No mancaren a la taula del Rector els rescalfolls profetisats per en Pascal, i en Ramon els feia els honors amb bon apetit, sobrant-li temps encara, entre mossada i mossada, per a entretenir a son oncle amb qüentos d'estudiant, anècdotes dels seus viatges i acudits de bon humor. Aquest el contemplava embadalit de goig, atent sempre a conjecturar per ses espontaneïtats l'estat de l'obra moral que amb tants afanys havia fonamentat.
De moment pogué apreciar en ell major seguretat de criteri, més maduresa de conviccions i, sobretot, major cabal d'idees pròpies, que expressava amb una tal superabundància de fantasia, que al bon home li posava pell de gallina.
Mes li quedava sempre una sospita, com una espina clavada al cor. Portat per sa fantasia, ¿hauria anat son nebot lluny, fins a pendre-hi mal sa consciència de bon cristià? Era precís sortir de dubtes, i aprofità la primera ocasió per a imprimir nou tirat a la conversa, preguntant-li:
-I bé, fill, digue'm ara quelcom de ta carrera. Explica'm què ve a ésser això de l'enginyeria. ¿Quin paper hi feu, pel món? ¿Quina és, ben pel clar, vostra missió?
-La nostra missió- respongué el jove -és esbrinar les lleis de la naturalesa, conèixer ses forces per a regular ses accions, deduir conseqüències, fixar principis, traure aplicacions encaminades a augmentar la riquesa, i, disminuint l'esforç de l'home, fer-li més fàcil la vida. Més senzill, vulgarisant la definició: lograr que la feina penosa de deu homes, per exemple, la faci descansadament un sol.
-Mes al tractar d'alleugerir el treball de l'home, t'has fixat en que aquesta és una llei de la naturalesa com qualsevol altra?- observà el Rector.
-Sí, i per això tracto de regular-lo i fixar son resultat.
-Està bé, però el treball és imposat a l'home com un precepte diví, in sudore vultus tui vesceris pane, i podem considerar-lo baix dos conceptes: com un càstig, perquè violenta la naturalesa i ens subjecta a la destrucció del cos i a la mort, i com un benefici, ja que ell és el preu de nostra redempció en lo espiritual i ens proporciona recursos per a atendre a nostra subsistència i fins a nostre benestar en lo material. Sentades aquestes premises, formulem el silogisme...
-Ja veurà, senyor oncle- féu en Ramon somrient: -veig que vostè es recorda massa de sos companys d'aula i sempre treu al sol sa sotana d'escolàstic, que fa molt temps que ha passat de moda. Deixi's de silogismes i solecismes, d'arguments i d'argúcies, que prou sap que jo no puc pas seguir-lo per aquest camí. Jo no estic pas avesat a amidar-les, aquestes coses, amb el compàs de la dialèctica. Jo sols sé que regular no és pas destruir i que, si Déu condemnà l'home a treballar, li donà el bou i l'ase perquè l'ajudessin, i que, per a complir bé el precepte del treball, no és pas precís que suem sempre a raig fet ni que anem de continu traient el fetge per la boca. El treball de la intel·ligència és tan treball, per aquells efectes, com el de la força, i jo sols pretenc que el bou tiri l'arada, i l'home empunyi la rella.
-Si no és més que això, no cal que t'escarrassis, perquè és lo que ha succeït sempre. Mes ja entenc el símil: vols la força bruta per a la bèstia, o sigui per a la naturalesa, i el treball intel·lectual per a l'home. Ara que t'has sortit tan bé de la primera proposició, anem a la segona, Si el treball és no sols el medi de dignificació de l'home sinó també de guanyar-se el pa o atendre sa subsistència, i tu logres, com dius, que el treball de deu el faci un de sol, pregunto jo: què faran els altres nou?
-Se miraran com l'altre treballa- respongué, rient, en Ramon, com no donant importància a l'objecció.
-Està bé- digué son oncle, impertorbable, buscant la revenja de la ironia de son interlocutor, -i en aquest cas també es deuran mirar com menja, a menos que aquest vingui obligat a mantenir-los o que tu, amb tes deduccions, hagis trobat la manera de fer que basti a l'home menjar un dia cada deu. Per més que t'asseguro que aquí toquem ja les conseqüències del sistema, amb els pobres que truquen a la porta i són treballadors vagatius, teixidors de la Pobla uns, faixaires d'Olot altres o bé corders de Camprodon, gent tota que s'hauran cansat de mirar, amb les mans a la butxaca, com un sol fa la feina de deu.
