Lograt el propi domini, en Montbrió tornà a ésser el mateix d'abans. Una mescla estranya de febrosa activitat i de calma freda, un humorista empeltat de filòsop, amb una verba irònica i penetrant, amb deixos de fonda amargor i esclats de franquesa salvatge, ben a propòsit per a dirigir-se a aquella caterva d'amotinats, que esborronats per lo que acabaven de veure i sentir, l'envoltaven encara amb les armes als dits.
-Al cap soms, valldepedrencs!- els cridava ardidament. -I a veure si mexpliqueu què hi cercàveu a Serra-Bruna, com no fos fer para-esqueneta al nou amo que us heu triat, pel gust de tenir-ne sempre un que us bati les costelles. Sembla que us prometia la grilla, i ben cert que vosaltres poc que hi fèieu escarafalls, pensant que, com estem en temps de llibertat se pot robar sense perill d'anar a presidi. Infeliços! Què us heu pensat? La impunitat, si n'hi ha, que no és pas sempre, avui com en tot temps és sols pels grossos, pas per vosaltres, que, mentre no poseu seny, sempre vos tocara el rebre. ¿Què us heu cregut que ha de durar sempre aquest desgovern que permet que un miserable escrivantot de poble es faci rei, muntant una moixiganga de junta i armant a costes del veïnat algunes dotzenes de desanimats perquè l'ajudin a fer-se els seus? Bona o dolenta, tornarà la llei a imperar. De bon grat o per força, l'ordre s'imposarà, tal volta en profit dels mateixos capitostos que avui empenyen i s'aprofiten del desordre; ¡i vosaltres, infeliços!, pagareu la pena dels que us han engalipat perquè els hi traguesseu les millors castanyes del foc.
Me direu que qui tenia obligació d'emparar-vos vos havia abandonat i fins s'havia constituït en vostre enemic. Això ho he deplorat jo abans d'ara, i això mateix ha amargat la vida al bon Rector, que us estima més del que mereixeu. Però vosaltres, que heu tingut memòria pels agravis del senyor d'aquesta casa, no n'heu tinguda per a recordar les vegades que d'aquí n'heu tret beneficis en les supremes necessitats; vosaltres, que heu sabut trucar a la porta de la Rectoria per les vostres conveniències, n'heu fugit quan d'allà en sortia la veu de Déu, que és la de la justícia i l'honradesa; vosaltres, que en temps de pestes i secades heu corregut a implorar la misericòrdia Divina, heu renegat del Cel quan heu pensat tenir la força a les mans.
Infeliços! Igual que els peixos heu saltat de la paella per a caure a les brases. Renegant d'un amo que us empobria amb una mà i amb l'altra us donava almoina, vos heu entregat a un altre amo que us roba amb totes dues, que us diu que no hi ha Déu ni llei perquè no us talaieu de les que ell vos imposa, que us parla de llibertat per a què no vegeu el dogal que us cenyeix el coll.
I vosaltres el seguiu a ulls clucs, a aquest home, que no creu en el vostre Déu i que ni tan sols porta la vostra sang a les venes. I vosaltres, que mil voltes hau maleït ei Govern que us lleva els fills per a dur-los a guerrejar contra qui no us ha fet cap mal, vos heu fet soldats de sou, abandonant les vostres dones i fills a la misèria, i els vostres camps a les males herbes. I ell vos ha fet tastar la ganduleria, a vosaltres, fills del treball; vos ha imbuït instints de rampinya, que vostres passats no havien conegut, i us ha conduït fins a les portes del crim, tot dient-vos que era això un acte de justícia. Igual que els cans, li caçàveu les llebres a canvi dels ossos que us tirava.
¡Ja l'heu vist, ara mateix, el vostre quefe, caigut a les plantes de qui no té més forces que una consciència honrada i la virtut de parlar clar i català, pesi a qui pesi! Mes, enteneu-ho bé: jo l'he castigat, a aquest brètol, per mon compte i raó, per lo que m'ha faltat a mi a aquesta casa, on tantes vegades hi havia mort la gana i deixat la mengia de la misèria, no per lo que us hagi faltat a vosaltres, que d'això no me n'havia pas comissionat ningú, ademés de què tampoc és tota seva la culpa, perquè ben sabut és que mentres hi hagi ases no mancarà qui s'estalviï d'anar a peu.
Doncs ara us diré per què us he cridat, i us ho diré ben clar i ben alt perquè em sentiu tots. Vos he cridat per a dir-vos: «Malvats i lladres!». I us ho dic jo, que no m'he mossegat la llengua per a defensar-vos quan vos creia honrats, i us ho dic a la cara, sol i desarmat, contra la boca de vostres fusells. Si algun de vosaltres gosa fer-me tornes, que surti.
