Bé hi escau la soledat en els erms i boscos, a on s'hi veuen a penes senyals de la indústria humana; més, quan es manifesta en les viles i en les planes conreuades, a on cada pam de terra porta la impremta de la mà de l'home, ¡que n'és de trista, la soledat! Si heu vist una vila assolada per la pesta, si heu trepitjat una comarca deserta pels horrors de la guerra o pels cateclismes de la naturalesa, bé l'haureu sentida la tristesa d'aqueixa soledat, que llavors pren el nom de desolació, punyenta com un sarcasme, si per ventura el sol rialler joguineja amb tots els esclats de sa natural riquesa.
Així ho pensava en Montbrió quan, al desembocar dels carrerons empedrats de rierencs i encaixonats per les tàpies dels horts del poble, s'estengué davant de sos ulls, inundada de llum, l'ampla vall, vorejada de boscos i herbeis, que començaven a enrogir-se pels primers entretocs de l'hivern. Els camins eren deserts. Els blat-de-moros, amb les panotxes mig esberlades, tot just aprofitades les espigues com per mà mal agradosa. Les trumfes, mig descolgades i florejades, com per obra d'un massafart. Els farratjons podrint-se per les bolques, i les vesanes, voluptuosament assaonades, semblaven cansar-se d'esperar les maritals caricies de l'arada, que diposités en ses prolífiques entranyes la sement, signe potencial de vinents esplets. Per lo demés, ànima viventa enlloc.
Sols més avall començaren a veure algun que altre individu, que marxava arrambat per les margeres o posant-se a cobert sota els roures dels propers boscatges i que, carregats amb fardos més o menys visibles, es comprenia bé que anaven de frau, per la dalior que posaven en fer-se fonedissos.
Els acompanyants d'en Ramon ne donaren prompte l'explicació. Eren els fadrins de la grilla que havien iniciat el saqueig en les cases veïnes a Serra-Bruna, més compromeses pel senyor, de primer d'un modo vergonyant i aprofitant-se del general desori, com qui diu per a fer boca i ensenyar els aprenents.
De sobte, en un girant de camí aparegué en Pascal, que es llançà amb grans demostracions d'alegria.
-Visca don Ramon, vatualisto! ¡I quan m'alegro de veure'l! Repudai, i que ve just! ¡Que, si no, li dic que aquí hi ha un desfècit!
En Montbrió correspongué, amb el bon humor de sempre, a les demostracions del seu amic.
-I doncs, Pascal, què em dieu? Home! Si sembla que el dimoni hi balli, en aquest poble. I...poc a poc: de quins sou, vós? Perquè ara vaig comprenent que això s'ha de preguntar, per no trobar-se en un compromís.
A la broma d'en Montbrió en Pascal hi contestà en sèrio:
-No me'n parli, home! Si ara mateix ni un ho sap.- I, acostant-se més al jove i baixant la veu, afegí: -Si es tractés només que d'aquest pudai de mal-fart, li juro que no m'hi enquimeraria pas gaire, a fe a fe; mes... aquella senyora, pobreta, que és tota bondat, ¡quin fart de patir de cos i ànima, la santa dona! I aquelles dimoselles? La pubilla, que li juro que és d'allò que no hi ha i que es va decandint, pudai!, com una candela de xavo... Li dic que per elles soles me perdria!
I decantava cap al jove sa cara migrada, repelosa com una escorça de roure; on brillava tot un mar d'expressió i de sentiment.
-Per més que... no es cregui, don Ramon- afegí, -que això va mal! Aquest brètol del Cerdà ho ha empastifiat de tal manera, que ara mateix aquí no hi podrem viure, ni rics ni pobres. Això no s'havia vist mai!
I amb aquella verba especial, que tant divertia a en Montbrió, començà a donar compte de tot lo que sabia i de lo que suposava, interrompent-se ell mateix a cada pas.
-Ara ja ho sap tothom, que vostè és aquí. Jo mateix vinc d'innovar-ho an en Llissàs. I ¿sap com ho he sabut? Doncs venia de rebre ordres d'en Llisàs i m'encaminava, fora camí, dret a la Rectoria, quan me veig venir an en Baldiri i els demés que estaven de punt vigilant el pobre Rector... ¡Ja ho deu saber, que a Mossèn Joan me'l tenen vigilat com un pres, pobre home! Aquest sí que és un altre màrtir que em trenca el cor. I ¿ha vist com està xafat? Les penes se'l mengen, sant home; i, no es pensi, que li ve tant d'aquí baix com d'allà dalt- senyalant successivament a Serra-Bruna i el poble. -Doncs, com deia, baixaven rabents... Jo que dic: «¿Qui repudai els empeny, an aquests, que tant rodolin?» Jo que els crido: «Què hi ha, nois?» Res... per avall... Només en Baldiri m'ha fet una mueca, com volent dir: «Si, fes l'orni, manu...». Jo que dic: «Això és que ha arribat don Ramon o la Guàrdia Civil. Més amunt una dona m'ha dit: «És l'hereu Montbrió, que és arribat ara mateix». «Ah, pudai! Ja jo deia... I ara aquests corren a avisar-ho al Cerdà. Jo que giro cua, i cap a contar-ho an en Llissàs; que ja era allà baix, a les anques del món. No n'ha està poc, de content! Perquè l'home, de coratge, ja en té però li dic que s'hi veu verd amb tot això. «Vés! Busca'l corrents, m'ha dit, i digue-li que vinc tot darrera!» I aquí el té: vegi'l.
