Per tot el poble ja s'ha esbombat la nova.
-L'hereu Montbrió és aquí!
-Ha arribat don Ramon!
-Qui l'ha vist?
-La Ballaruga l'ha vist entrar a la Rectoria.
-I la Mariagna també.
-Sí, sí. En Pere i en Baldiri, que el volien deturar, no s'hi han vist amb cor, perquè amb un cop d'ui els ha atuït.
-Quina enrabiada tindrà el Cerdà! Veiam si s'acabarà d'una vegada, aquesta guineia: que ara mateix això sembla una gàbia de boigs.
-De boigs i de malfactors -afegia una altra.
I totes les comares donaven a entendre la importància que per al poble tenia l'arribada del jove enginyer.
Poc després, aquest, que muntat a cavall creuava la plaça tot xano xano, se veié de seguida rodejat d'un estol de dones i criatures que el seguien i el contemplaven com a un benaventurat.
-Bon dia, mestresses- les hi deia ell, tornant-les-hi campetxanament les salutacions que, amb la poquedat d'esperit característic de sa rusticitat, li dirigien. -I doncs què heu fet dels homes, que quasi no en veig un per medicinar ¿És que encara jauen els ganduls?-
Les dones reien senzillament mentre que alguna afegia:
-Ja pot pensar si jauen! ¡Pansé que n'hem vist cap d'anit!
-Ah! Jo ho entenc- persistia en Montbrió seguint la comèdia: -aprofiten la saó per a fer els aixadius i goretar les terres de repòs. Ben fet que fan, perquè, com diu l'adagi: «Quan la grua va a ponent...» I ara ja deuen passar les grues: oi?
I les dones seguien rient, amb la simplicitat amb què riu el malalt les gràcies del metge que bromeja amb sa malaltia. Alguna, més decidida, exclamà:
-¡Massa que ho sap vostè, on són els ximples dels nostres homes! ¡Per aquí baix que cerquen la perduda!
-I ara! Què diuen?- exclamà el jove, fent el sorprès. -Ah! És veritat que el Rector m'ha dit que ara quasi tots viuen de renda. ¿Què és cert, això? Vet aquí per què esteu tan cofoies! Doncs ara seran a caçar. A furar un cau, potser? Ja és divertit, això. Sinó que és una mica exposat si no tenen llicència.
Les bones dones ja no reien tant. L'al·lusió era massa viva per aquelles infelices que, amb més bon seny que els seus marits, pressentien que allò un dia o altre acabaria malament.
En Montbrió també deixà son posat de drol·le i digué de sobte:
-I bé ¿què és lo que passa en aquest poble, que sembla que tothom s'hagi tomat boig? Abans jo vos veia contents en mig de vostres pobreses; vostres camps florien i granaven com un bé de Déu. Bé és veritat que ploràveu sempre de què els pactes vos endogalaven i de què la malvada cuca se vos menjava lo més substanciós; però, així i tot, encara vos ne quedava tantipotent per a viure pobrets i alegrets, com a bons cristians: que no hi ha res que donga tan bona jeia com les suades del treball honrat. Avui veig que tot s'és mudat. Des d'ací em miro els camps amb les corretjoles vives, els gorets per merèixer i els rostois estan cridant l'arada, i això que estem ja encarats amb Sant Martí. ¿És que creieu que baixaran els àngels a llaurar, o teniu qui vos fa un violari per a quan els canyats hagin fet les darreres extremituds?
Callaven, les pobres dones, abaixant els caps com mig avergonyides davant del cavaller, que s'anava tornant més seriós cada vegada. Aquest continuà, alçant el braç dret amb posat amenaçador:
-Ah, poble de Vall de Pedres! ¡Que en vas de malament! Bé és veritat que per tot arreu avui s'han trabocat les coses, que en molts indrets el poble desmandat trepitja les lleis que fins ara el governaven, però a vosaltres la malura vos ha tocat més fort que a ningú. Abans teníeu l'espina d'un amo poc considerat, que no us estimava com mereixíeu, perquè no us coneixia; avui, per desfer-vos-en, vos aprofiteu de la revolta i, a manca de desvergonyits que no heu trobat entre vosaltres, els heu fet venir de fora, clavant-vos una altra espina que pica més fondo que aquella; vos heu entregat a gratcient a un malvat que vos explota pitjor que l'amo, perquè us coneix massa, però que us ofereix part del fruit de les seves dolenteries.
Prou que ho sé, on són els vostres homes! Són allà baix; a furar el cau, com vos deia suara. Els més desanimats van al davant, amb l'arma als dits, a punt de fer foc; els més vergonyants els hi guarden les espatlles, proveïts de sac i cordes, per a enfardar el fruit de la rampinya que els temptà; i vosaltres, les seves esposes i filles, aquí, esperant que tornin, qui sap si per a fer raons als que no s'hagin sabut aprofitar prou de la desfeta.
