salisbury, aquell que féu tan bona obra a Poitiers.
Abans d'arribar a l'abadia, dret sobre la ribera, hi ha l'església de Bisham, que conté tombes i monuments funeraris dignes de visitar-los. Flotant el seu vaixell sota els faigs de Bisham, Shelley, que vivia aleshores a Marlow (pot veure's la seva casa a West-Street, encara), va compondre la Revolució d'Islam.
Més amunt, encara, a Hurley-Weir, he pensat sovint que un hom, amb un mes de viure-hi, no tindria prou temps per anotar totes les belleses de l'encontrada. La vila de Hurley, a cinc minuts de la resclosa, és una de les més antigues que banya el riu: pertany (per dir-ho amb l'afectada fraseologia pròpia d'aquelles llunyanes èpoques) als anys en que florien els reis Sebert i Offa.
Un cop passada la resclosa, sempre remuntant el curs del riu, es troba el camp dels danesos, on es diu que van acampar aquests invasors a la meitat de llur camí sobre Gloucerstershire. Més enllà hi ha les runes de l'abadia de Medmenham, situades en una deliciosa recolzada del riu.
Els cèlebres monjos de Medmenham, o El Club del Foc Etern (com se'n deia comunment), del qual era membre el massa famós Wilkes, formaven una confraria que tenia per divisa: «Feu tot allò que us plagui». Aquesta temptadora invitació es llegeix encara sobre l'entrada de l'abadia en runes. Molts anys abans d'existir aquesta abadia de contraban i la seva confraria d'irreverends burletes, s'aixecava sobre el mateix lloc un monestir de més seriós gènere i els monjos del qual eren de caràcter un xic diferent dels alegres compares, els quals devien succeir-los cinc cents anys més tard.
Els monjos cisterians, en l'abadia corresponent al segle XIII, no duien pas vestits de roba, sinó grolleres túniques amb caputxó. No menjaven carn, ni peix, ni ous; dormien sobre dur i es llevaven a mitja nit per a resar l'ofici. Repartien el dia entre el treball, la lectura i la pregària. Sobre llur vida hi pesava un silenci de mort: cap d'ells no parlava. Era una ordre austera, els membres de la qual passaven una existència no menys austera en un recó de natura deliciosa que Déu havia creat tan encisador. Estranya cosa que les veus de la naturalesa (el dolç murmuri de les aigües, el zumzeig de les herbes aquàtiques, la música del vent en passar) no els portés altra idea de la vida. Restaven allà, l'oïda amatent dies i dies esperant el so d'una veu celestial, i dies i dies, durant les nits solemnes, aquesta veu els parlava de mil maneres; però ells, aquesta veu, no l'entenien pas!
De Medmenham a la graciosa resclosa de Hambledon, el riu resplendeix amb una plàcida bellesa, mentre que prop de Greenlads, i més enllà de Henley tanmateix, se'l veu nu i contorbat. Hi ha, en efecte, la vista poc interessant de la propietat del meu venedor de diaris (1). Vells senyors que es retroben sovint durant l'estiu, remant amb vigor per distreure's, o xerrant amb un vell guarda de la resclosa quan travessa el correu.
Dilluns matí, a Marlow, ens llevàrem a una hora raonable, i prenguérem el nostre bany abans del break-fast. Quan ens en tornàvem, Montmorency féu una bestiesa de les de costum.
L'únic motiu que ens separa a Montmorency i a mi, són els gats. Jo els estimo, mentre que Montmorency no els pot veure. Quan jo me'n trobo un, li dic: -Pobre Pussy!- i m'ajupo per gratar-li el cap. El gat em respon allargant la cua, dreta com un parallamps, arqueja el llom i frega els seus narius contra els meus pantalons: es respira bona cordialitat, bona pau. Quan Montmorency té un encontre semblant, tot el carrer ha de saber-ho, i en deu segons mou un escàndol més que sobrat per commoure tota la vila.
No puc, amb tot, dir mal del gos (m'acontento amb bufetejar-lo o apedregar-lo), car sé que tot és obra de la seva naturalesa. Els fox-terriers neixen amb una dosi de pecat original quatre vegades major que els altres gossos: ens caldrien anys i anys de pacients esforços, a nosaltres els cristians, per operar una reforma apreciable en el temperament batallador dels fox-terriers.
