Era una llibreta rebregada i suosa, però amb aquell rebregament respectable d'uns escapularis que han fet la seva servitud en la intimitat de la persona. Les primeres planes se remuntaven a l'època de la seva segona entrada a la parròquia, després de la separació, fredament dolorosa, d'en Ramon, que se la campava pel seu cantó. Era un aplec de pensaments, anotacions i reflexions de caràcter moral i íntim, una espècie de llibre de memòries, on el bon home hi estampava periòdicament ses impressions de caràcter més recollit, com si diguéssim la superabundància del seu cor.
Des de les esgrogueïdes pàgines del començament fins a les darreres, en què encara es veia fresca la tinta, es podia formar judici cabal de les altes i baixes de l'estat d'ànim de l'autor, com de les diverses fàcies i succesives orientacions de son esperit. Hi havia de tot: paràgrafs de lletra apretada i frisosa; altres d'escriptura clara i apacible; conceptes, uns diluïts a l'excés i altres curts i secs, alguns d'ells interromputs i fins titllats, ja dèbilment, com per a donar lloc a noves reflexions, ja amb ensenyament donar lloc a borrar-ne fins la memòria. En alguns hi brillava l'esperança, en altres un greu descoratjament; però en tots s'hi sentia la fe i la caritat de l'ànima encesa en amor de Déu. No hi mancaven tampoc intermitències espaioses, algunes d'elles marcant períodes de mesos i fins anys de repòs, com si la seva ànima s'hagués adormit en la lassitud de la fatiga o de la ganduleria.
A en Ramon se li negà el cor de tendresa a l'observar que la seva persona hi ocupava un lloc importantíssim en aquella estereotipació del cor del seu oncle. Ja en un replec de la coberta hi trobà aplegades les poques cartes que li havia escrit des de sa separació, i en les primeres pàgines, en forma de versets que semblaven arrencats del llibre de Jacob, expresava amb tendra amargura les enyorances d'aquell ser estimat que creia perdut entre les onades del món. Intercalades amb aquells càntics d'enyorances, hi posava fondes reflexions sobre lo que era i lo que deuria ésser l'ensenyança, i sobre lo que havia fet i havia deixat de fer per a salvar-lo de les tretes de la malejada societat.
Periòdicament eixien remembrances dell (enlloc posava el seu nom), amb motiu de rebre'n una carta o una notícia indirecta; i, com aquestes, contra lo que sempre temia, no solien pas ésser desagradables, li dictaven parrafets de dolça esperança i màximes i consells que en Ramon recordava, per ésser semblants als continguts en les cartes rebudes.
Les èpoques revoltoses que s'havien succeït en el país, li havien suggerit també fondes meditacions i comentaris, que no s'apartaven gaire de les idees en boga entre els polemistes catòlics d'aquell temps Ses disquisicions giraven quasi sempre dins dels motllos, un poc massa arcaics, de l'escolàstic de Cervera.
Alguna idea és repetia sovint, acusant una verdadera obsessió. Tal era el fet reconegut de l'allunyament del poble del si de l'Església.
«Perdem terreny- escrivia sovint: -els joves ens fugen seduïts per ideals de falsa llibertat, i quan s'adonin de son engany correran a engruixir els batallons de l'escepticisme i la indiferència.»
I, procedint amb un criteri més modernitzat, com el metge que en lloc d'ensajar remeis a l'atzar o de perdre temps atacant els efectes, procura abans de tot esbrinar els fonaments de la malaltia, deia:
«Ens escarrassem predicant la doctrina als convençuts i els que hauríem de convèncer no ens escolten. ¿No fóra millor buscar la causa d'aquest apartament i, un cop trobada, aplicar-hi amb mà forta el remei?».
Fidel amb tan sàvia teoria, en diferents planes hi havia estampat idees que demostraven son afany d'esbrinar la incògnita, idees que s'alternaven amb períodos de descoratjament, resultat d'un treball d'investigació superior a ses forces, acabant per decantar-se pel cantó on l'inclinava son esperit de sacrifici.
