Serra-Bruna, 24 de setembre de 1868.
Estimat Ramon:...
¡Bé te n'he escrites, de tristeses, des de la nostra separació! Particularment des de la feta de la diada de Sant Antoni, no faig més que comunicar-te dols i llàgrimes. Però considera que aquestes cartes són l'únic desguàs de mon cor, perquè altrament la meva vida és sols un dolorós fingiment. Amb la mamà fingeixo un coratge que no tinc, per no amargar-li les pròpies penes; amb el papà dec fingir indiferència, perquè conec que l'apena molt que una es mostri afectada pels contratemps, dels quals comença a compendre n'és ell el causant; amb la Loreto, alegria, per no enfosquir-li més encara els ja prou tristos horitzons de nostra soledat; amb el servei m'és precís mostrar-me superior a les circumstàncies, perquè ja massa que comprenen que som jo l'única persona que queda a la família per a fer cara a la situació. Sols amb tu, que estàs per sobre de tot, m'és donat esplatjar-me i donar sortida a la intensa pena que m'ofega i que sense aquests esplais me mataria.
Quin estiu més trist! Fins la naturalesa hi ajuda, doncs una terrible secada, que ha perdut les collites, fa rossejar els herbeis i esfulla els arbres ans d'hora. Ademés, malalties, soledat i abandono de tothom. De tants parents que ens visitaven, a penes n'hem vist cap enguany. Uns han pretextat ocupacions, altres contratemps i alguns la inseguretat de la cosa pública. Potser aquests eren els més francs, perquè el papà, que devora els periòdics, fa temps que li sento dir que a la madurada dels préssecs tindríem la terrabastada. I ja hi soms, a la madurada dels préssecs.
Doncs, a més de les circumstàncies especials que ens rodegen i que per si soles sobren per a entristir mon esperit, hi ha encara aquest no sé què de paorós que es respira en l'atmosfera i que fa pressentir temps encara més difícils que els presents. El primer símptoma de què tenim la tempestat a sobre, l'han donat els destacaments de Civils i Rurals que teníem guardant el poble, i que, com les aurenetes a la primera fredorada, han desaparegut de cop. Al rebre el papà aquesta notícia, va tenir mitja obeïna.
Serra-Bruna, 1 d'octubre de 1868.
Avui he estat al poble i he notat cert enrenou que m'ha sorprès. He vist fesomies noves i he sorprès mirades que relluïen amb expressions de malícia. ¡Aquest poble, abans tan pacífic i senzill, com és desconegut!
He visitat a mossèn Joan. Pobre home! Si el veiessis, el trobaries envellit de deu anys. Estava més afectat que mai i m'ha dit:
-Filla meva, tenim la tempestat damunt; abans no m'hauria donat cuidado, perquè aquest poble era un país de benaventurats; però avui... ¡què sé jo!... ¿No podríeu pas allunyar-vos, fins a veure això en què la dóna?
-Res desitjo més- li he dit jo -però ¿a on anirem amb la mamà malalta i el papà que no val gaire més?
Serra-Bruna, 6 d'octubre.
Ahir, al llegir el papà una carta, tirà la gorra per terra amb desespero, cridant: -¡Ja s'han desfermat altra volta els dimonis de l'infern!- La carta era de la tia monja, explicant que han sigut llançades del convent, veient-se precisades a refugiar-se a una torreta de les Corts de Sarrià, que els hi oferí interinament una bona persona. Demana hospitalitat, cercant entre nosaltres la pau que allí han perdut. ¡Buscar la pau a casa; que fa temps que no la coneixem!
Avui hem sentit tritllejar al poble, i aquells ressons de festa colpejaven mon cor com tocs de funeral. Què diries que repicaven? Doncs la solemne entrada al poble del Cerdà, acompanyat d'en Gori, en Filassa, el Sabaté i altres que eren presos o fugits des de la feta de Sant Antoni. Els hi donava escolta d'honor un escamot d'homes armats de Vall-llosell, al comando d'un que li diuen el Sastret. Diu que són voluntaris de la llibertat.
Els terralloners els han rebut amb palmes; acte seguit s'han apoderat de la casa del comú, destituint l'alcalde, el jutge, el campaner i fins l'enterramorts. S'han constituït en Junta Revolucionaria, essent-ne president ell, el Cerdà, que fa discursos a la plaça, cridant: -¡Abajo lo existente! ¡Viva la libertad!
