Tan bon punt hagué en Ramon donat la bona nit, exclamà la mal cofada de la Feliça:
-Vaia un barrut com n'hi ha, d'aquest garlaire! Ja li asseguro que si l'hem de mantenir gaires dies... Ja miraré de no donar-li pas pa tou, que aviat ne quedaríem sense. Menja les crostes i deixa les molles; se coneix que té millor dentat que un hom... Alça, alça! mig got de vi per a l'aiguera: el deuen collir a la font, a ca seva, que el faci anar tan a dojo.
A tot això mossèn Joan res hi deia, passejant-se capficat sala amunt i sala avall.
-I demà què vol que faci per a dinar?- reprengué la Feliça tot plegant les estovalles.
-Demà mata la polla negra que tens a l'engreix- respongué el rector sense mirar-la ni parar de passejar.
-Oh, sí, la polla negra...- gemegà la dona. -Que aviat ho ha dit! Mes la rossa s'enyorarà.
-Mata la rossa i tot!- cridà l'altre, malhumorat. I, prenent la llumanera, es ficà dintre sa cambra.
Queda la Feliça, sola, murmurant:
-Ja se'n farà mal fart! Si que la pujariem dreta, la paret!
Tot dient això, tornava a l'ampolla el vi que en Ramon havia deixat a la copa i recollia els abundosos residus de pa que també havia malbaratat, amb l'evident maligne propòsit de reunir-los amb una altra reserva que ja portava feta de tendrums i pellingots de la mateixa procedència i servir-los l'endemà traïdorament baix una o altra forma.
Cal fer-ne el retrat, d'aquesta Feliça. ¿Heu vist aquests croquis de terra crua que, modelats amb quatre esgarrapades, solen abundar, arreconats i polsosos, per les lleixes dels tallers dels escultors, croquis que no són altra cosa que l'assaig de traducció plàstica, el crit d'alto! donat per l'artista a la idea que, amb la velocitat de llamp, creua les fronteres del pensament i que, si a voltes queda presonera servint d'eix sobre el qual giravalta i pren forma una verdadera creació, en altres, les més, s'esmuny, deixant entre els dits de son perseguidor sols un pilot de fang grapejat i retort, un ninot sense a penes forma humana, que pel cap té un cigronet, amb faccions fetes a pessigades i cops de boixet, i per cos i membres quatre nueses informes, vestides amb tires de fang xafades al pla de la mà? Doncs aquí teniu la figura de la majordona.
Allò, en veritat, no era figura: no era més que un croquis, però un croquis fracassat i abandonat, com si son autor s'hagués adonat de què no reeixia. Mostrava son cap de cigró, son nas de píndola xafada i sos ulls com fets amb el mànec del boixet. Sa boca, com ressentint-se de la precipitació amb què seria feta i de què l'artista no es fixava en detalls, havia quedat desequilibrada; puix, mentre la comisura dreta tirava cap amunt, l'esquerra penjava en avall. Això donava el resultat de què, mirada per un perfil, feia una mitja rialla que entristia, i, per l'altre, dibuixava una dolorosa ganyota que feia riure. Fins el color uniforme de la carn, la roba i els cabells, un color moreno polsós, li acabava de donar tot l'aspecte dels referits bocetos.
Ningú sabia d'on era filla ni quants anys tenia, ni a ningú feia falta saber-ho. A mossèn Joan li pervingué d'una deixa d'un seu condeixeble de Cervera, beneficiat de Girona, qui l'havia pujada de petita i n'estava molt joiós. Tan joiós n'estava, que havent fet, abans de morir, hereu de confiança a mossèn Joan, després d'encarregar-li la distribució de ses pobreses per a bé de l'ànima pròpia i dels cossos d'alguns parents, volgué testimoniar-li son afecte llegant-li la majordona, encarregant-li, sobretot, que no la deixés patir. Bon segur estaria, el bon beneficiat, de l'eficàcia de sa recomanació, per quan cregué excusat deixar a la dona cap violari, acontentant-se amb assenyalar-li unes sabates de simolsa, mig noves, i una dotzena de mocadors de butxaca.
Mossèn Joan rebé resignat l'esplèndida herència de son company, i quan, terminada la segona ensenyança de son nebot i posats en regla els assumptes del patrimoni, resolgué retirar-se de nou a la parròquia de sa propietat, se n'emportà la Feliça per majordona.