L'altre feix de nervis d'en Llissàs ja apareixia al lluny, i no trigà pas gaire en adjuntar-se a l'estol d'en Montbrió, saludant-lo amb l'efusió del que, empenyat en un mal negoci, veu acostar-se-li un bon puntal. Espontàniament i sense que ningú, ni el mateix Montbrió, ho estranyés ni discutís, semblà quedar convingut que aquest era el general i aquell el seu segon. Així, s'apressà a donar-li compte de lo que havia fet i de com estava la cosa, afegint tot sovint: «Ara, vostè dirà lo que cal fer», o «Si a vostè li sembla, es podria fer això o allò».
Com ja feien un grupo massa visible, s'havien ficat en el primer terme d'un bosquet proper, a on celebraren una mena de consell de guerra. En Montbrió parlava poc, però escoltava molt, imposant-se bé de la situació, Se limitava, de quant en quant, a fer preguntes concises, per exemple:
-Quants creieu que són els més desesperats?
A aquesta pregunta hi contestà en Llissàs ornamentant ses paraules amb tota la riquesa de sa mirada expressiva.
-Ja veurà: ens hem d'entendre. Si, com fins ara, no hi ha qui puga rebatre el Cerdà, compti que tot el poble és d'ell. Si surt algú que amb una mica de sort li faci cara, ja li responc que de prompte li pendrà la meitat de les forces.. ¡Bèn dolents, dolents...! Cregui que no passen de dues dotzenes, comptant-hi els forasters, i encara aquestes dues dotzenes són temibles com a braços del Cerdà. Sense ell... uns amb altres per un got de vi se'n faria lo que es volgués. ¡Ara, tingui ben en compte que el Cerdà val per tots! ¡Pensi que és dolent com un mal gra, que està endimoniat fins dalt de tot, i, com que està compromès fins a l'ànima, farà el diable quatre al jugar-se el tot pel tot. Cal reconèixer-ho, don Ramon: la situació és grave, compta amb bons padrins, i aquest home no s'aturarà davant del més gros disbarat.
Resumint el resultat de la conversa, en Montbrió en deduí que en Llissàs no duia cap plan concret, ni es sentia amb prou forces per a fer resoltament cara al Cerdà. Sols, portat per l'instint de conservació i sublevat pels desmans que aquell cometia, havia procurat realçar l'esperit dels veïns de millor voluntat, per veure si li posaven un fre. En part ho havia lograt, però en trobava molts que no s'atrevien a declarar-se, per temor de quedar en pitjor situació si fracassaven.
Ara li tornava a preguntar:
-Vegi, doncs, què podem fer.
En Montbrió es mostrà poc explícit, potser perquè tampoc tenia un plan ben concret. No obstant, n'insinuà un.
-Jo- digué -me'n vaig a Serra-Bruna.
-Oidà! I que aviat ho ha dit!- interrompé en Llissàs. -No veu que no el deixaran passar? I com vol anar-hi?
-A les bones, si puc, i si no... com pugui; però jo abans d'una hora, si som viu, seré a Serra-Bruna- contestà impertorbable i sense afectació el jove. -Un cop dins, completaré el meu plan. Probablement convocaré a tothom i allavors és precís que vingueu tots, barrejats uns amb altres, amb posat de pau. Entretant, féu córrer aquesta veu i que ningú falti.
Encara que vagament expressat, s'entreveia la idea d'en Montbrió i tots l'aprovaren. Sols en Llissàs repetia fent mueques:
-El Cerdà, el Cerdà, és qui em fa por! Recordi's de què disposa de més de quaranta homes armats. S'ha de gastar molta mònita, don Ramon.
-Mònita?- féu aquest. -No en conec sinó una, aplicable al cas present: procurar fer obrir els uis als de més bona fe i desemmascarar els malvats. Aquestos botaran, ja ho sé, i serà precís opósa'ls-hi els desenganyats. Si això no dóna resultat, doneu-ho tot per perdut. Ja serà sols qüestió de la defensa individual. Ara vosaltres escampeu en totes direccions la nova de què jo porto la pau. Feu que vegi força cares amigues entre la colla. Estigueu tots a la mira, i... del demés Déu dirà.
I, quedant-se sols amb quatre o cinc dels menys compromesos, seguí el camí cap a Serra-Bruna.