No trigaren gaire a veure petits escamots de gent, estacionats a les envistes de la masia de Serra-Bruna que es dibuixava al fons, severa i silenciosa. Semblaven volades de corbs que sotjaven pacientment les darreres extremituds de la bèstia estimbada, amb les carns de la qual esperaven deleitar-se.
En Ramon es desvià. per a estudiar la possibilitat de forçar el siti passant per llocs excusats; però, veient-ho difícil, tornà al camí ral, seguint avant.
Sa aproximació devia haver ja sigut notada, perquè es produí algun moviment d'anants i vinents, particularment en un dels escamots que ocupava el camí en la mateix línia del siti. En mig d'aquest hi descollava el Cerdà, amb sou aire petulant, vestit de gorra de pell, gec pelut, calces amples i la manta ratllada, caient-li a grans plecs del muscle esquerre. Duia a l'espatlla una tercerola.
En Montbrió no abandonà son posat indiferent, i parà la marxa fins a topar-se amb el capitost, que, veient-lo venir, estava palplantat al mig del camí.
-Bon dia, bona gent!- digué llavors, amb la major naturalitat, salutació que sols fou dèbilment contestada per alguns de la colla, però no pel Cerdà que, amb la vista fixa sobre el cavaller, semblava que sel volgués menjar.
-I això?- continuà aquest en el mateix to. -Què estem de gales? ¿Què esperem el Bisbe, potser?
La xulada féu tan poc efecte com la salutació. Sols els més innocents mig rigueren; els demés semblaven tots preocupats, com si esperessin alguna cosa més sèria. Els llavis prims del Cerdà es desplegaren sota un nas d'òliva, i sos ullets vius accentuaven sa penetrant intenció.
-Lo que esperem- exclamà en to imperatiu, -a vostè poc li importa. Lo que convé és saber vostè qui és i a on va.
El jove es posà prompte a l'altura de les circumstàncies, i sense perdre l'aplom li respongué:
-Qui som jo, no tinc pas de dir-vos-ho, com tampoc necessito preguntar-vos qui sou vós. Jo faig la meva via i passo pel camí ral. ¿Què hi ha que dir en això?
-És que el poble està en estat de siti i aquí no passa ningú sense els passaports del Presidente de la Junta Revolucionaria
Dient això, el Cerdà es despenjava la carrabina de l'espatlla, tot quadrant-se al mig del camí, amb posat de ferma resolució.
Era inútil discutir amb un home que ja presentava les forques per davant, i el jove li medí d'un cop d'ull tota la malignitat d'intencions. Ademés, els moments se feien crítics, ja que l'espectatativa del xoc que anava a produir-se entre els dos personatges atreia els grups d'armats. Dintre pocs moments en Montbrió en seria voltat i impossiblitat de lliurar-se de les grapes del Cerdà, que no desaprofitaria pas l'ocasió de destruir la darrera esperança dels sitiats. Calia, doncs, aprofitar aquells instants en què l'enemic estava encara descuidat, en espera d'una agarrada que, més o menys llarga, estava sols al començament.
Així ho comprengué el jove, amb admirable rapidesa de pensament, i, sense cap senyal de transició, passà de la tranquilitat que aparentava a l'acció més enèrgica. Replegà les regnes, ensems que clavava sense compassió els esperons al ventre de la pobre bèstia, que, al sentir-se tan brutalment obligada, llançà un ruflet de dolor i, redreçant-se com un mal esperit, botà per sobre els del grupo, que, sorpresos de la violència de l'inesperat moviment els hi faltà temps per a fer-li lloc. El Cerdà, que era el primer, collit en el mateix moment en què anava a encarar l'arma, entrebancat amb la manta que li privà la llestesa de l'acció, rebé una forta refregada que el féu giravoltar i mig caure de morros damunt la margera del camí.
-Alto! Alto! Foc a ell tothom!- cridava renegant com un condemnat, i, tot redreçant-se, acompayava l'acció a la paraula. La seva bala passà brunzint i esfullant els arbres del camí. Se seguí un espetec d'escopetades; però, fos que no hi havia prou mala sang o fos perquè lo sobtat i atrevit de l'acció els deixà a tots glaçats, lo cert és que l'ordre del Cerdà s'obeí massa tardanament per a fer bona punteria, i els més restaren bocabadats, mirant-se com s'allunyava el cavaller aplanat sobre la bèstia allomada, fins arribar al portal de la masia, que se li obrí de bat a bat.