Ja n'estava ben guardat, en Montbrió. Aquella massa de gent senzilla, més esgarriada que perversa fascinada i corpresa, de primer, per aquell braç de ferro i aquell temperament atrevit que en un sol moment i pel sol esforç de sa persona havia esmicolat la potència que tenia tot el poble sota el peu, esllomits i esdernegats pel xàfec de veritats incontestables que els hi tirà damunt amb aquell parlament que tan bé desentranyava un a un els sentiments dels seus cors, es trobaven igual que els primers pobladors del Paradís quan Déu els preguntava què era lo que havien fet del dipòsit d'innocència que els havia confiat, i, com ells, ajupien els caps de vergonya, davant del dit inexorabl.e que els hi posava al descobert les interiors misèries.
La consciència havia ressucitat: la bèstia humana era ben atuïda i podia en Montbrió reptar-la i burxar-la impunement.
Confosos i avergonyits, formats en grups, silenciosos uns, altres sentats sobre les carretes, i trulls, socs i altres mil objectes de què estava ple el cobert i sembrada la lliça, semblava que no sabien què fer-se de les escopetes, retacos i altres eines que els ballaven pels dits. Tots estaven seriosos i capficats i alguns fins semblava anessin a espurnejar-los-hi els ulls.
Era el moment oportú per a entrar en la darrera fàcies del problema que l'enginyer s'havia plantejat. Ja els tenia despullats de la roba de disfressa: era ja temps de tornar-los-hi la de persona honrada.
En Llissàs hi ajudà, intervenint com a advocat del poble.
-Ja veura, don Ramón- deia a la seva manera: -s'ha de dir tot lo que hi ha. Aquí els pillos i criminals cregui que són ben pocs, i si tant m'apura li diré que, llevat del Cerdà, que de temps és l'esca del pecat del poble, els demés...
-Els demés s'hi feien sopes- afegí en Ramón, endolcint amb una mitja rialla la duresa de la interrupció. -Per lo demés- continuà,- ja ho reconec així, i per això no els dono tota la culpa. Ja sé jo qui en té bona part, si no tanta com el Cerdà. Ja sabeu vosaltres a qui em refereixo, perquè no és pas cap secret per ningú les topades que amb don Eudald he tingut, amb motiu de les coses del poble. Avui, aquell, alliçonat per l'experiència, ha comprès que no anava bé i està disposat a reparar els mancaments en què pugui haver caigut. Ara falta saber si el poble de Vall de Pedres està disposat a escoltar la veu de la raó i de la justícia.
Aquells senzills pagesos alçaren les orelles, igual que el noi agobiat per la reprensió del mestre al sentir les primeres paraules que li profetisen el perdó, mitjançant l'esmena.
-Veïns de Vall de Pedres: escolteu-me!- cridà en Montbrió, aprofitant tan bones disposicions.
-Aquí sou la majoria dels habitants del poble: doncs ara és hora bona per a què delibereu sobre lo que us convé. Fixeu-vos bé en què qui us parla no és fill del poble, si bé us ha donat més proves d'apreci, tal volta, que altres que aquí són nascuts; que tampoc té aquí interessos que puguin anar-ne més bé ni més malament, per lo que feu o deixeu de fer. Tampoc aspiro a ésser vostre batlle, ni vostre jutge, ni tan sols president de vostra Junta Revolucionària: és a dir, que entre vosaltres i jo el pa és ben partit, Però en aquests moments jo porto la representació de don Eudald de Serra-Bruna i és en son nom que us he convocat, amb plens poders que tinc per a fer-vos proposicions de pau i concòrdia. Voleu, doncs, escoltar lo que us diré?
-Sí, sí- contestaren tots a una.
-Està bé: més abans, és precís que em doneu una prova de la vostra confiança. Fins ara jo us he parlat i us he reptat, sol i sense armes, a vosaltres, armats quasi tots fins a les dents. Amb això us he provat que no us temia; però ara exigeixo que desapareguin aquestes eines que tan poc hi escauen, en vostres mans. Llenceu-les!
Les armes foren apilades en un recó. De primer les visibles; seguidament començaren alguns a desembutxacar pistoles, punyals, ganivets de tota mena formant un tan fastigós pilot de porqueria, que al mateix Montbrió el féu esgarrifar, exclamant:
-Ah, traïdors! ¡Si en portàveu, de verí amagat!
Després d'això, com si s'haguessin tret un pes de la consciència, es prepararen alegrement a escoltar la paraula d'en Montbrió.
Allavors començà a desenrotllar-los-hi un verdader punt doctrinal. Els hi explicà que algun temps la terra catalana es governava per ella mateixa, amb lleis pròpies; que, per causa que fóra llarg d'explicar i per la desunió de sos propis fills, vingué a menos caient en mans de gent que de la governació en fan un modo de viure; que aquests tenen interès en mantenir i enfondir la desunió, per a així acabar d'atuir l'esperit de la terra i ser-los-hi més fàcil viure sobre el país.
