Ja som a casa, companys!- cridava el Cerdà tan bon punt, arribats a les primeres vedrunes de l'empriu, veieren les ramades del senyor amurriades allà lluny, a l'ombra de les carenes de la jaça. -Tot això és nostre. Aquesta terra l'han posseïda els nostres avis des de fa cent anys i no hi ha cap llei ni sentència que pugui llevâns-ho. Els drets que reclama aquell fart de sopes no han existit mai, i la sentència que porta és falsa; ho és ben pel cert: l'ha comprada amb els propis diners que ens arrenca de la pell.
Se féu alto per a bufar i esperar les que, pretextant cansanci o altres necessitats, s'havien endarrerit o fet fonedissos alguns d'ells.
A mida que s'acostava el perill i l'animació de la conversa feia rebullir la sang d'aquella colla de caps calents s'anaven dibuixant ses intencions. Quasi tots portaven armes de foc o de tall, í molts no parlaven sinó de fer mal. Sols alguns, més pacífics, senyalaren temperaments de prudència, que prompte foren esvaïts pels fogosos parlaments del Cerdà, qui exposà son plan, que al moment fou aprovat.
Se formaria una pinya ben compacta amb totes les bèsties grosses, avançant dret a la jaça; essent a convenient distància se llançarien com una allau i a tall de boig contra les ramades enemigues, empenyent-les fins al terme.
Veritat és que la vacada del senyor era més nombrosa, component-se de més de sis cents caps, i la llur no arribava bé a cinc cents; mes, en canvi, disposaven de doble número de gent i més decidida, i de millors cans per a mantenir-la ben collada (com també en ella hi eren els toros en major cohesió i resistència) i de lo que ell ne deia justícia de la causa, que en realitat devia traduir-se per l'atreviment de l'agressió, per a sembrar el terror en les files enemigues, en les quals comptava fer-hi disbarats. Així començaren a marxar a bon pas.
A l'ésser a les envistes de la jaça de Cortils, veieren com s'atansaven tres homes que aviat reconegueren per en Pòbul, el Jutge de Pau, acompanyat de dos Guàrdies rurals. Portava un paper a la mà, que mostrava des de lluny alçant els braços, veient que els terralloners, sense fer-li cas, arriaven més la vacada, apretant-la dins d'un arc de cèrcol obert per davant.
La paperada que el Jutge s'escarrassava en fer voleiar, no era altra cosa que l'auto d'investidura a favor de don Eudaldo de Serra-Bruna, del señorío y derecho de pastos del término conocido por Sierra Calma, en virtud de sentencia firme del Tribunal Contencioso Administrativo etc.; mes els terralloners, que ja això ho tenien descomptat i no estaven pas per cerimònies, l'atabalaven a crits i renecs, tot alçant els garrots i armant els mandrons. La compacta massa de bèsties i persones sortí corrents pla enllà per entremig dels sègols de les rompudes.
-Tassa, Jaumet, tassa! Endreça els patracols i fes-te enllà, que pendràs mal!- li cridaven alguns, quan ja la ramada exitada per l'aldarull de crits, clacs de fuets i mandrons i lladrucs dels gossos aquissats, començva a pendre direcció precisament filant dret a l'autoritat i els seus estaferms.
Aquests, comprenent la inutilitat de la resistència, se retiraren a un costat a tot córrer, procurant posar-se fora de la trajectòria del bestiar; mes el pobre jutge, trastornat, no sapigué fer sinó fugir en la pròpia direcció dels que l'envestien, i, com les bèsties corrien més que ell, prompte fou assolit, bolcat i trepitjat, no morint-hi per un patent miracle de Sant Antoni del Biern, a qui s'escomanà, segons consta en un exvoto que encara es veu avui en la pròpia ermita.
«Quan la pedra surt de la mà ningú sap on va», i la pedra havia ja sigut llançada, i corria brunzenta per la Calma: ja havia fet el primer esboranc, ja s'havia comès el primer pecat dels que per endavant plorava, poques hores feia, mossèn Joan, i sols Déu era sabedor d'on s'aturaria. Dret com una bala corria la vacada, empesa per les reires d'aquells desanimats, per les fonades que rebotien damunt de sos lloms i pels ahücs dels cans que la flanquejaven, atents a que ni un gra es desfés d'aquella terrible pinya, que deixava un llastimós rastre de son pas per la sucosa gleva.