-Bromes a part- replicà en Ramon,- cregui, senyor oncle, que és un error pensar que les màquines roben feina als braços: lo que fan és vulgaritzar i enbaratir els articles, eixamplant el camp de la producció. No nego el fet que vostè em senyala, mes és sols un efecte passatger de la transició. A l'aparèixer el primer ferrocaril, molts profetisaven la mort del gremi de traginers, i, en efecte, de moment les agències d'en Balira i d'en Muntanya se n'anaren al cel, mes lo cert és que el gremi no ha fet sinó progressar.
El Rector no l'escoltava ja quasi, preocupat amb un altre ordre d'idees.
-Escolta. Hauràs sentit alguna vegada- digué mig interrompent-lo -comparar els desagraïts amb els porcs, que sota l'alzina mengen les aglans, sense dignar-se alçar el cap envers l'arbre que les hi subministra. Doncs, ¿no et sembla que entre els que estudien els fenòmens de la naturalesa i especulen les forces que aquests els proporcionen, n'hi ha molts com els porcs, no es prenen la molèstia de considerar que aquelles aglans han caigut de més amunt, ja que, com diu Sant Tomàs, Déu és la causa primera i la força primordial de la qual dimanen totes les forces i totes les causes?
-Cert que sí.
El vell sacerdot se remogué en son setial, com disposant-se a donar el cop definitiu.
-Però tu, que t'has enamorat de la naturalesa i et delites per penetrar sos misteris, ¿no trobes més bonic i fins més noble, en lloc d'estudiar les lleis per llurs resultats, buscar el Legislador? En lloc d'amidar les forces per llurs efectes, ¿no val més remuntar-se a son sublim impulsor, que és Déu?
I aquí aclucà els ulls, el sacerdot, com l'artiller que, presa la punteria, aplica la metxa a la pólvora i, sense perdre alè, enjegà aquesta canonada seca:
-Digue'm: ¿en tes investigacions l'has trobat, a Déu?
En Ramon descobrí de repent el joc de mossèn Joan i l'objecte que perseguia. Comprengué que son oncle dubtava d'ell, i aquesta sospita el ferí al mig del cor. Un instant els dos interlocutors s'abrigaren amb una intensa mirada, que ambdós sostingueren valentament. Després en Ramon respongué amb veu reposada:
-¿I que es pensa que els estudis científics no conduieixen a Déu, tant com els estudis filosòfics i teològics, dels quals vostè està tan emprendat? Que n'ha d'ésser, d'obcecat, el científic que no sent la idea de Déu en cada una de les infinites lleis que veu desenrotllar-se, tant si mira al cel com a la terra, com a l'horitzó! No és pas entre els esbrinadors d'aquestes lleis a on cal cercar-hi els impius i els descreguts; més aviat els trobarà entre els filosops i doctrinaris, molts dels quals, entenebrats de cap per cavilacions superiors a ses forces cerebrals, traïts per ses pròpies argúcies que acaben per tornar-se contra si mateixos, tocats de satànic orgull per lo que ells creuen triomfs de la raó i sovint no són més que fosforecències de cervells malaltissos, acaben per creure's semidéus, quan no són més que pobres alienats, dubten, neguen i reneguen, fins d'ells mateixos; mes el pobre científic, especulant sobre el fet, aplanat pel pes de l'evidència, pasmat sempre de lo que veu i sent, ¿de què pot dubtar, com no siga de ses pròpies forces, ni quin altre remei li queda que confessar-se petit i mesquí davant d'aquest Esperit Puríssim, Savi, Inmens i Etern, fundador i regulador de totes les lleis?
En quant a mi, li afegiré que fins n'he sentit el contacte, d'aquest Esperit, amb una mena de frisança, amb una suprema delectació, un no sé què d'indefinible i imponderable, que en certs moments, transformant-me, m'identifica amb les harmòniques sensacions que m'envolten, emborratxant-me d'intens plaer. Me diuen que això és la percepció de la Bellesa, però a mi, que crec que la Bellesa és Déu, me sembla que aquestes sensacions no són altra cosa que l'espasme produït per la mística conjunció de Déu amb l'ànima.
