-Escolti, mossèn Joan- deia el facultatiu, alçant la veu: -com se troba?
-Me sembla que una mica millor- Responia aquest amb veu fosca i apagada.
-Una mica millor? No m'ho sembla pas a mi, així- deia el metge, amb veu prou alta perquè aquell ho pogués sentir.
-No es pensi- afegia la Feliça, -li ha calmat molt aquella ardència de set i fins suara parlava de llevar-se.
-De llevar-se, eh?- refeia el metge, tot aplicant-li l'orella al pit. -Això és lo que menys m'agrada. Si es trobés més bé, s'adonaria més del mal.
-Després també sembla que li ha minvat molt el romball.
-Massa que tornarà- insistí aquell, arrufant el nas i rodant el cap.
I així, per aquest estil, anava el bon doctor destruint a les barbes mateixes de l'interessat, les il·lusions que el bon desig volia formar-se.
-Mossèn Joan- digué, per fi, encarant-se amb el malalt i prenent un to solemne: vostè no és pas cap criatura i té prou coneixement de les coses del món perquè jo hagi de tractar d'enganyar-lo. Hem arribat a un punt en que la ciència humana ha de confessar la seva impotència. A dalt n'hi ha Un que tot ho pot i a Ell hem de confiar-nos perquè hi faci més que nosaltres. Tingui ànim i fora, que no serà pas més de lo que Déu voldrà.
I, amb aquesta jaculatòria, s'apartà del llit i féu cap a la sala.
Mossèn Joan se'n despedí amb una estreta de mà i amb sa dolça mitja rialla.
En Montbrió, aplanat i atorrollat per lo que veia i sentia, seguí el doctor, preguntant-li, amb la major innocència, què n'hi semblava de l'estat del malalt.
L'interrogat el mirà fit a fit, i, pensant sens dubte que encara no havia parlat prou clar, li contestà bastant secament:
-Què vol que me'n sembli? Que és home mort. El diagnòstic és ben senzill. Estem al davant d'una naturalesa gastada pels anys, aniquilada per una activitat excessiva, per afeccions morals dissimulades, que són les més funestes, i... qui sap si també per una deficiència d'alimentació. Això com a factors passius. Com agents actius tenim una congestió a la freixura amb irradiacions cardíaques, i s'ha iniciat ja un estat serós. El pronòstic és més senzill encara. La potència és molt superior a la resistència. L'enemic ens envesteix de sec a sec i no tenim municions per a fer foc. Doncs el resultat no pot deixar d'ésser fatal. Continuïn la mateixa medicina, l'objecte de la qual és sols reanimar momentàniament i refrescar-li la boca, i... pax vobis. De miracles els metges no en sabem pas fer.
Els nuvis, arribats de fresc, havien trobat la Rectoria feta un garbuix. Son oncle era ja viaticat des d'alguns dies i s'havia anat aguantant com si esperés l'arribada dels seus nebots per a despedir-se'n. L'escena del metge fou una de les primeres que començaren a posar els joves sobre un terreny per ells completament nou.
Mentre la Montserrat s'ocupava en posar una mica d'ordre a la casa, arribà mossèn Isidro, que, acompanyat d'en Ramon, se n'entrà a la cambra del malalt, quedant ambdós sorpresos de la gran mutació soferta per aquest, que ja ni donà senyals de notar sa presència. Mossèn Isidro, sense gastar gaires més compliments que el metge, li entaulà conversa sobre son estat, sense embuts ni subterfugis, afegint, poc després:
-Amiguet, és una porta que tots l'hem de passar, i encara vós podeu donar gràcies a Déu que us permet arribar-hi amb tot el coneixement. No en demano pas més per mi!
Tornà a somriure el pacient, i, com un lleuger reflex celestial, inundà sa traspassada fesomia. Allargà a son company la mà, dient-li:
-No em deixareu, eh?
-No, fill- féu aquest: -lo promès és promès. A la masia ningú m'espera i estic enterament per vós.
En Ramon, gens foguejat en aquesta mena de passatges de la vida, tot s'esborronava al sentir tal conversació.
El malalt, no obstant, anà tirant unes hores més, prenent sols algunes gotes d'una gomosa i petites cullerades de caldo. En alguns moments pareixia reaccionar-se, parlant amb bastanta claredat, fent alguns encàrrecs, tant a son nebot com a mossèn Isidro; mes, amb tot, se li notava una pèrdua extraordinària de forces.
