Don Eudald, l'home dels prejudicis i respectes humans qui per accidens, és a dir, quan era en benefici de les bones idees (les pròpies), professava les teories de què el fi justifica els medis, que pecat amagat és mig perdonat i allò de peor es meneallo; qui es lamentava sovint de lo dolent dels temps en què vivim (sobretot quan manen els contraris), encomiant la necessitat d'aplegar-se totes les persones de bé entorn d'un bon govern (el propi) per a extirpar tanta corrupció, mes sense fressa (no fos cas que s'alterés l'ordre), sense escàndol (perquè, de certes coses que com més se remenen més puden, no convé que el vulgo se n'enteri masa), tot sempre amb el degut respecte als drets adquirits, als fets consumats, perquè les lleis no han de mirar mai enrera, sempre aprofitant lo que bonament se puga, per allò de interim gaudeamus, etc., etc. (teories mamades i interpretades del diari que per aquells temps es cuidava de pasturar les ramades de l'infinitus numerus per les sempre delitoses margenades dels grans egoismes socials), es manifestava girat com una mitja, fent de mal sentir-li contar lo que sabia dels polítics de sa coneixença, d'aquells mateixos que havia rebut i obsequiat en sa pròpia casa, acceptant-ne les engrunes de favor que li feien.
Tocat del sentiment de la ingenuïtat o de l'esperit de la confessió en aquell sobretaula memorable, don Eudald buidava secrets que no havia tret mai a la llum del sol. Llavors s'aclarí aquell misteri que embolcallava el ràpid periode de sa diputació a Corts, del qual no parlava mai, amb estranyesa dels que coneixien son caràcter vanitós. Sembla que alguns companys de diputació li conegueren prompte la flaca de la vanitat i la curtedat de gambals (això no ho deia ell; ho deduïen els oients), i prenent-lo per primo, com ells diuen, li envestiren la bossa desconsideradament, comprometent-lo per fortes sumes. Sa fama de ricatxo tonto es degué estendre tant, que arribaren a atuïr-lo. Fins contava que s'havia vist assaltat pels corredors del Congrés, ni més ni menys que quan se les havia amb els timadors del moll de Barcelona. Però, així com aquests no li feien gran por perquè sabia que els municipals els agafaven, als del Congrés els temia; perquè els empleats se'ls hi llevaven la gorra i per no desplaure'ls es deixava saquejar.
-Tu tenies raó! (es complavia ja en tutejar al seu futur gendre). Tu tenies raó a l'assegurar que de polític verdaderament honrat no n'hi ha cap. El més inofensiu (com jo per exemple) és culpable de complicitat amb els verdaders criminals als quals obeeix, defensa, vota i se'n serveix, o, quan menys, oculta explícita o tàcitament.
Tot això no ho aprenc ara, perquè quan tu ho asseguraves jo ho reconeixia interiorment, però creia que s'havia d'ocultar per conveniència i per a evitar un mal major. Lo que he après ara és el valor necessari per a publicar-ho i confessar mon tant de culpa. Quan convingui ja en treuré de caretes; però començo per treure'm la meva, prometent formal esmena. D'aquí endavant no tinc de callar-me'n cap: al pa pa i al vi vi i qui no li agradi que ho deixi. Entre tantes coses com tinc d'agrair-te, una d'elles, la unió del poble, l'hem de conservar a tot preu, per a defensar-nos dels polítics enc que sigui a escopetades.
-Poc a poc!- li deia rient en Montbrió, que es complavia en fer-lo cantar, admirat de lo radical del canvi que en ell s'havia operat. -Poc a poc! Vejam si jo, l'esbojerrat i revolucionari d'abans, encara li hauré de tirar la corda. Recordi's de què temps enrera jo li proposava formar un triumvirat, del qual vostè formaria la dreta, jo l'esquerra i el senyor oncle ne seria el poder director i moderador. Mes ara, si tots ens decantem cap a l'esquerra, com s'ho farà el senyor Rector per a mantenir dreta la rega?
Mossèn Joan, que s'havia mantingut molt callat, manifestant sols per medi de bondadoses rialletes sa complacència i assentiment, parlà, per fi; però ho féu amb un posat d'aclaparament i d'amargura que impressionà els presents.
-Molt me plau digué,- el canvi radical que denoten les confessions que acaba de fer don Eudald, més que per lo que són en si, perquè signifiquen la resurrecció d'una ànima bona que jeia en el fang de l'apatia, ja que no de l'embrutiment de les modernes concuspicències polítiques: es a dir, l'entrada d'un nou confrare en aquest gremi de la sang nova que sembla que tu vas estenent. És una de les conquestes de més vàlua que hauràs fet, i es cosa de felicitar-te'n de tot cor.
Amb quin goig m'hi associaria jo, a la vostra obra, si les meves forces físiques estiguessin a l'alçada de mos desitjos i conviccions. Mes jo som com un soldat tardà que ha gastat tot son delit buscant la bretxa des d'on fer foc. Permeteu-me, no obstant, dues paraules de consell que crec apropiades al moment. Treballeu de ferm, mes no sigueu ni optimistes ni impacients, per a no exposar-vos a les crueltats del desengany. Feu-vos càrrec de què, llevat de vostres propòsits, tot lo demés està per fer. Cal tenir en compte que l'enemic és poderós i que en quant s'adongui de vostre treball i del fruit que recolliu, abocarà totes ses forces a refermar la porta per on pot escapar-se-li son poder.
Tot lo que no sigui deixondir la consciència del poble i revetllar l'esperit de la terra, serà perdre el temps. No vos facin por els homes, per distanciats que semblin mentre no siguin romputs de cor i de consciència, perquè ells a la fi vindran amb vosaltres. Recordeu-vos de la paràbola del publicà i el faritzeu de l'Evangeli.
Feu força acopi de fe i energia per a sostenir-vos, perquè tot vos caldrà. Sovint els mateixos que voldreu salvar seran vostres inconscients enemics; potser dels vostres mateixos partiran les sagetes més cruelment enverinades. Mes, si teniu fe en Déu, si obreu sols per la caritat i per l'esperit de justícia, si vos inspireu sols en els grans exemples de nostra història i en el puríssim amor a nostra terra, que ha infantat les institucions més democràticament cristianes que presenta la història de la civilització, quin dubte té que veureu créixer d'una manera consoladora vostre camp, que veureu recular els moderns alarbs, vergonya de nostres temps, i si més no, deixareu ben assaonada la terra per a què els vostres fills puguin recollir-ne els vinents esplets.
Per això beneeixo una vegada més el pacte que avui hem celebrat, i demano a Déu que el casal de Serra-Bruna sigui el cenobi on es consagri la sacrosanta fórmula de la sang nova, única esperança de salvació d'aquesta malaurada terra.
En quant a mi- afegí amb veu commosa, -vos ho repeteixo: no hi compteu pas. Som com el patriarca Moisès que sols logrà la gràcia de llambregar al lluny la terra de promissió, suprema aspiració de la seva vida. També l'he ben cobdiciada, la nostra terra de promissió, si bé per mos pecats he trigat a veure'n el bon camí. Ara que sento ses alenades, ara la vida em manca, i conec que he acabat ma missió en aquest món. És un pressentiment que no falla. Déu ho vol així: alabat sia Ell per sempre.