-Bene!, fill meu, optime!- exclamà el Rector, que havia escoltat amb la boca badada i llagrimejant l'expansió de son nebot. -Jo me n'alegro infinit, de veure que tens cap i respires pel cor; però ara més que mai sento no veure't amb la carrera que era el meu ideal. Allí sí que podries esplatjar-te sense perill amb aquests lirismes que tant t'agraden, i llavors trobaries el perquè d'aquestes sensacions psíquiques que...
-Vol que li parli clar, senyor oncle?- féu en Ramon, interrompent-lo, com per a sostreure's a ses carícies. -Ja que em posa els dits a la boca, l'hi diré tot. No he seguit la carrera eclesiàstica perquè no he sentit la vocació i crec que cada u deu ésser allò a què ve destinat. A mi, donat mon temperament i mon modo d'ésser, potser la sotana m'hauria vingut estreta, perquè jo sóc un revolucionari...
-Jesús, Maria, Josep!- exclamà mossèn Joan, fent-se enrera.-Què dius, ara!
-Que l'espanta, el nom? Doncs no en trobo, d'altre per a significar que em sento enemic, ara mateix, de tot lo que veig instituït en nostra terra. Dubto de que sàpiga explicar com me trobo foraster a casa, igual que d'aventurer que torna vell a les llars que abandonà de jove i no hi troba ni els amics, ni les costums, ni les institucions que hi deixà i el record dels quals li havia mantingut viu el desig de retorn. Com si portés sang d'altres generacions, com si em vivifiqués un alè distint del que avui corre, sento repugnàncies per tot el que predomina, i sols rastrejant per entre la pols de lo caigut i oblidat, trobo, mig adormida, substància assimilable, única cosa que em fa creure que verdaderament és aquesta la terra que, com en somnis, he vista. Per exemple: en mos estudis m'he trobat cohibit per la subjecció a plans d'ensenyança ridículs, prescripcions absurdes i reglamentacions de cartilla, com si, més que a estimular les joves intel·ligències, se tirés a fer avorribles les matèries, subjectant-les a pautes antipàtiques. Observarà que, a l'obtenir el títol acadèmic, suprem objectiu de nostres estudiants, son primer impuls es rebotre els llibres al foc com trastos ja inútils, com improperis d'un calvari ja passat. És perquè el valor científic, artístic o literari d'una personalitat no es funda en lo que sap, sinó en els títols que posseeix. I vagi a demanar ideals, vagi a exigir grandesa d'aspiracions a gent que porta infiltrada la idea de sa pròpia nul·litat, fins al extrem de creure que els antics i, en darrer cas, els estrangers han dit ja tot lo que hi havia que dir en matèries d'Art, de Ciències i de Lletres. Ells creuen complir glossant o copiant lo que els altres han fet, com si d'aquests les millors ensenyances fossin ses obres i no els medis de què s'han valgut per a produir-les.
Jo, a aquest escarransit esplet de ciència reglamentada, prefereixo cent voltes aquelles escoles antigues, filles d'una personalitat d'intel·ligència poderosa que lluitava contra la ignorància dels temps, ja treballant mig de frau sota les voltes dels solitaris monestirs, ja desenrotllant-se sots la protecció rumbosa d'un Mecenas potentat, sense acadèmies, títols ni graus, fent via segura, arrastrant darrera seu lleis i costums, influint en les èpoques i transfomant les societats en continuada evolució.
Societat que no lluita és societat morta i és l'alè de la mort que planeja sobre nosaltres. El poc moviment que es nota no és de vida: és el treball interessat dels que cuiden de què el cos social no ressussiti. Vegi nostra terra com és malmenada per un caciquisme burocràtic, venal, corromput i corruptor, que ha lograt enxiquir, fins quasi anular-lo, l'esperit social. Lo que en diem classes conservadores o directores no són més que agrupacions i entitats enfitades de benestar material i sol·lícites sols a què es mantigui l'ordre legal, o sia aquesta sèrie d'organismes corromputs, de convencionalismes infames, sostinguts per la voracitat dels uns, per la conveniència dels altres i per l'apatia dels més, causa generadora de l'esplet socialista que creix, com la corrupció de la sang és la causa de les erupcions de la pell. Tot això és lo que a mi m'arbora, i ho voldria acabar, enc que fos a canonades.
