Ave Cesar - cridava mossèn Joan des del cap de l'escala, obrint els braços com un San Crist, dins dels quals se tirà en Montbrió, no amb aquell enjogassament d'altres dies, sinó amb certa gravetat o, millor dit, esllanguiment, que no impedí pas que son oncle l'estrenyés ben fort.
-Valga'm Déu, i lo que et feies gruar! Ens havies ben avorrit.
-Què m'he fet gruar?- féu el jove, corresponent amb cert descuit a les carícies del vell capellà.
-Figuri's que vaig rebre el propi ahir a set hores del vespre, i... ja em té aquí. Què vol més?
-Un propi ahir? -respongué el Rector amb alguna estranyesa. -Ah! ja ho entenc- afegí amb un lleuger deix de dolça amargura. -El colós d'or amb peus de fang s'ha adonat, per fi, de què era ben caigut, i, esvaït com fum son orgull, demana quart i ajuda al despreciat d'ahir, qui... es deixa convèncer. I jo, que m'escarrassava inútilment cridant-lo per mon compte...
-No hi toca pas sinó a mitges, perquè sols a mitges sap del vent i del torrent- digué en Montbrió, animant-se una mica. -El cert és que vostè no em donava gran cuidado, perquè sé que no li volen pas mal. En quant al colós d'or, que li diu vostè, ¡que en fa de temps que el fang se li n'és pujat al cap! Ni esma té ja per a cridar a ningú. Encara que no sé què puc adobar-hi en el plet que aquí es debat, mentiria si digués que he pujat per ell.
En això entraven a l'estudi, i el jove, trencant de conversa, preguntà:
-I bé, com està això?
-Tan mal com vulguis- respostà el Rector, posant-se més sèrio. -Això ja no és pas aquell poblet de bosquerols, de costums patriarcals. Aquella ignorància paradisíaca d'altres dies se n'és ben fugida: ara estem sots l'anarquia més desfrenada. Dius que no em volen pas mal: també ho crec, que la meva persona els hi mereix encara algun respecte, però és ben cert que la meva jerarquia els hi fa nosa, i tiren a anorrear-la. Fins me tenen segrestat, amb guardes de vista. ¿Què no els has trobat, els meus escarcellers? Per quin miracle has pogut passar?
-Sí- contestà en Montbrió. -M'he topat amb dos infeliços que semblaven vetllar un mort. - I, sense donar més importància a aquell incident, continuà:
-I a Serra-Bruna com està allò?
-Oh! No me'n parlis, que, allò fa plorar! Ja deus saber lo d'ahir al mati. Déu meu! Ni que m'ho haguessin jurat, hauria cregut mai a ningú d'aquí capaç de semblants atreviments. Veritat és que els més desanimats són quasi tots forasters, però, així i tot... De llavors ençà, poc més ne sé. Jo vaig intentar, a la tarda, forçar mon captiveri, però vaig desistir davant de la força, per temor de provocar un sacrilegi; però avui volia intentar-ho de nou, petés com petés. M'horroritzo de pensar com estaran aquelles pobres dones, veient la casa sitiada i atacada, com si fóssim als temps dels moros. I que t'asseguro que hi ha desanimats que porten intencions les més depravades.-
I amb quatre mots enterà a son nebot de lo que sabia i feia al cas, referent als projectes de reacció d'en Llissàs i alguns pocs veïns de bona voluntat, si bé manifestant ses desconfiances per lo acovardit que estava el país davant del desvergonyiment del Cerdà i els seus i en vista del desamparo de l'autoritat.
-Però, digues-me- exclamà de sobte, mentres en Ramon feia els honors a un senzill esmorzar servit per la Feliça: -¿què és això que passa, que jo em torno boig per esbrinar-ho? Som vei i n'he vistes moltes, de coses; però no recordo haver vist mai tal desconeixement de tot principi d'autoritat. Aquí no hi ha fre ni llei, ni rei que governi ni papa que excomuniqui. ¿És que estem en els temps apocalíptiques de la fi del món?