Recordo que em trobava un dia al vestíbul del Haymarket Stores. Era ple de gossos que esperaven llurs amos, mentre aquests feien llurs compres a l'interior. Es veia un mastí, un o dos gossos riberencs escocesos, un sant-bernat, alguns retrievers i terra-noves, un gos-senglar (*14), un gos d'aigua francès, un bulldog, algunes d'aquestes petites bèsties nascudes a Lowther-Arcade, de la grandària de les rates, i una parella de tykes de Yorkshire.
Estaven asseguts, pacients, bons i meditatius. Una pau solemnial semblava regnar; un ambient de tranquil·la resignació, de dolça melangia, envaïa la sala.
Aleshores entrà una graciosa joveneta portant un fox-terrier, de posat humil, que ella deixà entre el bulldog i el gos d'aigua. Ell va asseure's i mirà entorn seu durant un minut; després aixecà els ulls al sostre, amb una expressió que feia suposar si dins del seu cervell bullien greus pensaments; després badallà i examinà els altres gossos, tots ells silenciosos, greus i dignes. Veié el bulldog, a la seva dreta, somiejant peresosament, i a l'esquerra hi veié el gos d'aigua, tot ravenxinat, orgullós. Llavors, sense mitjançar paraula ni la més petita provocació, mossegà el gos d'aigua, d'una de les potes de davant, i un bruel de dolor ressonà a través de l'espai.
El resultat d'aquesta primera temptativa semblà divertir-lo bojament i el determinà a fer una atzagaiada. Saltà sobre el gos d'aigua i atacà vigorosament un dels gossos escocesos, el qual es despertà i entaulà una disputa sorollosa i aferrissada amb el gos d'aigua. Encontinent, Foxey tornà al seu lloc i, agafant el bulldog d'una orella, provà de llançar-lo enfora. Aquest bulldog (una bèstia imparcial) es precipità sobre tot el que queia vora les seves dents, incloent-hi el porter i tot. I el fox-terrier, mentrestant, es donava el plaer d'una lluita coratjosa amb un dels tykes, ben preparat.
Tothom que conegui el tarannà dels gossos compendrà fàcilment que, durant les anterior escenes, tots els altres gossos es batrien com si es tractés de resguardar llurs fogars domèstics. Els grans es batien entre ells; els petits liquidaven llurs deutes juntament, i un moment d'atur que tinguessin l'esmerçaven a mossegar els companys grans.
El vestíbul era un veritable infern; el tumult esdevenia espantós. El públic va aglomerar-se a la porta.
-És una reunió del consell municipal?- demanaven, -Que assessinen algú? Per què?-
Acudiren dos homes amb pales i cordes per descompartir els gossos, i s'anà corrents en busca de la policia.
En mig d'aquesta sublevació reaparegué la graciosa joveneta i agafà el seu guac-guac estimat, el qual, després d'haver deixat el tyke en situació de romandre un mes sobre la palla, tenia el posat d'un anyell. Ella l'acaronà ,entre els seus braços, bo i dient:
-No ets mort, pobret? ¿Què t'han fet, aquestes grans bèsties?
Ell, arronçant-se i agafant-se fort a ella, se la mirava fixament, com dient-li:
-¡Que content estic, de veure com has arribat per a treure'm d'aquesta vergonyosa escena!
Ella afegí:
-¿Com es prenen el dret d'admetre ací, als Stores, aquestes grans bèsties salvatges i reunir-les amb gossets de gent com cal? ¡No puc aguantar les ganes d'anar a fer la meva reclamació!
Heu's ací la naturalesa dels fox-terriers. Jo no en faig retret a Montmorency, de la seva antipatia bel·licosa vers els gats. Jo estic que ell hauria preferit probablement no haver seguit aquest matí els seus procediments acostumats.
Tornàvem del bany, com deia abans, i a la meitat de High Street, si fa o no fa, un gat es llança fora d'una casa, davant nostre, i comença de trotar. Montmorency féu un crit de joia: el crit d'un brau guerrer veient caure el seu enemic a mercè seva; un crit semblant al que faria Cromwell quan els escocesos baixaren el turó i es llançaren damunt llur presa.