«El sacerdot -escrivia- deu rabejar-se dintre les penalitats de sa missió de sacrificis i privacions, amb la idea d'acrisolar ses virtuts i guanyar mèrits per a la pròpia ànima. La missió de salvar les agenes és secundària; però, tal volta, amb l'exemple de les grans virtuts i de les sublims abnegacions dels ministres de Déu, se sentirà tocada la societat i tornarà als amorosos braços de sa mare l'Església.»
Per aquest camí s'esplatjaven desendavant ses confidències, dictant-li pàgines d'un misticisme i d'una ingenuïtat encantadors; pàgines interrompudes, en alguns indrets, per conceptes expressats amb una amargura que després sa ànima bondadosa, trobant-los, sens dubte, massa vius, n'havia passat ratlla, però que denotaven les sequedats i angoixes de son ànim contorbat. El sacerdot no recollia pas els abundosos fruits que n'esperava, de ses abnegacions; el poble buscava son auxili en sos apuros i misèries; després... com si temés molestar-lo massa, se'n tornava pel seu cantó.
I, no obstant, ell la sentia fonda la recança de l'amor del poble i el mortificava la idea de salvar-se sol. Aquest concepte l'expressava en dues ratlles:
«¿Què direm del capità que, veient desmoralitzada, vençuda i fugitiva la seva companyia, procura sols salvar la pròpia persona?»
Per fi, després d'un período de calma i d'unes pàgines en blanc, hi trobà en Ramon una mena de càntic en què, amb accents de joia, s'hi glossava la paràbola del fill pròdig. Fàcilment reconegué la data d'aquella carta en què ell li comunicava son retorn. Des d'aquell dia era ell que omplia quasi exclusivament el cor de mossèn Joan.
Pas a pas, i una a una, anava el jove reconeixent les peripècies d'aquells dies memorables, sorprenent-se vivament de la influència que sa pròpia persona havia exercit en l'ànim de son oncle, influència que s'assenyalava perceptiblement en les elucubracions sociològiques i psicològiques allí estampades.
Aquella primera conversa en què el jove exterioritzà tan vivament ses idees, li havia produït a son oncle una sensació fonda i nova, que es traduïa en conceptes esparverats; un deixondiment semblant al del soldat en campanya que, revetllat per un frisós cop de corneta, s'aixeca fregant-se els ulls, palpant-se les armes, tot preguntant: -I doncs, ¿què és això? Después venia un treball d'anàlisis, reposat, que marcava una nova orientació d'idees.
Les més atrevides afirmacions de son nebot eren sospesades, trinxades i esbrinades, amb una perfidiositat pròpia de l'antic escolàstic cerverí, trobant el jove, amb intensa satisfacció, presentades amb una precisió encantadora, idees que ell sols per intuïció havia emès.
I tornava a surar la vella obsessió de l'iniciat divorci entre l'Església i la societat. Però ara semblava caminar en busca de la incògnita amb alguna més seguretat, com el vianant esmaperdut que obira un llum en la foscor de la nit.
«Potser ens hauríem perdut -escrivia- per no tenir prou en compte les dualitats humanes d'ànima i cos i d'individu i col·lectivitat, preocupant-nos sols de voler perfeccionar el ser espiritual, descuidant el ser corporal i el ser social, que viu de l'essència de la terra, com el peix de l'aigua. ¿No hem fet gala de viure apartats dels quefers socials, pensant que això corresponia a l'Estat?»
Com si la paraula Estat hagués sigut per ell un raig de llum, entrava en una sèrie de consideracions sobre els conceptes d'Estat i de Pàtria, que de moment semblaven desviar-lo de la qüestió, però que aviat es veien conduents a la finalitat del raciocini.
«Pàtria és la idea comprensiva d'unitat de lleis, de temperaments, de costums i, sobretot, de llengua, caràcters distintius de la raça; és el funcionament harmònic dels elements vitals d'una societat dintre de son propi terrer.»