A mitja tarda el romball començà a convertir-se en un gemec acompassat, entrà el desfici i tot demostrà que el malalt anava a entrar en una nova fàcies. Si és que aquest hagués conservat un fil d'esperança, aquell fil que el reu a qui van a ajusticiar no el perd fins a l'instant d'asseure's al banquet, en aquell moment donà proves d'haver-la renunciada. Tractà de fer noves recomanacions al seu nebot, recomanacions que aquest comprengué més amb l'ànima que amb les orelles. Donà vàries disposicions sobre son enterro i fins sobre la roba amb què el devien amortallar: la qual roba es féu ensenyar, no sense que el pobre Ramon sentis esgarrifances de cor.
Seguidament els preparatius prengueren un caràcter d'execució que acabà d'aterrar el pobre jove. Fou portada als peus del llit una taula amb coberta negra i sobre d'ella un Sant Crist entre dos ciris encesos i els aspergers amb un perolet d'aigua beneita, i mossèn Isidro començà a llegir les recomenacions de l'ànima amb veu reposada i solemne, marcant una espècie de ritme que s'acompassava perfectament amb la respiració del malalt, que s'anava fent més anhelosa i adquiria un so metàl·lic. En Ramon, fent esforços de flaquesa, li donava de tant en tant, amb una culleradeta, unes gotes de cordial que el pacient engolia per esma. Des de llavors ja sols se feia entendre per medi d'estretes de mà. Son cap descansava aplomat sobre el coxí, i els braços, estirats al llarg del cos, jeien sense moviment, com no fos alguna que altra convulsió que sentien mossèn Isidro i en Ramon, que un a cada espona del llit li tenien les mans.
De temps en temps l'exhortant deixava el llibre i allavors les exhortacions li eixien del cor, espontànies i patètiques, versant sempre sobre el ben entès de què era mossèn Joan un viatger que recorria una via penosíssima i li mancava encara passar moments de terribles proves, vençudes les quals havia de trobar la ditxa, el premi, la glòria.
-Vés, ànima cristiana- li deia: que Déu te perdona; segueix aquest trànsit dolorós; beu aquesta copa d'amargura, la més coenta, però la darrera d'aquesta vida de misèria; vés, que Déu t'espera i els àngels t'obren les portes de l'Eternitat! ¡Despulla't d'aquest farcell de podridures i vola feliç a la mansió de Déu!
I el moribond, amb la boca badada, cercant un aire que ja no vivificava sos pulmons, les faccions traspassades, amb la pell aplanada sobre els ossos, encara mig reia entre els suors de les darreres ànsies i mentre les llàgrimes agòniques creuaven sos polsos, sos ulls brillaven amb un dèbil llampec, com els de l'assedegat al sentir prop seu el murmuri de la fresca font. A mida que minvaven ses forces, a mida que s'anava acostant l'horrible instant suprem, la veu de mossèn Isidro s'anava fent més carinyosa, fins a adquirir inflexions d'una dolcesa inconcebible, donada sa ruda i vulgar fesomia. Li eixugava la suor del rostre i li parlava a cau d'orella, contant-li coses del cel, tal com parla una mare al seu fillet per a adormir-lo.
A vegades resava a mitja veu, exorcisava amb el salpasser, donava a besar el San Crist a l'agonitzant, tot amb una sola mà, perquè amb l'altra no deixava mai la del moribond, atent sempre a ses cada vegada més dèbils manifestacions, i tornava a rependre ses exhortacions, que arribaven en algun moment a tocar una nota d'un egoisme sublim, si és que aquests dos conceptes poden anar mai junts. Glossant les paraules del bon lladre a Jesucrist, deia:
-Recordeu-vos, mossèn Joan, de mi, quan arribeu al Paradís.
Sa veu pausada i cadenciosa, que en Ramon sentia caure-li com gota a gota dins del pit; la tendresa de sentiments; la senzillesa en els conceptes, que arribaven a pecar d'innocents algunes vegades; lo gràfic de les comparacions (que en circumstàncies menys solemnes podrien semblar massa vulgars), barrejat amb certa grandiositat bíblica i un no sé què de primitiu i patriarcal que omplia tota l'escena, produïren un efecte tan commovedor i tan suggestiu, que el jove es sentia absort, inconscient del temps que transcorria, fita la mirada en aquell rostre cadavèric, que es traspassava per moments.
