Temps dificultosos per a la nació anglesa.--Una nit a la recerca del lloc pintoresc.--Sense casa i sense sopluig.--Harris preparant-se per a morir.--Aparició d'un àngel.--Efecte de sobtada joia en Harris.--Un ressopó.--Àpat.--Preu alçat de la mostassa.--Una batalla salvatge.--Maidenhead.--A la vela.--Tres pescadors.--A punt de marxa.
Quan les escenes precedents es desenrotllaven únicament davant dels meus ulls, jo m'estava assegut al marge. I veu's aquí que George em digué:
-Quan haureu ben reposat, espero que us dignareu pendre part en el rentat de la vaixella.
D'aquesta manera van fer-me tornar dels dies gloriosos del passat al prosaic present, ple de misèries. Vaig deixar-me portar a la barca, i vaig rentar la paella amb un tros de fusta i un grapat d'herba. La camisa mullada de George em serví per eixugar-la.
Tot seguit travessàrem la Magna Charta Island, esguardant ràpidament la làpida que hi ha al clos i que diuen si va servir per a la firma de la gran carta. Se sap del cert, el lloc on fou firmada? També es pretén que el fet s'esdevingué a l'altre marge, a la part de Runnymede. Per la meva part no vull desfer aquest nus gordià: segons el meu humil parer, estic per donar la raó a la versió popular de l'illa (*13).
Del Picnic Point al Vell Windsor Lock, el riu apareix encisador. Un camí ombrejat va, entre horts i boscatge i al llarg de la ribera, fins a Campanes de Orseley, hostal d'allò més pintoresc, com ho són gairebé tots, tant com va remuntant-se el riu. Altrament és un indret on es pot beure un bon got de cervesa. Prou que ho sap Harris!
Vell Windsor és també punt cèlebre. Eduard el Confessor hi tingué un palau, i fou ací, també, on el gran Earl Godwin va ésser reconegut culpable, per la justícia de l'època, d'haver intervingut en la mort del germà del rei. El comte Godwin prengué un bocí de pa, i, tenint-lo a la mà, digué:
-Si en sóc culpable, ¡vull que aquest pa m'ofegui!
Es ficà el pa a la boca, se l'empassà i morí ofegat.
De Vell Windsor enllà, el riu ja no té cap interès, i no esdevé digne d'ell mateix fins a prop de Boveney. George i jo remolcàrem la barca per sota del Home-Park, que s'estén al marge dret, des del Pont Albert al Pont Victòria. En passar per davant de Datchet, va preguntar-me George si recordava la nostra primera excursió del riu i el nostre desembarc en aquell lloc, a les deu de la nit, quan tan gran necessitat teníem d'un llit.
-Prou, que me'n recordo!- li vaig respondre. -I el temps que me'n recordaré!
Era el dissabte anterior al Bank-Holiday d'agost. Tots tres teníem una gana de no dir; estàvem atuïts, i en arribar a Datchet prenguérem el cistell de les provisions, els dos sacs, les flassades, els abrics i altres objectes, i anàrem a la recerca d'una fonda o d'un hostal.
Vam passar per davant d'un bonic hotel. El pòrtic era tot guarnit de clemàtides i plantes enfiladisses, però no hi havia mare-selva.
-Aquí no hi entrem, si us plau!- vaig dir jo. -Cerquem una mica més: Potser trobarem un hotel amb mare-selva.
Reprenguérem la marxa i en trobàrem un d'agradós aspecte, tot cobert de mare-selva per un dels costats. Però a Harris no li semblà bé: va dir que li desplaïa el posat de l'home que hi havia a la porta. Certament, no era un home simpàtic, i duia unes innobles sabates. Reprenguérem el nostre camí, sense trobar altres hotels; però ens creuàrem amb un home al qual demanàrem que ens informés.
-Van d'esquena als hotels, vostès. Tombin-se, i ja veuran com arriben al del Cérvol.
-Ja hi hem estat, però no ens agrada: no té mare-selva.
-Així, doncs, vagin a Manor-House: a l'altra banda, justament. Potser aquest els plaurà.
Harris: No, no hem d'anar-hi: l'home que hi ha a la porta té un posat repulsiu. Tampoc no puc suportar el color dels seus cabells, i menys encara, les seves horribles sabates.
-Doncs no sé pas com s'ho apanyaran. Ja dic: no hi ha sinó aquests dos hotels- afegí el nostre cicerone.
