Per primera vegada, des de que el Rector n'eixí per al cementiri, posava en Montbrió els peus en aquella estància, tan saturada de l'esperit senzill i bondadós del sant home.
¡Quina impressió més fonda rebé a l'entreobrir la porta! Per virtut d'un fenòmen que podriem dir-ne persistència de les sensacions familiars o simpatia sensitiva, percibí la imatge del seu oncle, clarament dibuixada dins de la cadira de braços, corbat sobre el reso o la feina. El veié alçar el cap i dirigir vers ell sa bondadosa fesomia, un poc fosca per la concentració del treball, més de sobte aclarida per una salutació carinyosa de dolça sorpresa.
La visió fou instantània, mes se'n reproduïen de consemblants cada volta que es fixava en els mobles i objectes que li eren familiars, percibint sempre el ressò de la seva veu, grave i lleugerament afònica. Després la imaginació li anà representant els darrers episodis de la seva vida, fins a les doloroses escenes de la seva mort. Allavors se descobrí i resà interiorment per aquella ànima que encara sentia aletejar, enyoradissa, entre aquelles quatre parets.
Més que per curiositat, per a sostraure's a les obsessions que se li anaven fent massa vives, començà el jove a examinar els volums de la llibreria. Inútilment, perquè allò també era un tros de l'ànima del difunt, quelcom que s'havia compenetrat de son ésser. I la impressió anava creixent a mida que s'acostava al setial del cantarano, efecte de què les obres més familiars, més fullejades i, per consegüent, més impregnades de sa essència, eren les que estaven més a l'alcanç de la seva mà. Ja no resistia: com el suro que va giravoltant entorn del bullidor que l'atrau, així ell també anava donant tombs an el setial, on son oncle havia passat immensitat d'hores de treball, i de meditació, fent balanç de ses tristeses i de ses esperances. Per fi es llançà als braços de la cadira, que el rebé amb aquell familiar cruixit amb què saludava son propietari, semblant-li a ell sentir quelcom de la dolça pressió de la paternal abraçada. Encara més: li semblà trobar-hi l'ànima tan tendra i pura de son oncle que compenentrant-se amb la seva, la inundava amb l'inefable consol.
La taula estava sembrada de diferents objectes d'ús íntim i diari, cada un dels quals portava l'imprompte de son enyorat senyor. Eines de treball i objectes d'entreteniments, llibres de reso i de lectura familiar, notes i apuntacions, tot net i cuidat com per mans de senyoreta, però amh un senzill desordre que acusava un temperament més cuidadós de la pulcritud essencial que d'aparatoses exterioritats.
A mida que en Montbrió s'anava reconcentrant damunt d'aquells objectes insignificants, que tots li parlaven a l'esperit, reconstituint-li als ulls de l'ànima la figura moral del seu oncle, adquiria el convenciment de què devia haver-hi allí quelcom de més fondo, de més íntim, quelcom que fos l'estereotipació de les seves idees. Un home que posseïa un fons innegable de ciència doctrinal, que era de caràcter observador inqüestionable, i, per altra banda, de paraula avara d'exterioritzar les impressions de caràcter personal, essent més donat a escoltar que a parlar, per força havia de tenir un desguàs de son esperit, un confessionari a on dipositar les seves intimitats.
Penetrat d'això, començà el jove a recociar prestatges i calaixets, desenfaixant paquets de correspondència, examinant llibretes d'anotacions i comptes, etc. A mida que s'anava internant en les profunditats del vell cantarano, observaba que la matèria anava prenent major interès. Als qüestionaris sobre matèries de predicació i formularis de caràcter general, seguien projectes de sermons en esquema, apuntacions sobre matèries noves, reflexions, pensaments solts, cites, etc. I ell, vinga giravoltar, cada vegada amb cèrcols més reduïts, entorn de son objectiu, sentint com s'hi apropava, com el que furgant les cendres sent, cada vegada més intensa, l'escalfor del caliu amagat.
Per fi, embolcallat de grollera paperada, com una perla dintre la petxina tosca i rocallosa, hi trobà un paquet... Allò, allò era el cor de mossèn Joan! Prou que ho conegué, al posar-hi la mà a sobre, sentint com bategava, i que el seu hi responia desacompassadament per la força de la simpatia.