Ah, gent de Vall de Pedres! Abans vos estimava perquè éreu honrats, i us planyia perquè us veia poc sortosos. Avui no us puc plànyer, perquè la sort vos l'heu jugada en mans d'un dolent; ni us puc estimar, perquè heu perdut l'honradesa, entregant-vos a les gaubances de la ganduleria i del furt. Els vostres pares vos ensenyaren a témer a Déu i a guanyar-vos el pa amb el suor de la cara, vosaltres, digueu-me!, ¿què els hi ensenyareu, als vostres fills?
La peroració senzilla i concisa del jove, dita amb veu vibranta que ressonava fins als darrers recons de la plaça, es clavava al mig del cor d'aquelles bones dones, que començaren a sanglotar, fent protestes d'innocència i de bondat. Moltes d'elles començaren a agenollar-se, com si es trobessin davant d'un ministre de Déu.
~ No, no! No soms pas nosaltres. Són ells, que obren per llur capritxo. ¿Què hi podem fer, pobres de nosaltres, davant de llurs fatxenderies? ¡Bona sorts, encara, si no ens toqués el rebre! No ho cregui, no, don Ramon, que siguem tan dolentes.
Alguns dels pocs homes que al poble quedaven, s'atansaren, tractant també de reivindicar-se als ulls d'en Montbrió, que a cavall, en mig d'aquella gentada de dones i criatures ploroses, semblava un profeta del temps bíblic reptant el poble d'Israel per les seves malvestats.
-Si vostè no hi posa un remei, el poble està perdut- avançà una.
-Sí, sí! Vostè ho pot fer- clamaren totes a chor.
-Jo?- contestà en Montbrió, amb certa aspresa.
-¿I què puc fer-hi, jo, en coses que no em pertoquen? Som el vostre batlle, per ventura? Vosaltres podíeu fer-ho i no ho heu fet; vosaltres podíeu avenir-vos i conjurar-vos, negant als vostres homes la pau de la llar, fins que posessin seny. ¿Per què no ho fèieu?
Aquí teniu un pobre vell, que és vostre pare espiritual. L'he trobat presoner, amb guardes a la porta; l'he trobat sol i vern, plorant amb llàgrimes de tristesa la ingratitud de sos filigresos. I jo us pregunto, dones: Vosaltres, que bescanteu els homes, ¿què heu fet per a eixugar-li les llàgrimes, al vostre pare? ¿Quantes de vosaltres heu anat a trucar en aquella porta, duent-li un consol al cor, vosaltres que tantes voltes hi heu trucat per a pidolar una almoina o un remei per a vostres mals?
I d'aquelles pobres dones d'allà baix, que vostres marits i fills, al comando d'un brètol foraster, assetgen amb l'odi al cor, com el gat a la rata, ¿què teniu que dir-ne, vosaltres que sabeu bé que sos ulls ploraven amb els vostres i ses mans s'afanyaven a curar les pròpies ferides que el seu patró inconsiderablement vos obria?
Els sanglots creixien, prenent accents d'arrepentiment. Aquelles dones, que abans es creien dignes sols de llàstima, comprenien ara que també hi tenien el seu tant de culpa en el sofriment de ses desditxes.
-Perdó! Perdó!- clamaven moltes d'elles, encara per terra, mentre el cavaller procurava sortir-se del rotllo, tot dient, amb sa habitual tranquil·litat:
-Alceu-vos, bones dones, que jo res vos haig de perdonar, ja que a mi en res m'haveu ofès. Els pecats contra el cel, el Rector vos els perdonarà si els hi confesseu; dels demés, si no els heu comès, no hi ha que parlar-ne: qui l'hagi feta que la pagui. Jo no vinc pas com a enemic del poble; vinc sols en defensa de les persones a qui estimo. A manca d'altra autoritat, jo seré el defensor dels desvalguts. Vinc sense armes, com veieu, perquè la justícia de Déu no en necessita. Jo la imposaré, la raó, a les bones, si la gent de bona voluntat ajuda; i si no, a les males, i allavors tots ne plorareu.
I tirà pausadament carrer avall, seguit de tota la gentada. A la sortida del poble es parà de nou, i, girant-se vers la multitud, cridà amb veu ferma i pausada:
-Segueixin-me els homes de bona voluntat! Dones i criatures: torneu enrera, i si no heu de posar l'olla al foc, perquè els vostres ja es guanyen el pa, amanit per les rancúnies, aneu-se'n a l'església i demaneu al bon Rector que us ajudi a pregar per vosaltres, pels vostres i per mi, perquè en bona veritat vos ho dic: ¡abans que caigui el dia, o posaran seny els esbojarrats o més de quatre no tindreu prou ulls per plorar!
I tornà a empendre la marxa sense girar la cara, com qui té la seguretat de què les seves ordres no tenen retop. Efectivament: se triaren els homes de les dones, i aquella massa de gent, influïda com per art de bruixeria, formiguejà una estona en l'estretor del carrer, fins que per fi, capficada i mormolanta, prengué via carrer amunt, anant a recontar ses penes i ses esperances sota les naus del temple, on son vell i xacrós Rector procurà confortar-la amb mots de bé eixits del cor.