Això diuen que és la revolució, i jo no sé si té res que veure amb el daltabaix que tu predicaves allavors que demanaves sang nova, si bé que, si hem de jutjar per l'esverament de la gent pacífica i per l'aspecte de certes figures noves que arreu se veuen i que semblen escapades de presiri, més bé crec que és aquell cataclisme que tu profetisaves, en vista de què els que devien vetllar no feien sinó dormir.
El papà ho entén d'altra manera i fa al·lusions a la teva persona, que em fan sofrir molt.
Serra-Bruna, 10 d'octubre.
Ja tenim exèrcit! El Cerdà ha constituït el cos de Voluntarios de la Libertat, a on s'hi ha allistat lo bo i millor de cada casa. Ell n'és el coronel, com ja ho és tot al poble. Per sufragar els gastos, ha fet una derrama entre els propietaris. A nosaltres ens han tocat cent duros, per començar.
Però no és possible saber lo que passa! ¿Es que s'ha enfonsat la societat i ha desaparegutt tota idea de govern racional? Lo cert és que no es nota senyal d'altra autoritat que la del Cerdà, que és omnímoda i està per sobre de tot i de tothom. Sé que s'ocupa de nosaltres i temo que ens farà patir.
El papà està tan concentrat i displicent, que dóna angúnia de veure'l. Passa les hores a l'estudi, a on en Basi l'acaba d'entabanar, tractant de sostenir-li les poques energies que li queden. Li aconsella la resistència a les exigències del Cerdà. Però ¿com ho hem de fer sense més resistència que una dotzena d'homes del veïnat, tenint a tot el poble en contra?
¡Prou en Basi s'ha basquejat per a posar la casa en estat de defensa! Un guaita no perd mai de vista el camí del poble, a posta de sol se barren les portes i de nit tenim sentinelles i retén. Però ¿què en farem d'això, si ens falta la bona voluntat i l'ajuda del comú? No tenim més que enemics o indiferents, i fins els pocs que per obligació o per bondat de cor ens ajuden, de segur que cada un d'ells té un capítol de queixes i recriminacions amagat a dins del pit. Ara les toquem les conseqüències d'un sistema d'aislament i d'egoismes.
Serra-Bruna, 14 d'octubre.
Jo no sé pas avenir-m'hi, amb aquesta vida de reclusió forçosa; jo, que ni amb el pensament he fet mal a ningú, no puc concebre que ningú, me n'hagi de fer a mi. Per això avui, diumenge, malgrat les advertències d'en Basi, amb la Loreto i la Mariagna ens hem escapat al poble per a assistir a l'ofici com de costum.
Hem quedat sorpreses al veure el Cerdà, rodejat de l'Ajuntament. Son posat de poca-vergonya demostrava bé que no era la devoció ni el respecte a l'acte lo que li portava, sinó més bé una ostentació d'autoritat i de despreocupació.
Acabat l'ofici, se n'és entrat a la sagristia, a demanar al senyor Rector, o, millor dit, a manar-li, que comparegués a la plaça per a beneir l'arbre de la llibertat, que solemnement anaven a plantar. Mossèn Joan li ha fet de contesta que, sense voler escatir-li sa autoritat, encara que ignorava qui l'hi havia conferida, no estava pas disposat a obeir-la. Que de bona gana el beneiria a ell i als seus companys, que bona falta els hi feia, però dins de l'església, perquè de moixigangues a la plaça no volia pas fer-ne.
Des de l'església s'oien les veus destrempades del Cerdà, amb gran escàndol de les dones i gatzara i rialles dels homes apilotats a la porta. Després ha sortit tot cridant, amb rialla grossera: -Anem, nois: ja el beneirem nosaltres, l'arbre; el beneirem amb vi!- Aquesta escena, d'irrespectuosa procacitat, ens ha deixat a totes el cor oprimit.
De darrera les persianes de la Rectoria l'he presenciada, la cerimònia de plantar l'arbre de la llibertat. No pots figurar-te espectacle més tristament moixiganguesc. Dalt d'un tablado hi havia tota la Junta Revolucionària. Des d'allí, en Gori i el Sabaté han fet discursos estrambòtics, chorejats per les rialles del poble. El Sabaté, que no estava gaire segur del cap, entrebancant-se, ha caigut del catafalc, i valga-li que l'han emparat els de baix: si no, s'ha romput la closca. Els de dalt l'han retingut pels peus, hissant-lo de nou entre tots de cap per avall, com un sac de trumfes, amb gran gatzara de tothom.