«L'Estat és l'absorció, el monopoli del funcionament dels elements constitutius d'una o més pàtries.»
«La Pàtria, agrupació natural d'individus lligats per mancomunitat d'interessos, de necessitats i d'ideals, és obra de Déu. L'Estat, artificiosa combinació de funcionalismes arrencats de son natural centre, és obra dels homes.»
«La Pàtria, idea d'amor i expansió, tira a la llibertat. L'Estat, idea d'absorció i d'imposició, tira al despotisme.»
«Un temps la lluita era entre la vida corporativa i el poder erigit en Estat pugnant una i altre per a defensar sos drets i, tal volta, per a imposar-se mútuament. D'aqueixa lluita en naixia l'equilibri de les dues forces, que marcava la via progressiva de les nacions. La perfidiosa constància de l'ambició individual vencé l'apàtica cohesió de la col·lectivitat, majorment en pobles que no tenien prou acabalada la consciència de ses pròpies llibertats, i aquests serviren als dèspotes de maça per a atuir els que encara resistien.»
«Quan el despotisme era personal, les grans responsabilitats davant de la història podien contenir a l'individu dintre els límits de la prudència i de la justicia; però més tard algú digué al rei: «No és decorós que la teva majestat arrostri les odiositats del poble. Tu regnaràs, però els responsables seran els teus ministres», I l'absolutisme personal se tornà col·lectiu.»
«La responsabililtat de dèspotes transitoris, quasi nul·la, encara trobà manera de cobrir sos actes amb la sanció d'unes Corts que suposaren eixides del poble, mes en realitat obra de ses mans pecadores, i arribàrem a la tirania anònima, la pitjor de totes les tiranies.»
«Així la societat ha vist, com entontida, transformar-se i desaparèixer, engolides per una oligarquia política, entitats, corporacions i lleis, filles de sa pròpia essència, suplantades per altres lleis i funcionalismes, covats en el gabinet del filòsop encegat o, tal volta, a sou del dèspota que les implantava. «-L'Estat ho és tot- digué el doctrinari, -i per l'Estat deuen els ciutadans donar vides i hisendes. L'Estat cuidarà de tot; els ciutadans sols tindran l'obligació de mantenir-lo en salut i en malaltia.-»
«I en aquesta idea ens hi hem acostumat de tal manera, que l'Estat ha pogut impunement establir enormitats com l'impost de consums, que grava per un igual el bracer i el milionari, i iniquitats com la contribució de sang, que sacrifica a ses conscupicències els joves de vint anys, igual que, en temps dels mals usos, eren les donzelles casadores desflorades pels mals barons.»
«Quan el poble ha sentit les fiblades de la tirania, trobant-se mancat de vida pròpia i fins de verdadera consciència, no ha sabut més que tirar-se dels braços de l'un polític als de l'altre, com l'infeliç gamat que, no sabent de quina entranya es mor, se dóna a un i altre curander, flns que, desenganyat de tots, a tots els maleeix amb una mateixa mà des del fons de son escepticisme. Avui el divorci entre el país i l'Estat és complet.»
«Però les mirades cobdicioses de l'Estat xuclador també es fixaren en l'Església, institució eminentment popular i que tant havia influït en la constitució de la Pàtria. L'Església, vivint de rendes pròpies (que en considerable part servien per a les necessitats del pobre i eren la caixa d'on la indústria i l'agricultura en lograva bestretes a interès mòdic i senzill), gosant d'absoluta llibertat d'acció, constituïa una força lliure i respectable, que en determinats moments podia fer cara a ses depredacions.»
«L'Estat digué a l'Església: -«Desamortisaré els teus béns, i, en canvi, contrauré l'obligació de subvenir a tes necessitats. Així, tu, lliure de qüestions civils i de plets, podràs dedicar-te descansadament a ta obra espiritual.»
