Don Eudald estava enllitat. Aquell enfit d'impressions terribles de la diada de Sant Antoni no l'havia encara pogut pair. Sa esposa, instal·lada en l'espona del llit com una germana de la Caritat, anava, amb el cor ple d'angúnies, mes sense que sos llavis se despleguessin per a fer-li una recriminació ni per a exhalar una queixa, seguint el procés moral d'aquell infeliç; procés en el qual s'havia interessat ja fins sa naturalesa física.
Verdadera encarnació de l'esperit decadent i malmès de nostra terra, avesat sols als esbrossats camins de la fàcil vida de ricatxo emperesit, al topar-se amb un geni com el d'en Montbrió, que representava el revers de la medalla, s'hi entrebancà, perquè en sa petitesa de sentiments no el sapigué compendre. En les elucubracions biològiques del jove, s'hi veia sempre al·ludit, fins quan aquest no feia més que generalitzar; i, rebelde a tot tractament, no féu sinó empernar-se contra la realitat de les coses, igual que una mula guitant contra els rascle. Son caràcter vanitós i tossut no li havia permès tastar les dolceses dels entusiasmes generosos de son contrincant, que, si bé és cert se complaïa sovint en exercitar les llagues velles i fredes, era sempre pel gust de veure-les reaccionar. Ell sols havia sentit les fiblades del bisturí despitat, negant-se al consol de la curació. Així, impulsat per mòbils mesquins, i sense el contrapès de la presència d'esperit i la fortalesa d'ànima pròpia dels grans caràcters, havia rodolat miserablement fins al peu de la ruïna de la carn i de l'esperit.
I la pobra de donya Dolors, quan el mirava debatent-se amb els desficis de la febre, prorrompent en incoherències que traïen son estat d'ànim, manava desembarassar l'alcova, perquè ella sola, lliure de testimonis indiscrets, volia esbrinar, aprofitant les ingenuïtats de la inconsciència, la situació d'aquella ànima més malalta que el cos, i al sentir-li expressar enyorances de l'escalf de la família, que abans li alegrava la vida, i insinuar remordiments d'haver-la sacrificada a sos capritxos, allavors, comprenent que aquella infeliç víctima d'un fals punt d'honor, que li havia empedreït les entranyes, estava en camí de donar-se per la pell, sentia eixamplar-se un poc son cor d'esposa desolada, percibint al lluny, i entre foscors, com un raig d'esperança.
Desgraciadament, quan ell començà a veure's les orelles, ella hagué de rendir-se aclaparada per la tensió moral i l'excés de fatiga; i quan, una mica refeta pel descans, tornà a alçar el cap, era ell qui s'ajeia de nou, postrat per una invencible passió d'ànim. I així, ara l'un ara l'altre; com els catúfols d'una sínia, s'anaven alternant en salut i en malaltia, fent cada dia més complicada la situació de la família.