Després ha parlat el Cerdà, deixant-me admirada per la facilitat amb què ho fa, a la seva manera, i ja no m'estranya que se n'arrossegui el poble, per més que tothom el té per un pillo. Jo m'esforçava per fer-me càrrec de les seves explicacions amb el desig d'entrar en les comparances que pots suposar.
La impressió que n'he tret, encara que incompleta per raó de la distància, és que, si bé gastava moltes frases apreses de memòria que segurament ni sap bé lo que signifiquen i que semblen respirar certa noblesa d'intencions, en realitat tirava més a afalagar la bèstia que la persona. Tot era excitar les passions i aquissar els uns contra els altres. Algunes vegades li he sentit barrejar el nom del senyor, que pronunciava a tall de mofa, amb insinuacions que res tenien de caritatives, insinuacions que el poble acollia amb vertadera fruïció.
La plantació de l'arbre ha sigut cosa senzilla. Ell mateix, el Cerdà, ha pres un tany de freixa i l'ha ficat d'arrels al sot, adobant-lo amb pa i regant-lo amb vi; símbols, deia, de l'abundància en què des d'avui viurà el poble.
Després han vingut escenes d'un gènero més bestial. El Sabaté, ja ben borratxo, revestit amb una camisa, ha fet la paròdia de la benedicció, ruixant amb una escombreta xopa de vi l'arbre, i fins a la concurrència, movent un fort escàndol i provocant protestes que suposaven un principi de reacció en els que encara conserven un residu de seny. Tal deu haver advertit el Cerdà, que ha acabat la cerimònia canant d'una garrotada l'esquena d'aquell infeliç, sense consideració a sa jerarquia de vice-president de la Junta Revolucionaria.
Per a solemnitzar la festa, l'amo del poble ha fet tritllejar de valent, ensems que els armats feien gales i la cobla de Prunés sonava compassos endemoniats que els homes ballaven ells amb ells perquè les dones estaven quasi totes retirades. M'oblidava de dir que per disposició també del Cerdà, des del principi s'ha tret a la plaça un bot de vi, del que tothom tirava qui més podia. Darrerament, molts ja jeien per terra, rebolcant-se en ses pròpies immundícies.
M'he retirat de la persiana amb l'ànima encesa de pena i vergonya. A l'estudi he trobat a mossèn Joan que resant plorava. Son aplanament m'ha fet tanta pena, que per no apesarar-lo més no he volgut contar-li lo que havia vist i sentit; El pobre home s'oposava a la meva marxa per temor d'algun atropell, i al veure ma forta resolució ens volia fer sortir per la part de l'hort acompanyades d'en Pascal i la Feliça. Ni això he consentit.
Ho creuràs? Me sentia desconeguda i coratjosa per a qualsevol cosa. Era tal la meva exaltació d'ànim, era tant lo que m'havien afectat aquelles escenes de rebaixament del poble, que fins desitjava quelcom de més grave, si vols, de més salvatge, de major extravio de sentiments, però que demostrés virilitat, que fos de més caràcter. Hauria volgut cridar al poble: -¡Jo som la filla d'aquell a qui més avorriu, d'aquell que, devent ser vostre amic i vostre pare, vos ha abandonat per deixadesa i vos ha perjudicat per petitesa d'esperit! ¡Vesseu-la, la meva sang, i emborratxeu's amb ella abans que de vi! Sigueu homes, no pas bèsties! Vengeu's en hora bona del vostre enemic, qui en el fons és més infeliç que vosaltres, però no vos llanceu en braços de qui vos embruteix per a satisfacció de sos instints perversos. El meu pare és vostre enemic descobert, però aquest home és vostre amic traïdor.
Prenent a la Loreto per la mà i seguida de la Mariagna, hem baixat l'escala sense quasi despedir-me del senyor Rector, i com desatinada. No sé quin aspecte devíem presentar a l'atravessar la plaça, perquè la majoria dels homes, a l'adonar-se de nosaltres, semblaven sufocats i molts 'esmunyien com vailets sorpresos infraganti. Fins el Cerdà, que perorava en mig d'un rotllo, ha baixat de sobte la veu. Al passar-li frec a frec, ha volgut dominar-me amb son esguard desvergonyit i insultant, però he trobat en mi prou forces per a sostenir-li la mirada avinentant-li tot el meu despreci, fins que, fent el distret, s'ha tombat d'esquena.