Harris: -Cap més hotel?
L'home: -Ni pensar-hi.
Harris: -Mil dimonis! I doncs ¿què farem, ara?
George: -Vosaltres podeu construir, tots dos, un hotel al vostre grat, amb personal fet a mida. Per la meva part me'n vaig al Cérvol.
Mai els més grans esperits no poden realitzar llurs ideals, de qualsevol ordre d'idees que siguin. Vam caminar darrera de George, sospirant qui-sap-lo sobre la vanitat de les coses terrenes. Vam entrar al Cérvol, deixant al vestíbul la nostra impedimenta.
L'encarregat (arribant davant nostre): -Bona nit, senyors!
George: -Bona nit. Desitjaríem tres llits, si us plau.
L'encarregat: -Em sap molt de greu, però no els podré pas satisfer.
George: -No passeu mal temps: amb dos llits solament, ja sabrem apanyar-nos. Dos de nosaltres podem dormir al mateix llit: no és això?- va interrogar-nos a Harris i a mi.
Harris: -Sí, sí, certament.- (En dir-ho, pensava en George i en mi, per a ocupar el llit tots dos.)
L'encarregat: -Em sap molt de greu, senyors: en tot casa no tenim ni un llit disponible. Hi ha llit ocupat per dues i fins per tres persones.
Això sí que va immutar-nos una mica. Però Harris, vell viatjador que sap fer el cor fort davant tot contratemps, es posà a riure i digué a l'encarregat.
-No us hi capfiqueu: ja podrem sortir d'aquest mal pas. Doneu-nos qualque cosa per estendre a terra, dins la sala de billar.
L'encarregat: -Ja hi ha tres senyors que han de jeure sobre el billar, i altres dos que jeuen a la sala de fumar. Ja ho veuen: és impossible d'estatjar-los, aquesta nit.
Agafem altre cop el nostre equipatge, i ens dirigírem a Manor-House. Era un lloc afalagador, i no puc estar-me de dir que el trobava molt millor que l'anterior.
Harris: -Sí, ja va bé: sols ens caldrà no fixar-nos amb l'home del cabell roig. Al capdavall, què se'ns en dóna, del pobre diable?- continuà, amb un to de no gaire sinceritat.
A Manor-House ni ens van deixar parlar. L'amo ens rebé al peu de la porta i ens saludà així:
-Amb vostès ja és la colla número catorze que ha de tornar-se'n pel mateix camí, fa una hora i mitja.
Les nostres propostes de servir-nos de l'estable, de la sala de billar, de la carbonera, etc., van fer-lo esclafir a riure. Tots aquests adorables recons ja eren presos feia qui sap el temps.
-¿No sabeu, doncs, cap lloc del poble on puguem passar la nit?
-Si no els fa res d'estar malament, hi ha una petita cantina pel cami d'Eton, cosa de mitja milla; però no em permeto pas de recomanar-los-la.
Agafàrem el cistell de les provisions, els dos sacs, les flassades, els abrics i altres petits farcells, i galopàrem en la direcció indicada. La distància era ben bé d'una milla, i, volant, sense respirar, arribàrem al bar que ens havien dit.
Els estadants d'aquest despatx de cervesa ens van rebre grosserament, i es van mofar de nosaltres. No hi havia sinó tres llits a la casa, i ja hi jeien dos matrimonis i set solters. Un mariner de riu, que casualment es trobava al taulell, afablement ens aconsellà que anéssim a provar sort a casa de l'adroguer veí d'El Cérvol.
Hi anàrem. La casa era plena a vessar. Una vella ens acompanyà, amb molta bondat, un quart de milla per recomanar-nos a una senyora amiga seva que, segons quan, llogava habitacions. Aquesta vella caminava molt a poc a poc, i trigàrem vint minuts a aplegar-nos amb la senyora amiga seva; però ens va endolcir la llarga caminada descrivint-nos els diferents dolors que sentia a les espatlles.
Les habitacions eren totes llogades. Ens recomanà el núm. 27. Aquest núm. 27 era ple de gom a gom, i ens envià al 32. Al 32 no hi cabia ni una agulla.
Tornàrem al camí gran.
Harris (asseient-se damunt el cistell de les provisions): -Ja no vaig més lluny. Aquest indret em plau per a morir-hi. A vós, George, i també a vós, us prego que abraceu tots dos la meva mare en nom meu. Als meus parents els direu que els perdono i que moro feliç.
