-Els nostres cors s'han parlat públicament, esquinçant-se per fi el vel que ocultava el misteri; nostres futurs destins estan ja trenats pel darrer nus; nostre pacte, que tenia ja la sanció dels homes, ha rebut avui la consagració del ministre de Déu. Estàs contenta, videta meva?
-Contenta hauria d'estar, perquè es veuen realitzats tots els més fervents desitgs de la meva vida. Els meus somnis daurats van prenent el cos de la realitat; mes no sé per què tinc el cor oprimit, i els ulls sempre a punt de vessar.
-Explícam, doncs, això, hermosa. ¿Seria que tems l'avenir o que et reca la perduda llibertat del cor?
-No temo l'avenir en la teva companyia, però sí el temo per si ella un dia em mancava; i mai havia pensat tant en què pogués mancar-me, sinó quan he vingut a assolir-la. Tampoc enyoro la llibertat del cor, que de temps la tinc perduda, ja que era ell més esclau abans, forçat a beure's les pròpies amargures, que ara que, podent treure sos esclats a la llum del sol, es complau en reblar els claus de sos grillons. Lo cert és que les llàgrimes que en temps de les grans penes retenia en el fons del cor, ara que toco el compliment dels meus desigs... ara no puc aturar-les: veus?
-Escolta'm, filla, i respon-me de veritat: ¿creus avui en el meu amor com ahir hi creies?
-Oh, sí!
-¿Estàs segura de tu mateixa, fins al punt de respondre de la llegitimitat dels teus sentiments envers mi?
-Ni sabria com dubtar-ne.
-Tanca els ulls de part de fora i obre'ls de part de dins i recocia el darrer replec del teu cor: vès si hi trobes una senyal de penediment pels compromisos contrets amb mi i que avui hem refermat... ¡No m'enganyis, que t'enganyaries a tu mateixa!... No n'hi trobes cap?
-Cap, ni un.
-Dónam les mans i mira'm a la cara.
-Ja et miro, més quasi no et veig. Tinc el cor ple de goig: tes paraules me fan pressentir la bogeria de la felicitat; però, en lloc de fer-me riure com les alegries, sento més i més ganes de plorar. ¡Jo que em creia que sols les penes donaven llàgrimes!...
-És un error del qual ens hem de sostreure els temperaments com tu i com jo. Les rialles són sols demostratives de les afeccions lleugeres i superficials. Quan el sentiment cava fondo, àdhuc arrencant del cor sensacions platxerioses, aquest no te millor manifestació que són les llàgrimes. Jo beneeixo a Déu perquè cada vegada veig més que som carn d'una mateixa carn. Jo ploraria amb tu si no fos home.
Lo que sents tu ara, és la virtualitat de l'acte que hem realitzat amb totes ses inescrutables conseqüències. Tu estàs encara sots la impressió de la nota trista del senyor oncle, els tendres accents del qual t'han impressionat a tu com a mi amb la certitud de quin serà el primer dolor que ens ferirà en comú. Tu has entrevist ara la immensitat de dos amors, ja de si ben grans, que, compenetant-se, s'ageganten fins a límits inconcebibles; i tot això, sadollant ton cor, el fa esclatar en sensacions d'un ordre desconegut que, no trobant son equivalent en les forces humanes, salda amb llàgrimes.
Plora, doncs, sense reparos ni vergonya! ¡Saluda amb llàgrimes el llindar de l'era de ditxa que avui se'ns obra, que en actes transcendentals com el del sant matrimoni... sols els ximples riuen!
SÍNTESI
Com la fletxa surt brunzenta de la ballesta cercant el cor de sa víctima per a vessar-hi l'amargantor de son verí sortia de Serra-Bruna, reclosa dins d'una carpeta adreçada a l'estranger, una cruel missiva, plena de dol i de tristor: «Cuiteu a tornar, que el vostre oncle es mor».
I el blanc era l'idil·li conjugal, que joïa de ses primícies, entre els primaverals esbarjos, sublims delectacions, lluminoses perspectives i deliciosos arrobaments d'aquest període, únic en la vida de l'home, que se'n diu lluna de mel, en què, com si no bastessin els elements de ditxa que en si porta la sobtada expansió de les reprimides cobejances deslliurades per virtut de sagramental benedicció, les ànimes enamorades se tiren a emborratxar-se de tot lo bell, lo imprevist i lo confortable que la vida moderna fa accessible a la gent adinerada.
Els poètics misticismes, reconcentrats per la fe en llegendaris cenobis i miraculosos santuaris, on els cors recentment lligats corren a dipositar el testimoni de llur reconeixement i de llurs esperances; les lluminoses i alegroies perspectives de les regions riberenques, on la mol·lície humana hi ha acumulat, entre perfums de taronger i roses de tot l'any, totes les seduccions de la naturalesa posada a jou per l'artifici de l'home; les febrosenques activitats de la civilització del sigle, representades per la moderna Babilònia, amb ses grans virtuts i sos grans vicis; les romàntiques riberes dels grans rius del nord, amb ses rònegues calitges i daurades celísties, amb sos castells llegendaris, ses ciutats arcaiques i sos museus plens de records d'una civilització migeval, que encara s'hi respira, modernitzada per una superior cultura; els jolius panorames de l'Arcàdia moderna, amb sos alterosos pics d'argent, amb ses valls d'esmaragda i sos llacs d'atzur... ¡quin caminal més idíl·lic, quina ressoladora més ampla i suau per a deixar-s'hi lliscar bressat per la joventut, l'amor i l'esperança, en aquest lapso paradisíac, en aquest parèntesis de la vida, mena d'armistici en què el destí sembla suspendre les hostilitats de sa crua prosa, tal volta per a reempendre-les amb més feresa no ben apagat encara el resplendor d'aquell foc-follet.
Bon exemple n'és el missatge sortit de Serra-Bruna, frisós de vessar el doll de fel de ses entranyes: «Cuiteu a tornar, que el vostre oncle és mor».
I el missatge fallà, de primer, el blanc perquè la víctima que volia ferir ara ja partida. Mes sobre sa coberta s'hi estampà una nova fórmula, que li comunicà segon impuls.
I errà el tret una altra vegada i una altra, perquè l'idil·li, lleuger com papallona, volant d'ací d'allà, xuclant de totes les flors esclatades en l'immens camp de la seva ventura, no tenia lloc segur. Però cada vegada rebia el missatge noves fórmules d'impuls, que semblaven comunicar-li major velocitat.
Mes l'idil·li es condormí en aquelles afraus platxerioses de la moderna Arcàdia, encantat d'aquell agre de casa que allò tenia, d'aquell aire de pàtria que allí es respirava, però de pàtria feliç, de pàtria ben menada, que li feia enyorar i glatir i estimar més encara la pàtria pròpia, tan pobra i tan desgraciada.
I arribà el missatger de la mala nova, amb el llom negre de tinta, com un cavall amarat de suor, i li buidà dins de les entranyes tota l'amargantor de fel que duia, més enverinada encara pel retard sofert, igual que el caçador despacientat clava la mortal sageta al cor de la daina que, juganera i descuidada, està esbrotonant el tendre fullam de la clariana del bosc. «Cuiteu a tornar, que el vostre oncle es mor».