-Això és la Revolució, senyor oncle- contestà pausadament en Ramon, entre mossada i mossada. I mentres el pobre Rector, amb la cara entre les dues almostes, sospirava amargament, continuà ell amb la mateixa tranquil·litat:
-Figuri's que lo que semblava una bassa d'oli no era més que un toll d'aigües mortes que s'anaven descomponent en pustema que, o anava al fons en forma de fang o surava per la superfície formant xapes de verdós llot. Per entre el fang i el llot hi creixien munió de plantes grasses, ufanosament nodrides de la porqueria de dalt i de baix. De sobte, ha vingut... això, la revolució, un rebull de gasos, com si diguéssim, que ha somogut brutalment les aigües. El fang ha pujat a dalt, i el llot rebolcat amb les plantes grasses, ha anat al fons. Ara tot put.
Mossèn Joan alçà el cap d'entre les mans, com consternat per lo gràfic del símul, i exclamà:
-Però ¿no eres tu que proclamaves la necessitat d'un daltabaix, com a únic remei per al mal social?
-Sí que és cert, i per això no m'enquimera gaire lo que succeeix, àdhuc que en la revolta se m'hi han enfonsat bona part de mes il·lusions, perquè prefereixo una ferida i rabiosa, a una llaga morta i freda.
-És a dir, que hi tenies il·lusions en això?
-Si que n'hi tenia; no moltes, però les suficients per a ajudar-hi poc o molt. Jo era un dels iniciats en el complot, per més que no em plavien gaire les persones menys els ideals o, millor dit, els objectius que aquestes perseguien. Jo em deia: «Ajudem-los a bolcar la barca vella i podrida, i molt serà que no surtin homes per a fabricar-ne una de nova, que ben dolenta ha d'ésser que no valgui més que aquesta.»
-I, ara que la barca veia és a fons, ¿a on són els que han de fabricar la nova?- interrogà el Rector, mirant a son nebot fit a fit.
-Enlloc, per ara- contestà aquest amb un deix d'amargura, -i és per això que li deia que hi havia perdut bona part de mes il·lusions. Jo ja hi comptava, amb què el rebull de gasos de què li parlava suara, capbussant-ho tot, havia, de moment, d'enterbolir les aigües; però creia en la possibilitat de què la sotragada, obrant per reacció, restablís la corrent purificadora de les aigües sanes, precipitant al fons els gèrmens de corrupció. Desgraciadament, veig que m'he equivocat. La força de l'estancada és tan vella, que la corrent ja no existeix.
Acabat son modest refrigeri, el jove, ja més animat, continuà:
-M'he equivocat sobre el gènesi d'aquesta revolució, que, en veritat, no és pas filla de la consciència del poble. Les masses honrades, per l'habitud de viure entre el fang de baix i el llot de dalt, estan tocades d'un fatalisme musulmà que els hi lleva el coneixement de son poder i son valer. Tampoc és filla d'una escola de pensadors que s'hagi assumit la tutela del poble inconscient, per a conduir-lo, amb millor o pitjor criteri, vers un ideal més o menys encertat. No senyor: és, senzillament, nascuda de les eternes desavinences entre els explotadors de sempre, qüestions de recapte entre ells actors de la vella comèdia. Sinó que aquesta vegada, sortint-se de test, amb ses barroeres manotades, han enfonsat les taules i esbotzat les ja prou abonyegades i primparades mampares del teatre, que ha caigut amb estrèpit.
El bon Rector, escruixit de la ironia gràfica del seu nebot, no capia la relació entre la trascendència del fet i la misèria de la causa. Perquè lo cert és que els conceptes despreciatius d'aquest no rebaixaven pas la gravetat de les circumstàncies presents, ans al contrari, la feien més paorosa per l'absència d'un impuls noble i honrat, per la carència d'un ideal.
