A trenc d'alba, el poble de Vall de Pedres apareixia embolcallat d'aquella boirina tènue, visible sols de lluny, que en matinades de calma se forma entorn dels conglomerats de la vida humana. D'algunes xemeneies començaven a eixir-ne fils de blavosa fumarella quan el sol no besava encara els alts turons que el poble dominen.
Dos homes ensopits dins de llurs capots rossos de caputxí i amb les barretines enfonsades fins dejús de les orelles, estaven sentats en un bancal de pedra del carrer de l'Església enfilant la porta de la Rectoria. De tant en tant canviaven alguna frase que eixia mandrosa i enfarfegada d'en mig de glopades de fum agre de tabac d'Andorra que xuclaven d'unes pipes pudentes i carralloses.
Son posat de nyonya i son desfardament els denunciava com a captaires, més en realitat eren dos dignes funcionaris del Cerdà, dos números de la milícia apostats per son quefe a l'agoit de la Rectoria.
Creus tu que pot durar gaire, aquest misteri?- deia un. -Bona por em fa que el millor dia els civils ne faran una cordada, de tots nosaltres. Mai he vist que durés molt, això de què els pobres se fessin la llei.
-Me vull pensar que tens massa raó- feia l'altre, escupint, -i els mateixos pensaments me vénen cada dia al matí, que és con un hom té el cap més clar. Aquest janfosca del Cerdà, me dic jo, no procura sinó per ell, i en con vegi la seva ens deixarà a tots a l'estacada.
-I que t'has pensat que no ho veig, també? Som pas tan tou. El Cerdà, com tots els pois ressuscitats, pica més fort que els altres, i, llevat de què ens necessita per fer-se els seus, tant se n'hi en fo de nosaltres com de lo que he trobat avui.
Sinó que ja veuràs lo que jo penso: com de la feta de Sant Antoni ne gemego encara, si tan sols puc ficar la mà en això de Serra-Bruna abans de què els demés ne facin net... hagut hagut. Mes ja compto fer-me de seguida fonedís, perquè, com te dic, aquest misteri no pot pas durar...-
En això l'atenció dels dignes milicians fou atreta per un traquetreig pausat de ferradures que venia de carrer amunt. Prengueren els retacos que tenien arrimats a la paret en el moment en què girava la cantonada un cavaller d'aspecte mig-eval, empolainat fins als genolls, mig abrigat amb una esclavina curta i folgada i cobrint son cap amb un capell tirolès amb ploma i tot, trajo molt en boga entre els que podríem dir-ne sportmen d'aquell temps. Ben aviat el reconegueren per en Ramon de Montbrió, i, com si fos ell justament l'objectiu de sa vigilància, se quadraren al mig del carrer amb posat de barrar-li el pas.
-Alto y quien vive- li cridaren. Mes el cavaller avançava pausadament, com si, absort en sos pensaments, no s'adonés dels sentinelles fins que el cavall hi fou de nassos. Allavors un dels sentinelles estengué el braç parant la bèstia i cridant amb veu bastant ferma:
-Alto! Aquí no es passa.
-Què?- féu el cavaller, com si es despertés.
-Que aquí no es passa!- cridà l'altre, més alt, tal com si parlés a un sord. -Vostè va a veure el Rector, i aquí no passa ningú sense primís.
-Primís de quí?- respongué aquell amb un aire de candor que l'altre no comprengué.
-Del Presidenta de la Junta Revolucionaria?- insistí el cavaller amb la mateixa socarroneria d'abans i esguardant-lo amb una fixesa que ja al pobre home començava a fer-li pessigolles. En això, fent-li chor el seu company, respongué:
-El Cerdà! Qui vol que siga!
-El Cerdà? El senyor Cerdà jo li diria! ¡Parleu-ne amb major respecte, bribons!- cridà amb gran urc en Montbrió, com escandalitzat de la franquesa amb què els milicians tractaven a tan elevat personatge.
Aquesta sortida de to i les inquisitorials i furioses mirades amb què els abrigava, deixaren els infeliços tot desconcertats, fins al punt de baixar la vista com subjugats per un poder estrany.
Allavors el cavaller apretà lleugerament el cavall, i, halo halo, passà per entre els dos guerrers, que es quedaren palplantats com uns enzes mirant-lo com tirava carrer enllà, fins a la porta de la Rectoria, en la qual la pròpia bèstia trucà mansament a cops de ferradura.