El senyor de Serra-Bruna, com a bon general, havia contemplat la lluita des de respectable distància, fora de perill. Son espant, que ja començà amb la bolca de l'autoritat, anà en crescendo fins que, no podent ja resistir més aquell espectacle, amb els cabells eneriçats i groc com un desenterrat, muntà com pogué la mula cridant: -Fugim, fugim!- I fugí vers el grau de la Portella, xiulant-li sempre les orelles amb aquella braó esgarrifosa que proclamava la síntesi de sa gran obra.
La seva ànima, empedreïda per totes les tossuderies de la ferida vanitat, necessitava una sotragada com aquella per a obrir els ulls a la realitat. La crema dels masos l'havia remogut terriblement, encara que sense vence'l; però ara començava a penedir-se d'haver fet tant camí a despit dels consells de la seva família, de la qual, per causa de són maleït punt d'honra, estava mig divorciat. Ja la sortida del mas, al vespre abans, li havia deixat al cor una amargantor estranya. Per a estalviar-se les explicacions i recriminacions de sa muller, tractà d'esmunyir-se d'amagat; però a la porta es topà amb ses filles, que, contristades i ploroses, li barraven el pas suplicant-li que no marxés. Sols en son obstinat emmarranament pogué trobar suficients forces per a desfer-se de llurs braços i rebutjar sos desesperats precs, ofegant en son cor l'afecte de família, l'únic que coneixia d'aquest món. La Montserrat, sobretot, estigué extraordinàriament perfidiosa, i, al veure's, per fi, asprament rebutjada per son pare, li clavà una darrera mirada fonda, intensa, indefinible, barreja de desesperació, d'enuig i de commiseració, que des d'aleshores el tenia contorbat. Lo singular era que la tal mirada li avivava el record d'una altra mirada consemblant. Era aquell dia en què en Ramon, amb sa fina retòrica i punxant ironia, estigué, a propòsit del plet, dur i agressiu com mai, tirant-li a la cara veritats com el puny, tal com qui apedrega un gos, fins que, pronuncià aquelles paraules: -Infeliç de vostè si mai arriba a guanyà'l!- No s'havien disputat més des de llavors; però aquella sentència, i més que tot la mirada amb què fou acompanyada, no s'esborrà més de son magí.
Ara la seva filla li havia renovat al viu el record d'aquella superioritat estranya, aplanadora, que li produïa el temperament fogós i descobert del jove enginyer, que li semblava sortit d'una altra generació. Aquelles dues mirades semblaven germanes, com filles d'una mateixa situació d'ànim i d'un mateix temperament. Sols hi notava una diferència en sos efectes. La del jove l'havia revoltat de sangs, espolsant-li sa natural apatia i avivant-li aquella tossuderia de criatura antoixadissa i viciosament afalagada que constituïa el fons del seu geni; mentre que la de la Montserrat l'avergonyia dolorosament com un reny.
Però la profecia del jove s'havia complet, perquè des del seu triomf judicial era cada dia més infeliç: ara, a la pèrdua d'aquella tranquil·litat vegetativa, goig de la seva vida, devia afegir-hi la de l'esperança de recobrar-la mai més.
Incapaç sa ànima de grans volades, se donava a desesperar-se per no haver acceptat les proposicions de transacció que, per medi de tercera persona, li havia fet el Cerdà. Quedà pel regateig d'algunes dobletes, ell que per a guanyar el plet escampà les unces a grapats.
Aquest seu digne contrincant, tampoc en aquesta jornada havia desmentit la tradició del Patró Aranya. Al veure que la cosa s'encaminava a encarar-lo amb la Justícia, s'esquitllà també per l'altre cantó. ¡Quin mestre més hàbil per a fer obrir els ulls als obcecats és el fracàs dels plans concebuts! És verdaderament admirable la clarividència que il·lumina els esperits més entercs, tan bon punt les esperances fallides deixen al descobert les fatals conseqüències de la pròpia conducta. Així, aquest il·lustre salvador dels menestrals i terralloners, s'havia tirat a sobre tota la responsabilitat d'aquella fatal subversió. El dilema era curt i ras: o fugir o caure en mans de la Justícia. Una cosa i altra representava, a part de les naturals conseqüències, deixar esmerçat en mans del seus protegits un capital de bon rèdit, però incobrable, com no fos per ell mateix; això a més del dany sofert per la destrucció de la vacada, a on hi tenia bon nombre de caps a mig guany, molts dels quals blanquejarien més tard amb llurs ossades el repeu dels cingles de Serra Calma.
També ell se dolia ara amargament d'haver resistit al regateig d'unes poques dobletes. -¡Què més volia, bèstia de mi,- exclamava, -que començar a explotar la veta del senyor, ja que la d'aquells ximples d'esparracats filava com una seda!
Els camins que duien ambdós personatges se creuaven a l'ermita del Biern, i allà es toparen absort cada un amb ses cabòries. Magnifica situació per a dirimir personalment, a tall d'Hector i Aquil·les, el plet que entre mans duien tan famosos cabdills. El veral del Biern trontollaria al ressò de sa terrible escomesa, la sang engruixiria la mansa corrent de la riera, i el vencedor, en la darrera i heroica brega, després d'arrossegar el cadavre del vençut, donant tres tombs entorn del santuari, joiria l'apoteosi de la victòria, proclamant sa indiscutible hegemonia sobre la delitosa comarca de Vall de Pedres.
Res d'això: no eren pas homes d'aquesta fusta. La posa aclaparada d'un i altre traïa les respectives disposicions. Cada un, a l'estudiar sa pròpia situació, medí la del contrari i seguidament se comprengueren, com se comprenen les ànimes petites. Ambdós calcularen que una mútua intel·ligència podia encara millorar les respectives situacions. Don Eudald tenia bons padrins i podia emparar i salvar la situació compromesa del Cerdà. En canvi aquest podia tornar-li a la cleda els mansos moltons del poble i assegurar-li la pacífica possessió de sos drets a l'empriu. Tot seria qüestió d'alguns grapats de les grogues, que encara sobraven en les caixes de Serra-Bruna, per a tapar la boca als més desatinats. Del contrari el Cerdà era perdut, mes també el senyor era enfonsat per sempre davant del país que el miraria amb horror i no mancarien altres Cerdans per a amargar-li la vida.
El Cerdà s'apropava balancejant el cap i don Eudald el mirava venir procurant imprimir intencionadament a son posat de jutge sever i irritat, un cert deix de protecció, sense que del fons de llurs ànimes egoistes se n'alcés cap veu de protesta pel contuberni que meditaven sobre la terra fumejant encara amb els dols que havien sembrat.
Mes no contaven amb un tercer personatge, el mosso del senyor (representant de l'esperit senzill del poble), que, incapaç de compendre la baixesa agena, jutja solament a impuls de sos sentiments generosos, per més que sovint malmenats per la ignorància i la malícia. Per ell, aquells dos homes sintetisaven dos pols oposats, com si diguéssim els esperits del bé i del mal, entre els quals no hi cap componenda de cap mena. Cregut, doncs, de què anaven a abraonar-se, s'interposà noblement entre els dos, amb el garrot alt, disposat a jugar-se la vida per son amo. Com si aquella ingènua manifestació del sirvent revetllés en ells una engruna de dignitat, el Cerdà trencà de camí, i un i altre seguiren sa via sens tornar-se a mirar.
Així també l'infeliç poble de Vall de Pedres devia seguir encara son calvari.