En aquest precís moment se'ns presentà un àngel en figura de vailet: mai un àngel s'ha disfressat en ocasió més oportuna. Duia un pot de cervesa en una mà, i a l'altra mà una certa cosa lligada amb fil d'empalomar. Sobre cada pedra plana que trobava deixava caure aquesta «certa cosa», i encontinent la retirava amb un sobtat moviment de baix a dalt, produint un so bastant inharmònic, evocant la idea d'un patiment.(1)
Interrogàrem el diví missatger (que bé mereixia aquest títol, com més tard poguérem veure).
-¿Sabeu alguna casa solitària els habitants de la qual no siguin gaire nombrosos i incapaços de defensar-se, preferiblemept dones velles i homes paralítics, fàcilment intimables, que deixessin llurs llits per una nit a tres individus decidits a tot? Si no coneixeu res per l'estil, ¿podeu indicar-nos una cort de porcs vacant, un forn de calç en desús, etc., etc.?
Ens respongué:
-No sé res del que diuen; de moment, almenys, no se m'acut. Però, si veniu amb mi, la meva mare té una cambra on podrà disposar aquesta nit el que els convingui.
L'abraçàrem i el cobrírem de benediccions, sota la llum afable de la lluna. L'escena hauria estat bellíssima si el minyó hagués pogut resistir les nombroses demostracions del nostre agraïment, però el vailet es va veure tan aturdit que arrencà a córrer, atraient-nos darrera seu.
Harris fou tan emocionat de la nostra sort, que queia en basca i hagué de recórrer al pot de cervesa del noi, mig buidant-lo, abans de refer-se. Després agafà el nen, pujant-se'l a coll-i-be, i deixà l'equipatge a càrrec nostre.
El vailet i sa mare vivien en una petita habitació de quatre departaments. Aquella bona ànima (la mare) ens donà, per a sopar, llard calent (el devoràrem tot: cinc lliures!), una tarta de confitures i dos pots de te. I ens en anàrem a jeure.
A la cambra hi havia dos llits: l'un, de dos peus i dues polzades, ens va servir a George i a mi, prenent la precaució de lligar-nos, tots dos junts, amb un llençol per estar més segurs; l'altre, el llit del nen, fou atribuït a Harris. L'endemà matí el trobàrem amb les cames nues un metre enfora, al capdavall del llit, i ens vingueren d'allò més bé per estendre-hi i eixugar-hi les nostres tovalloles, en fer-nos la toalette.
Una altra vegada que tornem a Datchet, no anirem pas tan tocats i posats en això de triar l'hotel.
Aquesta excursió vam fer-la sense cap contratemps, i anàrem fins més enllà de Monkey-Island, on vam quedar-nos a dinar. En aquest àpat les vam empendre amb la vedella freda, i aleshores ens adonàrem que ens havíem ben oblidat de la mostassa. Jo no sé que hagi mai desitjat tan vivament, ni abans ni després d'aquest dia, la presència del pot de mostassa. En temps ordinari no m'interessa més del just (gairebé mai no me'n serveixo), però llavors hauria donat un món per tenir-ne.
No sé del cert els mons que pot haver-hi a l'Univers, però estic segur que l'hauria regalat a qualsevol que m'hagués dut una cullerada de mostassa: fins a tal extrem arribo a ésser pròdig quan desitjo una cosa que no puc obtenir.
Harris, en això, té el mateix tarannà, i si allí arriba a trobar-se algú amb un bidó de mostassa, fa el gran negoci, servint-se, en canvi, de mons, fins més amunt del cap. Mireu el que són les coses: us confesso que Harris i jo, afal·lerats per posseir mostassa, hauríem provat d'allunyar-nos de la ribera.
Val a dir que un hom, en certs moments de xerramenta, fa ofertes extravagants que després, pensant-s'hi una mica, veu com eren absurdes i desproporcionades amb la vàlua de la cosa demanada. He sentit a contar d'un turista que feia l'ascensió d'una muntanya suïssa tot dient: -Donaria un món per un got de cervesa!- Doncs bé: quan va aconseguir-la en arribar a una petita cabanya on n'hi havia, donà un espectacle d'allò més ridícul en veure que li demanaven cinc francs per una ampolla de Bass. -«Això és escandalós!» «Ho escriuré al Times», etc., etc.