Amb tal espoliació l'estat se proposà tres coses d'igual transcendènca. Primera: improvisar una burgesia addicta, enriquint-la amb els fruits de la gran rampinya; segona: separar l'Església del poble, ja que, empobrida i vivint a sou, no podria, com abans, emparar a aquest en ses misèries; i tercera: absorbir l'Església, donant a sos ministres caràcter de funcionaris públics.»
«Desendavant l'Estat ja no demanaria: manaria. L'Església no seria del poble; seria de l'Estat. El record dels grans cabals de l'Església, absorbits per l'Estat, desapareixeria de la memòria dels vivents. «Lo que no desapareixeria mai més serien les partides estampades anyalment en la Gaceta per a manteniment del culto y clero; i contra aquest pressupost la impietat s'hi rabejaria, assenyalant a l'Església com altra sangonera de l'Estat.»
En aquestes altures el pensador començava a respirar fort, com l'analític que toca al fons de ses investigacions. La incògnita començava a descobrir-se.
«L'Estat, invadint-ho tot i xuclant-ho tot, tot ho ha embolcallat en l'atmosfera del propi desprestigi.»
I aquí seguien una sèrie de conclusions, de caràcter sentenciós, que en Montbrió reconegué com veritats inconcluses.
«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'Estat els funcionalismes corporatius i administratius, ha mort el sentiment d'agremiació i d'iniciativa col·lectiva.»
«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'ensenyança, ha mort l'esperit progressiu da la Ciència, de les Lletres i fins el sentiment estètic de la societat.»
«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'exèrcit, ha mort l'esperit militar del país.»
«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant la idea de Pàtria, ha mort el patriotisme.»
«Gens temerari serà, doncs, atribuïr a les mateixes causes l'esmorteïment de l'esperit religiós.»
«La societat, mancada de l'higiene de son moviment propi, sense entitats ni corporacions on esplatjar-hi ses pròpies energies, s'ha anat decandint, aniquilant-se i podrint-se, com un cos cloròtic, sense sang, propens a totes les morbositats de la naturalesa.»
Donant per esbrinada la causa del mal, el Rector entrava de ple a assenyalar la font del remei. Començava lamentant-se de la docilitat amb què la gent s'havia fet amb aquell estat de coses, tant, que qualsevol idea exposada en contra seria tinguda per una bogeria. Recordava que el seu nebot, que n'havia iniciades algunes, era titllat d'esbojarrat i revolucionari. Fins en un principi ho fou per a ell mateix, que escrivia aquestes planes:
«I no obstant -afegia,- ara concebesc l'absoluta necessitat de què desaparesca el monopoli, si ha de desaparèixer el despotisme; de què tornin els funcionalismes a son ordre natural, si ha de ressucitar-se la vida de la societat; de sostreure les Ciències, les Lletres i les Arts de les grapes de l'Estat, si han de tornar a resplendir progressives, informant l'esperit públic...»
En un començament de plana hi havia el següent concepte, lleugerament titllat:
«La separació de l'Església de l'Estat!... ¡Idea revolucionària!... De tal sonaria a les orelles de molta gent, de molts dels meus companys de ministeri, als qui costa de compendre que més fàcilment influiria a l'Estat l'Església lliure que junyida a son poder i vivint de ses gràcies, potser perquè se'ns ha anat infiltrant aquest oficialisme ensopidor que fins tal volta hem contribuït inconscientment a arrelar-lo. I, no obstant, potser un dia prosperarà la idea de la rescissió d'un estat legal acceptat sols per la força de les circumstàncies, per a defugir la tutela d'aquest Estat corromput i corruptor, recobrant el dret de força lliure i tornar a fer lligar amb el poble, lliure també...»