-Però, Senyor!- exclamava, posant-se les mans al cap.- ¡Digueu que estem abocats al cataclisme! ¿Què fan, doncs, aquests grans politics, aquestes distingides plomes que diu que figuren com a capitostos del moviment? ¿Per què no hi posen fre, a aquest desgavell que, per deletèrees que siguin les seves doctrines, no deu pas ésser l'anarquia desfrenada lo que patrocinen? ¿És que no poden o que son odi sectari els impulsa a obrir les comportes de tots els vicis? Perquè, encara que tu diguis que aquest moviment careix d'objectiu, jo n'hi veig un de ben clar: la impietat.
-La impietat d'aquests grans polítics i d'aquestes distingides plomes, que vostè diu, és tan mentida com ho serà la seva religiositat de demà que, per virtut de la natural reacció, tornin a surar certs convencionalismes que ara van per terra i els convingui afalagar els ramats de la conservadoria, que són els que eternament fumen mentre els altres escupen. Avui són impius perquè d'aquest cantó es decanta la corrent iniciada pels polítics de tercera i quarta fila, els quals somouen el poble oferint-lí carn de capellà, creguts de què encara és gustosa com en temps de la desamortització, o perquè troben que l'Església és un entrebanc per a la llicència que proclamen amb el nom de llibertat.
Té vostè raó al dir que la impietat, o mellor dit, la clerofòbia és la nota característica d'aquesta revolució. De tot ne té la culpa el clero, diuen ells; mes, a part d'això, que fa fàstic, fa ràbia sentir les teories que, com a salvadores de la pàtria, exposen en clubs i periòdics els nostres pseudo-regeneradors. No és possible concebir major incongruència d'idees inflades com bombolles de sabó unes, i altres escarransides com un gastament. Textos de brumosa filosofia del nord, mal digerits pels cervells semites dels nostres germans de ponent; hel·lenismes de segona mà, rebrecs de la gran revolució francesa; desperdicis d'escoles passades de moda en els països a on s'inventaren i que cap resultat han donat enlloc, com no sigui obrir la porta a noves tendències que, desbocades, han anat a parar cent hores lluny del pensament de l'inventor. Tot això, reduït a formulismes rutinaris, lligat amb carrincloneries d'aquesta llegenda oficial que en diuen Historia de España, fent un farnat de frases tan lluentes de forma com buides de sentit i incomprensibles pels mateixos que les exposen.
¿Creurà que he escoltat discursos d'una hora de durada, sense compendre'n un borrall? Doncs aquests discursos que jo, home de carrera, amb més o menos antecedents i amb tota la voluntat no capia, eren aplaudits frenèticament per una massa de gent de brusa i americana, sols perquè sonaven com els cascabells d'un tronc desbocat. Fora d'això, que afalaga les orelles, pas un concepte clar i concís, pas una idea pràctica i verament factible, ni un res que tiri al blanc, font i origen de nostres desditxes, ni que posi el dit en la nafra social, de la qual tothom sent l'escoïssor. Ens presenten la democràcia com el verb d'una nova era de llibertat, igualtat i fraternitat, com si fossin conceptes nous de trinca, i fa pena considerar que això es diu i s'escolta sobre un terrer en que, en època gloriosíssima, aquests principis informaven lleis i costums, fructificant riqueses i esplendors i creant una civilització que era mirall dels pobles veïns. Allavors ningú els descrivia, aquests principis, perquè eren en la massa de la sang i es professaven amb la inconsciència de l'honradesa; són els que n'han perdut la consciència que volen ara servir-nos-els reduïts a fòrmules filosòfiques covades en el gabinet del teòric; són els mateixos doctrinaris de sempre, tancats dins de l'ou dels seus convencionalismes, que, prescindint del valor ètic i racional de les societats que volen regir, volen que les lleis, en lloc d'ésser fruit de l'essència del poble, se subjectin rigorosament als ditxosos principis, als quals hi ha que sacrificar-ho tot, fins la salut de la pàtria. Doncs aquests són els que subleven a les masses, el crit de ¡Abajo lo existente! Farsants!
