-Missenyor m'ho acaba d'innovar- deia en Basi, tot fregant-se les mans de goig, dirigint-se a en Montbrió: «Don Ramon és ara aqui l'amo; respecteu-lo i obeïu-lo en tot, com si fos jo mateix». Aquí ens té, doncs, al seu comando. Soms pocs, però decidits a tot. Vostè mani, que ningú li replicarà un pèl.
Vejam ara si en traurem l'entec,- continuava, no podent ocultar la seva satisfacció, -que li asseguro que m'han fet posar els cabells blancs. Basi aquí, Basi allí: sempre en Basi per tot, i en Basi no podia fer res de profit. Missenyor, espatarrat i sense esma per res, no fent ni deixant fer, que és lo pitjor; missenyora, sempre malicosa i feta una esponja, i encara sort de la Montserrat, que té un esperit com un brau i un cor que no l'acaba mai. Mes una senyoreta... ja se sap, què pot fer? Jo prou el tenia el meu plan, però...
-Vejam-lo, doncs, el vostre plan- féu breument en Ramon.
-Es molt senzill: això sí, s'ha de pegar falconada a la bossa de missenyor, perquè... ja se sap que no es fa pas xocolata sense cacau, i quan convé... Doncs, vegi lo que hi ha que fer. La gallardia del Cerdà consisteix en què disposa de més de quaranta homes armats, als quals paga (de la bossa del comú, ei!) dues pessetes diàries; doncs fer córrer la veu de què aquí se'n donen tres, i abans de dos dies ne tindrem més que no en voldrem, i... allavors, ja me n'encarrego jo de posar-li les peres a quarto, a aquell brètol...
-Ai amic Basi, que n'àneu de lluny d'osques!- féu en Montbrió, interrompent-lo. -Ja li vull pegar, la falconada, a la bossa de missenyor, que dieu vós, mes no per a comprar homes a tres pessetes. Hem de picar més fondo i tractar de curar la llaga en lloc d'enverinar-la. Jo no tinc pas de defensar els terralloners, encara que els crec més enzes que criminals, ni menos al Cerdà, al que tinc en el mateix concepte que vós; però no s'està pas Serra-Bruna tan net de culpes i pecats, que puguem gastar gaires gallardies. A això hem d'anar: a què la causa de Serra-Bruna sigui la del dret i la justícia, no planyent sacrificis per a lograr-ho, i veureu, com espontàniament se desllinden els camps; allavors sí que podreu dir que són enemics tots els que tingueu al davant i tractar-los com a tals.
-Sí, prou...- féu, tot gratant-se el cap, en Basi, que no comprengué pas bé lo que en Montbrió li deia, -ja ho entenc; però miri que el Cerdà és un mal sorge... i per aquest camí, quan hi arribarem... potser serà tard.
-Serà tard?- respostà l'altre cloent la conversa. -Potser sí, si perdem el temps. Lo que convé és parlar menos i obrar més. ¡Apa mans a l'obra!