-A veure com te llueixes, mestressa- havia dit don Eudald a sa muller, al tractar dels obsequis que devien tributar-se a l'ambaixada. I ella, que en la cosa hi tenia el cor, no s'ho féu pas dir dos cops.
La taula del gran menjador brillava amb la rumbosa vaixella senyorial de la casa Serra-Bruna. Safates curulles de pastissos, dels més renomenats especialistes de les localitats veïnes; plates rases de cremes, nates i confitures, confeccionades amb la flor dels productes de la casa per expertes mans casolanes; rastells de veires, de transparència immaculada, presos en les subtils malles d'artística veireda, irisant-se mútuament, com les bombolles d'un glop d'escuma sabonera; marcelines, com polleres en miniatura, amb ses blanques xicres de viuets d'or, esperant la mesura de la clàssica xocolata, que ja venia fumejant pel broc de ventruda escudella; fruiteres replenes de fruites en confitura destrament conservades com saltant de l'arbre; tot de revellida plata, massissa, repujada i llustrosa pel bon entreteniment, de formes pesants, acusant aquell gust decadent de la terra que, havent perdut la clàssica puresa de linies de sos bons temps, conservava encara el sentiment de la sobrietat i severitat de l'art de debò; de porcellana fina i de cristall tallat, de marca estrangera; tot reflectint-se sobre finíssima tovalla de gemada ginesta.
-Benedicite...- féu el Rector, creuant amb la mà l'espai per sobre l'esplèndida taula. Vulga Déu beneir el pacte que avui hem celebrat, com jo beneeixo aquesta taula, i siga, l'abundància i la riquesa que tinc davant dels ulls, símbol d'abundància i riquesa de cristianes virtuts, de patriarcals exemples, com de gaubances de tota mena, així en l'ordre espiritual com en el temporal, que resplendesquen sobre la família en projecte.
-Amén- feren tots, sentant-se a taula.
En Montbrió procurà esvair l'encongiment de l'etiqueta, que ja feia massa temps que el tiranitzava, esplatjant-se en ses gràcies espontànies, que tan agradós feien son tracte per tota mena de gent.
Un altre potser hauria evitat certs records i referències que podien ésser causa da mortificació per a don Eudald; però ell deia que no li plavien els núvols a l'horitzó, ni res que el pogués fer caminar reparat, i que el gran sistema per a esbargir-los era envestir de front les causes d'ells. Així ho féu; però amb tanta discreció al·ludia a ses antigues antipaties i topades amb don Eudald, i amb tanta gràcia les comentava, que aquest, no sols no se'n veié mortificat, sinó que acabà per riure-se'n de debò, regraciant-li en el fons del cor la bona obra de dissoldre-li tots els reparos que podrien dar-li pena.
-Don Eudald i jo- deia ell -soms fets l'un per a l'altre, igual que tap i carbassa, sols que ens ha costat un xic d'entendre'ns, perillant de fer com els Iguals de la Pobla, dos pobres vellets mendicants que captaven sempre junts, després que de joves s'aterraren mútuament amb competències de l'ofici, fins que un dia, ja empobrits i desesperats, tingueren una agarrada tan sèria, que l'un hi perdé el nas i l'altre l'orella. Curats en un mateix llit, des de llavors data llur proverbial amistat, que els ha fet inseparables com bessons; tant, que el poble els designa amb un sol nom. Ara es parteixen la misèria, després d'haver-se tirat la riquesa pel cap.
Nosaltres no hem pas arribat tan enllà- afegia rient, -però de tots modos la nostra bona amistat ve d'aquella agarrada en què si ens deixen... ¡pobres nassos i orelles! La sort que vostè s'ha compadit de mi a temps, quan jo ja estava a les acaballes de les meves energies, perquè ha de saber que, encara que gallejava i feia l'home, tenia ja el cor com un pinsà, trabocat del seny per aquesta dolenta, que sembla que m'hagi donat cervell de gat. Però no se'n penedirà pas, don Eudald: jo abono. Cregui, encara que mal m'està el dir-ho, que arreplega un gendre de tota confiança, i, si no, aquí està el senyor Rector de Vall de Pedres, que no li'n dirà de menos.
I, posat a dir tarambanades, no acabava, mentre el bo de don Eudald, com un beneit, esclafia rialles que feien la joia de la família que el chorejava, especialment la Loreto, per qui a aquella expansió d'intimitat casolana era un segar de pèsols, després de tants dies negres com havia passat.