Aquella íntima commoció que, com corrent elèctrica, feia vibrar les cordes de son sentiment a la contemplació de la naturalesa; aquelles intuïcions estètiques que sa ànima somniadora copsava al vol en tots moments, no les hauria pas mai sospitades a l'espona del llit d'un moribond. I, no obstant, allí tenia palpable altra vera manifestació de la Bellesa amb nou esclat. Mai havia concebut la idea de la mort amb un caràcter tan pacífic, tan íntim i, per dir-ho així, tan atractívol, però tampoc tan dolorós, tan commovedor i tan grandiós en mig de sa senzillesa.
Però el moment suprem s'anava acostant. La naturalesa, rendida, no lluitava ja: havien cessat ja les congoixes i desficis, i ell descansava las i aplanat, no percibint-se més senyals de vida que el vaivé del pit i un pols sec que decreixia com el moviment d'un pèndol que marxa per la sola força de la inèrcia. El ritme de l'agònica gemegor es feia cada vegada més suau, més cadenciós, més manyagoi (permeti-se'm lo vulgar de l'expressió), com el d'un nen adolorit que es condorm afofolat al pit de la seva mare.
En Ramon, de genoll a terra, sense abandonar mai la mà de son oncle, les pulsacions del qual comptava maquinalment, estava a punt d'arribar al paroxisme de son dolorós arrobament. El silenci era quasi absolut. En Pascal, amb les llàgrimes creuant-li sa impassible cara, alçava amb mà tremolosa fins al capçal del llit un ciri encès, les irradiacions esgrogueïdes del qual ferien verticalments les testes quasi juntes dels dos vells sacerdots, produint clars i obscurs dignes d'un quadro de Rembrand. La de l'agonitzant se destacava, sobre la blanca tela del coixí, mig inclinada, formant una silueta d'una elegància ascètica com la d'una escultura d'Alonso Cano. Els ulls entelats miraven, més no veien; i sa boca, desmesuradament oberta, semblava buscar ansiosa un oxigen que cap alivi portava a sa sang. La de mossèn Isidro, que ja no parlava i sols resava entre dents, quedava dins l'ombra, acotxada i inundada d'una suprema angúnia. Mirant fit a fit les verdoses fesomies de son vell company, semblava espiar el moment precís de sortir-li l'ànima per la boca.
Seria una preocupació de son esperit fortament commogut, però el cert és que en aquells instants li sembla a en Ramon veure que la descomposta fesomia de son oncle es reanimava com banyada d'un resplendor celestial, que reapareixia son habitual somrís, l'hermosura del qual s'aquilatava per quelcom que no era d'aquesta terra, mentre que la gemegor, poc abans curta i precipitada, i que fins per un moment s'havia interromput, reprenia allargant-se com un immens i suau sospir. La vida s'anava a trencar, per fi, i semblava que s'aguantés sols per un bri, per una filagarsa de vaporós manto de l'ànima que se'n fugia. El jove sentí part de dins, a les entranyes, quelcom que se li esquinçava, d'aquell gemec, darrer comiat d'una vida que finia, i, per primera volta, apartà sos ulls d'aquella boca oberta, temerós de veure escapar-se'n... no sé què, i enfonsà el cap entre la vànova del llit. Res veié, però sentí acabar-se aquell gemec prolongat, després de perfilar-se com un cant de rossinyol, i les darreres polsades de la mà freda, que estrenyia entre les seves, saltironar-li d'aci d'allà pels dits i... un lleuger refrec com un aleteig imperceptible; després la veu de mossèn Isidro, que deia:
-¡Consumatum, est! Requiem eternam...
Allavors sentí que li pujava del pit una onada indescriptible: era aquell espasme que tantes voltes havia sentit en sos arravats d'artista i que ell descrivia com producte de la mística conjunció de l'ànima amb Déu; però a l'anar a esclatar, en lloc del crit de joia que li era habitual, fou un plor de nen, que sortí de sa gola, el qual, ressonant per l'arcova i per la sala, despertà un eco dolorós que el transmeté per la cuina, per l'escala, per la lliça i per tot el veïnat, i encara l'endemà repercutia per les valls de la parròquia i per tots els indrets on se coneixien les excel·lents virtuts del Rector de Vall de Pedres.