Diu que l'elefant arrabassat del bosc és terrible als primers temps; però una tàctica especial del domador, encaminada a provar-li el domini d'una potència superior a la seva, combinada amb un tracte assidu i carinyós, a fi i efecte de fer-li lo més dolç i agradable possible son captiveri, el porten a la resignació, acabant per trobar-s'hi bé, en son nou estat.
Don Eudald, opulent per sos cabals i poderós pel retruc del nom que duia, venia a ésser com l'elefant de la muntanya. Sinó que el poble començà a plantar-li cara. Més tard vingué l'enginyer amb ses catilinàries, a torbar-li la beatífica pau en què vegetava, mostrant-li com altre profeta Daniel, estampant a la paret, el terrible Mane, Thecel, Fares, que profetitzava sa ruina. Ell se revoltà contra sa planeta, confiant en la poderosa inèrcia de sa massa respectable. Tot fou inútil: anorreat per la força de les circumstàncies, capolat pels contratemps i pels desenganys, caigué amb estrèpit de son pedestal, i esvaït del tot son orgull, bon goig de rebre l'ajuda de la mateixa mà que havia menyspreat.
Però els domadors el cobrien d'atencions i de carinyos, i l'elefant, lassat de tan lluitar i fart dels trencacaps i angúnies que li havien amargat les hores, fent-li perdre la testa, no gaire forta ni avesada als contratemps de la vida, s'hi començava a trobar força bé, en sa nova situació.
De bon grat havia legalitzat els compromisos contrets en son nom per en Montbrió el dia de la caiguda del Cerdà, fent donació al poble de tots els drets certs i dubtosos que pogués tenir sobre l'empriu de Serra Calma, abans i després de la darrera sentència, mitjançant les condicions estipulades, sense les quals se reservava sa reivindicació. Coadjuvà a la instauració de la nova Junta de Govern del poble (que, per consell d'en Montbrió, i atenent a les especialíssimes circumstàncies per què atravessava el país, conservà el nom de Junta Revolucionària, quedant a la mira de lo que esdevingués), i fins accedí, sense repugnància, a les insinuacions de la seva filla de repartir bona part del bestiar de la darrera cria entre els veïns més mal parats pel desastre de Serra Calma i de condonar les anyades als masovers i parcers perjudicats per les darreres revoltes.
Encara havia anat més enllà: solemnement prometé aprofitar les vetlles de l'hivern per a estudiar i revisar els arrendaments amb tota consciència i modificar-los en tot allò que fos de llei.
D'aquesta manera, posat en pau amb sa consciència, i tastant les íntimes satisfaccions que sempre produeix el fer bé, tornava a ésser el gormand de la vida patriarcal, recobrant poc a poc l'aspecte sanitós del bon burgès que està bé amb els seus amics, donant-se a sos innocents entreteniments i tornant a sos passeigs per les galeries, amb tot l'aire campetxano i amb tota la mansuetud i bonhomia d'un elefant casolà.
-Som un vençut!- exclamava sovint, com per a justificar-se de ses condescendències; i ho deia amb aquella cara de bon Jan amb entretocs de guineu que li era característica i que deixava suposar que en el fons més era un vençut que un convençut.
Les coses havien reprès a Serra-Bruna son curs normal, tomant a renàixer la vida i la salut. Donya Dolors, lliure d'angúnies, millorava de dia en dia, i la Loreto, juganera i enfutimada com abans, semblava no talaiar-se de què era poncella ja a punt d'esclatar. Mossèn Isidro tornava a ésser l'animació de la família: fins havia reanusat ses palestres amb don Eudald amb motiu dels gossos i dels canaris. Però sa obra sèria era un plan de catequística que havia ideat i anava a posar en pràctica, amb plena aprovació del senyor Rector i de la família.
La que havia canviat poc era la Montserrat. Cert que el restabliment de la tranquilitat pública i de la salut de la família, traient-li un gran pes de damunt, l'havien tota retornada, recobrant els colors sanitosos de sa robusta i esplèndida naturalesa; mes li havia quedat bona cosa d'aquella grave serenitat adquirida amb tant de temps de lluitar, sobreposant-se al decaïment general. Se podia dir que havia desaparegut en ella la donzella senzilla i juganera, per a fer plaça a la dona de govern, experta i entenimentada. Ella era la mestressa efectiva de la casa, fent cap a tot amb ordre i previsió: qualitats que havia hetedat de sa bona mare, però desenrotllant-les i perfeccionant-les amb són superior talent. Treballava menys que ella, en el sentit material de la paraula; però manava més i més a temps, i, com no perdia mai de vista la feina i sabia millor compendre les capacitats individuals del servei, ne treia millor partit. Així succeï sovint que, quan donya Dolors li advertia la conveniència de fer tal o qual cosa, ella somrient li contestava que ja estava feta.
Certament que hi havia una circumstància que motivava la concentraciò d'esperit de la Montserrat i la malenconia dissimulada que li negava l'ànima. Els demés sols tenien un plet en joc, i, esbargides les negrors i els mals presagis de dols i llàgrimes, ja podien respirar; mes a ella li quedava encara per a resoldre el problema de son cor, que ara, lliure d'altres preocupacions, se li presentava amb més força que mai. Havia fruït (és cert) amb les glòries del seu amat, la figura del qual s'havia engrandit als ulls de tothom com la d'un hèroe llegendari; però això, tot afegint més llenya al foc que li abrandava el cor, no havia avançat d'un pas la resolució del seu plet d'amor. Passaven els mesos sens que la redempció general alcancés a sa ànima, que seguia encara als llims del dubte.
Son pare, expansiu en tot, se mostrava excessivament reservat encara no es tocava un punt que pogués referir-se a les relacions personals amb el jove Montbrió. Amb prou pena havia notat la noia que les úniques ombres que entelaven la recobrada beatitud de son progenitor, s'originaven de tals converses. Fins sa mare, fos per no torbar de nou aquella beneita pau tan desitjada, fos per no donar-li més pena ja que no li podia dur un remei, ni per vies de consol li parlava de la cosa. Així, soleta amb ses penes, sos desitjos i sos somnis, sense més confident que la Verge, sa patrona, feia sa via la Flor de Muntanya, trista i melangiosa per dintre, per fora serena, tranquil·la i majestuosa com la lluna al flamenc.