L'absència de la mostassa portà certa fredor dins la barca. Menjàrem la vedella silenciosament. La vida ens semblava buida i sense solta, i sospiràrem pensant en els dies feliços de la nostra infància...
Prenguérem, altrament, un xic de coratge en arribar la tarta de pomes, i, quan George tragué del fons del cistell una conserva d'ananàs i la posà al bell mig de la barca, vam sentir que la vida, malgrat tot, valia la pena d'ésser viscuda.
Cal dir que tots tres en som ben llaminers, d'ananàs. Contemplàrem el bonic dibuix de la capsa; pensàrem en el xarop que contenia, i ens donàvem mútues llambregades, somrients. Harris tenia una cullera a punt.
Cercàrem el ganivet, per obrir la capsa; remenàrem tot el cistell i els taulells que formen el fons de la barca; transportàrem l'equipatge a la ribera, regirant-ho tot. Impossible de trobar el ganivet.
Harris provà l'operació amb un trempaplomes, però el trencà, i es ferí cruelment. Després George provà de fer-ho amb unes estisores, que es van trencar, i per poc no es buida un ull. Mentre l'un i l'altre es guarien les ferides, jo vaig provar de fer un forat amb la punta del garfi; però aquest lliscà, fent-me caure de peus a l'aigua fangosa, entre el marge i la barca. La conserva rodolà, també, anant a fer bocins una tassa de te.
Els successius fracassos cuidaren enfollir-nos. Prenguérem la capsa i la duguérem a la ribera. Harris agafà, d'un camp, una grossa pedra punxaguda i jo vaig tomar a la barca per endurme'n el martell. George aguantava la conserva, Harris sostenia la punta de la pedra en la part superior de la capsa, i jo, agafant el martell, i fent-lo brandar amb tota la força, el deixo caure amb violència.
Fou al barret de palla, que George degué aquell dia la vida. Amb tota cura el conserva (almenys el tros que en restà), i durant les, vetllades d'hivern, quan els companys conten històries, per distreure's, dels perills que han corregut, George treu el capell i els el mostra, descrivint el cas, agreujat cada vegada amb noves exageracions.
Harris no va fer-se sinó una simple pelada. Jo vaig agafar la maleïda capsa de conserva i vaig començar a pegar-li cops de martell fins a perdre l'alè i les forces. Harris em reemplaçà. La vam deixar plana com una galeta; tot seguit esdevingué quadrada, i successivament anà prenent totes les figures de la geometria, sense aconseguir de fer-li el més petit forat. George reemplaçà Harris, i donà a la conserva una forma tan estranya, tan fantàstica, tan poc terrena amb la seva horror salvatge, que ell hi agafà por i llançà el martell qui sap a on.
Ens asseiérem damunt l'herbei i la contemplàrem. Tenia, a la part de dalt, una gran abonyegadura que semblava un gest burlesc. Aquesta visió ens enfurismà, i Harris, saltant sobre aquell espantall, l'agafà, llançant-lo al mig del riu; nosaltres acompanyàrem la seva immersió amb malediccions terribles. Després pujàrem a la barca i marxàrem a rem sense aturar-nos a Maidenhead.
Maidenhead és massa elegant, perquè pugui ésser atractívol. És l'indret per excel·lència freqüentat per l'home que viu a la moda, sempre posat de punta en blanc. És la vila dels hotels fastuosos; és l'antre embruixat d'on surten aquests dimonis aquàtics que en diuen canots de vapor.
Travessàrem ràpidament Maidenhead; després afluixàrem la marxa per fruir la delícia del gran espai entre les rescloses de Boulter i Cookham. Els boscos de Cliveden porten encara llur tendre ornament de primavera i mostren vora l'aigua una gama de màgics matisos verds. Pel seu encís, és potser, aquest passatge, el més deliciós de tot el riu. Amb tristesa allunyàvem la barca de la profunda pau que allà regna.
Remuntàrem el braç derivat, fins a prop de Cookham, on vam pendre el te. Era al foscant de la nit quan passàvem la resclosa. Una forta brisa ens afavoria. El vent, allà, us ve sempre de cara, qualsevol que sigui la direcció que porteu. Us ve de cara quan empreneu, al matí, una excursió d'un dia, i us cal remar molt de temps, fent-vos pensar amb joia en un agradós retorn a la vela. Després del berenar, el vent bufa amb sentit oposat i haveu de remar ferm tot el camí fins a casa vostra. ¡Oblideu la vela! El vent ha fet el que ha pogut en les dues direccions. Jo què us diré, pobre de mi! Aquest món és un lloc de proves, i l'home ha nascut per al sofriment, com els estels per a volar dins l'espai.