La seva futura víctima era un gros dimoni de minet tot negre: jo mai n'havia vist cap de tan gros ni de tan dolenta qualitat. Havia perdut mitja cua, una de les orelles i una notable part del morro; altrament, tenia el posat àgil i vigorós i l'actitud calmosa (diguem assegurada).
Montmorency trotà vers aquest pobre gat a una marxa de 20 milles per hora. Però, tanmateix, el gat no es donà gens de pressa: no semblava pas compendre que la seva vida estigués en perill. Continuà tranquil·lament fins que el seu assassí fou a un metre de distància, i aleshores es girà, s'asseié al bell mig del carrer i clavà a Montmorency una llambregada interrogadora, que semblava dir-li:
-Que potser voleu alguna cosa, de mi?
Montmorency és coratjós, però la mirada del gat hauria glaçat el cor del gos més valent.
Ni l'un ni l'altre van dir res, i, amb tot, era fàcil d'endevinar la conversa que tenien.
El gat: -Volieu de mi alguna cosa?
Montmorency: -No, no: gràcies.
El gat: -No us estigueu de dir-m'ho, si és que voleu res: sigui el que sigui.
Montmorency (reculant): -Us dic que no: no res, absolutament. No passeu ànsia. Em sembla que m'he equivocat. Em pensava que us coneixia. Em sap molt de greu d'haver-vos destorbat!
El gat: -No, res d'això: tant de gust. De debò, que no voleu res?
Montmorency (reculant més i més: -No res, no res: us ho asseguro. Gràcies. Sóu molt amable. Passi-ho bé.
El gat: -Passi-ho bé, doncs!
I, aixecant-se, continuà son camí. Montmorency retornà vers nosaltres, i prengué, a reraguarda, una posició de les menys importants.
Durant tot el dia, si teniem la dissort de pronunciar la paraula gat, Montmorency s'esgarrifava visiblement i llançava llambregades penoses que significaven: «No! No! Res d'això, si us plau!»
Després del desdejuni anàrem a fer les nostres compres, per poder proveir la barca per tres dies.
George: -Pensem, sobretot, a comprar llegums. És molt saludable menjar-ne, i, com que són fàcils de coure, ja me n'encarrego jo.
Vam comprar cinc quilos de patates, una pesada de trenta sis litres de pèsols i cols, pastís de vedella, dues tartes a la grosella, una cuixa de moltó (comprada a un hotel), fruites, coques, pa, mantega, confitures, llard i ous i altres articles que adquirírem per la vila.
Tinc per un dels nostres èxits majors la nostra sortida de Marlow. Va ésser digna, imponent, sense cap defecte.
Havíem insistit davant tots els venedors, i vam aconseguir-ho, que les nostres mercaderies ens fossin portades darrera nostre. No havíem volgut passar per allò de «Sí, sí senyor: li ho enviaré tot seguit. El mosso arribarà abans que vostès». Acostumen a fer-vos esperar en l'embarcador i us obliguen a tornar a les botigues per empipar-vos discutint. No: res d'això. Nosaltres esperàrem que les nostres compres fossin empaquetades i que els mossos vinguessin amb nosaltres.
Com que havíem estat en bon nombre de botigues, i en totes havíem comprat alguna cosa, va resultar que quan acabàrem de fer provisions dúiem darrera nostre la més escaient col·lecció de mossos portadors de cistells que els nostres cors haguessin pogut desitjar. El nostre pas pel bell mig del gran carrer que baixa cap al riu, seria un dels espectacles més imponents presenciats a Marlow.
Heu's ací l'ordre de la processó:
Montmorency, portant un bastó.
Dos miserables plagues, amics de Montmorency.
George amb un pardessú i unes flassades, i fumant una curta pipa.
Harris, qui s'esforça a fer un caminar desinvolt i graciós, duent en una mà una maleta Gladstone, plena a rebentar, i a l'altra mà una ampolla de xarop de llimona.
Mossos del forner i del fruiter, amb cistells.
Noi de l'hotel, amb un cove de provisions.
Dependents de la pastisseria i de l'adroguer, amb cistells.
Un gos de pel llarg.
Nois de la lleteria duent una panera amb nates.