«¡I lo que costa, Déu meu, -afegia més avall,- sobreposar-se a les preocupacions d'escola i a les habituds creades a còpia d'anys! Se necessita un esforç de gegant per a espolsar-se la peresa intel·lectual i vèncer la corrent de les idees avesades a coordinar-se dins d'un motllo fet exprés. Tots els que pretenen trencar-lo, aquest motllo, són revolucionaris; lo mateix qui el trenca buscant a Déu per a precipitar-se en els avenços de la raó materialitzada, com qui el trenca buscant a Déu que s'adona que l'ha deixat enrera. Lo mateix els que, sentint-se dins del sepulcre, volen, desesperats, ventar ses pròpies cendres en el caos de la impietat, que els que, ferits per un raig de llum divina, clamen resurrecció. A tots se'ls qualifica amb la mateixa paraula: Revolucionaris!
«Tal esforç se necessita, que no es concebeix sense una altra revolució en la pròpia intel·ligència i una depuració en la pròpia naturalesa; revolució i depuració que ell, sempre amic de síntesis gràfiques, ha designat amb el nom de sang nova.»
«Sang nova!, diu ell, i la infiltra, aquesta sang, amb ses paraules i sos exemples, i per a infiltrar-la es val justament de lo que és antítesis de revolució: se val de la tradició, que és l'artèria que naix del cor de la societat.»
«I jo, que estic veient i palpant els efectes d'aquesta inoculació; jo, que veig, fins per experiència pròpia, rejovenir-se els cors empedreïts dels vells, fortificar-se els dels joves i purificar-se els de tots aquells que no estaven ben perduts, no puc menys de creure fermament que un dia transformarà, purificant-la i rejovenint-la, la de tota la societat.»
Algunes planes més avall, tornant a rependre el fil d'aquestes reflexions, escrivia:
«Si això fa, un individu sol i aislat, ¿què no farien cent, mil individus, treballant tots alhora, inspirats per unes mateixes conviccions? ¿Per què no hauríem d'ésser nosaltres els apòstols de la revolució moral, els evangelistes de la sang nova, procurant la regeneració de l'individu, perquè, oberts els ulls de tothom, penetrat tothom de son ser i de son valer, poguessin tots a la una fer cara a l'oligarquia despòtica de l'Estat, exigint la reversió a les pàtries naturals dels drets en mala hora arrabassats? Fins d'aquest moda fóra més fàcil nostra missió d'espiritualitzar l'individu, lliure ja de les servituds i baixeses de la col·lectivitat.»
Després d'estendre's en consideracions d'aquest mateix ordre i altres de consemblants, començava a aparèixer una nota melancòlica que anava prenent accents de greu tristesa, tan fondament sentida, que a en Montbrió li oprimien el cor.
«¡Quina llàstima -exclamava- haver despertat tan tard, quan ja les forçes em manquen i sento aprimar-se el fil de ma existència! ¡Tant de bo jo pogués tornar a la flor de la jovenesa per a treballar amb totes mes forces en aquesta obra de redempció social! Jo batallaria per la fundació d'una institució on, sots el lema de Sang nova s'apleguessin tots els tocats de la gràcia de l'esperit de resurecció de la societat cristiana. Com Sant Vicents de Paül fundà la institució de la caritat, jo demanaria a Déu forces per a fundar la de la redempció social, les constitucions d'aquesta institució serien un catecisme que, basant-se en la llei de Crist, preconisés, com a medis d'alcançar-la: el cult de la Veritat, suprema aspiració de la més alta dignificació de la intel·ligència humana les Ciències l les Lletres; el de la Bellesa, verb de totes les arts del sentiment; el del treball honrat, signe de redempció del pecat d'origen; i, en fi, el de la Pàtria tradicional, cristiana conjunció dels vers conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat.»
«Jo em dirigiria amb preferència a la joventut per a repetir-li aquelles paraules de Sant Pau:
De cetero fratres, quoecumque sunt vera, quoecumque pudica, quoequmque justa, quoequmque sancta, quoecumque amabilia, quoecumque bonoe famoe, si qua virtus, si qua laus disciplinoe, hac cogitate».