Al principi no anava pas tan malament, perquè, si bé la Feliça sempre havia sigut del puny estret, no es propassava, sens dubte per no conèixer encara prou el gènit del seu amo, i això fins a cert punt era, com ja insinuà en Pascal, un fre que salvava al rector d'anar la major part de l'any sense calces, com bon segur hi hauria anat, donat son caràcter després, complaent i caritatiu fins a la innocència. Però, més endavant, l'avarícia i ganyoneria de la majordona s'accentuaren tant, que li arribà a portar sèrios disgustos, no per les privacions personals que li duia -que aquestes ja les acceptava com un cilici voluntari,- sinó per les pertorbacions i els compromisos que li ocasionava. Els parents i amics, així com els principals feligresos, les relacions amb els quals eren tan del gust de mossèn Joan, deixaven de freqüentar la Rectoria, no tant per no veure la mala cara de la majordona, com per a evitar disgustos i conflictes al pobre sacerdot, quals desitjos de complaure i obsequiar a sos hostes es veien deslluïts per les mesquineses i poca prudència de la Feliça.
Aquests contratemps i aislament que li portaven, feien sofrir molt a mossèn Joan, qui de bona gana hauria sacrificat la majordona en obsequi de ses bones relacions amb sos parents i feligresos; però aquell no la deixis patir del legatari era una barrera infranquejable per a sa pobresa d'esperit. Sofria, callava i... anava tirant.
En honor de la veritat cal afegir que llevat d'aquelles coses que representaven un gasto, no és que li manqués res al senyor Rector de Vall de Pedres, que era cuidat, apedaçat, espolsat i portat com una ampolla per sa majordona. Però es veu que aquesta, alliçonada per son primer amo i preveient que mossèn Joan no tenia hereu a qui llegar-la, tractava, com vulgarment se diu, de fer-se ella mateixa el jaç. Al menys així ho murmuraven males llengües.
Ja es compendrà que el pobre Montbrió tindria lloc aviat de certificar que no era mancada de fonament la predicció d'en Pascal. Ho notà al matí amb la misèria de l'esmorzar, i se n'acabà de convèncer al dinar. Durant aquest, mossèn Joan estava enraonador, animant la conversa, que versava sobre sos temes familiars: l'estat eclesiàstic, comparat amb l'estat matrimonial, i sobre si son nebot concebia millor la Bellesa des d'un punt de vista purament ideal, o bé, com deia ell, amb faldilles i arrufats. Semblava com si tingués un especial empenyo en distreure el jove de l'àpat coquinament patriarcal que la Feliça havia posat damunt la taula. Però quan veié que en lloc de la polla que esperava i en la qual sens dubte confiava per a salvar tan desairada situació, compareixia aquella amb un plat de mandonguilles amb suc, fetes Déu i ella sabien com, no pogué contenir més son disgust.
-I la polla?- exclamà, dirigint-se a la majordona.
Aquesta pregunta quedà sense resposta. És a dir, sense resposta no, perquè oncle i nebot comprengueren prou bé que una mena de sanglot i una certa ganyota que aquella havia fet tot esmunyint-se cap a la cuina, volien dir, ben traduïts, que la polla no els faria pas mal de ventre.
El pobre Rector quedà tot avergonyit, i en Ramon, prenent d'això peu per a revenjar-se de les bromes de son oncle, exclamà sense fer embuts:
-¿I vostè permet semblants imposicions del servei? ¿I és per a arribar en aquest resultat que va estudiar tanta filosofia, abomina de les dones i m'aconsella la carrera eclesiàstica?
Mossèn Joan rebé la punyalada al mig del cor, i de tal manera ho demostrà en la trasmudació de son visatge, que en Ramon se penedí d'haver picat tan fort i procurà, com de costum, tirar-ho a broma, afegint:
-Veritat és que aquestes són menudències que no valen la pena i que, prenent-ho bé i alegrement, se completa el sistema. Ademés, això prova que vostè sap lo que es pesca, quan diu allò de Mulieri non des potestatem domus tuae..., etc., perquè si tal fa una dona que està a sou, ¿què no faria si es veiés salvaguardada per l'indissoluble, llaç del matrimoni?
-Ai, fill meu!- digué el Rector amb cara compungida. -N'hi ha de moltes menes de llaços indissolubles, en aquest món, i Déu vulgui que sia encara el del matrimoni el que trobis més pesat.