Un camàlic, amb un sac.
Un amic íntim de l'anterior, amb les mans a les butxaques.
Un vailet amb un cistell de fruites.
La meva senyoria portant tres barrets i un parell de sabates, i caminant amb desembaràs.
Sis pillets i quatre gossos vagabunds.
En arribar a l'embarcador, va preguntar-nos el guarda: -Diguin, senyors: ¿és un vapor o un transatlàntic, llur embarcació?
En respondre que una canoa de dos rems, semblà sorpendre's.
Les barques de vapor ens van ocupar força aquell matí. La setmana de Henley s'aproximava, i remuntaven el riu nombroses barques d'aquella mena; unes que anaven soles, i d'altres que remolcaven cases flotants. De mi puc dir que tinc veritable horror per aquestes barques, com penso que n'hi sentiran tots els bons aficionats al rem. Sempre que veig un d'aquests invents, em vénen ganes de posar-los una urpa a sobre i escanyar-los en un recó desert del riu.
La barca de vapor té un posat d'insolència que té la virtut de despertar-me els instints més dolents, i voldria tenir, com en els temps antics, una destral, l'arc i les sagetes, per poder expressar el concepte que en tinc. L'actitud de l'individu que veiem tot repapat, amb les mans a les butxaques i fumant el seu cigar, és suficient per justificar el principi de les hostilitats; altrament, l'aristocràtic xiulet amb que sembla manar-vos que li deixeu el camí franc, ja és prou per obtenir d'un jurat de remers un veredicte d'inculpabilitat en cas d'homicidi, considerant-lo (n'estic ben cert) com de legítima defensa.
Xiulaven, per avisar-nos que havíem de deixar-los el pas lliure; però, si se'm permet parlar sense por d'aparèixer fatu, em penso poder dir honradament que la nostra petita barca els causà, durant la setmana, més retardaments, angúnies, enrabiades i entrebancs que totes les altres embarcacions del riu aplegades.
-Un vapor que arriba!- cridava un de nosaltres, en veure'l al lluny. I, amb un moment, tot era disposat per a rebre'l. Jo agafava el governall, Harris i George seien al meu costat i la barca seguia lliscant pel bell mig del corrent.
El xiulet començava a fer-se sentir, i nosaltres romaniem impassibles. A un centenar de metres prop de nosaltres el xiulet del vapor rabiava, i els passatgers es tombaven per adjectivar-nos, però mai no en fèiem cas. Harris ens contava una anècdota de la seva mare, i ni per tot un imperi no hauríem perdut una paraula.
Del vapor sortí aleshores una darrera xiulada. Fou un xiulet desesperat: com si la caldera estingués a punt de rebentar-se. Fent màquina enrera, el vapor espeternegava, fent giravoltes i reculant. Els passatgers bramaven, girant-se vers nosaltres; els que es passejaven pel ribatge s'aturaven i ens atiaven; les altres embarcacions que passaven, feien el chor. El riu, ça i lla, en un espai d'algunes milles, era dominat de frenesí.
Harris feia punt, en sec, al moment més interessant de la seva història, mirava entorn seu amb dolça sorpresa i deia a George :
-Mare de Déu! George: ¿no és pas un vapor, això?
George: -Bé em sembla haver sentit alguna cosa.
Llavors esdeveníem nerviosos, confosos: no sabíem com fer-ho per posar la nostra barca fora del camí del vapor. La gent d'aquest s'ajuntava i ens donava consells:
-Més endavant, el de la dreta! Vós, vós, ¡ximplet! Enrera, el de l'esquerra! No, vós no! ¡L'altre! Deixeu estar les cordes del governall! ¡Tots dos alhora! Ara! No! D'aquesta banda no!
Agafaven una llanxa i venien a ajudar-nos. Al cap d'un quart d'hora d'esforços, reeixien a fer-nos apartar de llur camí, i avançàvem. Nosaltres els donàvem les gràcies, de tot cor, i els demanàvem que ens remolquessin. Però mai no ho volien fer.
Un altre sistema, descobert per nosaltres, per fer exasperar l'aristocràtic vapor: fer veure que us equivoqueu i que preneu els ocupants del vapor per una colla que viatja a preu reduït. Se'ls pregunta si són, per casualitat, del cos d'empleats dels senyors Cubit, o els bons templaris del Bermondsey, i finalment se'ls demana: -¿Voldrieu prestar-nos una cassola, si us plau?