Mossèn Joan, de colzes sobre la taula i la cara caiguda sobre els punys closos, guardava una actitud pensativa. El jove continuà:
-¿I sap vostè si l'Església, com institució social i pràctica, ocupa avui el lloc que li pertany? No és sols en les Universitats, sinó també en els Seminaris, a on és més de doldre la deficiència de l'ensenyança. Molt de llatí, molta teologia, ve-li aquí tot. Però, avui que, com ja li he dit altres vegades, la impietat, abandonant el camp de la filosofia, invadeix el científic, el de les arts, el de la història i fins el de l'economía, falsejant-ho tot, és aquí a on deu portar-se la lluita. La teologia escolàstica, amb tota sa sublimitat, entenc jo que avui ha complert bona part de sa missió, doncs les veritats catòliques, ja de si prou sòlides i respectables, quan descansen sobre bases científiques, tenen una força d'atracció a la qual res resisteix. Abans la idea cristiana ho era tot: les ciències i les arts brillaven, a son impuls, amb llum clarissima; les costums i les lleis se formaven a son calor, i l'esperit de lluita, encarnat en ella, era vida feconda en avenços morals i materials. Avui la societat, acostumada a evolucionar independentment d'aquest esperit, ha substituït les antigues democràcies cristianes per altres democràcies racionalistes i materialitzades, les agremiacions de caràcter senzill i pràctic per una burocràcia inflada i venal, i el sensualisme ha glaçat les consciències dels de dalt i pervertit les costums i enervat les forces dels de baix.
Però encara en nostra terra ha tingut resultats més deplorables. Un temps, nostre poble, regit per institucions pròpies, se distingia per sa virilitat ensems que per son esperit pràctic, reflexiu, emprenedor i evolutiu sempre cap a la perfecció. Posteriorment, degut a suggestions exòtiques incomprensibles, per prevenir de races inferiors, política i econòmicament parlant, i a contingències i desgràcies d'aquelles que marquen els destins d'un poble, perdé ses institucions i, faltat del calor essencialment democràtic i cristià que havia presidit sa constitució, caigué enlluernat per fascinacions mentideres, com raça vençuda als peus de l'opressor. La desgràcia ha estat per tots, mes ¿qui sap si bona part de culpa la tenen els que, posseïdors un dia de tota la ciència i de tota la ilustració de son temps, se deixaren arrabassar el ceptre de son poder?
-Per Déu, Ramon! A on vas a parar?- digué el Rector alçant el cap, trastornat.
-Vaig a parar a què caldria combatre de fort i de ferm tot l'ordre de coses avui existent, enderrocant i extirpant tot lo podrit i corcat dels actuals organismes socials, perquè, desenganyem-nos!, res hi ha en ells que sia aprofitable... ni nosaltres mateixos, si no ens sotmetem a un fort tractament de depuració, injectant en nostres venes sang nova. Es precís revifar l'esperit pràcticament cristià de nostra raça, perquè aquest torni a influir, redreçant-los, els organismes socials peculiars de nostra terra, orejant-la del baf d'estrangeria que l'ofega. Així i sols així hi pot haver esperança de salvació. D'altre modo...
-Prou, fill meu, prou n'hi ha- exclamà, interrompent-lo, mossèn Joan. -No m'hauria figurat mai que em surtissis amb aquests aires de missionista de noves idees. En lo que acabes de dir hi ha coses que són veritats evidents, altres no m'atreveixo a jutjar-les jo, pobre rector bosquerol, que fa ara mateix trenta anys que visc fora del món. Mes, amb tot, he notat fets i circumstàncies el record dels quals se m'ha renovat ara mateix, donant-me esfereïment. Per exemple, al veure com minva el ramat dels bons, no he pogut menys de reflexionar algunes vegades, cercant les causes que tal vegada no resideixen exclusivament en la natural propensió que té la naturalesa humana al mal, sinó també bona part en el mal exemple dels encarregats de dirigir-lo. La suplantació dels antics organismes per noves institucions, contràries a l'esperit del pais, haurà portat el retraïment de la gent de bé i l'exaltament de la canalla que ha trobat la porta oberta a totes les seves concupiscències. D'aquí la prevaricació i la corrupció en tots els rams de l'administració, que a son torn ha portat la desesperació en les víctimes, ensems que la perversió en els que en resulten favorescuts: circunstàncies, totes, que predisposen, si no condueixen de ple, a la indiferència, a l'escepticisme i a la impietat... Mes, en fi, deixem això, que és massa fondo per a nosaltres: un altre dia en parlarem més llargament. Ves-te'n a descansar, que deus estar capolat.