-Tot això està molt bé, i ja que vostè opina que no és pas cosa de desairar a don Eudald, tan respectuós per les velles consuetutss de pura cerimònia, única cosa que li queda de l'antic senyoriu, aquí em té proveït de tot el menester per a dlsfressar-me de senyor, segons els darrers figurins. És tot de confiança i confeccionat o visurat per en Pedrell de la plaça Real, que a Barcelona sap més ell sol d'etiquetes que tots els nobles del carrer de Montcada. Tot és de trinca. Vegi: no té mes que l'estrena del dia que em varen rebre a l'Acadèmia de Ciències, que també allà s'exigeix la disfressa i no es dóna pas la patent de savi a qui no estigui bé de roba.
Mentrestant, en Montbrió, rebregant-ho tot amb mà barroera, anava ensenyant a son oncle la maleta rublerta de roba negra i blanca, de rigorosa cerimònia, i de tots els demés detalls complementaris.
Es tractava d'evacuar la diligència de demanar oficialment la mà de la Montserrat de Serra-Bruna, i don Eudald semblava voler esborrar el record de les passades repugnàncies donant a l'acte la major solemnitat possible, ajustada als rituals de la casa.
-Cregui- continuava en Montbrió -que és per mi un sacrifici donar aquest pas en la forma que se m'exigeix. Mes, en fi, no se'n demanen pas cada dia, de blancas manos, i el meu cas bé val la pena de fer-lo, un sacrifici. Ademés, ho faig per complaure'l a vostè, que s'hi ha empenyat, perquè el futur sogre, des de que hem fet les paus i s'ha resignat amb les meves estranyeses, crec que m'admetria tal com m'hi presentés; i en quant a ella no necessitàrem pas tanta requincalla el dia en què de veritat ens vàrem prometre.
-Desenganya't, fill- digué el Rector, amb veu reposada: -si volem viure en societat, es precís que n'acceptem les molèsties que ens proporciona. Això t'ho porta l'heure-te-les amb noia bonica, de bons cabals i il·lustre prosàpia. Vés a demanar la mossa dels Rònecs o la pubilla de Xanacs, i podràs fer-ho en cos de camisa i amb calces de burell.
-Ja estic en aquesta, ja; però no les ha pas calculades totes, les dificultats del nostre compromís: ni jo tampoc, fins ara. Figuri's que jo me posaré de vint-i-un punt, segons la pauta del mestre Pedrell, tal com si hagués de presentar-me a la cort de Madrid; mes li pregunto ara: ¿cóm hi anem, d'aquí a Serra-Bruna, a les dues de la tarda i amb aquest pet de sol? En tot el país no hi ha més tartana que la del senyor, i aquesta no està pas bé que la demanem, ni seria ja hora de fer-ho. ¿Puc anar jo vestit de llagostí per aquests carrers, seguit d'un estol de mainada, i fer una hora i mitja de camí per arribar, entre la pols i el sol, fet un cessant? Jo podria anar-hi muntat, desafiant els espectadors, amb lo que hi arribaria un poc menys rebregat i ple de borrissol i de suor; ¿però vostè, que no pot ni vol muntar, vindria agafat a la cua del cavall? ¿Vol anar-hi amb una carreta de bous, com els nobles del noranta tres quan els duien a la guillotina? A menys d'anar-hi desmudat i allí demanar un quarto per a canviar-me; però això ja fóra comèdia i mitja.
Efectivament, mossén Joan no havia pas atinat amb semblant conflicte, que per lo tonto i difícil feia riure i preocupava ensems.
-No queda més que un medi- digué, a la fi. -Sortim amb les maletes, i essent a la masoveria del Planell podràs canviar-te.
En Montbrió arrufà la cara.
-És lluny encara del mas- digué, -i em donaran una cambra com una tuta, on m'hi ompliré de puces. Anem, anem: ¿quin altre remei ens queda?
En Pascal passà endavant, carregat amb les maletes, i esperà al Planell; però en Ramon se resistí a entrar a la casa. Son temperament expeditiu li havia suggerit un altre medi. Seguiren avant, fins a un quilòmetre del mas. Allí, apartant-se del camí ral, entre maleses i roures centenaris que creixien prop d'un torrent, en plena naturalesa, son element predilecte, escollí l'arcova on fer la transformació d'indumentària que devia dignificar-lo, segons les fórmules del convencionalisme social, fins a les altures de l'etiqueta.
Es despullà fins de la camisa, i, al sentir sobre ses carns nues el bes de l'oreig del bosc i reflexar-se sobre son pàl·lid cutis les daurades tintes d'una llum tamisada pel fullatge primaverenc, destacant sa esplèndida musculatura sobre els tons bistrosos de les maleses, sentí renàixer en son pit uns instints de llibertat salvatge, com recordances d'una naturalesa primitiva que hagués encarnat en ell, passant per sobre el decadentisme de les darreres centúries. Allavors, com mai, experimentà l'horror de la ficció i el convencionalisme. Fins arribà a sentir escrúpols, com de pròpia claudicació; escrúpois que sols logrà esvair amb la consideració de què, estant sotmesa la humanitat a les conseqüències del pecat d'origen, l'home àngel va desaparèixer amb l'època paradisíaca.
En el propi torrent féu ses ablucions i començà a cobrir-se de finíssima roba blanca. Camisa de gran pitrera brodada, punys de campana i coll dret (allavors de darrera novetat), subjectes amb gemelos d'or i botonets de brillants; tern de panyo negre, de gran etiqueta; bota fina de xarol; guants blancs i corbata idem; capçat tot amb l'imprescindible barret de copa alta, lluent i brunyit com si fos d'acer; sense mancar-hi sos cosmèstics al cap i barba i ses aigües oloroses, perquè, lo que deia ell, com per a ofegar aquells escrúpols de què parlava suara: «posat per u, posat per deu; les coses fer-les bé o no fer-les».
Prop d'una hora feia que el senyor Rector, assegut damunt d'una pedra del camí, esperava pacientment fumant cigarrets, quan veié comparèixer son nebot, transformat, olorós i flamant com un dandy sortint de la capsa. Darrera d'ell venia en Pascal, que li havia fet d'ajuda de cambra.
-Jo no hi estic pas, per aquest pudai de coses que no treuen a res- anava dient aquest, tot rodant el cap i amb el nas arrufat. -¿Què a vostè la noia li escau i la vol? De llei és que la demani ben demanada, que el demanar és cortesia. Però em sembla que tan bé o mellor la demanaria ficat dins d'unes calces de vellut o de burell, que amortaiat amb un trajo de tanta justícia, que quasi no entra, encartronat de camisa, amb xescles al coll i grillons a les mans, caminant sobre punxons i encarcarat com un rave, per aquestes terres de boig, que Déu hi gord que li vingués un estornut... ¡Això és posar en perill la vida d'un home, pudai!