Les dames velles, gens avesades a anar pel riu, són sempre esparverades per les barques de vapor. Recordo un trajecte de Staines a Windsor (un passatge del riu molt freqüentat per aquestes horribles màquines) fet amb tres senyores d'edat, entre altres persones. Oh, quina excursió de plaer! A la primera silueta de vapor afigurada en l'horitzó, ja volien desembarcar: s'asseien al ribatge i no retornaven a la barca fins que l'objecte de llur astorament havia desaparegut del tot.
-Nosaltres ho sentim molt- deien elles, -però ens ve de família, no tenir un temperament de tromba.
Prop de Hambledon Lock ens trobàrem amb escassesa d'aigua, i anàrem, amb el nostre càntir, a demanar-ne al guarda de la resclosa. George fou el nostre intèrpret, i, somrient i amb un amable gest, va dir-li:
-¿Tindríeu una mica d'aigua per a nosaltres, si us plau?
-Evidentment- respongué el vell. -Prenguin-ne tanta com vulguin, i deixin la que els sobri.
George: -Tantes gràcies! On la teniu? (I mirava entorn seu.)
El guarda de la resclosa: -Sempre és al mateix lloc, jove. Darrera de V., justament.
George (girant-se): -No la veig pas.
El guarda de la resclosa: -Santa Llúcia li servi la vista, doncs! On té els ulls? (I l'home, unint l'acció al comentari, l'asenyala a George el riu.) -Tanmateix n'hi ha prou, per a fer-se ben visible: em sembla.
George (comprenent-ho): -Però no ens hem pas de beure el riu: dic jo!
El guarda de la resclosa: -Segurament que no. Se'n poden beure una part, com jo vinc fent de quinze anys ençà.
George: -La vostra opinió sobre aquest règim no em sembla pas suficient reclam per a la marca. Jo prefereixo l'aigua de bomba.
En un camp pròxim en trobàrem... i era també aigua del riu. Si ho haguéssim sabut! Però, com que no ho sabíem, la vam trobar ben bona. El que els ulls no veuen, l'estómac no se'n dol.
En altra ocasió vam provar l'aigua del riu, però no fou pas amb èxit.
Havíem menat la barca a un angle del riu, prop de Windsor, per a pendre el te. El nostre càntir era buit: es tractava, per tant, d'anar-nos-en sense pendre el te o utilitzar l'aigua del Tàmesis. Harris era de parer que no havíem de refugiar-nos de l'aventura.
-Tot anirà bé, si podem fer bullir l'aigua, car l'ebullició matarà els diferents gèrmens de peix que contingui.
Omplírem, doncs, la tetera amb aigua del riu i la férem bullir, vigilant bé l'operació. Fet el te, anàvem a assaborir-lo confortablement, quan d'un plegat George s'aturà amb la tassa prop dels llavis i exclamà:
-Què és això?
-El què?- preguntàrem Harris i jo. George, mirant cap a l'Oest, digué:
-Allò.
Seguírem la direcció dels seus ulls i veiérem un gos que venia cap a nosaltres, arrossegat pel corrent mandrós. Era un dels més tranquils i pacífics gossos que mai he vist. Mai no he trobat una bestiola més satisfeta de la seva sort, més lliure de temences. Surava de panxa en l'aire amb les quatre potes dreçades envers el cel, i tot pensatiu; deixava el pit descobert i tenia un ventre gros. Arribà, ple d'una dignitat calmosa i serena, fins a la nostra borda; s'aturà en un canyer i trià son lloc per a passar-hi la nit.
-No tinc ganes de pendre te- digué George, buidant la seva tassa sobre el riu. Harris tampoc no tenia gaire set, i seguí el seu exemple. Jo m'havia begut ja la meitat del meu, i de tot cor hauria volgut no haver-ho fet. Vaig demanar a George:
-Creieu que agafaré les febres tífiques?
George: -No ho crec. Penso que teniu moltes probabilitats d'evitar-les. En tot cas, amb quinze dies en sortiríeu.