Aquesta nit el vent s'havia equivocat, sens dubte, i ens empenyia, en lloc de fuetejar-nos la cara. Reposàrem, dreçàrem la vela a tota pressa (abans no hagués esment de la nostra equivocació), i finalment ens posàrem amb actituds meditatives. La vela s'infla i s'estén, rondina el pal. La barca vola.
Jo sóc al governall.
Per mi no hi ha sensació més viva que anar a la vela: és el que més aproxima els homes al volar dels ocells (llevat del somiar). Les ales del vent desencadenat sembla que se us emporten vers un punt inconegut. No sou l'ínfima i miserable partícula d'argila feta a arrossegar-se sobre la terra: sou part de la Natura! El vostre cor batega sobre el seu cor. Els seus braços gloriosos us enrotllen i us atreuen vers ella. El vostre esperit i el seu són un mateix esperit. Els vostres membres s'alleugeren. La veu del vent canta a les vostres oídes. Veieu al lluny la terra tota petita, i els núvols, esdevinguts germans vostres, són tan a prop del vostre cap que vosaltres els allargueu els braços!
El riu era sols per a nosaltres. Es veia, molt lluny, una barca de pesca ancorada en ple corrent i ocupada per tres pescadors. Nosaltres fregàvem l'aigua i ens enfilàvem entre els marges boscosos sense dir paraula.
Jo era al governall.
En apropar-nos, veiérem que aquells tres pescadors eren tres vells de posat solemnial. Estaven asseguts, cada un en una cadira, i vigilaven els senyals de flotació de llurs aparells amb immensa atenció.
El sol rogenc deixava una color mística sobre les aigües, pintava de foc els boscos, alts com torres, i voltava d'una daurada apoteosi els núvols amuntegats. Era una hora de profund encantament, d'esperances i desigs extàtics. La petita vela es destacava sobre el cel purpuri; el crepuscle queia, embolcallant la terra de tints d'arc de Sant Martí. Darrera nostre s'estenia la nit. Nosaltres semblàvem els cavallers d'una antiga llegenda travessant un llac misteriós, menant envers el reialme inconegut de les ombres el grandiós país on jeu el sol.
No anàrem pas del tot al reialme inconegut de les ombres, sinó rectament a la barca dels tres vells homes respectables que pescaven amb canya.
Del bell antuvi, no vam saber el que havia passat, perquè la vela ens privava de veure-ho; però després, per la mena de llenguatge que trencà la pau del vespre, comprenguérem que ens trobàvem prop d'uns éssers humans enfurismats de veure's destorbats.
Harris baixà la vela, i aleshores veiérem el que havia passat. Els tres vells senyors havien estat llançats de llurs cadires i formaven un munt al fons de la barca, treballant penosament per desfer-se els uns dels altres i arreplegar el peix amb que s'havien cobert. Durant aquesta nova pesca renegaven cosa de no dir, emprant termes (poc ordinaris, però de bona llargària i ben triats) amb els quals era impossible confondre's i que encloïen tota la nostra vida, fins el futur més llunyà, no lliurant-se'n pas las nostres famílies ni tot allò que es pogués referir a nosaltres. Unes bones malediccions, amb tots els ets i uts.
Harris (adreçant-se als pescadors): -Haurien d'estar-nos reconeguts per una semblant distracció que els trenca la monotonia de la llarga pesca. Estic sorprès i m'escandalitzo de veure homes de l'edat de vostè desfogant així llur enfurismament.
El seu discurs, però, no apanyà pas les coses.
George: -Vaig a pendre jo el governall. A un esperit com el vostre (adreçant-se a mi) no li escau de descendir a la conducció d'una barca. És preferible deixar a un mortal de cervell més estret el dirigir l'embarcació, sots pena d'anar a raure al fons de l'aigua.
Prengué el governall i ens menà fins a Marlow. Deixàrem la barca prop del pont i ens instal·làrem per passar la nit a La Corona.
(1) Un tros de cuiro rodó, unit del mig a un fil d'empalomar. El cuiro, molt mullat, cau sobre la pedra, i, en retirar-lo sobtadament, fa un so produït per l'aire comprimit entre ell i la pedra que tomba.