Entre mossèn Isidro, que, més retret cada dia, i no atrevint-se a ficar-se en lo que no el demanaven, se dedicava amb més assiduïtat que mai al compliment de ses obligacions i a pregar a Déu que retornés a la família la pau perduda; en Basi, que, encorralat a casa sens atrevir-se a posar els peus al poble, perquè sobre d'ell, tant o més que sobre son amo, requeia l'animositat dels terralloners, se manifestava sorrut i malhumorat, fent-se només que amb don Eudald, en qui procurava encara revifar l'esperit de resistència; la pobra Loreto, que no sabia donar-se compte de la situació, i el servei, completament decaigut i esmorteït; sols una persona, la Montserrat, se mantenia ferma i fins semblava créixer en mig de tantes contrarietats. Veritat és que s'havia esvaït aquella ufanor de poncella ben cuidada que tenia un any abans, que sa figura s'havia esllanguit bona cosa, perdent aquell posat festós que la caracteritzava; més, en canvi, havia guanyat en delicadesa de línies lo que havia minvat d'exuberància de formes. Les penes l'havien tornada seriosa i entenimentada: sos ulls juganers havien adquirit una mirada fonda i penetrant que reflectia tot un mar de serena tristesa, i sa boca, abans sempre desclosa per un dolç somrís, s'havia plegat vigorosament, sense desformar-se les suaus línies de sos llavis, molsuts i rosats. Son conjunt, sense perdre l'atractiu d'una bondat ingènita, s'imposava per la consciència de què era ella l'única ànima que en aquella casa restava sencera.
Desoint els consells de la família i del servei, ni una sola festa deixà d'assistir a la parròquia, acompanyada sols de la Loreto i d'una criada vella, ocupant sempre son setial en el banc de la família; i acabats els divins oficis, després de visitar el vell Rector i alguna família de la seva intimitat, atravessava sense temença ni afectació la plaça, quasi sempre ocupada per rotllos de jugadors i de garlaires, per a muntar en el carruatge, sense que per un mai ningú li faltés el respecte. Semblava com si la cobrís l'ombra protectora de son enamorat, el record del qual, si cada dia era més fondo en son cor, tampoc s'havia esborrat del tot de la memòria dels valldepedrencs, doncs eren molts els que, al veure-la a ella, exclamaven: -Si fos aquell nostre senyor, no passaria el que passa!
I ¿quin dubte té que era l'amor d'en Montbrió que l'havia transformada, infundint-li la seva ànima coratjosa i genial? Per a tothom les breus estàncies del jove en la comarca havien sigut causa d'impressió més o menys fonda. En un o altre sentit, tothom havia experimentat l'especialíssima commoció que el contacte d'aquella naturalesa privilegiada produïa en qui tingués ànima, i fins en molts que semblaven no tenir-ne o tenir-la de suro. Però en ningú aquesta impressió havia sigut intensa i transcendental, si bé en diferent sentit, com en don Eudald i la Montserrat.
Aquesta, a diferència de son pare, havia sabut copsar a ple cor les dolceses virils d'aquella ànima apassionada, i de sos esclats de feridora franquesa n'havia comprès la noblesa de sa ingenuïtat i de sa bona intenció. Sovint les envestides que, a tall de boig, donava a son pare, com a bona filla l'havien ferida al mig del cor; mes, impregnada com estava de l'esperit del jove, i segura de la bondat de sa doctrina, les hi perdonava, com se perdonen al metge les tortures que fa sofrir al malalt per a tornar-li la salut perduda.