Remuntàrem el braç derivat fins a Wargrave: és una petita drecera, anant, per la part dreta, fins a una mitja milla prop de Marsh Lock. Val la pena de seguir-la, car és un bonic indret, ombrejat i que fa estalviar camí.
La seva entrada és guarnida d'estaques i cadenes amb nombrosos cartells de prohibicions que amenacen amb diverses tortures, empresonament i mort a qui gosi ficar els rems sobre les seves aigües. Jo sóc astorat que alguns d'aquests salvatges riberencs no reclamin l'aire del riu com una cosa de llur propietat, i als desgraciats que el respiren no se'ls imposi una multa de 40 xelins.
Amb una mica de traça es triomfa fàcilment de les estaques i de les cadenes. Quant als avisos, podeu (si teniu cinc minuts i no sou vistos de ningú) tirar-ne a terra un o dos i abandonar-los a dintre el riu.
A mig camí desembarcàrem per a fer l'àpat, durant el qual George i jo vam sentir una de les emocions més doloroses. Harris també va passar la seva, però no com la que passàrem nosaltres. Heus ací la història.
Ens érem asseguts en un prat, a cosa de deu metres vora l'aigua, i acabàvem d'instal·lar-nos còmodament per a pasturar. Harris tenia el pastís de vedella entre les cames i el trossejava. George i jo esperàvem la fi de l'operació, amb els nostres plats a punt. Llavors Harris ens digué:
-Ja teniu la cullera que necessito per a servir el suc?
El cove de provisions estava justament darrera nostre. George i jo vam girar-nos sobre els nostres seients, per treure una cullera de dintre. Aquest moviment no durà pas cinc segons. Doncs, quan reprenguérem la posició d'abans, Harris i el pastís... havien desaparegut!
El prat era espaiós, obert, sense cap arbre ni esbarzer en molts centenars de metres entorn nostre. No podia haver caigut al riu, perquè nosaltres ens trobàvem entre aquest i ell, i, per a caure-hi, Harris havia d'haver botat per damunt de nosaltres dos.
Inspeccionàrem pel voltant; després ens miràrem l'un a l'altre.
-Ha estat pujat al cel!- vaig exclamar.
-No és gaire probable que hagin fet pujar-hi també el pastís- objectà George. I aquesta observació ens semblà tan lògica, que descartàrem la intervenció divina.
George (trobant una explicació més pràctica i més acceptable): -Sabeu què haurà passat? Que hi ha hagut un terratrèmol.
Després afegí amb un cert to de tristesa: -Em sabria greu que hagués agafat el pastís.
Giràrem els ulls, sospirant, vers el lloc on Harris i el pastís havien estat vistos per darrera vegada sobre aquest món, i aleshores, mentre la sang se'ns glaçava i els cabells se'ns eriçaven, tot de sobte veiérem el cap de Harris (el cap només) recte al mig de l'herbei. La seva cara, molt vermella, manifestava una gran indignació.
George fou el primer a recobrar la seva sang freda.
-Parla!- cridà. -¡Parla i digues si ets viu o mort!
El cap de Harris: -No feu el ximple: Estic segur que ho haveu fet amb premeditació.
-Què és, el que hem fet?- exclamàrem nosaltres.
El cap de Harris: -Això de fer-me seure ací. És una broma ben estúpida, ben idiota. Apa, preneu el pastís.
I de les entranyes de la terra va sortir el pastís, tot fet malbé, brut. Rera el pastís, sortí Harris, de quatre grapes, mullat, arrugat, ple de terra. S'havia assegut, sense saber-ho, a la mateixa vora d'un clavegueró amagat en mig de l'herbei, i s'havia fet enrera, i havien caigut ell i el pastís alhora.
Harris: -Mai no he estat tan sorprès sentint que me n'anava sense donar-me compte de res. He pensat en la fi del món.
Harris encara es creu que nosaltres havíem preparat aquesta sorpresa per endavant: una suposició ben injusta i de les més innocents.
Ja ho va dir el poeta: ¿Qui pot lliurar-se'n, de la calúmnia?
Quina veritat més gran!
(1) Dit en sentit ample, l'autor vol significar les petites torres dels petits comerciants, fetes sense originalitat i sense traça.