En Montbrió, disgustat i compadit de son oncle per l'estat de violència que el gènit de la majordona li creava, i sense perjudici d'estudiar els medis de combatre aquella situació tonta, resolgué de moment, pretextant una urgència, partir al següent dia de bon matí. Com son oncle devia assistir a uns funerals a Prunés, quedaren convinguts en fer junts el trajecte fins a la partió dels camins.
Estava al bo del son quan aquest el despertà innovant-li que plovia, i per lo tant que no es mogués, que ell compliria amb lo dels funerals, perquè no podia excusar-se'n, i tornaria a dinar.
El jove declarà que sols en cas extrem se quedaria, perquè tenia compromís d'ésser a Vich al vespre. Li prometé sovintejar les visites, i es despediren afectuosament.
Una hora més tard trucava a la porta la majordona, avisant que quasi no plovia i que la xacolata es refredava a la taula. Ell s'incorporà; mes, com sentís batre les canals al pati, comprengué la mangauxa de la dona i tornà a adormir-se. Al cap d'altra hora, vinga trucar de nou la majordona, cridant que ja el cel s'asserenava. Aquesta vegada cregué ell que, quan menos en part, era cert, i s'alçà.
Al sortir de la cambra glopejà una xicrada d'aigua bruta, que altra cosa no era la xacolata servida per la Feliça, mentre que aquesta, rient de mitja cara i plorant de l'altra mitja, li parlava amb manyagueria, comunicant-li que en Pascal havia deixat ensellat el cavall, i que, segons profecia del mateix, no plouria ja més. I, efectivament, a l'alçar-se el jove de la taula i sortir a la miranda, ja començava un altre ruixat que durà una hora.
La majordona es frisava per veure el barrut fora de casa, i aquest, que tenia prou ganes d'anar-se'n, se'n veia privat pel desfet temps, lo que li donava un mal humor de tots els diantres. Així és que, al sentir a la majordona maldar de continu sobre el mateix tema, se li excitaven els nervis, donant-li accesos de ràbia que el tentaven d'agafar-la pel clatell i amorrar-la sota la canal. Forçat d'aguantar-se, procurava matar el temps repassant la llibreria del Rector i posant en ordre algunes notes.
De tant en tant, el sol semblava com si anés a treure el nas per una clariana, que no era més que una solució de continuïtat entre la bromada que se n'anava de buid per a fer lloc a la que venia carregada d'aigua.
Una vegada que la majordona tornava amb el seu pic pic, fent-li notar que unes espesses bromes blanques que fugien rossegant-se a flor de terra per la costa, eren senyal infalible de la fi de la pluja, el jove no es pogué contenir.
-Ja en té, de ganes de què me'n vagi- exclamà, -però sàpiga que encara en tinc més jo d'anar-me'n, sols per no sentir-la ni veure-la, a vostè.
-Jesús, Maria, Josep! Sant Cristià! I ara! Quines coses de dir! ¡Vegi si jo puc tenir ganes de que se'n vagi! ¿No és vostè el nebot del senyor Rector? No el té ell a gust? Doncs, lo que ell vol, a mi m'està bé.
En Ramon li girà l'esquena i es posà a passejar-se per la sala.
De sobte aquella, que s'havia eclipsat un moment, tornà cridant:
-¡Vegi, vegi, senyoret, com surt l'arc de Sant Martí; digui si no és això senyal de bonança!
En Montbrió s'aproximà a la balconada que treia a la miranda, i veié l'esplèndida arcada estenent sos brillants anells de serra a serra, de lo qual s'alegrà com si fos realment el signe de sa deslliurança. No plovia gairebé gota, y una ullada de sol, escorrent-se per una escletxa dels núvols, feia brillar amb esclats de mil colors els serrells d'aigua que ploraven de les parres que guarnien la porxada. Se n'alegrà, amb aquella alegria que produeix sempre en la naturalesa la successió d'un fenomen lluminós després d'un de tenebres, com el dia després de la nit.
-Vaja, dona, vaja!- digué dirigint-se a la vella, amb to complascent. -Serveixi'm el dinar i marxaré de seguida.
-El dinar?...- féu ella plegant les mans amb posat d'admiració. -Pas que n'he fet! Com que el veia amb aquest deliri per marxar!...
En Ramon quedà de pedra. Tenia motius per a conèixer la tacanyeria d'aquella dona, mes no la creia capaç de despedir-lo de casa de son propi oncle poc menys que en dejú. Amb una mirada furiosa, mesurà la gran mesquina de dalt a baix, clogué el puny dret, amb intencions de descarregar-l'hi sobre el cap, aixafant-li el cigronet o fent-li caure a la part de dintre. Se contingué, no obstant, i girant l'esquena emprengué la porta escala avall. La Feliça el seguí, cridant-li des del cap de l'escala:
-Miri: si vol hi ha un plat de sopes d'ahir, que les guardava pel senyor Rector quan torni de funerals.
-Planti-se-les al clatell!- respongué en Ramon, girant el cap des del replà, i es dirigí a l'estable per a embridar el cavall, que ja estava ensellat i a punt de marxa.
La Feliça, que li anava seguint les petjades, corregué afanyosa per a tenir-li l'estrep, mes ell la repel·lí amb un regany.
Al passar el portal se parà en sec. Verdaderament feia goig de posar-se en camí amb un temps com el que es presentava, doncs per la part de Llevant venia un tall d'aigua espantós. La majordona comprengué sa vacilació, i, com per a donar-li ànim, temerosa de què tornés enrera, li deia:
-Lo que és ara rai, prou està ben esbargit el temps, i, sinó, vegi per allí com ix la Marieta de l'ui blau.(*)
Sentir-la en Ramon i regirar el cavall tirant-li a sobre, tot fou obra d'un moment. Valga-li la llestesa amb què es ficà a dintre, que, sinó, la bolca als peus de la bèstia. Però, fora ja de tino, començà a increpar-la amb mil penjaments, tutejant-la sense cap mena de consideració.
-Vina- li cridava, -veia fastigosa, que te la pintaré a l'esquena, amb la punta del fuet, la Marieta de l'ui blau. Surt, pallonga, escanyavicaris, que et donaré una racció de xinxons d'aquells què no es descanvien. Ah! fes que m'hi pugui adobar, que ja els esquitxaràs aquests que arrecones a costes de la salut del teu amo, estiracordetes!...
I altres coses que no es poden escriure.
La majordona semblava desesperar-se al sentir-se tan maltractada: s'estirava els cabells i picava de peus com una ximple.
En Ramon passava el portal en el moment que començava de nou a ploure. Això li renovà la quimera, i, girant-se amb la vella, que seguia fent comèdia, li cridà encara:
-Maleïda bruixa! Ves: aquí la tens, ja, la teva Marieta. ¡Llàstima de vara de freixe que vaga per espolsar-te el cuiro, cabra ronyosa!...
I, mentre deslligava l'abric que a prevenció duia a la pera de la sella, emprengué desesperat la trotada, empaitat pel vent pluig i entre xarbots d'aigua fangosa.
(*)Nom amb què designen els pagesos l'ull de serena que en dies plujosos, surt a vegades a l'horitzó i que, en certes circumstàncies, sol designar la fi del mal temps.