Els del senyor no dormien pas a la palla. Si mansament torceren de camí al veure's rebuts en so de guerra pels del poble, i s'aconsolaren d'oir la missa des de part d'allà del rieral, és de sospitar que ho feren amb son compte i raó. Lo cert és que, com qui no hi toca, i posant palla a les esquelles, deixaren escórrer's les vacades que no pararen de pasturar a la voleia fins a ensenyorir-se de nou del camí ramader que, passant per l'ermita, condueix a l'empriu del creny de la Portella, únic pas accessible per la banda de migdia. La vacada representava la massa resistenta, l'artilleria grossa, com si diguéssim, d'aquell exèrcit d'irracionals; per lo tant ella assegurava el pas a la infanteria, o sia al bestiar de llana i la impedimenta. La partida era guanyada: l'enemic quedava a retaguarda.
A mitja missa començaren a atalaiar-se'n els del Cerdà, de la jugada, i allavors s'anà formant aquell rum-rum d'impaciència mal dissimulada que, com irreverent protesta, arribà al peu mateix de l'altar, a on el ministre bevia per ells els set calzes d'amargura.
-¡Per això no ens calia pas sortir a mitja nit de casa! -deien els tarralloners, embotits contra el Cerdà, que, tot picant-se-les d'eixerit, s'havia deixat burlar tan senzillament pels de la banda del senyor.
-¡Ja ho deia, jo, que la copséssim nosaltres des de la solana, la missa! ¿Que et creus que no hi arriba, tan llarga com és?...
-Prou que sí- deia l'altre: -a la Portella i tot. Ja el dic jo que ens ha ben polit, en Panxampla.
-Que et creus què és cosa d'ell? N'és pas tan llarg. D'en Basi pu, que és més murri que bonic.
-¡I ara, Cerdà del dimoni, podeu fè'ls-hi un nus a la cua!
Acabada la missa, el Cerdà petava de dents, al contemplar com brillaven a la llum del sol ixent els lloms de les bèsties del senyor, que, formant atapeïdes masses, pujaven solana amunt, contant els pastors i tirant xanxes al·lusives al cas, amb veus de xiscles que se sentien d'una hora lluny.
Tothom cridava i ningú s'entenia. Hi havia qui proposava marxà'ls-hi sobre els talons i pujar a l'empriu, mal que fos a tomballons per sobre d'ells. Com si hagués estat gaire difícil, a aquests, reforçada la reraguarda, tenir-los a ratlla, i, un cop a la Portella barra'ls-hi el pas enc que fos a cops de pedra. Altres, més capboigs encara, volien senzillament recular cap al pla i entrar amb els ramats a sac en els conreus de don Eudald, allavors a punt d'espletar. I tot eren ordres i contraordres que feien anar el bestiar d'ací d'allà, amunt i avall, formant remolins i pedrejant-se més de dues bèsties. Per fi, en mig d'aldarull de crits, renecs, bruels de vaques i lladrucs de gossos, anà prenent cos la solució més pràctica, l'única possible, que consistia en seguir baral del Biern amunt, bosc a través, i guanyar l'espadat pel grau de la Guixosa. El trajecte era llarg, mes a força de gent, i amb els bons cans que duien, apretarien de valent, i, ja que no arribarien primer a la jaça de Cortils, per lo menys ningú els aturaria pas d'entrar a l'empriu per part de tramuntana, i un cop dins... «allà ,ens veurem les cares».
-Apa, doncs! Biern amunt i fora!
I, xisclant, udolant, queixalaven les cames de les bèsties díscoles o tardanes, ramassaren la vacada, arriant-la per davant, deixant enrera les ovelles, que no podien segui'ls-hi el pas.
Quan mossèn Joan sortí a fora amb l'escolà proveït del perolet i l'hisop, per a tirar les benediccions, ja no veié arreu més que esquenes que fugien. El planell havia quedat desert de calces. Sols hi restaven quatre velles esfereïdes, encomanant-se al gloriós Sant Antoni i a tots els Sants del cel, i les mosses desolades de trobar-se sense balladors i sense músics. Per falla de pastors no pogueren encantar-se les ofrenes ni rifar-se a la virolla les coques ensucrades.
Per altres coques estaven els mansos valldepedrencs, servint ells mateixos de virolla als dos escanyapobres de la comarca.