Ah, senyor oncle! No és lo que a mi més m'apena l'espectacle d'aquestos valldepedrencs, regirant-se irats contra el senyor que, en lloc d'emparar-los, els agraviava. Encara és això un símptoma biològic, digne d'ésser tingut en compte, per quant revela en ells un cert grau de vitalitat que els fa posar la mà on senten l'escoïssor de la ferida. No succeeix tant allà baix, a on veuria les masses desfer-se en estúpides manifestacions, cridant sense saber lo que demanen, pagant-se de retòriques i com si estiguessin mancades de l'instint de conservació, ni saben distingir els amics dels botxins que els aquissen contra persones i coses que cap mal els hi han fet. Això és lo que a mi m'apena, i el convenciment de què aquell sentit pràctic de raça, el caliu de pàtria catalana que comptava revifar d'entre les despulles del cataclisme, és ben acabat.
Jo prou he provat de fer-me escoltar cridant que a casa nostra lo vell és la llibertat i lo nou la tirania; que la democràcia, nostres avis la tenien en la massa de la sang i la practicaren fins que morí a mans dels que ara ens la envien falsificada; que calia reconcentar-nos en nosaltres mateixos, perquè dintre nostra raça hi trobaríem tots els elements necessaris per a ésser lliures, sense recórrer a pautes exòtiques, expedides per un centre, per temperament, per història i per educació avassallador, absorbent i corruptor, com els ho provava amb fets històrics. Tot inútil: el nostre poble no la coneix, la seva història, perquè, a semblança d'aquells antropòfags de l'Africa, que diu que per a engreixar els presoners destinats al festi els hi subministren un brevatge que els fa perdre la memòria, a nosaltres se'ns ha esborrat la història, que és la memòria de l'ànima social. Això explica el fenomen desesperador de sentir aquestes desviades masses glatir la llibertat en la mateixa parla del botxi que els l'ha cremada.
Uns me titllaven de boig, altres me miraven amb estranyesa, preguntant d'on era eixit, i els capitostos me denunciaren com un reaccionari perillós. ¡Reaccionari jo, que en radicalisme vaig més lluny que tots ells! ¡Jo, que amb major gust veuria córrer torrents de sang que no els bassals de pustema on xipollegen ells, ridiculs jacobins de quincalla! Prou que en faran vessar, de sang, prou! Mes no serà pas exposant la seva al tall de la guillotina, ni serà la sang blava de cap poder caigut, sinó la roja i dels pobres, que aquissaran els uns contra els altres, amb sos miserables egoismes, perquè ells, dels rics no en volen sinó els diners. Ah! No en sortirà, d'entre aquests formidables ciutadans, cap Robespierre: no hi ha perill.
Encara amb alguns amics vàrem intentar una darrera prova, per a veure si revetllàvem el poble amb un cop de corneta. Un dia aparegueren les cantonades cobertes de rètols que, amb lletres vermelles, deien: Guerra a Madrid!
Sols se'n commogueren els capitostos, perquè de Madrid n'esperen la legalització de llurs pirateries i la confirmació de les canongies que es van repartint. La policia els arrencà en mig de la indiferència de tothom.
Mossén Joan alçà d'entre les mans el cap, que ja li bullia, afectat per tot aquell ordre de consideracions, i exclamà:
-I doncs ¿còm ha d'haver nom tot aquest bullit, i com ha d'acabar, pobres de nosaltres?
-Ne direm la Gloriosa, per mal nom- féu l'altre, arronçant les espatlles, I després afegí: -En quant a sa finalitat, fa de mal preveure, Seria inútil voler rebaixar la transcendència dels fets i negar la gravetat de la crisis que es desperdícia: al contrari, crec que portarà una trista seqüela de llàgrimes i de sang, Mes, com no obiro enlloc la virtualitat d'una corrent regeneradora, me temo que els que restaran en peu veuran tornar el fang al fons i les taques de verdós llot clapar de nou la superfície de les aigües tèrboles i mortes, que seguiran descomponent-se per a aliment de les plantes grasses, que no moriran mai, Tot aquest brogit no és pas l'extremitud d'un cos viu que reacciona: és sols la xanés del mosquer que formigueja, barallantse, sobre les nafres d'una ròssa.
