Passaren la tarda passejant pel poble (que res té de particular, llevat de l'església, magnifica construcció romànica, emblanquinada i malmesa) i per sos encontorns, que són esplèndids.
Portat per la dèria d'enterar-se de tot, en Ramon no es cansava de preguntar noms de muntanyes, cingleres i masies. Entre aquestes sonà el nom de Serra-Bruna, gran casal que s'obirava al lluny i ja abans l'havia intrigat per les referències que n'havia fet en Pascal.
Mossèn Joan ponderà les excel·lències de la família, particularment de la senyora, que era una santa cristiana.
-El senyor és un subjecte de bon fons i intatxables costums. Sinó que, Déu el faci bó!, sols li mancava un gra de ronya per a gratar i se l'ha buscat embrancant-se amb plets contra el poble que, sobre no produir-li sinó gastos, li lleven la tranquilitat i la fama, essent un os de mal rosegar per al pàrroco, que no sap com empatollar-s'ho ni a qui donar la raó sense ofendre a ningú.
-I de què es tracta?- s'atreví a preguntar en Ramon.
-Què sé jo? Hi ha aquí l'empriu de Serra Calma, que usufructua el poble des de temps immemorial. Cada veí pot portar-hi el bestiar que a l'hivern manté en son terme. La gallorsa és repartida a prorrata entre tots els veïns, que se l'arrenden o l'aprofiten a son gust. Sembla, doncs, que la familia Serra-Bruna posseeix, del temps del rei Martí, una cèdula que li concedeix amb exclusivitat el dret de gallorsa sobre tal empriu, però qual dret resulta de fet abandonat, ja que no hi ha memòria de què l'hagin lucrat mai, si bé ell sosté que aquest dret no ha prescrit, perquè s'ha cuidat sempre de promoure oportunament les accions per a evitar-ho. Doncs a aquest bon senyor, que no té prou butxaques per a ficar-hi el diner que li sobra, se li ocorregué entaular demanda formal i promoure un plet que ja fa més de dotze anys que dura i en el que ara mateix hi han sucat o hi suquen tots els curials de la província, guarnint entre tots un tal entrellat d'incidents, sentències parcials, competències i provisions que ja no hi ha qui ho entengui. Amb tot això el poble n'anirà cada dia pitjor, i, faltat de l'apoi dels que naturalment deurien ésser sos protectors, se llençarà en braços del primer pillet que surti per a explotar-lo. Jo, temps enrera, havia intentat interposar mon escàs valiment per a transigir-ho, però vaig veure que aquest bon senyor, que en lo demés, és com una pasta d'Agnus, en tocant aquest punt s'enterca com una mula, sense que hi hagi ningú, ni la seva muller, que li faci entendre ses pròpies conveniències. Tement enredar-ho, vaig resoldre no parlar-n'hi més, reservant-me, en tot cas, per a ocasió més propícia.
-I els demés propietaris, què fan?
-Què vols que facin? Per darrera enllà el bescanten sense atrevir-se a posar-se-li al davant, perquè és un trumfo dels grossos, amb molt bons padrins a Girona i a Madrid: deixen córrer la bola.
-És lo que li deia ahir- féu en Ramon, després d'una estona de reflexió. -La pestilència puja, puja, i ja està arribant a dalt de les muntanyes.