Oh, estimat Ramon! ¡Si sabessis lo que en aquells moments ha creuat per mon cervell! Ni jo mateixa me'n sé avenir. He sentit com una foguerada del gèni teu, que et dóna aquells esclats que fan tremolar; he tingut temptacions d'arrencar l'arbrot i batre'l per la cara d'aquell home, reptant-lo davant del poble i senyalant-lo com un miserable llop cobert amb la capa del pastor.
M'he detingut a temps, recordant-me de què no som més que una infeliç noia sense forces ni experiència; i ademés, trista de mi, ¡com puc jo alçar la veu aquí, on tenim nosaltres tants erros de què arrepentir-nos i tantes culpes que purgar! ¡Ah, si no hi hagués màcula en la família!...
En veritat, no n'és pas tothom, de la seguida: n'estic segura. He tingut ocasió d'observar algunes persones que s'apartaven amb fàstic de la plaça i molts ulls que em miraven amb simpatia, com si em demanessin quelcom que jo, pobra de mi, no podia donar-los-hi. Semblaven polls desllocats abans d'hora, i el no poder-los-hi jo oferir amparo m'ha acabat d'omplir de pena i vergonya.
Serra-Bruna 22 octubre.
La situació s'agrava d'un modo que esfereeix. Aquest botxí del Cerdà, enorgullit de sa força i de la impunitat de sos actes, va fent derramas l'una darrera l'altra. Necessita molts diners per a ses disbauxes i per a sostenir sa companyia de saions: diner que, a la fi, tot va a la seva caixa en paga de les fartaneres que els serveix i del vi amb què els emmetzina, a part del que es reté per compte de pensions atrassades sos infeliços testaferros, la major part d'ells endogalats fins al coll; sense comptar que ell és l'únic director, administrador i clavari d'aquest gremi sense fe ni llei.
Així ho conta en Basi, que per son cantó és també a casa l'únic amo, ja que el papà no té esma per a res, Ara ha prohibit terminantment donar ni un marve més, animat per no sé quines maquinacions que porta entre mans, confabulat amb alguns propietaris que comencen a despertar-se per les picades que senten a la bossa. Però jo d'aquestes confabulacions no n'espero sinó noves desgràcies, perquè entenc que no és en Basi, encara que home decidit i fidel, la persona a propòsit per a salvar la situació, ja que és titllat com a conseller del papà i el principal culpable de les accions d'aquest.
De moment ja tenim que el Cerdà accentua sa inquina contra nosaltres, induint al poble a reclamar una indemnització pels danys soferts a l'empriu, a més d'exigir l'entrega d'aquella maleïda sentència per a fer-ne un foc al mig de la plaça. Fins hem tingut avís de què s'arma un complot per a atacar-nos a casa mateix.
Tu em dius que, donada la situació delicada envers ma família, no creus arribada encara l'hora d'intervenir amb fums de protector. Respecto tes delicadeses, però lo cert és que aquesta situació s'ha fet intolerable; això no és viure ni morir. Ja fa quinze dies que no rebem el correu ni tenim notícies de fora; però ha d'ésser grave lo que passa, perquè aquest home puga sostenir-se i exercir sa autoritat fora de tota llei i raó.
Déu meu! ¿Es possible que, sia tot el país un exemple d'anarquia desfrenada com aquest poble desgraciat? ¿No es trobarà, en un lloc o altre, un recó on amagar-nos i reposar tranquilament lliures de les terribles angoixes que aquí ens malmeten la salut?
Serra-Bruna 29 octubre.
Decididament hem resolt posar-hi terra entre mig. En Basi aprova aquesta resolució, perquè diu clar que li fem nosa i desitja obrar amb llibertat d'acció i que es basta sol per defensar nostres interessos. El papà, i principalment la mamà, no estan pas en situació de viatjar, però tots estem ansiosos de fugir d'aquesta terra que sembla deixada de la mà de Déu.
Aquesta nit he rebut un bitllet de mossèn Joan, qui sense més explicacions ens prega que fugim. El pobre home està poc menos que sitiat en la Rectoria doncs el Cerdà, sospitant que siga solidari de les maquinacions d'en Llissàs, li ha posat guardes de vista.