D'aquest raonament, fet amb frase crua i despullada de fullaraca, ne tragué la conclusió de què res de bo podien esperar de fora.
-Si vosaltres mateixos no us podeu valer, no us valdrà pas ningú. D'aquesta revolució, que tot ho fa anar en renou, no n'espereu res, ben res, pel vostre profit. És sols una xarbotada d'aigua bruta sortida del llot on xipollegen nostres polítics. Són les baralles de llops amb llops, que no es faran gaire mal ni cap bé al país, que és qui pagarà a la fi els plats trencats.
L'únic bé que podeu traure'n- continuà és aprofitar-vos d'aquesta anarquia per a unir-vos ben fort tots els veïns del poble. Uniu-vos tots, propietaris i masovers, menestrals i terralloners. Tots els que viviu sobre una mateixa gleva, tots teniu una comunitat d'interessos que defensar: no permeteu que passi a mans de segons qui, aquesta Junta Revolucionària o lo que sigui, que el nom poc té que veure, sinó que deveu aprofitar-la, ja que avui és l'única autoritat que hi ha; més formeu-la vosaltres mateixos, no hi fiqueu ningú que no tingui res per perdre, mal no sigui més que la vergonya, i designeu-vos vosaltres el president, no consentint que sigui aquest que es nombri a si mateix. No les deixeu, tampoc, aquestes armes (de les llargues parlo, que tota aquesta altra porqueria anirà al femer); però empunyeu-les amb cor honrat i no per a fer foc contra vosaltres mateixos ni per mor del sou, sinó per l'interès del comú, que qui sap si us farà prou menester. La unió no us farà mai nosa peti com peti aquest daltabaix, perquè si no sou prou forts per a repel·lir les imposicions de fora, sempre ho sereu per a fer-vos respectar.
Ben preparats amb aquests raonaments, que anaven assaonats amb observacions i reflexions de bon sentit, entrà de ple en l'objecte de la convocatòria. Els explicà que don Eudald, que havia obrat sempre per un mal entès punt d'honra, cansat de guerra havia, obert els ulls a la raó i escoltat els consells de tota la família i dels que li volien bé. Que l'havia revestit a ell de plens poders per a proposar un arreglo, que acte seguit els llegí en mig d'un silenci sepulcral, i que en resum venia a dir:
-Cal reconèixer que: hi ha faltes graves i leves de part i altra, i que els agravis i els perjudicis són mutus. Partint d'aquesta suposició, s'imposa l'oblit de tot lo esdevingut aquests darrers temps: qui es cregui ofès que perdoni a truco d'ésser ell també perdonat. Per a donar l'exemple de concòrdia, don Eudald no sols perdona els agravis personals i materials, sinó que renuncia, per a si i per a tots els seus, els drets guanyats per virtut d'aquella sentència de trista recordança.
Una forta remor de satisfacció estremí les files d'aquella atapeïda massa. L'altre continuà:
-En aquesta renúncia a favor del poble, s'hi comprèn no sols els drets de senyoriu, als quals don Eudald reconeix que sols hi tenia un dret molt dubtós o quasi prescrit, sinó també els drets de gallorsa, que mai el poble li havia disputat. Tot ho cedeix don Eudald, en compensació dels perjudicis que aquest ha rebut d'ell.
Aquí la satisfacció ja esclatà en entusiastes crits de joia.
-En canvi, el poble- continuà l'orador, forçant la veu per a dominar la situació, -en canvi el poble o, millor dit, els veïns, ja que es tracta d'un dret individual, deuran cedir, en benefici del comú, el dret de rompuda, aquest dret tan mal entès i tan perniciós, que a la llarga acabaria amb la riquesa de l'empriu. Vos està bé?
-Sí, sí!- clamaren tots a una.
-Encara una altra condició imposa el senyor, que també l'acceptareu, perquè en bona fe us dic que és en favor vostre. L'empriu, com a riquesa del poble, serà administrat per una Junta de representants, per parts iguals, dels propietaris, masovers, terralloners i menestrals, amb el Batlle per president i el Rector per conseller. Cada veí no podrà tirar a l'empriu més cabal del que a l'hivern pot mantenir en son terme. Les gallorses, contractades a bon preu, donaran un bon rendiment, que s'emplearà de primer en rescabalar els que varen sortir més esgarrapats de la feta de Sant Antoni, com també a les pobres víctimes de les vostres darreres malifetes; després servirà per llevar les càrregues del poble.
La idea era ben exposada, i lo pràctic, racional i just de la mateixa, entusiasmà els veïns, que començaren a tirar les barretines en l'aire cridant:
-Visca don Ramon!