El pànic que s'apoderà de les hosts de don Eudald, al veure venir aquella allau desfeta, fou gran. Valga l'energia d'en Basi, que féu treballar a tothom per a ajuntar el bestiar gros, adoptant la pròpia tàctica dels contraris. Així se formà una altra pinya darrera la qual s'empararen pastors i rabadans, vaquers i guardes, garrots en l'aire, resolts a presentar tota la resistència possible. Les vassives i el orris fora de tot emparo i incapaços de resistència, reberen la primera topada: ovelles i moltons corrien adalerats i belant de paor davant d'aquell torb bestial. Prompte foren aconseguits, i per dotzenes començaren a caure potejats per les vaques, que saltaven enfonsant-se en mig de la blanquinosa massa de carn i llana, com les cobles batedores damunt les garbes de l'era.
Un moment aquella resistència passiva semblà enfangar al bestiar boví, que ja ruflava de fatiga; mes allavors alguns vailets, als qui devia plaure molt aquella escena de carnatge i destrucció, començaren a brunzir amb la boca, imitant la terrible mosca bovera. Allò fou el delirium tremens.
Ja prou esverada aquella massa, se llançà, cega de terror, a la desbocada, alts els caps i les cues planes, fent retrunyir la gleva amb ses potades, dret a l'esquadró contrari, del qual, les bèsties, impedides de recular, esperaren la topada empernant-se i amb els caps jups. Aquesta fou estrepitosa: moltes bèsties quedaren ferides del pit, i algunes, redreçant-se sobre les potes traseres, llançant bruels d'agonia, i girant els ulls en blanc, apuntaven al cel els morros babejants, que lluïen als raigs del sol com si fossen capçats de plata. Amb això la massa no cedia, perquè les bèsties, tinc que tindré, s'empernaven més, allonsant-se fins a tocar de ventre a terra, i, com els contraris tampoc desdeien, els dos terribles esforços encontrats produïren, en les capes de contacte, un moviment de tangència com el de dues rodes dentades que es transmeten la força. Se formaren dos remolins que, capolant-se i amb cruiximent d'ossades, s'empenyien mútuament pel suau declivi, vers l'avenc de l'espadat.
Allavors fins els més desanimats començaren a esgarrifar-se de les conseqüències de la seva obra. Se provà de desfer la pinya. Les primeres capes s'esgranaven fàcilment, i entre elles s'hi veien bracejar els pastors, verds de terror, com nàufregs entre les desferres del bastiment que s'enfonsa. Per lo demés, era ja massa tard: els remolins avançaven sempre vers l'abim i prompte començaren a estimbar-se les bèsties, per més que lluitaven desesperadament per a arrapar-se al terreno que els faltava sota els peus. Llurs bramuls i esbufecs desesperats, la braó sorda dels cossos que s'estimbaven i de les roques que feien seguir en sa lluita per la vida, els escatainets de les gralles i esparvers que a volades fugien de les cingleres, junt amb els renecs i malediccions dels pagesos, desesperats, molts dels quals, arrencant-se els cabells, ploraven a clams com dones enviudades al contemplar aquell bé de Déu que es pedrejava, feia un chor d'una grandiositat esglaiadora, com de segur no n'havia ressonat d'altre per aquells comes des de que allavors, en el gènesis del món, s'enfondrava la crosta de la terra i les muntanyes deixaven al descobert llurs feréstegues carcanades.
I no era encara prou: no apaivagat aquell vèrtig suïcida que dominava a les bèsties, foren les persones que començaren a heure-se-les elles amb elles. Negats els cors de ràbia i desesperació, començaren a recriminar-se uns als altres, titllant-se de lladres, de bords de mala dona i de fills de qualsevol cosa. Brandejaven els garrots i les fones, xiulaven furients els rocalls, i, si no venien més prompte a grapats, era perquè ho impedia la barreja de bèsties que corrien d'ací d'allà esverades, moltes d'elles mostrant sagnoses la pell i les banyes. Les pedres començaren a fer blanc, relluïren alguns ganivets i ben aviat també algunes pistoles, que de tan negres i ronyoses semblaven sortides d'un femer. Sonaren repetidament alguns trets: un guàrdia fou ferit d'un braç, i el cabo, que ja era ronc de tan cridar -Alto a la justícia!- manà foc; i, dominant tots els altres gemecs, se sentí una veu esgarrifosa que cridava: -Pare, jo só mort!- Era el pobre noi del Payré, que, botent com una pilota, anà a caure sobre la gleva, caragolant-se i llançant un doll de sang.
Fou la senyal de campi qui pugui. A la veu de -N'hi ha un de mort,- tothom fugí a l'esgarriada. Llevat dels guardes i alguns pastors vells, ben pocs foren els que quedaren allí, plorant sobre aquell camp de desolació.