En Ramon n'estava sorprès i encantat. Aquelles definicions tan clares del concepte de pàtria natural, obra de Déu i no composició dels homes, i del de llar, símbol de la família, pedra angular de l'edifici social; aquella argumentació tan senzilla per a provar que la vitalitat d'un poble resideix en la intimitat de sos organismes, vitalitat que s'esvaeix des del moment que aquests passen al monopoli del falansteri polític que se'n diu l'Estat; aquelles recomanacions tan sàvies per a l'alliberació de la família, del municipi i de la nació, com a medi de regenerar fins el mateix Estat, que deuria ésser sols l'harmonia conjuntiva dels esforços automàtics de la nació; la resurrecció de l'esperit de pàtria catalana, per medi del coneixement de sa personalitat i exaltament de ses antigues virtuts religioses i cíviques; i, per fi, el perfeccionament de nostra raça per medi del culte de la Veritat, de la Bellesa, de la tradició i del treball honrat, ¡que bé se li assentava a son esperit! ¡Quina compenetració tan intensa, la de son temperament fogós, ple d'intuïcions genials, amb aquella ànima senzilla, de ciència modesta, encongida, però que bastava una guspira per a fer-la esclatar!
I, passant i repassant els ulls i el cor per aquell cúmul de conceptes, amb els quals es trobava tan identificat com si els hagués dictat ell mateix, s'anava reconcentrant d'esperit fins a perdre la consciència de temps i lloc.
Més que mai la veia gran, la causa que havia emprès, i més que mai sentia son cor sadollat de l'amor de pàtria, i més, molt més que mai s'afirmava en son propòsit de treballar per a la reconstitució de la personalitat de Catalunya. Hi treballaria amb més fe que mai, ell que tant temps s'havia trobat quasi sol i incomprès, alimentant-se de sos propis entusiasmes, i de sobte es trobava amb un aliat poderós, que tan bé sabia emmotllar en els encunys de la sabiduria sos inconscients desficis de redempció.
I, abstret amb els deliquis de sa ànima plena de satisfaccions, fins havia perdut la idea de què son oncle ja no era d'aquest món.
No, no era mort, el sant baró, l'ànima del qual perfumava aquell ambient en què ell es rabejava com papallona entre les aures primaverals. I en tant no era mort, que ell el sentia trastejar, enfeinat, per l'estància veïna; el sentí aproximar-se a l'estudi i claquejar el llocateu a la pressió dels seus dits, obrint-se la porta; el sentí creuar l'habitació, percibint clarament el refrec de ses robes talars; el sentí apoiar-se en el respatller de la poltrona, que el saludà amb aquell gemec familiar, propi dels vells amics; sentí com li posava amistosament el braç sobre el muscle, rodejant-li el coll; percibí els batecs de son cor, uns batecs complets, glopejant un doll de sang fresca, regenerada; sentí l'alenada de son respir, batent-li sobre els polsos una xardor jovençana, plena de vida; i, per fi, el contacte suau d'uns llavis humits buscant sa boca i una veu tendra i carinyosa que a cau d'orella li preguntava:
-I doncs, ¿què és això que el té tan capficat, fill meu?
Allavors girà el cap, com qui es desperta d'un somni. No era son oncle, que li parlava: era l'altre tros del seu cor, sa pròpia muller, que li somreia dolçament al notar sa sorpresa.
Ja revingut, s'alçà amb la fesomia il·luminada, i, passant sa ma revessa per la cintura de la seva esposa, amb l'altra li posà davant dels ulls la preciosa troballa, dient-li amb veu solemne:
-És el testament del meu oncle. És el seu mateix cor escampat per aqueixes pàgines, entre el perfum de ses pròpies llàgrimes: llegat preciosíssim que estimo més que tots els tresors del món. És la suprema aspiració de la meva vida, reduïda a doctrina per una intel·ligència clara i sana; és la sublimació del meu pensament, el còdic pel qual se regirà la Institució de la sang nova que fundarem i a la propagació de la qual consagrarem la nostra vida i en la primera pàgina de la qual empadronarem els nostres fills.
FI