Mossèn Joan de Montbrió, rector de Vall de Pedres, per aquells temps caminava ja en la sexta desena de la vida. Era el mitjà i únic sobrevivent de tres germans. L'hereu morí solter, i mossèn Joan, que era ja capellà, entrà en possessió de l'herència, però, religiós de vocació i no de conveniències, traspassà tots sos drets a favor del germà petit, que estava a Barcelona, dedicat al comerç amb regular fortuna. Aquest s'instal·là en el mas, se casà, i als pocs anys moriren ell i ella deixant a en Ramon, infant de tres o quatre anys.
Valga que mossèn Joan s'instal·là en la pairal i que una germana d'ell, dóna de poques apariències però excel·lent mestressa, se posà a governar la casa, que aquesta tirà avant i fins se realisaren importants economies i redempcions de càrregues.
Crescut en Ramon, oncle i nebot no lligaven gaire, per lo que aquell, amb el cor ple de tristesa, se'n tornà a sa parròquia de Vall de Pedres, i allí seguia completament donat a son ministeri.
Se calificava a si propi de capellà de missa i olla, lo que era un excés de modèstia, perquè, sense ésser un pou de ciència, posseïa quasi tota la que proporcionaven els seminaris de son temps, i fins de la Universitat de Cervera n'havia recollida molta, ja que hi havia seguit alguns cursos de la carrera de Lleis, que no terminà per haver-se acabat abans la Universitat que sos estudis, negant-se a seguir-los en la nova de Barcelona en protesta de lo que ell calificava d'atropellament del dret i triomf de la revolució.
Lo que hi havia de positiu era que per a mossèn Joan no havien transcorregut els darrers quaranta anys, havent-se parat en el moment en què, convençut de lo limitat de la sabiduria humana, cregué que ja estava discutit i resolt tot lo que humanament resoldre's podia. D'aquí naixia sa oposició a la vocació que per a la carrera d'enginyer manifestà sempre son nebot, carrera que representava uns estudis i unes rutes per ell completament desconeguts. Ell havia estudiat a Sant Tomàs, havia traduït a Sant Agustí i a Sant Jeroni i a altres Sants Pares de l'Església, i en els lluminosos escrits d'aquestos grans savis havia trobat un cos de doctrina filosòfica suficient a omplir no sols les necessitats de son cor, sinó, deia ell, de tot l'humà esperit.
Déu és la causa primària de totes les causes i la força creadora, conservadora i reguladora de totes les forces, de les que dimanen, com irradiacions sublims, totes les demés manifestacions, així en l'ordre natural o físic com en l'espiritual. Estudiant, doncs, a Déu en sa essència, en sos atributs i en ses revelacions, s'obté la clau de tot lo demés. D'aquí en feia arrencar la superioritat de la carrera eclesiàstica sobre totes les demés: carrera de privacions i sacrificis, sublimada per la missió encomanada als sacerdots d'ésser intermediaris entre Déu i l'home, aqüeductes de la Divina Gràcia, la que distribueixen cobrint espirituals necessitats i humanes misèries.
Després d'aquesta, i per aquells fadrins externs mancats de vocació per a l'estat eclesiàstic o que, sentint la necessitat de constituir una família, devien buscar un medi o un recurs per a subvenir a son sosteniment, posava la carrera del Dret, germana petita de l'anterior i amb missió poc menys elevada, com és la de fer triomfar la Justicia, una de les principals i més immediates derivacions de la Divinitat. Les demés carreres -medicina, farmàcia, etc.,- encara que molt honorables, venien a ocupar un ordre inferior. La militar la tenia descartada. Des de que la política, deia, l'havia deshonrada, fent-la servir d'escambell a totes les humanes passions, no podia ésser l'ideal d'un fill de família que s'estimi.
Però tota sa admiració la guardava mossèn Joan per a aquells joves priviliegiats que tenien prou talent i prou pit per a agermanar la carrera eclesiàstica amb la Llicenciatura dels sagrats Cànons o del Dret. D'ells era el pervenir.
Mes, tant per a uns com per a altres estudis, calia conèixer a fons el llatí, perquè en aquesta llengua estan escrites les Sagrades Escriptures, com també els llibres dels Pares i Doctors de l'Església, les obres de Dret més importants, des del Digestum, Pandectas i compilacions del Dret Romà, fetes pels grans legistes de l'antiguitat, fins a les obres de Paguera, Cortiada, Vives i Fontallella, com també en llatí són la gran majoria d'obres que tracten de medicina i farmàcia, des de les d'Hipòcrates, Galeno, Celso i altres, fins als cèlebres aforismes de l'escola de Salerno.
-¿Com és possible, doncs- deia mossèn Joan -que sigui cosa sèria aquesta carrera de nova invenció que havia pogut cursar en Ramon, sense conèixer a penes el llatí?
¿No volia això dir que per la tal carrera es prescindia de tot lo que la humanitat ha escrit en la llengua mare de totes les llengües?
Heu's aquí lo que era mossèn Joan com a home de lletres. Pel demés, un cor de noi que quan renyava es tirava un remordiment a sobre, i quan reia li escapaven les llàgrimes, que en ell, més que altra cosa, eren signe d'entendriment, ja que les grans penes se les passava sol i amb ulls eixuts.
Exercia de pàrroco per amor a l'art o, com ell deia, perquè no sabia fer res més. Per naixença, per educació i per temperament, no era popular; era sols per esperit de sacrifici, per abnegació seràfica, per natural bondat de cor i per odi a la pròpia carn, que havia vençut sos impulsos i dominat sa naturalesa, fins a doblegar-la sota les misèries i les impertinències dels feligresos. Així havia conquerit l'amor i la veneració d'aquests, que abusaven de son caràcter angelical i dèbil, sense que sovint seguissin sos consells més enllà de ses pròpies conveniències.
Físicament considerat, era mossèn Joan home de bona presència, si bé lleugerament corbat, amb més abundància d'ossos que de carn. En sa cara, eixuta de vianda, s'hi marcaven tant els ossos, que un anatòmic hauria pogut catalogar-los sens pena; mes, a part d'això, com sa pell era d'un rosat sanitós, feia de molt bon veure, i l'òval estirat de sa cara acusava una certa distinció, visible particularment en son front espaiós, en son nas, lleugerament aguilenc, i en sa ben perfilada boca. L'impromptu característic de sa fesomia era una suma beatitud i complacència traduït per una mitja rialla que no es fonia mai, ni quan son cor se sentia negat per la contemplació de les les grans misèries humanes.
Les habituds no podien ésser mes senzilles ni ses necessitats més limitades. Sa vestimenta era pariona de sa vida: llustrosa a força de raspall i fins discretament apedaçada en algun indret, però neta de taques, com sa conciència. Un detall: mossèn Joan no polsava. Tenia massa encarnat el sentiment de la pulcritud per a deixar-se influir de tan potiner vici. En canvi fumava morigeradament uns cigarrets de currutaco que, per no tacar-se els dits, sostenia amb uns amollets de plata. Era l'única transacció que havia pactat amb la corrent moderna.