Passaren les assolellades del mes de juliol; les xeixes, filats els canons i brotades les espigues, perderen sa verdor tendra, matitzant-se amb canviants blavosos que el suau oreig tornassolava; passaren els bufaruts per sobre les florides blanderies, formant ramats d'onades que es perseguien sense assolir-se mai; vingueren les colrades de l'agost a madurar el gra, símbol de l'aliment del home, i miriades de rosses espigues, després de tenyir amb tons d'or els plans i les quintanes, mostraren son fruit assaonat i moriren; els segadors, de tornada del fons de l'Empordà, passaren també amb ses lluentes eines, deixant arreu els camps pelats i la palla agombolada a garballons vora els aixadius; baixaren les cobles batedores a dansar per les eres, cabdellant la palla i fent saltar el gra de les arestes, gra que després els ventadors triaven del boll que el vent escampava; i també passaren els dallaires a repelar per tercera volta l'herba de les tanques; i les guatlles i les orenetes se'n fugiren emmenant-se'n llurs cries apeixades quan les abelles, proveïdes de mel i cera, es tancaven en llurs bucs. Tot, en fi, tot arribà i passà a Vall de Pedres com de consuetud arribava i passava... ¡Lo que no passava mai, lo que restava clavat com una maledicció, era aquell vel de tristesa, aquell ambient de mort que, com un baf de pesta, embolcallava camps i masies, ofegant cançons i rialles des de la trista jornada de Sant Antoni de juny!
Els espeuetats de la jornada. curaren als vuit dies; els cossejats i capolats per les bèsties, als quinze dies deixaven les untures de melassa i d'oli de lluert, i sortiren al treball curats uns i altres, ranquejant qualque mica. Als vint dies, els de pell trencada per les fonades, per les eines de tall o pels nuosos garrots manejats a tall de cego, començaren a destapar sos verdencs i nyanyos arreconant draps i benes. Els foradats pel plom o amb traus al cos, d'aquells que no demanen cosidora, a la mesada deixaven llurs crosses i endreçaven les xarpes provant d'empunyar de nou les eines de la terra. Alguns de més mala pelladura o afectats per lesions internes, cançonejaven més, perquè, com deien llurs parents, tenien el llop tancat a dintre; mes a la fi també començaven a treure al sol llurs cares esgrogueïdes; fins en Jaumet Pòbul, que havia quedat com una coca, i el pobre noi del Payré, amb el pit atravessat de part a part, després de lluitar setmanes i setmanes entre la vida i la mort, també reeixien a la fi, i, com si es despertesssin d'un somni preguntaven si era ahir que se les havien a l'empriu. És a dir que, més o menos ràpidament, tots havien curat o tiraven per bé. Mes lo que no havia curat ni per bé tirava, era el mal de cor, la quimera que covava dintre els pits de terralloners i menestrals, tan fonda que, al girar la cara cap al casal de Serra-Bruna, instintivament cloïen els punys i petant de dents mastegaven una maledicció.
També allà, com antany, havien florit les clavellines i violers que fistonejaven els ampits de les mirandes i torratxes. Les liles del jardí es tenyiren a son temps de la tinta moradenca de llurs flors, que a poc morien ofegades per l'esclat de verd de ses fulles gemades i lluentes que ara ja groguejaven; les satalies i rosses garlandes dels ombràculs, per llarg temps endiumenjades amb els colors de la celístia, després d'espargir al vent i rossejar el sòl amb les despulles de llurs gales, començaven a tòrcer els colls com preparant-se per a la dormida de l'hivern; les lloques havien tret ses pollades, que ara ja mostraven les crestes, i fins els canaris de les cries s'havien multiplicat com anys enrera baix la providència de mossèn Isidro, qui, com sempre, es planyia de què sols li havien anat així, tau, tau... Lo que no havia reeixit poc ni molt era el bon humor dels habitants de la casa, ja de temps prou a mal borràs. Més que mai semblava allò ara el casal de la mort.