Escric aquestes ratlles a corra-cuita, doncs tot està a punt de marxa. Ens acompanyen alguns homes armats, com si haguéssim de travessar un país de salvatges, i aquesta consideració fa plorar el cor. En Basi diu que ens protegirà sense abandonar la casa. Mossèn Isidro ens acompanyarà fins a Vall-llosell, però està empenyat en tornar, perquè diu que son lloc està en la masia. Pobre home! És un bon amic i home de cor: ell ha sigut un dels pocs consols que aquí hem tingut.
Acabaré aquesta carta a Vall-llosell, si és que la Verge de Montserrat ens permet arribar-hi. ¡Ella ens encamini!
Raimon, estimat meu: nostra fugida ha fracassat. No erem encara al rieral que ens hem vist detinguts per uns quants homes comanats pel Sabaté, qui en nom de la Junta Revolucionaria volia portar-nos presos a Vall de Pedres. No pots figurar-te com ens hem esglaiat nosaltres, sobretot la mamà. S'ha armat una tan viva disputa amb nostres acompanyants, que he temut esclatés en lluita encarnitzada.
No sé d'on m'he tret les forces per a saltar del carrro i per a increpar a nostres perseguidors per sa mala obra; de molestar a pobres dones i malalts. Crec que he arribat a impressionar-los, doncs callaven i fins alguns s'apartaven confosos. En aquell moment l'arribada d'en Basi amb un reforç ens ha perjudicat. S'ha renovat la disputa, i mossèn Isidro i jo hem degut fer miracles per a evitar un disbarat. Ha calgut transigir i tornar a casa.
Quan hi arribàvem s'ha sentit la veu del Cerdà que venia corrents amb un altre escamot de galifardeus i tronava des de lluny contra el Sabaté perquè ens deixava entrar quedant-se ell fora. Jo, abans que ells, he entès de lo que es tractava, i he fet senya an en Basi perquè fiqués el carro a l'entrada sense acabar de descavalcar. Ha vingut just, perquè quan ells han sentit que el seu amo els cridava -A dintre tothom!-, ja la porta es tancava.
Allavors s'ha entaulat una lluita terrible. Els nostres han defensat coratjosament la porta a cops de puny i a culatades, batent-la pels nassos del Cerdà, que cridava -Foc a ells!- Ha sonat un espetec d'escopetades, i alguna bala ha passat xiulant a través de les gruixudes posts de roure; els vidres de les galeries queien amb estrèpit fets a miques, fins que de les finestres i troneres se'ls hi ha contestat, obligant-los a allunyar-se corrents.
Pots imaginar-te nostra consternació, en aquells moments en què el terratrèmol semblava indici de la fi del món. La mamà s'és desmaiada i el papà sembla talment aireferit. Ara ells estan un poc refets, perquè es creuen segurs; però jo, que sé que estem sitiats i tinc consciència de la situació, estic en un trascor de mort. Penso que algú ha pres mal, per més que en Basi ho nega, perquè en aquells moments terribles he sentit gemecs de dolor. ¡Qui ens perdonarà, Déu meu, la sang que es vessa per nostres pecats!
Per les llagues de Cristo t'ho suplico: vina corrents, vina, si és que tes promeses d'amor no són una mentida. Tu, i sols tu, pots posar terme a nostre martiri. No manca qui ha insinuat la sospita de què tes ponderades delicadeses podrien ser la tapadora de sentiments mesquins. Jo m'he indignat davant d'aquesta calúmnia que, amb tot, deus perdonar com eixida de cors aclaparats per tots els dolors i pel desamparo en què vivim.
Ah, Ramon, si jo fos home!... Jo la faria, la foguera al mig de la plaça, per a cremar-hi el ditxós document i amb ell tots els pecats que hem comès; i, un cop donada aquesta satisfacció a la meva consoiència, acoblaria a mon entorn a tots els que secretament repugnen d'aquest estat de coses, que, no ho dubtis, són més dels que semblen, i contra el Cerdà i els que el seguissin, m'hi jugaria la vida. Mes... perdona'm, que semblo ximple parlant de lo que no ve al cas.
T'envio aquesta carta per un recader de confiança que em promet que abans del vespre la posarà en tes mans. Si tu ets l'home que jo conec, demà, abans de mig dia, seràs aquí. Del contrari, estic resolta a pendre el darrer partit. Saquejaré la caixa de mon pare i cobriré d'or a l'infame; que els deutes de l'egoisme ja poden saldar-se amb el miserable or.
I encara em tindré per ben ditxosa si a tal preu puc comprar nostra llibertat i fugir lluny, ben lluny de Serra-Bruna.
L'ARC DE SANT MARTÍ