En Ramon feia estona que parlava excitat passejant-se amunt i avall de la sala, i son oncle continuava de colzes sobre la taula, com recapacitant sobre els amargs conceptes que son nebot anava vessant. Per fi, aprofitant un moment de respiro, li digué alçant-se:
-Fill meu, te trobo més descoratjat de lo que podia esperar de ton caràcter, i sentiria que flaquegessis en una tasca en la que jo em començava d'interessar. Ja és trista la consideració de què aquest terrible terrabasall hagi d'ésser l'eterna faula del mons parturiens, sense que en sa mateixa gravetat s'hi puguen entreveure elements de reconstitució, com en les més graves malalties; més hem de considerar que els pobles, a diferència dels individus, poden aniquilar-se al darrer extrem, però no moren mai. El nostre poble no és ni mort ni aniquilat: tu ho has dit mil vegades i jo ho abono. Lo que li falta és consciència de la seva vida, i aquesta consciència no és per un tràngol que li ha de venir (per més que aquest puga empènyer la corrent un cop iniciada), sinó per un treball perfidiós i reposat. Lo que tu volies fer ara, era collir la fruita abans de florir l'arbre que l'ha de llevar; un excés de confiança en tu mateix, t'ha portat, amb el fracàs, el descoratjament. Lo que hi ha que fer... Mes de lo que hi ha que fer ja en parlarem en ocasió més oportuna, perquè ara lo que urgeix és veure com resolem el conflicte de casa. Recorda't que allà baix hi ha una colla d'infeliços, que t'esperen com el Mesies.
-Si tanta confiança tenen en mi- respongué en Ramón amb certa displicència, -ja estaran més tranquils, perquè a hores d'ara ja saben que som aquí.
-Ho saben?- féu el Rector amb interés! -¿I com els hi has fet avinent, estant la casa sitiada?
-Se n'ha encarregat el mateix recader: un xicotàs decidit com un brau, que es menjà en poc més de sis hores la tirada que hi ha d'aquí a casa, i que, amb una hora de descans, ja estava disposat a desfer el camí, marxant tota la nit, a salt de ca, davant dels nassos del cavall al trot. M'ha deixat ans de dia part de ca l'hostal del Porxo, tirant-se pel dret a Serra-Bruna, decidit a entrar-hi, enc que fos a ganivetades.
Després de curts moments de silenci, parà el jove de passejar, i, encarant-se amb son oncle amb la cara transportada com pel curs de noves idees, exclamà:
-Homes com aquest, a muntanya n'hi ha un a cada casa. ¡Aquests sí que són catalans de veres, tan bon punt els hi cau la capa d'encongiment que els ofega! Aquests sí que m'entenen! Fins els ulls se'ls mullen quan els hi parlo amb l'esperit de la vella Catalunya.
I de pensar que aquest papanates de senyor, tenint a mà tals elements, s'ha deixat engabiar com un mussol, avorrit dels seus mateixos... Jo, en son lloc, fóra l'amo de la muntanya...
-Bé, home, bé- féu el Rector, més animat pel nou giro de la conversa; -ja que ara et demana, encara s'hi podrà adobar quelcom.
-Si no és ell qui em demana, sant cristià!- exclamà en Montbrió, i, acostant-se-li a cau d'orella, li digué aquestes paraules, que el sant cristià recollí com les plantes assedegades el ruixim que cau del cel:
-Si no és ell: és ella, la Montserrat, que s'ho emprèn: aquella ànima tan pura i generosa, capaça per si sola de redimir tots els pecats de la família i del poble; ella, el calze hermós a on s'hi guarda aquella sang nova, verb substancial amb què jo compto per a regenerar aquesta terra.