El glaç estava fos del tot: aquells sublevats malmenats i sorruts, s'havien convertit de nou, per virtut de l'alè de casa, llançat per en Ramon, en pacífics pagesos, bonatxassos i riolers com criatures. Tot eren acudits de bona llei, que demostraven la satisfacció íntima que brollava de llurs cors senzills. Els defensors de la casa, desades les armes, ja feia estona que eren en mig de llurs conveïns. El mateix Basi havia ja encaixat amb tots sos enemics més significats i es complavia en donar i rebre proves d'oblit i bona amistat.
¡A què entretenir-se més a detallar un acte que, havent revestit tots els preparatius d'una tragèdia, acabava definint-se dintre les formes d'un idil·li campestre! Basti dir que, havent algú demanat per la família Serra-Bruna, aquesta aparegué, essent fortament aclamada. Don Eudald, amb sa figura espellofida i vinguda a menos, impressionà els espectadors, que esclataren seguidament en crits d'entusiasme al veure que arrencant-se, aquell, de la butxaca el famós patracol, el llençà a sos peus fet a miques. Les senyores, no cal dir si foren ben rebudes. Les senyoretes, que amb son tracte falaguer havien desarmat ja del tot el Sastret i la seva cobla de guerrers, amb major gust encara feren el compliment als valldepedrencs, servint-los per ses mans i abundosament tota mena de recaptes. Solament els midaren el vi. En fi, que tot anà com una seda tal com se sol quan, havent la bruixa posat en enrenou una societat de persones, que de fet no són nascudes per al mal, de sobte per un voler de Déu els cau la bena dels ulls. Tot lo que abans era mala voluntat, se tornà bondat de sentiments, i uns i altres s'esforçaren a demostrar-ho fins a l'excés.
La clausura d'aquella mena de festa de desagravis, tocava a en Montbrió, que es disposà a pronunciar les darreres paraules de comiat.
-Ja estem entesos, eh?- els digué. -Diumenge, després de l'ofici, tots a la plaça per a nombrar la nova Junta Revolucionària, que ha de cuidar dels vostres interessos. Jo ja he acabat la feina, perquè us repeteixo que, en les vostres coses, quants menos forasters hi voldreu millor.
De l'altra Junta no us en recordeu més. Al Cerdà li he donat a escollir entre anar a Vall-llosell de bon grat o anar-hi per força. De bon grat l'hi acompanyarà la seva guàrdia del Sastret, i, si per força, l'hi portaré jo mateix, en que sigui a rossegues. I encara li he fet prometre no posar més els peus a Vall de Pedres, i del compliment d'aquesta sentència és de l'única feina que m'encarrego, si no hi ha altre que la faci.
-No, no! ¡Ja ens n'encarregarem nosaltres!- cridaren moltes veus.
-Ja pot estar content si no se li demanen altres comptes de ses malifetes- continuà el jove.
Vosaltres, units sempre! ¡Aprofiteu-vos del desgovern d'avui per a cuidar-vos amb llibertat de vostres coses! Armeu-vos en sometent, amb bons cabos d'aquells d'estar per casa, que no mosseguin ni xuclin! ¡Feu-vos forts, no per a molestar a ningú, sinó per a ésser respectats! D'aquesta manera, si això dura, millor per vosaltres, que sereu amos a casa vostra, i si un dia es restableix el govern que, com vos deia, me penso que no serà pas millor que el passat, sereu tan més ben considerats com millor vos haureu sabut entendre; si us troben amb plets i baralles, amb major motiu vindrà el foraster a fer-vos la llei i... ja sabeu el qüento del plet de l'avellana: una esclofolla a cada un i el gra per l'advocat.
Demà a treballar, ganduls, que ja fa massa dies que teniu els jornals al cos i us enyoren els camps i les assoleiades; ja s'ha acabat la vida de senyor, papanates, que són millor diner dos rals guanyats amb el treball i la santa pau de Déu, que les dues pessetes que cobràveu per a fer d'estiracordetes. I les vostres dones també enyoren la bona jeia que portàveu amb les suades del treball, després de tants dies que les embafeu amb les bravades del vinàs de la taverna.
I, entre crits i esclats de joia, emprengueren tots el camí del poble.
En Pascal, que, com hipnotitzat, seguia per tot arreu a en Montbrió, sense treure-li la vista de sobre, aprofità un moment de relatiu silenci per a exclamar, amb aquella ingenuïtat que li era pròpia:
-Ja m'agradaria de saber a on se n'aprèn, de manejar l'almosta com vostè sap. M'ha semblat veure el Fort-farell quan d'un cop de puny obria el creny de la Portella per a passar-hi les ramades del seu senyor. Repudai! ¡quina bofa més ben aprofitada!