-I a mi m'ho conteu, això?- els deia mossèn Joan als seus feligresos, que, segons la seva pròpia profecia, corrien ara a estirar-li la sotana, recordant-li sa eterna missió de pare-pedaç, per a sorgir els descosits de la desfeta de la diada de Sant Antoni. -¿I ara m'ho conteu, això? ¡Quan era hora no mancà qui vos avisava, i no en féreu cas! ¿Per què no aneu a contar-ho als que vos han conduït fins allà on sou?
-Ja veurà, mossèn Joan, és que qui perd lo seu perd el seny. ¿No era ben trist de veure que aquest home s'apropiés lo que és ben nostre?
-No tinc pas d'abonar-lo, a aquell déu-lo-faça-bo, que més merescuda que vosaltres té la pena que passa- responia el Rector, sempre amb inflexions d'aspresa en ell desconegudes; -però, ¡ànimes de canti!, ¿era per tals camins, i portats per un esquirol com l'altre, que havíeu de sortir a vores?
-Ai, Senyor!- exclamaven ells amb la seva ingenuïtat bosquerola. -¡Prou que ho veiem, que el Cerdà és un janfosca que no més mira per ell; mes... ja veurà... ¡pensàvem que ningú com ell per a fer la guitza a l'altre janfosca!...
-Just i cabal! I entre els dos janfosques vosaltres n'heu sigut tornadors, pagant també la vostra part de janfosqueria. Perquè, diguem-ho clar, vosaltres, els que teniu poc o gens de bestiar, poc vos dóna ni vos quita que l'empriu sia d'en Pere o d'en Pau. Llevat d'alguna rompuda, on hi deixeu la salut a canvi de quatre sacs de mestall magre i que igual explotaríeu d'un compte com d'un altre, per lo demés tan tindreu com tindríeu. Sinó que a aquell brètol li va convenir (ell sap per què), alçar la llebre, i vos va pendre per gossos, aquissant-vos perquè l'ajudèsseu a conseguir-la, i vosaltres corríeu com ximples, pensant menjar-vos-la primer. Vosaltres vos heu trencat el coll, mentres que els més interessats en la cosa s'han quedat a l'agoit. Lo cert és que tots, des del senyor al darrer terralloner, tots, qui més qui menos, heu jugat de ganyó. Fins jo mateix confesso que he pecat de descuidat i mandrós, no creient mai que hi hagués tanta falta de bon seny. Quan vaig adonar-me'n, encara que tard, tot era avisar-vos, pregant i suplicant; però... ca!..., tothom anava a la boja. Si la gent de seny se m'hagués posat al costat, ja vos asseguro jo que no gemegaríeu lo que gemegeu. Però està vist que al Rector no el busquen sinó per necessitat.
Els infeliços se quedaven admirats de la tornada del Rector, que per ells era ben nova; mes, com sentien l'escoïssor del dit sobre la nafra, acotaven el cap i callaven.
Cal reconèixer que mossèn Joan no era el mateix d'abans. Havia desaparegut aquell capellà mansuet, de cor irreflexivament tendre, que es fonia com la cera, davant de les misèries agenes, enternint-se fins a llagrimejar amb les canteules d'una beata (sacerdot de melodrama, a propòsit per a fer plorar sobre les pàgines d'una novel·la), per a fer pas al filòsop pràctic, en qui el cap sempre domina el cor, figura més humana, més muntanyenca, menys angelical tal volta, però més àpta per a desempenyar amb fruit la complexa missió parroquial que requereix, com prevé l'Evangeli, no desaparellar mai la candidesa de la coloma de l'astúcia de la serpent.
Era una conseqüència de la revolució d'idees que forjava en son enteniment d'ençà de la reaparicíó del seu nebot. Els exabruptes d'aquest, amb ses grans síntesis sociològiques i històriques, amb sos realismes crusos, però lògics, i sos entusiasmes generosos obrant com un reactiu, posaren en acció el cabal de ciència dormida o estàtica, per dir-ho així, que ell posseïa, portant-li una nova orientació en sos ideals. Els terribles aconteixements esdevinguts al poble, en els quals no pogué desempenyar el paper que li pertocava, acabaren d'obrir-li els ulls a la realitat, i començà a formular una sèrie de conclusions, fruit de la conjunció de les genials intuïcions de son nebot, amb el gran sediment de filosofia escolàstica de què estava impregnat son esperit.
I mentres la Justícía, rodejada de son estat major d'escrivans, procuradors i agutzils, i apoiada per un estol de Guàrdies Civils i Rurals, s'afanyava a omplir folis i més folis, citant testimonis, dictant providències, evacuant diligències, subjectant a llarguíssms i capciosos interrogatoris una dotzena d'acusats, amb tot lo qual enfosquia cada dia més els fets, els dos verdaders coautors quedaven impunes. El Cerdà perquè, fet fonedís, no li arribaven les requisitòries, que pròdigament el Jutjat expedia. Don Eudald (oh, don Eudald!) estava perfectament dins de la legalitat. Fins el diari conservador l'havia presentat com una víctima de l'onada revolucionària, que, amb son creixement, justificava d'una manera plena la necessitat de la política repressiva que, amb tan bon encert havia emprès el ministre González Bravo.
I dels infeliços ferits, qui se'n recordava? ¡Pobrets! Prou haurien quedat abandonats de tothom si mossèn Joan, malgrat ses rebufades, no s'hagués encarregat encara de complir-la, sa eterna missió de pare-pedaç; missió ben sobrera si un home d'empenta i de seny s'hagués proposat a temps fer-ne posar als que no en tenien, com excusada seria la dolorosa tasca de la Germana de la Caritat si es carreguessin els canons amb serradís i borres en lloc d'engorjar-los de pólvora i de plom.